Per la Independència, la República i el Socialisme

A les bases sobiranistes els cal unitat i revolta.

"El 2006, no podem repetir les equivocacions i les febleses de 1979, l’Estatut de mínims però digne aprovat pel Parlament de Catalunya amb el suport del 89% dels diputats no pot ser burlat. (Miquel Sellarès)

Per Miquel Sellarès, director de Debat Nacionalista.

La indignació i el desengany s’estén entre les bases sobiranistes, principalment les de CiU, que no tenen la duresa i la militància de les d’ERC. Una revolta ha de ser possible per evitar que a les generacions actuals els passi el mateix que a d’altres que vàrem claudicar per por a la brunete de veritat i per culpa del suposat seny dels nostres dirigents, que ens van presentar com a grans victòries la Constitució espanyola, el retorn de Tarradellas i l’Estatut de 1979. El 2006, no podem repetir les equivocacions i les febleses de 1979, l’Estatut de mínims però digne aprovat pel Parlament de Catalunya amb el suport del 89% dels diputats no pot ser burlat. Quin Parlament tenim i quin tipus de sobirania tenim si no som capaços de defensar allò que aprovem?. Una negociació partidista i irresponsable per part de tots, els càlculs a curt termini i l’operació Mas-Zapatero poden tornar a portar a una gran fractura del catalanisme, el nacionalisme i el sobiranisme, encara més profunda que la que es va produir amb la creació del tripartit. No ens ho podem tornar a permetre, les febleses i la manca de talla política dels nostres dirigents no han de portar a un enfrontament fratricida entre la gent sobiranista de les bases d’ERC i de CiU. No poden ser la carn de canó per les disputes de les cúpules d’aquestes dues organitzacions. A les mateixes, hi ha també divisió, sembla que ERC resisteix, i que en el sí de CiU a molts dirigents se’ls ha amenaçat que si es mouen, no sortiran a la foto. No es pot seguir així.

Cal doncs una revolta tranquil.la, els poders de les cúpules són sempre provisionals, i si cal la revolta, cal fer-la. No podem acceptar que es jugui amb els sentiments, les il.lusions i els projectes de molta de la “bona gent” de les bases del nacionalisme i el sobiranisme. Ha arribat l’hora de dir prou, però també la de la unitat i la de preparar el futur perquè la classe política no tingui mai més el protagonisme exagerat que avui té a la nostra societat . Cal que retorni el protagonisme també a la societat civil, als sectors populars, i si hi és, i existeix, a una burgesia nacional que hauria de dir quelcom. Estem doncs, davant d’un gran repte, si ens acovardim no ens queixem després de vint i cinc o trenta anys més d’espoli i humiliació nacional.

Tribuna catalana. (27-01-06)

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Per Lluís M. Xirinacs.

En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

No hi estic gens d'acord

La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

"El nivell de credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrat amb el pacte Mas-Zapatero."

El president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha ratificat el ‘no’ inicial al pacte acordat entre el president de CIU, Artur Mas, i el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el passat dissabte.

L’executiva nacional extraordinària convocada per aquest matí, reunida en seu parlamentària, ha decidit mantenir l’oposició al pacte actual al·ludint que no és l’Estatut que es va aprovar el 30 de setembre. Carod ha lamentat, en la roda de premsa posterior, que “dissabte morís una gran il·lusió col·lectiva, de la qual Esquerra no se’n farà responsable”.

Carod també ha anunciat, recolzat pels màxims dirigents del partit i els consellers de Govern, que Esquerra no abandonarà la Generalitat perquè ara mateix “som la garantia de l’estabilitat al govern de Catalunya i de l’execució de les polítiques nacionals i socials programades per aquesta legislatura”.

A preguntes dels periodistes sobre la reunió mantinguda ahir a La Moncloa amb el president espanyol, Carod ha assegurat que “Esquerra mantindrà totes les portes obertes per intentar avançar però el marge de maniobra és molt petit”.

En la mateixa argumentació, el president d’Esquerra ha anunciat que el nivell de credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrat amb el pacte Mas-Zapatero i que, d’ara endavant, caldria no parlar més de les intencions de federalisme i estat plurinacional que augurava Zapatero: “Esquerra és un partit independentista que en un gest democràtic va creure que aquesta era la millor conjuntura política per intentar un major grau d’autonomia pel nostre país. Però si ara només és possible aquesta retallada, en què consisteix l’Espanya plural?”.

