Per la Independència, la República i el Socialisme

El PSM afirma que l’Estatut pactat per PP, PSOE i UM suposa un renúncia prèvia a temes importants per a les Illes Balears .

Palma · 28/04/2006

El PSM considera que la proposta d’Estatut pactada per PP, PSOE i UM suposa una renuncia prèvia a temes molt importants per a les Illes Balears. En aquest sentit, Gabriel Vicens, secretari general del PSM, i Mateu Crespí, candidat del PSM al Govern de les Illes Balears, han lamentat que es vulgui desaprofitar una oportunitat històrica per aconseguir el reconeixement que les Illes Balears es mereixen. Els nacionalistes considera incomprensible que la proposta d’Estatut signada per PP, PSOE i UM renunciï al reconeixement de la realitat nacional de les Illes Balears. El PSM afirma que resulta insuficient la consideració de les Illes Balears com a “nacionalitat històrica”, més si es té en compte que en aquest mateix procés altres comunitats com Catalunya, Andalusia, Galícia o Euskadi estan apel·lant a la seva condició de “nació” o de “realitat nacional”. El PSM també lamenta que l’Estatut no mencioni enlloc les relacions i vincles destacats amb la resta del Països Catalans i que s’hagi perdut l’oportunitat d’igualar, en drets i deures, el coneixement i l’ús de la llengua catalana amb la castellana. Segons els nacionalistes, és inadmissible que la llengua catalana quedi com a secundària o “suboficial”. Des del PSM la proposta d’Estatut no hauria d’haver renunciat d’entrada a esmentar la doble condició de la llengua catalana com a llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. A més, els nacionalistes consideren “molt perillós” obrir de manera irresponsable el tema de les modalitats dialectals. Finalment, el PSM creu que s’han fet moltes altres renúncies en qüestions que són d’una importància cabdal per a les Illes Balears, com són el tema del finançament (que quedarà una altra vegada en mans de la discrecionalitat de l’Estat), el desglossament de les competències o altres temes de rellevància simbòlica, com l’ús de les banderes i símbols històrics propis de les Illes Balears.

Tribuna Mallorca

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Guillem Frontera, Ramon Socias, Miquel López Crespí i Miquel Ferrà Martorell.

"Diari de Balears ha de ser el diari que aglutini totes aquelles forces, institucions i sectors culturals i populars que senten l'essència d'aquest país des dels factors comuns que defineixen la democràcia actual: la configuració d'un país amb un sentiment autonòmic cada vegada més exigent, el respecte als drets humans i nacionals dins de la nostra comunitat i la lluita per la conservació del nostre patrimoni històric, natural i cultural lluny de qualsevol concepció elitista aliena al sentiment popular". (Miquel López Crespí)

Presentació de Diari de Balears Sóller. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera.

Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb el país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa. Ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà servar la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a col·laborador habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació. Aquesta és la realitat i el repte de Diari de Balears.

Alguns dels primers col·laboradors de Diari de Balears: Pere Fullana, Miquel López Crespí, Nadal Batle, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando...

En un diari que cerca l'enfortiment de la societat civil, tenen un paper primordial les notícies de caire local i de la part forana

Facem ara un incís. Parlem, per exemple, sobre la problemàtica del tractament dels temes; un dels reptes més seriosos del que vol esser aquest diari. Tant la informació internacional com l'estatal requereixen un esperit de selecció en el camí d'anar destriant tot el que pugui interessar especialment al lector de les illes i li doni, alhora, una visió global del que s'esdevé més enllà de les nostres fronteres marítimes. Al mateix temps, en un diari que cerca l'enfortiment de la societat civil, tenen un paper primordial les notícies de caire local i de la part forana. Aquests espais tenen ja, per sistema, una orientació especialitzada, de manera que cap municipi es troba absent entre les nostres pàgines. És clar que un diari no limita la seva tasca al tractament pur i simple de la notícia, sinó que sabem que sempre s'han de tenir en compte d'una manera primordial els aspectes de formació i entreteniment del lector en la perspectiva d'anar consolidant una ferma consciència nacional. En el camp de l'oci, de l'esplai i de la didàctica, Diari de Balears fa un autèntic esforç reconegut per tothom. No menys important és el tractament de la informació esportiva, de la qual el diari ofereix cada dia un amplísim ventall informatiu.

Diari de Balears no pot esser un mitjà de comunicació d'una sola ideologia o d'un sol partit; ni tan sols d'una plataforma de partits, per molt àmplia que sigui

En resum: si publicar cada dia un diari en la nostra llengua és contribuir cada vint-i-quatre hores a la reafirmació de la nostra identitat com a poble, Diari de Balears no pot esser un mitjà de comunicació d'una sola ideologia o d'un sol partit; ni tan sols d'una plataforma de partits, per molt àmplia que sigui! Tampoc és tasca exclusiva d'una empresa privada, que en aquest cas serveix com a instrument providencial, però no com a opció tancada o aïllada en si mateixa. Diari de Balears ha de ser el diari que aglutini totes aquelles forces, institucions i sectors culturals i populars que senten l'essència d'aquest país des dels factors comuns que defineixen la democràcia actual: la configuració d'un país amb un sentiment autonòmic cada vegada més exigent, el respecte als drets humans i nacionals dins de la nostra comunitat i la lluita per la conservació del nostre patrimoni històric, natural i cultural lluny de qualsevol concepció elitista aliena al sentiment popular. Les dificultats del projecte són moltes, no ens hem d'enganar. En aquest any i mesos de la sortida al carrer de DdB hem hagut d'assistir a tot un seguit de pretextos certament vergonyosos, des d'aquell que diu que no llegeix un diari en català perquè no l'ensenyaren a fer-ho fins aquell altre que diu que li fa peresa llegir en la nostra llengua. A part d'això hem pogut constatar l'existència d'interessos bords destinats a sabotejar la nostra iniciativa. I aquí podríem incloure inconfessables gelosies i recels, il·limitades enveges, esbojarrades ànsies de protagonisme que alguns imaginen que el nostre diari podria minvar, fantasmagòriques iniciatives culturals que volen competir amb la solidesa d'un diari com és Diari de Balears. [...]

En l'agraïment de tots els que treballam en el que fou gran projecte i que avui ja és destacable realitat, gosaria dir al nostre director Miquel Serra Magraner que la seva feina ha estat i és eficaç i certament notable. La seva experiència periodística, amb el coneixement de les més avançades tècniques, és tota una garantia de qualitat i estricta professionalitat.

Per acabar, un prec que ha de prevaler per damunt de totes aquestes paraules: no deixeu que

DdB, empresa de tots, pugui desaparèixer algun dia. La hipotètica desaparició del diari significaria també -que no ho dubti ningú- l'acta de defunció de la consciència cultural i històrica del nostre poble. I això, cap dels aquí presents aquesta nit no ho consentirem.