Dijous, 26 de gener de 2006.

Esquerra Republicacana de Catalunya (ERC)

Oportunitat històrica d’ERC per encapçalar el sobiranisme i el “no”.

"Esquerra no vol cometre el mateix error de la classe política de la transició i hipotecar el futur del país i dels seus joves, alhora que frustrar les esperances de la gent més gran". (Carod Rovira)

Els diferents col.lectius d’ERC a nivell del territori, i càrrecs responsables a les institucions locals i al Govern de Catalunya estan convençuts que l’actitud del PSOE i la maniobra de CiU d’acceptar un Estatut desnaturalitzat situen novament Esquerra en la responsabilitat i l’oportunitat d’encapçalar el sobiranisme no sols d’aquesta organització política sinó dels sectors descontents de Convergència, ICV i de la societat civil que aquests dies s’estaven quedant sense referent polític. A ERC li han arribat missatges procedents de la societat civil, de les organitzacions populars i de sectors intel.lectuals en què se’ls demana que actuïn amb dignitat i evitin la repetició de la claudicació de 1979. Sembla que a mesura que passen les hores, les resistències del sector més institucional d’ERC s’estan diluint, en entendre que l’operació de CiU no sols és un cop baix al sobiranisme i la liquidació del mateix per dècades, sinó que és també la liquidació del Govern de Catalunya d’ERC a mitjà termini. En aquest sentit, Carod ha demanat avui mateix “no entrar en la dinàmica dimissionària del ‘millor això que res’” i ha assegurat que “Esquerra no vol cometre el mateix error de la classe política de la transició i hipotecar el futur del país i dels seus joves, alhora que frustrar les esperances de la gent més gran”.

Diferents càrrecs consultats manifesten que tot i que el Govern tripartit podria seguir fins a finals de legislatura, ERC necessita distanciar-se d’un acord de claudicació nacional com el que s’està plantejant. L’estratègia dels sectors que demanen el “no” i que ERC encapçali un ampli moviment de dignitat nacional creuen que no s’ha d’atacar CiU i les seves bases, ni tampoc a la totalitat dels seus dirigents, sinó a la cúpula que ha fet aquest pacte sense consultar els organismes de la pròpia federació. Amb aquesta operació, es pretén que el rebuig a aquesta proposta d’Estatut no sigui únicament dels votants d’ERC, sinó una gran part de la “bona gent” de CiU i els sectors més nacionals d’ICV, que si tenen perspectiva, saben que també seran expulsats del Govern per una socioconvergència. Hi ha doncs, un gran moviment entre els sectors sensibilitzats del país per respondre amb contundència a una classe política que no ha estat a l’altura de les circumstàncies històriques. El líder d'ERC també ha assegurat que, tant si es produeix un avenç com si les posicions queden encallades, “Esquerra no enganyarà a ningú. No presentarem el text que finalment s’aprovi com un gran acord si és justet. Tant si és un bon Estatut, com si no ho és, ho direm obertament. Però el que és clar és que Esquerra no s’adherirà a un Estatut inacceptable i, en tot cas, quan prenguem una posició final ho farem a través del màxim òrgan del partit que és l’Executiva nacional”.

Col.lectiu Joan Crexell (24/01/2006)

L'acord Zapatero i Mas: "Un brindis al sol. Una reforma del que tenim ara." (Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra)

Puigcercós reafirma que Esquerra no pot donar suport a l’Estatut tal i com està ara.

El secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós, ha assegurat aquest migdia després de la reunió de l’Executiva Nacional que “cada hora que passa constatem que és un mal acord per Catalunya, Esquerra no li pot donar suport tal com està ara”, en referència al pacte sobre l’Estatut d’aquest cap de setmana entre PSOE i CiU.

Puigcercós ha afegit que “tenim la sensació que la prioritat de l’acord entre PSOE i CiU no és beneficiar els ciutadans de Catalunya, sinó l’agenda electoral i les aliances de govern” i ha recordat que “la prioritat d’Esquerra és un bon estatut que solucioni els problemes dels ciutadans i l’economia catalana”.

El secretari general considera que l’acord aconseguit després de la reunió de Zapatero i Mas “és un brindis al sol, de bona voluntat, però un brindis al sol, ja que les inversions de l’Estat a Catalunya dependran de la interpretació de Govern espanyol de torn”. En aquest sentit, ha lamentat que “l’Estatut original ha quedat tacat i tenim la sensació que el que ha costat tant d’acordar a Catalunya, ara s’ha acabat de pactar amb pressa i precipitació”.

El diputat al Congrés ha puntualitzat que “el dèficit fiscal es deixa massa obert, això és una reforma raquítica en quan a finançament, deixa massa coses obertes i ens preocupa”. Una inquietud augmentada en el capítol de drets i deures i perquè es manté el desacord en caixes d’estalvi, funció pública, règim local, ports i aeroports”

Per a Puigcercós, “tenim la cosa molt verda” alhora que s’ha preguntat “a què estem jugant? CiU a fer partidisme i el PSC s’ha inhibit a favor del PSOE” en l’últim tram de la negociació. “Tenim la sensació que hi ha hagut precipitació i que no han primat els interessos de l’economia de Catalunya”, ha conclòs. Segons el secretari general, “això no és un nou Estatut, és una reforma del que teníem fins ara”.

Dilluns, 23 de gener de 2006

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Amb els companys de la Comissió de la Dignitat hem mantingut un contacte solidari i combatiu per aconseguir el retorn de la documentació expoliada pel feixisme. En aquesta línia vaig escriure nombrosos escrits de suport a la importantíssima tasca realitzada per la Comissió de la Dignitat. Ara que hem guanyat i els papers ja són de retorn a Catalunya potser seria interessant publicar un d'aquells articles escrits en plena campanya de lluita per recuperar la nostra documentació històrica.

Els papers de Salamanca.

Ja han passat vint-i-cinc anys d'ençà les eleccions del 15-J i els hereus del franquisme encara no han tornat a les forces democràtiques la documentació que ens va ser robada en temps de la guerra civil. Convé que reflexionem una mica en el profund significat d'aquest fet. No cal dir que tots els demòcrates hauríem de participar en les activitats que, per recuperar la documentació que ens va ser robada per l'exèrcit de Franco l'any 1939, porta a terme de manera incansable la Comissió per la Dignitat. Totes les persones que estimin la nostra terra i la nostra història s'haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos col·lectius, partits i les més diverses organitzacions socials per acabar amb la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes. El dossier "Els papers de Salamanca" que ens ha fet arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa contra les restes del feixisme que encara campa arreu, menyspreant els símbols de la nostra història: "El retorn de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a l'Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l'anòmala situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l'actuació del règim franquista en disgregar per la via de l'espoli els arxius".

Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants de la "Declaració" contra l'espoli militar de la nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just d'acord amb la línia iniciada des de l'inici de la democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del franquisme, com la Llei d'Amnistia política, les indemnitzacions econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució d'alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que aquest retorn de documents espoliats seria d'acord amb el practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del Ministeri d'Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons del Ministeri d'Afers Exteriors (1918-1940).

Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics. Recodem que si interessa conservar aquella documentació a Salamanca a títol informatiu, n'és igualment útil la microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de Salamanca, és a dir, l'actual Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil, no és altra cosa que l'antic Archivo de la Causa General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería, convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista.

Segons m'ha informat el company Enric Borràs, un dels responsables d'aquesta lloable campanya de reivindicació de la nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data del correu electrònic enviat per l'amic abans esmentat) les organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT, ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC, Centre d'Estudis Campus Jove, Col·lectiu 1714, Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària, Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya, Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d'Entitats dels Països Catalans.

Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i organitzacions culturals i polítiques forma part igualment d'aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història. I no és estrany que determinats hereus de la victòria ens neguin la documentació que permetria poder reconstruir esdeveniments cabdals de la història.

Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: "Avui resta per resoldre per l'actual Govern democràtic espanyol, el greuge de l'espoli infligit a Catalunya i a diferents institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no aplicant de forma adient els principis reconeguts internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats com a conseqüència d'una guerra. En contrast amb el cas de la retenció dels documents a Salamanca cal citar l'exemple de la documentació de la Generalitat de Catalunya que s'havia guardat entre els documents històrics del PNB a Vil×la Izarra (Baiona, Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren Agiritegia (l'Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la prompta devolució d'aquests documents previ el seu estudi i digitalització de documents per part de la Generalitat de Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VII-02)

Hem de ser conscients que l'especulació, la precarietat, el tancament d'empreses i les deslocalitzacions, la destrucció del medi ambient i la terciarització, la discriminació per gènere, etc. continuen i continuaran mentre s'apliquin polítiques neoliberals que no garanteixen els drets socials bàsics (educació, salut, habitatge, estabilitat laboral, seguretat alimentària, energia, igualtat entre sexes...) i es mantingui un model econòmic que avantposa la propietat privada a qualsevol valor social.