Moltes gràcies per la vostra assistència.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (15-VI-98). Pàg. 5.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial' .

(Solidaritat del bloc de Miquel López Crespí "Per una Esquerra Alternativa" amb Eivissa i amb Fanny Tur, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d'Eivissa i Formentera).

Per Fanny Tur Riera, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d’Eivissa i Formentera.

"Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig? (...)" (Fanny Tur)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial'

Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig?

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Què es pot dir d’un president del Consell que ho permet, abaixa el cap com un covard i calla? Què es pot dir d’una consellera de vies i obres, la senyora Maria Estela Matutes, que en comptes de defensar l’interès general, com és la seua obligació, actua com a representant de les empreses familiars dins el Consell Insular? Què es pot dir davant tanta indignitat?

Quin sentit té una gran autovia que dividirà l’illa en dos amb un mur de vergonya i formigó? Quin futur ens espera si hem de pagar en 25 anys una hipoteca de 500 milions d’euros per només 22 quilòmetres?

Mai uns projectes havien afectat, en tots els sentits, tanta gent. Mai la traició dels governants cap al seu poble i cap a qui els va votar fa només tres anys havia estat tan clamorosa. El que passa a Eivissa suposarà un abans i un després. Res no serà igual a partir d’ara.

Què podem fer quan, per la via de la paraula i el debat polític, no s’ha aconseguit res? La resposta és resistir d’una manera pacífica pero ferma, i denunciar les irregularitats, cada vegada que sigui necessari, davant els jutjats. Potser ens deixem moltes coses pel camí, pero ho fem convençuts que aquesta no és una batalla només dels més de 500 expropiats. És la lluita de tot el poble d’Eivissa i fins i tot de Formentera. Ens expropien a tots i a totes.

Des de fa més de dos mesos, cada matinada, una colla de gent anem a fer guàrdia a Ca na Palleva, a Can Malalt, a Can Puig a Sant Antoni, allí on faci falta. Ens llevam hores de son, del nostre temps lliure, de les nostres vacances… i ho seguirem fent fins quan sigui necessari i fins les darreres conseqüències. I ens hauran d’escoltar. No tindràn més remei. Els prepotents, els corruptes, els que es pensen que això de tallar el bacallà és per sempre, hauran de rectificar. Quan escric això ja som 25 els detinguts i molts més els denunciats. Mentrestant, els autèntics infractors de la llei, els lladres que roben la terra, els arbres, les cases de la gent i el futur d’aquesta illa segueixen als seus despatxos, malalts d’avarícia. Però alguna cosa canvia a Eivissa.

Web Eivissa.0

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

El Primer de Maig en els setanta.

Participants en el II Congrés de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) a mitjans dels anys setanta reunits a Bilbo. La delegació de les Illes era formada per Antoni Mir, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Josep Capó, Mateu Ramis, Bartomeu Febrer, Carles Maldonado, Antònia Pons, Francesc Mengod i Pere Trias, entre d'altres.

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

Militants de l'OEC i de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) reunits en la cuina d'un hotel de s'Arenal (Mallorca) a mitajns dels anys setanta preparen el Primer de Maig. En el centre de la fotografia: Aina Gomila, membre de la direcció del front obrer de l'OEC.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

"Els quaranta mil vots de 'Progressistes' serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a 'Progressistes' ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs". (Miquel López Crespí)

PSM-IU: la victòria d'Izquierda Unida

Analitzant els darrers problemes del PSM, tots els publicistes de les Illes proven d'endevinar quin dels partits que són a l'aguait del que pugui esdevenir-se serà el més beneficiat amb aquest inesperat retorn de la confrontació. La majoria coincideix a afirmar que el debat actual no ha contribuït a consolidar el nacionalisme d'esquerra. El professor Jaume Lladó parlava recentment de "la disbauxa del PSM", afirmant que el debat en relació a la hipotètica dissolució de tots els partits petits en un bloc nacionalista d'esquerra s'hauria d'haver deixat per a després de les eleccions del 2007.

Com Jaume Lladó són molts els publicistes que, sense estar en desacord amb aquesta dissolució dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE, troben que no hi ha temps material per a concretar una operació tan important. Altres analistes, molt més cruels i sense gens ni mica de pietat, parlen obertament del "camí verd del PSM", comparant la situació actual d'enfrontament intern amb el que s'esdevengué amb els Verds que, per causa d'aquests mateixos enfrontaments, acabaren engolits per Izquierda Unida i sense cap perspectiva de futur.

En definitiva, el debat en referència al bloc nacionalista d'esquerra i la dissolució de totes les organitzacions implicades en l'operació mesos abans de començar la campanya electoral sembla que ha complicat encara més la situació del PSM. A través dels seus portaveus, els poders fàctics de les Illes, els poders econòmics, polítics i mediàtics, analitzen públicament i sense cap mena de vergonya a quin partit beneficiaran els vots que perdi el nacionalisme d'esquerra.

L'opinió majoritària, si hem de valorar el que diuen determinats publicistes, és que serà el PSOE qui més surti beneficiat per la dispersió del vot nacionalista. Altres afirmen que UM i ERC poden recollir alguns sectors minoritaris del vot que fins ara era fidel al PSM. Tot sembla molt correcte, i a primera vista pareix que aquests analistes poden tenir raó si la crisi encetada aquestes setmanes a l'interior del nacionalisme progressista s'amplia i esdevé encara més agra i caïmita, per emprar la definició feta per l'històric Pere Sampol, que fa uns dies anunciava la seva retirada de la vida política illenca.

La meva opinió és una mica diferent de la general. Pens que tota aquesta disbauxa de què parlava el professor Jaume Lladó, a part de consolidar el "camí verd" del PSM, com afirma Miquel Payeras, el que fa és enfortir al màxim Izquierda Unida. Amb aquesta inesperada crisi del PSM, EU torna a respirar satisfeta pensant que el bloc proposat per Gabriel Barceló és un equivalent de la fracassada coalició "Progressistes" que tan bons resultats representà per al grup de Llamazares.

Tots recordam com els quaranta mil vots de "Progressistes" serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a "Progressistes" ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs. Tampoc no ens agrada gens que, de forma interessada i manipuladora, com és costum en l'excarrillisme illenc, els dirigents d'Izquierda Unida pretenguin confondre la gent identificant la proposta a llarg termini de creació d´una nova força política illenca a l'estil del Bloc Nacionalista Gallec amb la pura i simple repetició electoralista de "Progressistes". En definitiva, i al marge de la voluntat de Gabriel Barceló, la proposta de creació a llarg termini d'un bloc, d´una nova plataforma política nacionalista i d'esquerra, ha ajudat a reviscolar les esperances electorals d'Izquierda Unida.