Des de fa mesos els polítics del Principat de Catalunya i del País Valencià estan immersos en la discussió sobre les reformes dels respectius estatuts d'autonomia. Però, que suposen els estatuts?

L'any 1978 s'aprovava a les corts generals espanyoles la Constitució, que fixava l'ordenament jurídico-polític de l'estat espanyol. Per a sufocar les reivindicacions socials i nacionals àmpliament assumides, s'estableix una petita descentralització administrativa, mitjançant estatuts d'autonomia que donen pas a la creació de les anomenades Comunitats Autònomes. Acceptar l'estatut comportava acceptar les regles del joc constitucional espanyol, és a dir acceptar els límits imposats per aquest i admetre els pilars bàsics del sistema: el capitalisme, la negació dels drets nacionals, la monarquia, etc.

L'actual reforma dels estatuts neix de la mà de les classes dominants, que són les més interessades a defensar-los, amb especial intensitat pel que fa al finançament, que la classe política del Principat ens ven com la solució als problemes de les classes populars. Hem de ser conscients que l'especulació, la precarietat, el tancament d'empreses i les deslocalitzacions, la destrucció del medi ambient i la terciarització, la discriminació per gènere, etc. continuen i continuaran mentre s'apliquin polítiques neoliberals que no garanteixen els drets socials bàsics (educació, salut, habitatge, estabilitat laboral, seguretat alimentària, energia, igualtat entre sexes...) i es mantingui un model econòmic que avantposa la propietat privada a qualsevol valor social. També es condemna un ampli sector de la societat catalana a la il·legalitat i la precarització, mitjançant polítiques repressives i d'exclusió, ja que els poders autonòmics volen assumir les competències d'immigració, però en cap cas proposen solucions diferents de les que ja aplica l'Estat.

Els estatuts suposen un atac directe a les aspiracions de llibertat dels Països Catalans. Es mantenen falsos símbols identitaris, com la imposició de la "blavera" (bandera autonòmica al País Valencià), i la negació de la unitat de la llengua, com també es nega el dret de les autonomies a federar-se entre elles. De la mateixa manera, els estatuts d'autonomia que ens proposen marginen la llengua catalana, fixen la cooficialitat del català, enlloc de l'oficialitat plena, mantenen el seccessionisme lingüístic i asseguren la disminució constant de l'ús i ensenyament del català a les aules per l'aprovació de lleis estatals, la imposició del castellà com a llengua vehicular a la justícia i la supeditació dels usos lingüístics al mercat capitalista (discriminació del català en l'etiquetatge i en el món audiovisual, per exemple).

No sorprèn, per tot això, que davant l'actual crisi del model d'”estat de les autonomies”, els dirigents estatals i autonòmics s'afanyin a renovar aquest pacte de submissió.No ens faran creure que l'estatut és de tots i totes. El que nosaltres necessitem és un procés constituent popular i democràtic, per tal de construir un nou model de relacions polítiques, socials, econòmiques i laborals als Països Catalans. Per assolir aquest nou model hem de decidir lliurement el nostre futur, sense amenaces, ni coaccions, és a dir, hem d'exercir el dret a l'Autodeterminació. /p>

Ni Reformes, ni Estatuts, Autodeterminació!

Adhesions col·lectives (entitats, plataformes, organitzacions...):

Alternativa Estel (Sindicat d'Estudiants de l'Esquerra Indepenendentista); Candidatura d'Unitat Popular (CUP); CEPC (Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans); Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional); Juventudes Castellanas Revolucionarias; Ateneu Popular Arrels; Casal Despertaferro de Reus; Col·lectiu Ecologista de la Vall de Calonge (Ateneu Popular de Calonge); Coordinadora Obrera Sindical (COS); Maulets; Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Plataforma Antifeixista de Sabadell; Terra i Llibertat; Assemblees de Joves Avalot Quatretonda, Badalona, Barberà, Benissa, Granollers, Alt Urgell, l'Eixample Nord; la Vall del Ges, Poblenou, Sant Cugat, Sants, Sarrià, Sitges, Vilassar de Mar, el Figueró i la Garriga... i desenes d'adhesions més.

(Manifest de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació)

Campanya Unitària per l'Autodeterminació

La violència que el patriarcat exerceix diàriament sobre dones, i més específicament sobre les dones de les classes populars, és present en tots i aspectes de la vida.

Després de l'aprovació, el desembre de 2004, de la Llei Integral contra la Violència de Gènere promoguda pel PSOE a Espanya, ara, al Principat de Catalunya el projecte de Llei dels drets de les dones per a l'erradicació de la violència masclista amplia els supòsits de violència i els àmbits en què es pot produir, permetent a les dones maltractades tenir accés als serveis d'assistència sense l'obligacació d'interposar una denúncia.

Des que va començar l'any ja són trenta les víctimes mortals, trenta assassinades als Països Catalans: les reformes legals esdevenen insuficients -perque van dirigides a pal·liar les les conseqüències de la violència vers les dones enlloc lloc d'aturar-la- i sovint inútils si no s'acompanyen de les partides pressupostàries necessàries. Cal pendre consciència i analitzar els feminicidis, les agressions sexuals, el tràfic de dones, la feminització de la pobresa, l'assetjament laboral i, absolutament, totes les cares de l'opressió de gènere partint de l'arrel estructural del problema. El sistema capitalista necessita explotar persones per altres persones tenint com a un dels pilars bàsics el patriarcat. El patriarcat crea l'assimetria de poder entre gèneres. Aquesta assimetria es manifesta, socialment, a través del que interioritzem i reproduïm perpetuant així l'existència del patriarcat.

El capitalisme, alhora, produeix la subjectivitat alienada que desenvolupa, en el pla cultural, la seva pròpia escala de valors al voltant de la competitivitat i/o la violència. Així doncs, el que actualment s'està anomenant violència de gènere és una conseqüència exterioritzada de la violència que el patriarcat exerceix sobre les persones: subordinant el gènere femení, relegant-lo a l'àmbit de la privacitat, i situant el masculí en una posició privilegiada dins l'escala social, reservant-li l'esfera pública. En el vessant teòric, el feminisme més contemporani, dominant a les institucions, concep l'alliberament com la possibilitat de bescanviar els rols abandonant, així, la necessitat de trencar-hi.

La violència que el patriarcat exerceix diàriament sobre dones, i més específicament sobre les dones de les classes populars, és present en tots i aspectes de la vida. El mercat laboral es sostenta en la segregació sexual del treball: les dones treballadores constituim el gruix de la classe treballadora, inflem la precarietat laboral ocupant llocs de treball socialment poc reconeguts i econòmicament mal remunerats. Engreixem les estadístiques de l'economia submergida i protagonitzem gairebé el total del treball invisible. La doble escala laboral a la que som sotmeses ens esclavitza a la llar i ens margina al mercat de treball. La Llei d'estrangeria sotmet les dones immigrades a una situació encara més insostenible: Les silencia en la il·legalitat convertint-les en ciutadanes de tercera categoria, sense opció als drets mínims i vulnerables a la sobrexplotació més infrahumana, com a dones, com a treballadores, com a immigrants.

Paral·lelament, el progressiu desmantellament de l'Estat del benestar aprofundeix, encara més, en les desigualtats de classe establint una relació directa entre la pèrdua de garanties imprescindibles (salut, educació, vivenda, lleure, etc) i l'agreujament de les condicions de vida per a milions de dones. Respecte aquest dèficit en serveis socials i les "solucions" darrerament proposades destinades a la coincilació de la vida laboral i la familar, val a dir que no poden ser interpretades com a una solució, ans el contrari: busquen assignar-nos ocupacions a temps parcial amb salaris irrisoris que, lluny de garantir-nos l'emancipació econòmica, intensifiquen la dependència de les dones vers la parella en l'organització de la família patriarcal tradicional.

Des d'Endavant (OSAN) exigim realitzar una lluita real, contínua i directa contra el patriarcat i les agressions que es deriven d'aquest i del sistema capitalista. És per això que creiem que no n'hi ha prou en recordar el nombre de feminicidis que s'han comès durant tot l'any i denunciem la institucionalització d'aquesta data que es limita a manifestar-se contra la violència de gènere un únic dia a l'any. És per això que fem una crida a totes les persones del Països Catalans a seguir lluitant contra la opressió patriarcal, perquè només així aconseguirem eliminar la violència sexista.