Jo encara no he vist per part ni banda cap declaració dels dirigents d'Izquierda Unida quant a l'acceptació de rompre les seves relacions amb Madrid per a unificar-se i formar aquest bloc nacionalista. El que veig i constat cada dia és com els dirigents d'Izquierda Unida atien la confusió de forma interessada per a fer creure que el bloc de Biel Barceló és una simple repetició de "Progressistes" mentre, aprofitant la confusió, van concretant la seva presència electoral en indrets on mai no havien pogut piular. Malgrat que no ho diguin els altres publicistes, Izquierda Unida és, indubtablement, qui més pot sortir guanyant amb aquest clima de confrontació i confusió dins el PSM. Els exdirigents carrillistes (PCE) tenen una llarga experiència en aquest sentit. Izquierda Unida juga fort en l'actual crisi del PSM i, per aquesta experiència de saber aprofitar i sobreviure amb les despulles dels altres, sap a la perfecció que, guanyi qui guanyi a finals del mes de maig, solament ells en seran els beneficiats electoralment.

I en sortiran guanyant perquè la disbauxa del PSM els afavoreix a les totes. Si guanyàs Biel Barceló poden fer creure que el bloc proposat és una repetició de "Progressistes". Aquí tots són beneficis, i Grosske podria respirar tranquil amb la seguretat que ningú podrà discutir el seu protagonisme municipal en el moment de discutir qui anirà de cap de llista a l'Ajuntament de Ciutat. I si guanya Mateu Crespí, malgrat que no es consolidàs cap tipus de coalició per a les autonòmiques, Izquierda Unida, aprofitant el clima creat, ja hauria concretat munió de candidatures a pobles on mai no hauria somniat de poder presentar-se. "El camí verd del PSM" consolida totes les possibilitats electorals dels seguidors de Llamazares a les Illes, ja que multiplica la seva presència electoral sigui quin sigui el sector que surti guanyador en la crisi interna del PSM.

De la disbauxa del PSM sorgirà, com després de fagocitació dels Verds de Margalida Rosselló, una Izquierda Unida que consolidarà i potser augmentarà la seva representació en el Parlament i, de rebot, consolidarà el paper i el nombre de regidors d'Izquierda Unida a l'Ajuntament de Ciutat. Miquel Rosselló, Manolo Cámara i Eberhard Grosske obtenen una victòria imprevista sense haver de fer gaire feina. Ha estat el PSM, retornant a la confrontació interna, qui ha obert la porta a aquells que sobreviuran damunt les seves despulles.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (25-IV-06)

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Manifestació a Inca (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. Els militants de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes sempre lluitaren en primera línia en defensa dels drests nacionals i socials del nostre poble. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

L'escriptor Miquel López Crespí en el centre de la fotografia, fent costat a un grup de militants de l'OEC en el Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí havia estat detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim l'any 1962 i posteriors. En fer-se aquesta fotografia, Miquel López Crespí ja portava més de quinze anys de lluita activa contra la dictadura franquista.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

Una federació d'ERC reclama sortir del govern i fer eleccions.

L'executiva de l'Alt Pirineu es queixa d'un "menyspreu continuat" del PSC Acorda defensar el no a l'Estatut.

La federació pirinenca és el primer òrgan d'ERC que es pronuncia pel vot negatiu al projecte estatutari, en comptes del vot nul o el vot en blanc que estudia la direcció nacional, recollint un corrent d'opinió estès entre les bases del partit independentista.

Per Lluís Bou (Diari Avui)

A les files republicanes s'està instal·lant un sentiment d'indignació envers el PSC que comença a tenir traducció política. L'executiva d'ERC de la federació de l'Alt Pirineu, una de les 13 en què està organitzada la formació a Catalunya, va acordar ahir en una reunió d'urgència demanar públicament sortir del govern i la convocatòria d'eleccions anticipades, mentre apel·lava la resta del partit a posicionar-se sobre la qüestió i el referèndum de l'Estatut.

Els arguments dels republicans pirinencs per donar per trencat el tripartit són contundents. Segons ells, el PSC està sotmetent a un "menyspreu continuat" el partit de Josep-Lluís Carod-Rovira en les repetides crisis que s'estan produint a l'executiu català. "Davant d'això considerem que només es poden convocar eleccions anticipades, ja que el manteniment d'ERC al govern només ens sotmet a un desgast continuat i no ens permet tirar endavant Catalunya", afegeix la federació pirinenca en un comunicat.

Eradicar el nacionalisme

Les paraules són gruixudes i revelen un recel frontal. Segons els republicans, la seva formació està sent sotmesa a una persecució des de diversos òrgans de poder de l'Estat espanyol "amb l'objectiu final d'eradicar la ideologia nacionalista a Catalunya.

El president de la federació pirinenca d'ERC, Jaume Bertran, portarà aquest posicionament rotund a la reunió que l'executiva nacional del partit té previst celebrar dijous, on també plantejarà votar no a l'Estatut en el referèndum. En medis d'ERC es considera de gran transcendència aquesta reunió.

La federació pirinenca és el primer òrgan d'ERC que es pronuncia pel vot negatiu al projecte estatutari, en comptes del vot nul o el vot en blanc que estudia la direcció nacional, recollint un corrent d'opinió estès entre les bases del partit independentista.

Bertran va desvincular ahir aquests posicionaments del cessament de Joan Carretero com a conseller de Governació, tot i que el dirigent d'ERC pertany a la federació pirinenca del partit. Segons Bertran, no haurien volgut adoptar aquesta posició, però la situació política ha arribat a un punt "en què ho ha fet del tot necessari".

Diari Avui

(23-IV-06)

La lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica.

"El preu de la legalització de l'esquerra oficial era precisament aquest abandonament de la lluita republicana. D'aquesta manera es consolidava l'amnèsia històrica en tot quan feina referència a la lluita del poble contra el feixisme i el capitalisme. S'acceptava la unitat de l'estat i era aprovada l'economia de mercat (la qual cosa volia dir que un futur govern socialista no podria decretar mesures anticapitalistes en favor de les classes populars)". (Miquel López Crespí)

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per la República i l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Felanitx, abril de 2002. Després de l'emotiu parlament dels presoners republicans intervinguérem en l'acte per la República el diputat del PSM Cecili Buele i qui signa aquest article. Ambdós diguérem unes paraules recordant els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica.

Vaig dir, davant les persones que ens escoltaven amb emoció continguda que, en temps de la transició, mentre el reformisme (i especialment les direccions del PCE i del PSOE) enlairava la bandera monàrquica en tots els seus locals i abandonaven el combat per una República democràtica, deien, cínics (alhora que criminalitzaven qualsevol persona o partit decididament republicà) "que era per evitar una nova guerra civil".