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional).

El sabre de Dàmocles.

Por. Aquest és el fonament de l'ordenament constitucional espanyol. L'amenaça constant: compte!, que vindrà l'home del sac. Ens contava Joan Francesc Peris que les declaracions del tinent general José Mena durant la Pasqua militar a Sevilla (Andalusia) li recordaven la "sanjurjada" del 1932. Sí, a nosaltres també; i també ens recorda la "tejerada" 23F i d'això no en fa tant (i en coneixem els efectes).

Malgrat la reacció de mateix exèrcit i Ministeri de Defensa espanyols, malgrat que en algun mitjà s'ha qualificat la destitució del tinent general de "fulminant", malgrat els matisos que hom li vulga fer a l'article 8è de la constitució espanyola del 78, malgrat tot, ja ens han dit allò que havíem de saber. N’estem avisats: qualsevol intent d'exercir el dret d'autodeterminació a l'Estat espanyol s'haurà d'enfrontar amb el "glorioso ejercito espanyol". D'aquesta qüestió no se'n pot parlar oficialment, però tothom ha entès què es volia dir. I això que, per ara, només es tracta d'un estatut d'autonomia, però diu coses massa escandaloses, com ara que la Generalitat pretén que a Catalunya tothom conega el català.

Darrerament l'"España de charanga y pandereta", com deia Machado, torna a descarar-se sense por ni vergonya; fins i tot la corona hi col·labora, i l'entorn "comunicatiu", i... Amb tanta pressió mediàtica els ànims espanyols s'exalten i les ànimes més patriòtiques se sinceren.

I tornant a fer memòria, a la Bíblia se'ns explica com la fe més incondicional pot renegar abans que cante el gall. Així ha passat amb l’elit políticament correcta catalana, la qual no s'ha refermat en els drets del Poble català i s'ha afanyat a assegurar que la proposta d'estatut de Catalunya és constitucional de cap a peus. Només els ha faltat dir allò de "no hi tinc res a veure!". Ens mereixem tanta ignomínia?

Arribats ací podem traure la conclusió que aquests suposats dirigents catalans seran els primers a refugiar-se darrere dels cànons espanyols, si el poble treballador català decideix tirar pel "dret" i exercir els seus drets prescindint de la seua classe dirigent. Això no ens ho explica la Bíblia, ens ho explica Marx.

Perquè, al capdavall, de cànons espanyols es tracta. L'exercit espanyol no pot negar la seua tasca d'exèrcit d'ocupació: té la missió de garantir la unitat territorial espanyola, la submissió dels Països Catalans i els altres Pobles ocupats com nosaltres. Els vots dels catalans i les catalanes no compten igual que els vots espanyols. Amb l'amenaça del sabre la democràcia és, senzillament, una quimera; si volem democràcia, ens l'haurem de guanyar.

Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra

Països Catalans, 8 de gener del 2006

"La 'transició' va servir per reinstaurar a l'Estat espanyol la monarquia borbònica amb vist i plau de l'imperialisme nord-americà i dels governs europeus".

Declaracions de l'escriptor Miquel López Crespí (1) a la revista d'investigació i denuncia social dels Països Catalans Kalegorria (número 17)

-L'anomeada "transició" es tanca el 78?
-Mai no m'he cregut aquesta història de la transició, perquè aquest procés no va ser més que una conxorxa per homologar la dictadura franquista als models de democràcia burgesa vigents a l'Europa occidental. Per tant, la "transició" va servir per reinstaurar a l'Estat espanyol la monarquia borbònica amb vist i plau de l'imperialisme nord-americà i dels governs europeus.

-Per què va fracassar la revolució socialista a l'Estat espanyol?
Entre 1962 i 1978, a l'Estat espanyol hi havia un moviment popular revolucionari que generava processos de vaga general i moviments d'alliberament nacional i de lluita anticapitalista no homologables a Occident. És a dir, no hi havia sindicats de tipus europeu sinó un ampli moviment anticapitalista basat en les assemblees i la democràcia directa; els partits no controlaven el moviment obrer i tampoc ho feien els sindicats. Davant això, l'objectiu era clar: s'havia d'acabar de soca-rel amb tots els processos de lluita no homologables, perquè a Europa només s'accepten els partits i sindicats que confessen lleialtat eterna a les regles de joc burgeses i imperialistes. Així ho van fer el PCE, el PSUC i el PSOE. El que passa, però, és que amb la "transició" tot això s'ha volgut amagar.