És evident la mentida i la tergiversació de la realitat d'aquestes forces que tant ajudaren -i ajuden!- a la consolidació de la monarquia. Una excusa de mal pagador per fer creure a la gent que la lluita decidida per la democràcia republicana podia portar a la guerra.

"El que no deien els principals responsables d'haver enterrat el combat per la República" -vaig continuar dient en l'acte de Felanitx-, "era que ja s'havien pactat els punts principals de la reinstauració borbònica amb les forces del franquisme reciclat"

"El que no deien els principals responsables d'haver enterrat el combat per la República" -vaig continuar dient en l'acte de Felanitx-, "era que ja s'havien pactat els punts principals de la reinstauració borbònica amb les forces del franquisme reciclat (sector Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc). El preu de la legalització de l'esquerra oficial era precisament aquest abandonament de la lluita republicana. D'aquesta manera es consolidava l'amnèsia històrica en tot quan feina referència a la lluita del poble contra el feixisme i el capitalisme. S'acceptava la unitat de l'estat i era aprovada l'economia de mercat (la qual cosa volia dir que un futur govern socialista no podria decretar mesures anticapitalistes en favor de les classes populars).

Ciutat de Mallorca, any 1977. Cartells pintats per l'escriptor Miquel López Crespí. Aleshores els dirigents carrillistes (PCE) i del PSOE havien abandonat la lluita republicana i enlairat la bandera de la monarquia. La direcció carrillista acusava els republicans de "fer el joc al feixisme" tots aquells que lluitàvem per la República i el socialisme. Els serveis d'"ordre" del PCE estripaven les banderes de la República i, fins i tot l'any 1994, antics dirigents excarrillistes com Pep Vílchez o Antoni M. Thomàs criminalitzaven l'esquerra revolucionària de les Illes publicant pamflets plens de mentides, calumnies i tergiversacions en la premsa mallorquina.

'La mentida de dir que no es lluitava per la República per a 'salvaguardar la pau i evitar una guerra' només feia evident l'essència del pacte de l'esquerra oficial amb el franquisme reciclat. El fons de la qüestió no era avançar envers l'aprofundiment democràtic que la República podia significar. El que es tractava era de reinstaurar la monàrquia (a l'estil de la reinstauració de finals del segle XIX). I aquest va ser el Pacte entre la dreta més intel·ligent i els sectors de l''oposició' que no podien esperar mes l'usdefruit de sous i poltrones institucionals".

En acabar l'emotiu acte organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República eren moltes les persones que deien que la lluita per la República no pot esdevenir mai una opció nostàlgica, de simple recordatori moral de la dissort dels nostres morts (els republicans afusellats pel feixisme). Es tracta d'anar concretant una autèntica plataforma d'actuació política amb punts concrets de compromís actiu. Només així es podrà anar democratitzant la nostra vida política. Dins aquesta línia de compromís republicà actiu el Col·lectiu Felanitx per la República exposà públicament a les forces polítiques presents en el sopar una tasca concreta: aconseguir esborrar els noms feixistes dels carrers de la vila i substituir-los per noms de represaliats per la dictadura o per noms tradicionals mallorquins.

Felanitx i les nostres Illes amb actes reivindicatius i de futur com aquest comencen a recuperar la seva memòria història feta malbé pels partits del consens amb el feixisme en temps de la transició.

"La veritat i la memòria són germanes de la llibertat" (Col·lectiu Felanitx per la República)

L'èxit de la convocatòria republicana i antifeixista de Felanitx ha estat evident. El "Col·lectiu Felanitx per la República" va expressar el seu agraïment al poble de Felanitx i les diverses organitzacions d'esquerres presents amb un comunicat que sortí en la publicació Felanitx. El comunicat deia: "En el moment d'escriure aquestes retxes encara ens dura l'emoció i l'alegria que ens produí la resposta ciutadana en els actes que organitzàrem dissabte passat per commemorar el 71è aniversari de la proclamació de la República. No sabem com agrair-vos la vostra participació. A la Casa de Cultura, en la presentació del llibre, no hi cabíem; en el concert hi havia una gentada, i en el sopar per la República ens vam aplegar cent vuitanta persones.

'Tenim tant per agrair a tanta gent que haurem de resumir molt. D'entrada hem de dir que el llibre Felanitx 1931-1939. República, guerra i repressió no hauria vist la llum si moltes dotzenes de persones no hi haguessin contribuït; els veritables autors de l'obra són els que han posat els seus records, papers i arxius a disposició de n'Aina i en Joan. Volem agrair també el suport continuat de la Regidora de Cultura de l'Ajuntament, i en concret, la confiança que Jaume Binimelis, primer, i Miquela Vidal després, han dipositat en els responsables del llibre.

'Pel que fa a l'exposició 'Presos mallorquins del 1936', no l'hauríem poguda fer sense l'ajut d'Antoni Vicens Massot, president del Centre Cultural, que s'ha carregat, amb l'ajuda d'en Nofre Llinàs, tota la feina. D'altra banda, els músics d'Al Mayurqa, han actuat sense cobrar, perquè sí, per la República. Per un altre costat, no hauríem pogut organitzar el sopar sense la generositat i la col·laboració del restaurant Son Colom, de les llibreries Ramon Llull i Quart Creixent, dels bars Can Moix, Can Lliro, es Pinzell, sa Fonda i es Cassino, i de les ferreteries Santueri i Artigues. Gràcies a tots. Gràcies, també i sobretot, a la gent que ens ha fet costat acudint als actes, transmetent records i ajudant-nos a identificar els presos que retratà Joan Pla l'any 1936; el vostre suport no té preu. Gràcies, especialment, als presos i als familiars de presos que van tenir el valor de parlar, havent sopat, en l'acte d'homenatge als presoners republicans; el seu testimoni és un revulsiu que sacseja consciències i mou voluntats.

'La veritat i la memòria són germanes de la llibertat. Fins aviat. Col×lectiu Felanitx per la República".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 200-202)

La lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica.

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la premsa de les Illes ha informat, de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Col·lectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil. L'acte emotiu, que se celebra des de fa 19 anys, va servir per reafirmar la memòria col·lectiva envers totes aquelles persones que moriren per la llibertat, però també fou un clam de solidaritat contra l'opressió que pateixen alguns pobles en l'actualitat.

'Un any més, l'acte de Son Coletes no ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Manacor i en aquest sentit, foren molts els que criticaren 'l'oblit institucional'. Tanmateix, molts polítics d'esquera hi foren presents".

Santa Maria del Camí (2001): alguns dels participants en l'homenatge als republicans assassinats pels falangistes a Santa Maria del Camí en temps de la guerra civil. Hi eren presents (entre moltes altres persones): Jaume Santandreu, Carlos Zayas, Miquel López Crespí, Gori Negre, Rosa Vich i Francesc Mengod.

A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".

A Felanitx va ser el "Col·lectiu Felanitx per la República" qui organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol) el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.

Com hem explicat una mica més amunt, a les Illes (i altres indrets de la nostra nació i de l'Estat) augmenten els actes republicans.

Un dels actes més emotius que s'han fet aquest catorze d'abril ha estat el que tengué lloc a Felanitx organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República. Els actes republicans s'iniciaren en la tarda del 13 d'abril en la Casa de Cultura amb la presentació del llibre i el CD d'Aina Adrover i Joan Cabot editat per "Res Pública Edicions" Felanitx 1931-1939: guerra i repressió.

L'escriptor Joan Pla parlà de l'important obra artística del seu pare, el professor republicà de l'Institut de Felanitx Joan Pla i Balbastre, represaliat pel feixisme. L'any 1936, en el camp de concentració de Son Catlar (Campos) Joan Pla i Balbastre va dibuixar de forma magistral alguns presos del temps de la guerra fent així una aportació cabdal a l'art mallorquí. La Casa de Cultura de Felanitx oferia una extensa mostra d'aquests històrics retrats del nostre insigne artista.

Posteriorment i en el restaurant Son Colom actuà el combatiu grup musical Al Mayurqa A les 21.30 h.

Com diu la popular publicació Felanitx en un article titulat "Diada republicana a Felanitx": "El Sopar per la República", a Son Colom, comptà amb l'assistència de 180 persones. L'acte d'Homenatge als presoners republicans, iniciat en la sobretaula, començà amb la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del gaiter Ignasi Alonso, i amb la lectura d'un tect (llegit per Aina Adrover) sobre els centres de reclusió franquistes, viscuts des de l'experiència personal dels presos felanitxers. Tot seguit intervingué Joan Cabot, que demanà als regidors de l'Ajuntament de Felanitx que treballin per assignar els noms de Pere Antoni Reus i Joanot Colom a diverses vies de Felanitx; que la ronda del creuer "Balears", a Porto Colom, passi a anomenar-se ronda de les Illes Balears; que acullin la proposta de batiar la futura escoleta de Felanitx amb el nom de Pere Oliver Domenge; que dediquin alguns carrers del futur polígon industrial de la ciutat a indrets dels països de parla catalana, i que una plaça o rotonda central d'aquest nou espai rebi el nom de 'Països Catalans'; i, finalment, que el nom de la plaça d'Espanya sigui sunstituït pel de plaça de les Palmeres".

Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.

Com diu l'article del Felanitx: "Seguidament varen intervenir els presoners republicans Gabriel Riera i Llorenç Noguera; Llorenç Massuti, fill del regidor pres Pere Massuti; Joan Mir, familiar del regidor felanitxer, també pres, Joan Obrador; Cecil Buele, diputat del PSM al Parlament Balear, i Josep Valero, membre de la direcció balear d'Esquerra Unida, adreçaren unes paraules als presents. L'exbatle de Felanitx, Miquel Riera, també adreçà unes paraules als assistents i agraí la tasca que du a terme el 'Col·lectiu Felanitx per la República'. Finalment, l'escriptor Miquel López Crespí parlà i acabà la seva intervenció amb la lectura d'un poema".

En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 198-200)

"El projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura". (Miquel López Crespí)

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-05)

El futur de la diputada verda.

"Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

Llorenç Buades, l'històric dirigent de la LCR que actualment milita en la CGT, és qui més bé ha sabut analitzar la crisi terminal dels Verds d'ençà que decidiren anar plegats amb Izquierda Unida. Experiment que, com tothom ja sap, s'ha menjat tot el patrimoni d'aquest grup ecologista en ser vampiritzat, en una hàbil maniobra, per les restes del l'excarrillisme illenc que no sabien com continuar aferrats a la poltrona institucional. Llorenç Buades, en un article titulat "Els Verds de les Illes i el seu futur", escrivia: "L'error dels Verds és haver participat d'un govern en una conselleria clau per als temes que havien d'abordar-se en la legislatura, davant uns enemics molt poderosos, sense prou suport al govern de progrés, i amb una implantació social massa feble i poc activa (basta veure la participació a les conferències o congressos) per a fer front al repte que tenien".

I era precisament aquesta debilitat interna la que els feia uns socis molt adients per als "experimentats" Manolo Cámara i companyia. Basta veure les declaracions de Nofre Bisbal, que quan abandonà la coalició EU-Verds parlava dels enganys a què va ser sotmès. Però no sé per què s'haurien de sorprendre els Verds del grup de Margalida Rosselló. Tots els dirigents històrics que han anat abandonant aquesta organització, parl dels amics Jordi López, del mateix Nofre Bisbal o de la mateixa Margalida Rosselló, quan es queixen de les manipulacions i campanyes de destrucció ordides pels seus companys de coalició haurien d'haver sabut la tèrbola història de maniobres contra l'esquerra alternativa de les Illes portada a terme per alguns dirigents carrillistes. N'he parlat en el llibre No era això. Memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc.

Hi ha un munt de proves de tot el que feren i ordiren contra els esquerrans antisistema dels anys de la transició i posteriors. La vampirització d'espais aliens, la criminalització dels corrents polítics marxistes revolucionaris, la persecució dels sindicalistes de tendències que no fossin properes a la línia carrillista, tot plegat i molt més ha estat la nefasta pràctica política i sindical dels fills de Santiago Carrillo a les Illes. Els Verds, Nofre Bisbal, Joan Buades, Jordi López o Margalida Rosselló.... no sabien tota aquesta llarga pràctica històrica de provat dogmatisme i sectarisme dels seus socis de coalició?

Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat.

La història que segueix ja és prou coneguda. Amb la victòria per un vot de diferència dels partidaris de Miquel Àngel Llauger, partidari aquest darrer de la unitat amb Izquierda Unida, el procés d'anihilament dels Verds ha esdevengut imparable amb abandonaments quasi massius de dirigents i militants que no volien seguir el camí de desintegració de més quinze anys de feina en defensa de la nostra terra i els nostres minvats recursos naturals. A hores d'ara l'aïllament de Margalida Rosselló s'ha fet més total. Sense el suport dels seus, que ja fa temps que han abandonat el grup, demonitzada pels seus propis aliats fins al punt que en alguna ocasió l'han amenaçada amb avisar la policia en cas de voler recuperar alguns dels seus documents particulars que són encara a la seu del partit, molta gent es demana i ens demanam... què hi fa Margalida Rosselló fent costat en aquells que han acabat amb els Verds i de forma contínua l'han criminalitzada? Té cap sentit aquesta resistència saguntina vora aquells que la utilitzen i alhora neutralitzen?

El temps s'ha acabat per a Margalida Rosselló, i ella ho ha de saber a la perfecció perquè ho viu cada dia damunt la seva carn. Ha de ser ben conscient que ja se li ha acabat el poc marge de maniobra que podia tenir quan encara tenia el suport dels seus. Que reflexioni i pensi que ara ja no hi són els seus fent-li costat. Només hi resten els "altres", els que l'han desprestigiada, els que han ordit les campanyes rebentistes en contra seva. Què pot fer per Mallorca continuant sotmesa a la disciplina d'aquells que, es pot dir ben obertament, són els seus contraris? Sabem que el cost personal que la diputada verda paga cada dia per a mantenir aquesta ficció d'unitat és prou fort i amb possibles repercussions en la salut d'aquesta ecologista i lluitadora valenta. Margalida Rosselló no hi fa res fent costat aquells que han acabat amb un projecte ecologista independent per a les Illes. Com ja vàrem escriure fa uns mesos, aquesta situació només pot tenir un final, un final que tothom comenta d'ençà fa mesos. Si Margalida Rosselló vol continuar defensant un projecte ecologista independent no li que queda més remei que defensar-ho des del Grup Mixt, des d'una autèntica independència organitzativa i política. Des d'aquesta posició Margalida Rosselló podria esdevenir un eficient portaveu de tot el moviment conservacionista que lluita contra la política depredadora de la dreta illenca i, a poc a poc, iniciar la reconstrucció del moviment que els seus socis de coalició han destruït d'una manera tan poc assenyada.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-IV-06)

El PSM i el bloc nacionalista d'esquerra.

Miquel Àngel M. Ballester i Miquel López Crespí: debat públic.

"O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011". (Miquel López Crespí)

Miquel Àngel M. Ballester ha escrit un assenyat article en el qual afirma que "els partits polítics no són propietat dels seus militants. Es deuen a la societat a la qual serveixen. Si més no, als sectors socials que representen". Les opinions de l'amic Miquel Àngel són prou assenyades en el moment actual quan, en apropar-se les autonòmiques del 2007, les cúpules dirigents dels partits ja fan les llistes analitzant qui entrarà a les institucions i qui segurament haurà de quedar sense cadireta ni privilegis. Per a desgràcia de la societat civil de les Illes, el que hauria de ser un debat constructiu per a anar bastint els fonaments de les Illes futures que volem esdevé, en mans dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, un simple instrument per a repartir-se les hipotètiques nòmines institucionals. I d'aquesta manera no anam enlloc. Ans al contrari; si les ciutadanes i ciutadans i continuen constatant aquest lamentable espectacle el bipartidisme PP-PSOE es desenvoluparà al màxim.

O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011.

Miquel Àngel M. Ballester ho havia advertit en un article que portava per títol "Sobreviure o renèixer?". Ara, just fa uns dies ha tornat a fer la mateixa reflexió en un altre treball titulat "L'aposta del 2007". El dirigent del PSM creu que no som en moment de simple oportunisme electoralista. El més fàcil, seguint les indicacions i el discurs de les elits burocràtiques atemorides per la por de perdre la nòmina institucional, seria repetir a tota velocitat un acord electoral per la cúpula garantint a qui pertoqui l'hipotètic escó a cada dirigent d'aquells que signarien l'acord electoral. És evident que hi ha nervis a flor de pell davant la possibilitat de restar extraparlamentaris. Hom evidencia cada vegada amb més precisió que l'electorat, per a fer front al PP, s'estima més votar l'autèntica socialdemocràcia, és a dir el PSOE, que no alguns dels productes descafeïnats que pretenen estar a la seva esquerra. La gent no és simple, i quan veu tan poques diferències entre els productes electorals sap escollir aquells que, imaginen, poden oferir garanties d'aturar la prepotència dels hereus d'Aznar i companyia.

El bipartidisme es va consolidant dia a dia perquè en els partits teòricament a l'esquerra del PSOE no hi ha un projecte prou engrescador, un projecte que vagi més enllà del que la mateixa socialdemocràcia espanyola proposa. En la línia que apunta el dirigent del PSM, potser ha arribat el moment que tots aquells que feren fracassar el Pacte de Progrés pel seu infantilisme, per la seva incapacitat de preservar el que va ser una conquesta històrica de les classes populars illenques, es facin fonedissos i deixin pas a les noves propostes que la nostra societat necessita. Crec, com molta altra gent de l'esquerra alternativa, que ha arribat el moment adient per a provar de salvar el que resta del teixit de la societat civil de les Illes. Malgrat els errors constants dels mals gestors que enfonsaren l'experiència progressista, la societat civil de les Illes ha ressuscitat i, donant proves d'una vitalitat exemplar, torna ser enmig del carrer, com en temps de les grans mobilitzacions dels anys noranta, exigint un canvi de rumb substancial en la política illenca. S'està congriant una nova societat, una nova manera de copsar el fet polític que ja no té res a veure amb un recent passat. Una nova societat que necessita de nous referents, d'un nou tipus d'organització que entengui el que s'esdevé davant els seus ulls i sàpiga trobar resposta als reptes del segle XXI.

L'aposta aquests moments ja no és solament electoral. El "bloc nacionalista d'esquerres" que proposa Gabriel Barceló no té res a veure amb repeticions d'operacions dubtoses enfocades a mantenir polítics fracassats al capdamunt de les cúpules dels actuals partits en declivi. Caldria ser conscients d'aquests problemes i no confondre mai l'objectiu final de bastir estratègicament aquesta nova organització, un bloc nacionalista d'esquerra, amb la repetició de "Progressistes". El problema en aquests moments no consisteix a salvar les cadiretes d'aquells que han fet malbé la feina que els encomanàrem l'any 1999, quan, amb els nostres vots els situàrem en la gestió del poder polític perquè actuassin d'una manera diferent de com ho havia fet històricament la dreta. No es tracta, repetesc, de salvar aquests quatre polítics professionals que són a punt d'anar a un merescut atur. Del que es tracta, com demana la gent del carrer, és de "salvar Mallorca", "salvar les Illes".

L'article que comentam deixa ben aclarida la qüestió quan afirma: "És l'hora de prendre decisions, d'arriscar posicions i jugar fort, de renunciar al patriotisme de partit en benefici del país, d'apostar per una operació ambiciosa de regeneració democràtica que doni resposta a les ànsies d'un nombre incomptable de mallorquines i mallorquins que aspiren a un canvi polític real i profund. Perquè el que està en joc no és la continuïtat d´unes sigles, sinó la supervivència d´un país".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (18-IV-06)

Visca la República !

Per Pep Juárez, Secretari general de CGT-BALEARS

"En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc." (Pep Juárez, Secretari general de CGT-Balears)

Avui fa tres quarts de segle, els carrers i les places de gairebé totes les ciutats i pobles del país eren l’escenari d’una fita única en la nostra història: un règim monàrquic corrupte, còmplice durant els seus darrers anys de la dictadura de Primo de Ribera, era derrocat per de la pressió popular, reflectida en el resultat electoral de les eleccions municipals de l’anterior dia 12. El 14 d’abril de 1931, la legalitat republicana, moguda pels nous vents de llibertat, va venir farcida d’alegria, i d’esperances personals i col·lectives.

La commemoració d’aquest 75 aniversari, com totes les commemoracions, no deixa de tenir un cert caràcter convencional, és cert. Però també té la virtut de tornar a primera línia d’actualitat una part del debat polític d’arrels molt profundes, que apunta directament a desemmascarar les mentides i injustícies de l’actual règim econòmic i polític. Per tant, el debat sobre la República, lluny d’estar (com pretenen els amics del sistema) ancorat en l’arqueologia, es torna viu, d’estricta actualitat, i d’un potencial transformador molt més fort del que voldrien les panxes agraïdes.

Sens dubte, som hereus del nostre passat. L’ombra de la desfeta de l’any 1939 encara es perllonga al segle XXI. D’aquesta herència, que anul·la voluntats i tanca les boques, són testimonis les desenes de milers de cossos de persones innocents, assassinades per la repressió feixista, que encara esperen, en fossars anònims, a que la societat tingui coratge de reivindicar i honorar la seva memòria. També tenim, per si algú no ho recorda, el rei “atado y bien atado”, que va nomenar Franco, en una democràcia limitada a les llibertats formals, però tutelada i orientada cap als interessos de les classes privilegiades, majoritàriament d’ascendència secular, i amb renovades pràctiques d’explotació i exclusió social.

Per tant, és impossible separar el debat sobre la forma de govern, de la lluita per una societat justa i solidària. La institució monàrquica és, per definició, l’antítesi de la democràcia, sense oblidar el seu caràcter parasitari, caduc, masclista i molt cara de mantenir. Una institució gens transparent, amb els seus membres per damunt de qualsevol control fiscal, judicial o polític, dedicats íntegrament a satisfer una permanent necessitat d’autopromoció, que alimenti el miratge de la seva utilitat. Fa cent cinquanta anys es deia allò de “la monarquia és el règim de la bancocràcia”. Desprès de tot aquest temps, resulta aclaparadora l’actualitat d’aquell enunciat.

En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc.

De manera saludable, però, altres sectors alternatius promouen un debat social i transversal, en multitud d’actes de tot tipus, al voltant de l’aniversari de la II República, i més enllà. Aquesta esquerra, nova i plural, reivindica els espais de justícia social encetats ara fa 75 anys, alhora que lluita pel redreçament de l’honor i la memòria de les víctimes de la repressió, amb la recerca de la veritat, i projecta la seva voluntat cap a l’aprofundiment de la democràcia, cap a la definitiva supressió de la monarquia, cap a la llibertat republicana.

Ciutat de Mallorca (14 d’abril de 2006)

L'esperit del 14 d'abril.

Per Llorenç Capellà, escriptor.

"Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses". (Llorenç Capellà)

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

El PSOE pretén que la declaració de l'any 2006 com a any de la memòria, no sols suposi un homenatge a la República, sinó també a la constitució de 1978. De manera que ja tenim la seu plena d'ous. Els socialistes miren de trobar-nos un buit adient on aparcar el cotxe. El cotxe és la República. I nosaltres, els republicans, conduïm a massa velocitat, amb imprudència. M'explico. La commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, ha tingut un ressò inusual. La opinió pública és com una bola de neu que tan aviat com algú la fa rodolar, rodola i rodola, i tot rodolant va creixent. Ara mateix desconeixem els motius concrets que fan créixer el nombre de partidaris de la República. Fins i tot desconec si aquest increment del republicanisme serà fruit d'una moda o pot quallar, qualque dia, en una alternativa seriosa al sistema monàrquic. Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses. Em referiré únicament al segon aspecte. La diputada socialista Aina Rado insisteix a recomanar-nos que hem de separar República de Guerra Civil, la qual cosa és impossible. La Guerra Civil és una conseqüència directa de la República, i l'èpica que se'n deriva, d'aquella, té a veure amb les utopies que havia posat en circulació el republicanisme. En poso un exemple. La constitució republicana afirma, a l'article primer, que «España es una República democrática de trabajadores de todas clases, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia». Ja sabem que tal afirmació no és altra cosa més que un brindis al sol, però benvinguts siguin els polítics d'esquerres que alimenten utopies. Que tal afirmació tergiversava la realitat d'un Estat en el qual un terç de la població era formada per clergues i rendistes? Possiblement sí. Tanmateix, la paraula escrita en un document constitucional és una declaració de principis d'un valor simbòlic inqüestionable, cosa que saben els socialistes, d'altra manera no haurien tingut tant i tant d'interès de llevar el terme nació del nou estatut català. Bé, tornem al plantejament de Rado. La República, segons la diputada socialista, no va poder desenvolupar unes mesures de caire progressista -vot de la dona, ensenyament públic i laic, reforma militar i agrícola, llei de divorci i dret a l'avortament- que han estat recuperades a partir del marc constitucional de 1978. Entesa així, la República s'hauria d'estudiar com un canvi temporal del sistema polític habitual, el monàrquic. Seguint el plantejament d'Aina Rado arribem a la conclusió que la constitució de 1978, legitima la República de 1931. Cas d'acceptar aquest supòsit, hem de pensar que el somni s'ha fet realitat i que no cal alimentar més aspiracions republicanes? Això ens ve a dir, amb força subtilesa, Aina Rado. Tot ens fa pensar, per tant, que els socialistes ens cerquen un buit a un costat del camí, en el qual puguem aparcar el cotxe. El cotxe és la República, ja ho he dit. Insisteixo: la conclusió d'aquest plantejament és que la República no és una aspiració, perquè la modernització de l'Estat ja és un fet. Sols ens queda establir analogies per a cloure el llarg periple de la llibertat: Zapatero és Azaña i, la monarquia, una república coronada.

Diari de Balears (16-IV-06)

Gran èxit de l'acte en homenatge a la República.

"Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes (ens referim especialment als dirigents carrillistes). Molts d'ells, repetesc, eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat que sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Jaume Serra Cardell, socialista i republicà pobler assassinat pel feixisme l'any 1937.

L'acte de sa Pobla en honor a la República ha estat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell, organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà a sa Pobla, ha aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República i als republicans assassinats pel feixisme és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà i antiborbònic que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es van enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan van magra de vots i de suport, compareixen a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre. Quin servei no feren tots aquests servils al rei i al capitalisme espanyols!

En aquest gran homenatge pobler a la República hi han participat activament en l'organització de l'acte i en la preparació del cicle de conferències "Temps de República", la presidenta de l'Associació, Catalina Cristina Socias, el tresorer Jaume Serra i el secretari, Llorenç Crespí. Com hem escrit una mica més amunt, després de les traïdes de la transició, després dels pactes de PSOE i PCE amb el franquisme reciclat per fer oblidar la lluita republicana i la nostra memòria històrica, és encoratjador veure i comprovar com els joves mallorquins han trobat el camí envers la República. Camí republicà fet malbé en temps de la restauració borbònica per molts dels dirigents de l'esquerra nominal i que ara, per a aconseguir alguns vots en les properes eleccions, s'apunten a la nostra lluita republicana.

Nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en als diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana.

Recordin igualment que nosaltres, els nacionalistes d'esquerra de les Illes, a part de defensar la memòria històrica de la Segona República espanyola pugnam per anar bastint la futura República Catalana, una República que, unificant les terres del País Valencià, les Illes, el Principat i la Catalunya Nord aspira a fer realitat el somni de Macià i de tants i tants patriotes catalans de tenir un estat propi, lliure de la dominació estrangera, principalment espanyola i francesa.

L'acte de sa Pobla organitzat per l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha estat emocionant perquè ens ha demostrat com la joventut mallorquina, amb la seva decidida combativitat republicana, pot començar a vèncer i fer mudar els resultats de la transició i dels pactes del franquisme reciclat amb la socialdemocràcia el carrillisme (PCE). En aquest emotiu acte republicà hi ha participat els poetes poblers Antoni Gost, Josep Vallespir, Alícia Alomar i Miquel López Crespí.

La plaça de la Concòrdia era plena de joves de totes les contrades del Pla. Abans de començar la lectura dels meus poemes dedicats a la República vaig creure convenient situar, malgrat fos breument, la importància de la Segona República Espanyola en els seu marc històric. Malgrat els problemes posteriors, la proclamació de la República significà una alenada d'aire nou per a les classes populars de l'estat espanyol. Després vaig parlar dels problemes que tengué per a la supervivència la democràcia espanyola dels anys trenta. La construcció de milers d'escoles, l'obtenció del vot per la dona, l'inici, tímid evidentment, de resolució del problema de les nacions oprimides de l'estat amb els primers estatuts d'autonomia, significaren avanços significatius. Però la República fou tímida en la resolució del problema agrari, desencisant a les masses de jornalers sense terra; fou tímida en la resolució del problema nacional, ja que els estatuts aprovats no anaven més enllà d'una descentralització administrativa i, finalment, i això va marcar totalment el futur de la República espanyola, va ser dèbil amb els militars colpistes que s'havien sublevat contra el règim republicà o que continuaven conspirant a favor del feixisme. Permetre i pagar!, que tots aquests futurs militars colpistes continuassin tenint comandament de tropa va ser un error que portà, indubtablement, al cop feixista del general Franco de l'any 1936.

Després, per a no allargar la meva intervenció a la plaça de la Concòrdia, vaig recordar el valent paper de la resistència poblera a la sublevació feixista del divuit de juliol de 1936. En homenatge als resistents poblers a la sublevació feixista vaig llegir alguns poemes de l'Antologia (1972-2002) dedicant alguns dels poemes a la República i als antifeixistes Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, assassinats en temps de la guerra civil.

Amb aquest emotiu acte republicà, amb tots els altres que l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha programat per aquest més abril, els joves de sa Pobla se situen, amb mèrit propi, a l'avantguarda de la lluita per servar la nostra memòria històrica lluny dels silencis decretats en temps de la transició pels franquistes reciclats i la pseudoesquerra que ara s'apropa, capbaixa i avergonyida per les seves traïdes a la lluita popular, a les nostres banderes republicanes i socialistes.

L'homenatge pobler fet aquest històric catorze d'abril a la República, la participació activa i militant de tots els joves que han intervengut en la seva preparació, el cicle d'activitats republicanes programades per aquest mes d'abril, els plans que estan en marxa per al proper futur, ens demostra novament que la memòria històrica dels pobles mai no mor malgrat les malifetes de venuts i oportunistes.

Un gran èxit, en definitiva, dels joves lluitadors republicans poblers i mallorquins que inicien el camí envers el futur lliure i socialista que somniaven Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, els republicans de sa Pobla assassinats pels escamots d'assassins del feixisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-IV-06)

Fa 75 anys Francesc Macià va proclamar la República Catalana.

El 14 d'abril de 1931, avui fa 75 anys, Francesc Macià va proclamar la República Catalana des de la Generalitat tal com explica aquest vídeo que utilitza imatges històriques. El primer a declarar la República fou Lluís Companys. Més tard Macià anava més enllà, declarant primer l'estat català i després de rebre pressions la República Catalana integrada a la Federació Ibèrica. Només va durar 3 dies, però va servir per recuperar la Generalitat.

Passats tres dies de la proclamació de la República Catalana, l'acord amb el nou govern republicà de Madrid establia subsitituïr-la per una Generalitat de Catalunya. Part dels historiadors opinen que Macià no va tenir prou recolzament popular per fer-se ferm en la seva posició. Tot va començar després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que van donar la victòria als partits republicans a tot l'estat. Aquesta victòria acabaria amb el regnat del rei Alfons XIII i la reinstauració de la II República Espanyola. Macià va aprofitar el buit de poder entre un règim i l'altre per a fer la seva declaració. Tot i no aconseguir ni l'estat català ni la República Catalana, Macià va aconseguir durant les negociacions la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, que feia segles que estava anul·lada.

Els actes d'homenatge

En homenatge a la República, s'han preparat diversos actes. L'Amical de la República, per exemple, fa un homenatge a Francesc Macià avui al matí davant del monument al president de la Generalitat Republicana que hi ha a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'hi ha de fer una ofrena floral i diversos parlaments. A Mallorca, Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost faran un recital poètic a la plaça de la Concòrdia de Sa Pobla en honor a la República a les quatre de la tarda. Però no només avui es faran activitats, el 13 de maig es farà una manifestació a València convocada per la Coordinadora del País Valencià per la República, que agrupa entitats i partits polítics; i a partir del dia 19 es podrà veure l'exposició 'República! Cartells i cartellisme (1931-1939)' al Museu d'Història de Catalunya, a Barcelona.

Vilaweb

"Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema 'Com el roure de les muntanyes'." (Miquel López Crespí)

Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)

Record com si fos ara mateix les idees que s'anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s'anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m'eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m'havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura... Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n'havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l'escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l'esperit i em feia ser com som i no d'una altra manera.

El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema "Com el roure de les muntanyes": "Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s'alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d'aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills".

Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema "Des del mercuri dels espills" aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. "Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor". En efecte. L'autor d'El cant de la Sibil·la ens informa de