-Qui ha pres el relleu de l'esquerra revolucionària als Països Catalans?
-Els capitostos de la "transició" es pensaven que després de 25 anys de persecució i criminalització dels moviments socials havien aconseguit fer empassar al poble la monarquia borbònica, els sindicats domesticats, l'economia de mercat i la unitat sagrada de l'Estat espanyol. Si bé és veritat que les avantguardes de l'esquerra revolucionària van sucumbir davant l'ofensiva global de l'imperialisme, a poc a poc, però, van renéixer els moviments nacionals d'esquerres, i recentment els contraris a la globalització capitalista són els que han sacsejat de nou les consciències dels joves. Uns nanos que ho han hagut d'aprendre tot perquè s'han trobat sense el suport de la generació anterior, que va desaparèixer o bé es va integrar als partits convencionals.

-És vàlid avui el model organitzatiu clàssic de partit polític?
-Per respondre-ho caldria un llibre. El més important és que s'ha aconseguit capgirar l'estat d'ànim que ho donava tot per perdut. Quan els oligarques del poder es pensaven que per fi havien deixat els joves sense referents, ves per on que de sobte sorgeix el moviment contra la globalització capitalista. Una munió de gent molt jove, que ara es qüestionen si Lenin està superat, si Marx va ser un brètol, què va passar a la Xina, i s'interessen pel Che i els moviments de descolonització dels països del sud. És important que aquests joves tornin a llegir els autors clàssics, però que no facin de manera creativa i no pas automàtica, com sovint ho va fer la meva generació. El que han d'aconseguir és utilitzar els clàssics com a font de cultura i de formació política per contrarestar els missatges hipnòtics del poder.

-La conjuntura afavoreix els moviments autònoms?
-Aquests moviments tenen l'avantatge de la passió per no estar subordinats a burocràcies partidistes, però pateixen el mal del menyspreu per l'organització, que és clau per poder llegar moviments forts a les generacions futures. És a dir, no tot es pot reduir a anar de manifestació en manifestació, sinó que hi ha d'haver un mínim d'organització que vertebri el moviment i aferri la gent a la lluita.

-L'alliberament de la classe obrera és central en les reivindicacions dels nous moviments socials?
-La nostra generació tenia molt mitificada la classe obrera. Crèiem que posant-nos al seu servei de manera incondicional faríem la revolució. Ara les coses han canviat. Hi ha d'altres problemàtiques, com ara el feminisme, l'ecologia o el nacionalisme, que abans es consideraven petitburgeses però que avui els moviments socials han arribat a comprendre.

-Quin paper juguen els mitjans contrainformatius en la lluita anticapitalista?
-Són un element clau per fer front al bombardeig massiu que els mitjans convencionals fan del pensament únic. El més greu és que als Països Catalans s'editaven revistes i publicacions de tota mena. Però com va passar amb els grups de l'esquerra revolucionària, els comandants de la transició ho van liquidar tot. A més, els revolucionaris i els marxistes no s'adonen que la lluita cultural també ho és de classes. [] ... han silenciat els autors més compromesos del país: V. A. Estellés, Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar o Montserrat Roig. I això és gravíssim, perquè els joves es queden sense referents "revolucionaris" propis. (Carmeta Bonastre).

Revista Kalegorria

(1) Miquel López Crespí començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes l'any 1968: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició(Edicions El Jonc).

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• El PSOE romp el Pacte Progressista a Eivissa
• Grosske diu adéu a ERC
• Maulets i el que no ha fet l'esquerra oficial en 30 anys
• Pollença: la coalició PSM, ERC, EU no va ser possible
• El Partido Comunista de España no va d'Izquierda Unida
• El mercadeig de sous i cadiretes i les eleccions de 2007
• Eleccions 2007 - ERC demana un gest a PSM i EU-Verds
• El PSOE mata el Pacte Progressista a Eivissa
• La Diada i el PP-UM: encimentadors i devastadors de Mallorca
• La Diada de Mallorca i la intel·ligència de Munar i UM

• General [203]
• Articles [13]
• Història del Pacte de Progrés [1]
• Literatura [18]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom