Per la Independència, la República i el Socialisme

Manifest de l'escriptor Miquel López Crespí en defensa de la unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

"Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana". (Miquel López Crespí)

Potser qui millor ha expressat l'estat d'ànim dels que sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a les Illes ha estat el meu bon amic Miquel Àngel Maria. En un article titulat "PSM sí, Bloc també", el dirigent del PSM escrivia: "No crec que ningú vagi sortir content de la cloenda del congrés del PSM. Tal i com han reflectit les notícies d'aquests dies, darrere els aplaudiments per l'aprovació de les ponències i per l'elecció de la nova direcció del partit no hi havia l'alegria dels congressos anteriors, no es respirava l'entusiasme d'altres ocasions".

Posteriorment a la cloenda del congrés hem conegut les dimissions de Mateu Crespí, Pere Muñoz, Maria Costa i Jaume Sansó i l'advertiment de moltes agrupacions del PSM en el sentit que pensen separar-se del partit o formar grups independents no subordinats a la unió entre Esquerra Unida i el que resta del PSM. Imagín que en la cloenda del partit, rondava dins l'ambient la crisi que tothom imaginava que podria esdevenir-se si no es feien bé les coses.

És evident que els diversos sectors que des de l'esquerra alternativa sempre hem defensat la creació d'un bloc nacionalista d'esquerres (consultau les hemeroteques) havíem pensat en un altre escenari per a anar bastint aquest projecte. En els debats que he mantingut des d'aquestes mateixes pàgines per a anar consolidant una autèntica esquerra alternativa, debats realitzats amb Llorenç Buades, Cecili Buele, el dirigent de la CGT Josep Juárez o el mateix Miquel Àngel Maria Ballester, sempre s'havia parlat de bastir un bloc lluny de les urgències electoralistes i de la lluita per servar sous i cadiretes. Es tractava i es tracta d'anar unint des de la base. Mai de dividir des de les cúpules dirigents. Fins i tot el dirigent excarrilista (PCE) i secretari general del partit prosovètic PCB-PCPE Josep Valero advertia en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu" que aquest futur bloc era quelcom de diferent d'una simple operació electoral. Valero escrivia: "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals".

Som molts els que ens demanam per què, de cop i volta, quan el PSM havia decidit deixar la qüestió per a més endavant, quan hi hagués una situació autènticament favorable per a la concreció d'aquesta nova força política, una part dels dirigents alteren el que s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que tants problemes està comportant a l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual com Llorenç Capellà es demanava en un excel·lent article titulat "Els sotasignants" si aquesta mena d'operacions fetes tan de presa servien de veritat per a sumar. Llorenç Capellà indicava que potser més que sumar restaven. És la mateixa opinió de Llorenç Buades, l´històric dirigent de l'antifranquisme illenc i ara militant de la CGT, quan deia: "No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles". Sobre tot si amb les preses es deixa mig partir a la cuneta.

Pens que la mitja part del partit que en el moment de la votació de dia vint-i-set no volia el bloc amb EU era precisament per por d'aquestes presses electoralistes. Un debat de tanta transcendència per al futur del nacionalisme d'esquerra no es pot fer amb aquesta velocitat vertiginosa, en dues hores i sense que la idea hagi madurat i calat ben bé dins tota l'organització. Molts militants i simpatitzants del PSM afirmen que hauria estat molt més convenient poder fer aquest debat de tanta transcendència amb calma, serenament, després de les eleccions, mirant sempre de no crear més divisions ni enfrontaments interns. Crec que s'ho pagava. El PSM s'ha jugat els seus trenta anys d'història amb massa facilitat i alegria. La urgència i les presses d'Esquerra Unida condicionant les decisions del PSM el que estan aconseguint, en lloc de reforçar l'esquerra mallorquina per fer front a la dreta que ens malgoverna, és dividir el PSM d'una forma vertaderament traumàtica. Pel bé del país esperam que aquestes ferides que avui semblen inguaribles, tenguin aviat solució i remei. Tots els que hem lluitat i volem un bloc com cal ho fem perquè volem que es consolidi una força que uneixi de veritat, però mai no voldríem que aquesta necessitat unitària esdevengués un simple experiment electoralista que només sigui útil per a dividir i crear encara més partits i més organitzacions dins la societat. Dividint i creant més i més organitzacions mai no podrem assolir una autèntica esquerra arrelada a la nostra societat, una autèntica esquerra nacionalista, socialista i republicana.

Les presses electoralistes s'han fet evidents en constatar cada dia l'oblit de la feina unitària. La mobilització de la societat civil s'hauria d'haver començat a fer just després de la derrota del Pacte de Progrés. S'han perdut tres anys decisius que haurien servit per a anar ampliant i consolidant el teixit de la societat civil, els fonaments d'un moviment de resistència que aturi l'actual destrucció de les Illes en mans d'especuladors sense cap sentit de país.

Els advertiments fets per molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes anaven en aquesta direcció: bastir un bloc com cal des de la base, des dels autèntics moviments socials, des de les organitzacions que sortosament no han traït els seus principis per a poder trepitjar fos com fos moqueta i cobrar bons sous en la gestió del règim. Una nova força política sense els dirigents del passat, un bloc de nou encuny que no serveixi per a mantenir en la poltrona aquells oportunistes i vividors del romanço que feren tant de mal a l'esquerra i als principis del nacionalisme i del socialisme durant la transició i en aquests darrers anys. Aquells dirigents que ara, en veure perillar sous i privilegis, s'apunten a qualsevol moguda que pugui servir per a preservar els seus interessos egoistes. Uns interessos que no tenen res a veure amb la defensa d'una terra i d'una cultura trepitjades i espoliades cada dia. Recordem que en el Bloc Nacionalista Gallec no hi ha Izquierda Unida i que a les Illes, si el bloc no supera aquesta fase inicial enfocada solament a la confecció de les llistes del 2007, no podrem avançar una autèntica política de contenció de la dreta. Per a l'esquerra anticapitalista de les Illes el bloc sempre ha estat, o hauria d'haver estat, el resultat de la confluència de les avantguardes sindicals, culturals, republicanes, ecologistes, de la nostra terra. Una confluència des de la base de tot l'ampli moviment que diàriament i des de fa moltes dècades lluita activament contra la dreta, l'especulació i la colonització de les Illes i de tots els Països Catalans.

A tots els defensors d'aquest autèntic bloc -jo en som un, i de fa dies!- ens preocupa, i molt!, que una idea tan engrescadora, una idea que hauria de servir per anar regenerant la política diària mallorquina i per a anar engrescant sectors de la societat nous i cada vegada més amplis, es pugui convertir finalment en la fórmula màgica per a salvar el modus vivendi d'aquells que, precisament, feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquella gran oportunitat històrica que tengué l'esquerra oficial per a bastir una política diferent de la dreta depredadora que destrueix recursos i territori.

Pensam que el bloc del futur ha de servir per a anar unificant tots els esforços i iniciatives de la vertadera esquerra de les Illes. Una esquerra preocupada de bon de veres per la situació dels sectors populars, amb programes i propostes de lluita contra el neoliberalisme dominant i de preservació de la nostra cultura i minvats recursos naturals. Volem un bloc que serveixi de veritat per a unir, no per a destruir ni dividir, un bloc d'esquerra nacionalista útil per al nostre redreçament nacional i social.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (30-V-06)

ACAB DE PRENDRE LA DECISIÓ MÉS DIFÍCIL DE LA MEVA VIDA POLÍTICA

Bloc Pere Muñoz— Enviat per psmunyoz @ 22:02

"Així he prensentat la meva renúncia a ser candidat del PSM a l'Ajuntament de Palma. He presentat la meva dimissió com a secretari general de la Federació de Palma del PSM.EN, que sotmetré a l'executiva. A més, he presentat la meva dimissió com a portaveu del PSM a l'Ajuntament de Palma que es farà efectiva el més aviat possible quan ho decideixi la comissió executiva". (Pere Muñoz-PSM)

Ahir el meu partit va triar constituir un nou ens polític, anomenat Bloc, amb Esquerra Unida, Els Verds i ERC. Jo em vaig afiliar al PSM, som del PSM i pens que una decisió d'aquesta importància no es podia prendre a un Congrés, en una horabaixa, a un any de les eleccions, i amb un 53% dels vots. Potser estàs equivocat, però és el que pens.

A més, som nacionalista d'esquerres i no crec amb un projecte compartit amb Esquerra Unida. Crec en el BNG, però no en el Bloc que es planteja aquí. Així ho vaig defensar com militant de base, com a candidat del PSM a la Batlia de Palma, com a secretari general de la Federació de Palma del PSM i com a regidor-portaveu a l'Ajuntament de Palma. Va guanyar la votació a favor del Bloc. Va perdre la meva opció.

En política i a la vida un ha de ser coherent. La votació que vaig perdre suposa un canvi de rumb. Accept la decisió del Congrés, però no puc compartir el projecte. Em seria més fàcil continuar a la cadira, però no puc encapçalar un projecte polític en el qual no hi crec.

Així he prensentat la meva renúncia a ser candidat del PSM a l'Ajuntament de Palma. He presentat la meva dimissió com a secretari general de la Federació de Palma del PSM.EN, que sotmetré a l'executiva. A més, he presentat la meva dimissió com a portaveu del PSM a l'Ajuntament de Palma que es farà efectiva el més aviat possible quan ho decideixi la comissió executiva.

He de donar les gràcies a molta de gent. A la gent del grup municipal: Catalina, Jaume, Toni, Bel i Maria. A Damià Pons, Sebastià Serra i Climent Garau. I, sobretot, a na Caterina (mare dels meus fills i companya durant molts anys) que ha hagut de patir les meves anades i vengudes i les meves absències, i als meus fills Maria i Pau que han esta massa vegades lluny de son pare per les meves dedicacions polítiques.

He viscut la política com s'ha de viure tot el que fas i creus en aquesta vida: amb passió, força i ganes. La il·lusió no ha faltat fins i tot als pitjors moments, però ara cal quedar al marge i desitjar tota la sort del món als companys que inicien aquest nou projecte polític. A en Biel Barceló, força, coratge i endavant. Mallorca i Palma continua necessitant una veu nacionalista i d'esquerres forta i sense pors.

Visca Mallorca i els Països Catalans lliures!

28 Maig, 2006

ERC: l’hora d’Esquerra.

"L’accés d’ERC al Bloc no ha de ser gratuïta, ni ha de limitar-se a posar una o dues persones ben situades a l’hora de repartir cadiretes. Esquerra és una força en alça i s’ha de fer respectar: això és, seguir en els seus ritmes d’autodesenvolupament, i fer valer uns criteris de pràctica assembleària com els que practiquen internament al si de la seva formació. Oferir només un lloc institucional simbòlic per tal que Esquerra accepti formar part del Bloc seria un error. Una coalició o un bloc no es pot fer sense principis i recòrrer a una pretesa unitat per anar després en una plaça de “convidat de pedra” no seria útil en absolut. (Llorenç Buades - CGT)

Per Llorenç Buades (CGT)

www.ixent.org (un web de l'esquerra antifeixista i anticapitalista de les Illes)

Si alguna força política ha demostrat maduresa al llarg d’quests darrers anys posteriors al govern del Pacte de Progrés és Esquerra.

D’entrada és una força que escolta a la gent, i on la militància encara pot decidir, com s’ha demostrat al voltant del debat de l’estatut. En canvi hi ha massa formacions que es diuen d’esquerra on només decideix el seu “sanedrí”. Aquesta pràctica assembleària d’Esquerra és un gran valor a conservar. Enhorabona a la seva militància per fer-se valer.

Esquerra ha aprofitat aquests darrers anys per a guanyar espais i ho ha fet sense presses però també sense aturar. S’ha abstingut dels debats agres sobre les possibilitats d’accés a les institucions que, és la preocupació principal de les formacions en crisi. Aquestes formacions en crisi no han sumat res, i han restat militància dels seus propis espais (Verds, Corrent roig, i ara, renovadors del PSM) perquè no han generat un debat polític ni una participació en condicions. Per més que es faci una coalició de circumstàncies --el bloc és només un projecte llunyà--, les actuals forces són menors en conjunt que les que tenien les forces que accediren al govern de “progrés”.

La participació al congrés del PSM de 27 i 28 de maig, que no va molt més enllà dels 300 votants, és una bona mostra del desencís davant una situació d’extraordinària importància que exigia una major participació de les bases. Ara s’opta pel bloc, però qui en parla dels continguts polítics del bloc? Si l’objectiu únic es fer fora el PP no hi ha millor bloc que el PSIB-PSOE. Si els objectius van més enllà, manquen papers, i manquen programes a debatre més enllà de l’oportunisme.

Ara Esquerra, que no s’ha oposat en cap moment a la coalició, però que tampoc ha donat un xec en blanc al seu favor, té la gran oportunitat de fer-se valer. Esquerra ha de fer-se valer per tal d’agarantir que no passin fets com els d’una ICV-Euia al Principat que no respecten els seus compromisos de Tinell, ni la sobirania del Parlament de Catalunya. Esquerra ha de fer-se valer per tal d’agarantir que una coalició electoral no estigui reduïda a la voluntat d’un “sanedrí”. Esquerra ha de fer-se valer per tal de generar un corrent de democràcia participativa que condicioni les polítiques dels dirigents en funció de la voluntat de les bases i de les xarxes socials.

L’accés d’ERC al Bloc no ha de ser gratuïta, ni ha de limitar-se a posar una o dues persones ben situades a l’hora de repartir cadiretes. Esquerra és una força en alça i s’ha de fer respectar: això és, seguir en els seus ritmes d’autodesenvolupament, i fer valer uns criteris de pràctica assembleària com els que practiquen internament al si de la seva formació.

Oferir només un lloc institucional simbòlic per tal que Esquerra accepti formar part del Bloc seria un error. Una coalició o un bloc no es pot fer sense principis i recòrrer a una pretesa unitat per anar després en una plaça de “convidat de pedra” no seria útil en absolut.

(29-V-06)

Diari de Balears: vuit agrupacions locals del PSM mediten presentar-se com a independents.

Els dos regidors nacionalistes de Palma, Maria Costa i Pere Muñoz, dimitiran

J.TORRES/G.MAS.Palma.

Vuit agrupacions locals del PSM mediten la possibilitat de presentar-se en candidatures independents a les eleccions de maig de 2007. Després que el XVIII Congrés de la formació nacionalista optàs aquest cap de setmana per constituir un bloc amb Esquerra Unida i ERC. Les organitzacions municipals del partit que no se senten identificades amb aquesta opció es reuniran aquesta setmana per analitzar quines passes fan.

De moment, el PSM de Sóller, Santa Eugènia, Muro, Alaró, Vilafranca, Bunyola, Felanitx i Algaida han previst reunions durant aquesta setmana en les quals s'estudiarà la possibilitat de desvincular-se del partit. Entre les opcions que plantegen aquestes agrupacions, vinculades al moviment renovador, està la de presentar-se amb l'etiqueta de «Nacionalistes per» i el nom del municipi corresponent. La possibilitat que en alguns ajuntaments els representants del PSM es passin al grup mixt tampoc no és rebutjable. Amb tot, tampoc no es pot descartar que, després d'un procés de reflexió, es mantenguin les sigles PSM. Al marge d'aquestes agrupacions, la de Santa Maria ja havia decidit presentar-se com a independent. D'altres comitès locals, com ara Pollença, sa Pobla, Santa Margalida, Maria, Marratxí, Campos, Son Servera, Sencelles, Capdepera, Manacor, Costitx, Esporles, Santanyí i Llubí també tractaran la problemàtica els pròxims dies en un ambient dividit.

Pel que fa a Palma, l'agrupació seguirà les directrius de la nova direcció, després que la dimissió de Pere Muñoz com a secretari general de Ciutat arrossegui tota la seva executiva. La de Muñoz tampoc no serà l'única renúncia d'un regidor de Cort. Així mateix dimitirà l'altra representant municipal, Maria Costa i, per tant, tot el grup municipal haurà de ser rellevat. Els següents a la candidatura eren Tomeu Carrió i Francesca Rigo. Ni al Parlament balear ni al Consell de Mallorca no es preveuen ara dimissions.

adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2815+3+162332

http://www.diaridebalears.com/segona.shtml?-1+3+0

Diari de Balears: El PSM tanca el congrés amb les dimissions dels dos candidats.

Mateu Crespí i Pere Muñoz renuncien a encapçalar les llistes al Parlament i a Cort.

"La decisió de coalitzar-se amb Esquerra Unida-Els Verds i amb ERC -aprovada per un 53% de la militància- ha evidenciat aquest cap de setmana una forta divisió interna en el PSM. Divisió que podria comportar la fugida de militants i que algunes agrupacions optin per presentar-se a les eleccions municipals de 2007 amb llistes independents. De fet, a Sóller, Muro, Vilafranca, Santa Eugènia o Bunyola ho debatran els propers dies".

El divuitè congrés del PSM acabà ahir a Palma amb la proclamació de Biel Barceló com a secretari general i amb la renúncia dels dos candidats del partit, Mateu Crespí al Parlament i Pere Muñoz a Palma. Ambdós no estan d'acord amb l'aposta per un bloc amb altres forces progressistes i nacionalistes. Crespí deixarà també de ser batle de Santa Eugènia -com havia anunciat- i Muñoz de ser regidor de Cort.

La decisió de coalitzar-se amb Esquerra Unida-Els Verds i amb ERC -aprovada per un 53% de la militància- ha evidenciat aquest cap de setmana una forta divisió interna en el PSM. Divisió que podria comportar la fugida de militants i que algunes agrupacions optin per presentar-se a les eleccions municipals de 2007 amb llistes independents. De fet, a Sóller, Muro, Vilafranca, Santa Eugènia o Bunyola ho debatran els propers dies.

Després de fer-se pública l'elecció de la nova Executiva -formada íntegrament per partidaris del Bloc- i que es conegués la proclamació de Barceló com a secretari general amb el 78% del suport dels assistents, els dos candidats electorals del PSM anunciaren la seva renúncia per «coherència».

«No compartesc el projecte», reconegué Muñoz, i «no estic per la cadira», sentencià abans d'anunciar la seva retirada. L'Executiva decidirà quan ha de dimitir de regidor. Crespí, elegit per sorpresa en unes primàries, criticà -sense esmentar-lo- Pere Sampol, recordà que el Bloc s'ha decidit amb els vots del 15% de la militància i, en to irònic, desitjà que tregui 12 diputats.

Barceló, que previsiblement encapçalarà el bloc -tampoc no es descarta que ho faci la candidata perdedora de les primàries, Nanda Ramon- tancà el congrés amb una crida a la unitat i recalcà que el PSM «ni es dissol ni desapareix: s'obre per liderar un projecte polític que faci possible el canvi l'any 2007».

J. TORRES.Palma.

Diari de Balears (29-V-06)

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2814+3+162264

Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)

"Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'". (Miquel López Crespí)

Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).

Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

Miquel López Crespí

Tot allò que t'amaguen del BLOC i tu voldries saber de bon de veres:

1. QUÈ ÉS EL bloc

DIUEN: El Bloc és la proposta de constitució d'un nou subjecte polític mallorquí, sobirà, progressista, ecologista i nacionalista amb garanties electorals suficients com per capgirar el 2007 el Govern de les Illes Balears.

Però CALLEN: Que la proposta del Bloc sorgeix d'Esquerra Unida, una part d'Els Verds i alguns membres del PSM que han deixat de creure en la suficiència política dels seus projectes davant l'electorat. Que el PSM ja s'ha pronunciat reiteradament refermant la seva vigència com a projecte polític independent i amb la voluntat d'anar en solitari a les eleccions tant a la seva Comissió Executiva, com al Consell de Direcció Política, i així ha estat ratificat per les bases del partit amb l'assistència massiva en el procés de primàries per a elegir el nostre candidat autonòmic. Que també han estat nombroses les agrupacions que ja havien iniciat aquest procés electoral a nivell local amb molta il·lusió per fer llistes PSM.

2. PER QUÈ UN bloc?

DIUEN: EL 50% de electors del les Illes Balears són progressistes i, en canvi, gairebé sempre hi governa la dreta. La unitat és la seva gran arma. Un BLOC permetria aprofitar al màxim els nostres vots. Què pot voler un partit sinó governar el seu país?

Però CALLEN: Que en un BLOC, 1 + 1 no son sempre 2, i de ben segur es perdran molts de vots nacionalistes que voten PSM, sobretot de la Part Forana, que difícilment votarien una opció que contengués Esquerra Unida. Igualment que molts dels electors tradicionals d'Esquerra Unida podran assumir votar una força amb pretensions "nacionalistes". També amaguen que moltes candidatures municipals del PSM a la Part Forana estan pendents de saber si es fa el Bloc per desvincular-se d'un projecte que conté EU i constituir-se en candidatures independents. Comentari: Per tant, de sumar res de res. Si realment volem fer un BLOC per guanyar al PP, hi hauria d'haver el PSOE i el sector progressista d'UM (Alcúdia, Porreres, ...) Tampoc té sentit que hi doni suport gent con en Julen Adrian que ha fet tot el possible per carregar-se els Independents d'Artà, això és el Bloc que ens ofereixen?

UN bloc FARÀ DESAPARÈIXER EL PSM?

DIUEN: Defensam la conservació del PSM, dels seus òrgans de govern i de la seva militància. En cap moment s'ha pensat a dissoldre el partit. El PSM continuarà existint i serà la primera força, en implantació, en quadres i en militància, del nou BLOC.

Però CALLEN: Que el PSM de Mallorca restarà sense activitat política pública perquè tota la seva acció es durà a terme des del Bloc, exactament igual que el PCE dins Esquerra Unida o el PSUC dins Iniciativa. Un Bloc no és una coalició de partits, tot el contrari, la política del Bloc no la decidirà un PSM que restarà inactiu, sinó els militants del Bloc a través dels seus òrgans, és a dir de manera conjunta els militants provients del PSM, EU, Verds i en tot cas ERC. Aquests partits continuaran existint actius en l'àmbit balear i espanyol, el PSM no, al no tenir existència exterior.

Comentari: Per tant ens diuen que és una coalició no un Bloc, quina contradicció!. EU a Balears seguirà existint i seguirà depenent de Madrid i decidint els seus militants dins el Bloc.

4. El bloc ALS POBLES

DIUEN: El BLOC no és una proposta per a les eleccions municipals. En els municipis en què no s'arribi a un acord unànime cada partit s'hi podrà presentar per separat amb les pròpies sigles. Però CALLEN: Que no té cap sentit presentar-te a les eleccions municipals amb la sigla PSM quan el PSM ni es presentaria a les eleccions autonòmiques, ni seria el referent polític actiu de res perquè a Mallorca ocuparia el seu lloc un Bloc que integrarien els militants del PSM i EU-Verds, entre d'altres.

Comentari: Imaginau el candidat municipal del PSM anant a fer campanya amb el cap de llista adversari d'EU? I en Grosske anirà a fer campanya pels nostres pobles?

5. bloc NACIONALISTA O PROGRESSISTA?

DIUEN: El nacionalisme i l'esquerra són a Mallorca dues cares de la mateixa moneda. Per a la gent del PSM defensar la identitat, el territori i la justícia social són les tres potes que donen sentit a la nostra lluita. Per què has de triar si ho pots tenir tot?

Però CALLEN: Que la meitat d'integrants d'aquesta nova formació política seria gent NO NACIONALISTA, és més gent que històricament ha estat bel·ligerant en contra dels nacionalismes per considerar-los burgesos i decadents, tot i sentir-se molt espanyols. I l'esquerra què? És evident que la concepció plural i àmplia de l'esquerra que en té el PSM es redefiniria a l'entorn dels postulats de l'esquerra alternativa que defensen ex comunistes i altres grups propers. Ubicaríem el nacionalisme en un espai sociològic on hi ha molts pocs vots.

Comentari: EU pensa que esquerra i nacionalisme són les dues cares de la mateixa moneda? En serio que ho pensa? En Cámara és nacionalista? En aquest pas, ben aviat l'estelada serà substituïda.

6. UN bloc AMB ESQUERRA UNIDA?

DIUEN: La proposta del BLOC inclou el PSM, Alternativa, ERC i altres col·lectius i persones independents que vulguin integrar-se en un nou projecte polític sobirà, no "la fusió amb IU", com s'afirma maliciosament.

Però CALLEN: Alternativa = Esquerra Unida que s'ha menjat Els Verds, Bloc = Esquerra Unida que es menjarà el PSM.

Comentari: Què passa que els fa por dir la veritat o les coses pel seu nom? Alternativa (EU-EV) no durà en Llamazares a fer campanya? I n'Anguita? Seran ells els que defensaran el nacionalisme i xerraran per boca del PSM. No defensaran dins el Bloc les polítiques que dissenya EU des de Madrid.

7. I SI PLANTEJAM EL bloc DESPRÉS DE LES ELECCIONS?

DIUEN: Si el 2007 es presenten 5 llistes a l'esquerra del PP serà difícil evitar una nova majoria conservadora. I basta veure les actuacions dels populars des del 2003 (IB3, autopistes, educació, llengua...) per entendre que no ens podem permetre una nova legislatura del PP-UM. El 2008 pot ser massa tard.

Però CALLEN: Que aquestes 5 llistes separades (UM, PSM, PSOE, Alternativa EU-EV, i ERC) foren les que derrotaren al PP el 1995 al Consell i el 1999 amb el Pacte de Progrés (fins i tot el 2003 a Mallorca tengueren més escons que el PP), i res ens impedeix que torni a ser així si cadascú fa la seva feina ben feta, i s'adreça al seu electorat. A Eivissa la unió de tota l'esquerra va ser derrotada pel PP precisament perquè les forces que l'integraren perderen la seva personalitat. Amb el Bloc només es sacrifica el PSM, perquè no confessen en públic allò que alguns d'ells diuen en privat: que han deixat de creure en el PSM.

Comentari: La unitat no és pot forçar a canvi de renuncies ideològiques, o és que volem deixar de ser nacionalistes? Qui confirma que no podem derrotar al PP tal com estam? S'acaba el món al 2007? Desapareixeran l'OCB, el GOB, l'Stei, els Joves per la llengua, perdrem totes les batlies al 2008? No siguem tant derrotistes ni demagogs.

8. QUINES SÓN LES POSSIBLITATS DEL bloc EL 2007?

DIUEN: Totes. Tenim un any per endavant i la dinàmica de mobilitzacions que s'ha obert (34.000 firmes recollides pel GOB; el renovat activisme de l'OCB; les mobilitzacions d'Eivissa...) auguren una activació de nostre entorn polític. El PP no té majoria absoluta a Mallorca, i a les Illes Balears un sol diputat és la diferència entre un govern de dretes o un govern de progrés.

Però CALLEN: Que quan el que t'uneix és anar a la contra del PP o la por a la decadència electoral, poc futur té aquest Bloc. La disparitat ideològica i d'interessos dels seus militants constituirien una força ingovernable, de difícil estabilitat política... i el resultat seria la desaparició d'una força inequívocamet nacionalista i porgressita: el PSM.

Comentari: El Bloc te totes les possibilitats? Això si que és il·lús. Quin entorn polític activarà el de centre esquerra?, o l'estrictament nacionalista? o el d'esquerra moderada? O és que simplement activarà als que estan a un extrem? Qui guanyarà vots serà PSOE i l'efecte Zapatero, o els nacionalistes d'UM i ERC si aprofiten aquesta oportunitat per suplir-nos. PSM+EU+EV, no en tendran tants junts com quan anaven per separat. La via per llevar la majoria a la Dreta no és l'esquerra alternativa, sense dubte és en Nacionalisme de Progrés. La via nacionalista és la que crec un espai polític diferenciat en totes les societats amb realitat nacional pròpia

9. HI HA TEMPS PER FER UN bloc?

DIUEN: La candidatura Nafarroa Bai va constituir-se quatre mesos abans de les eleccions generals. Progressistes per les Illes Balears, només dos mesos abans!

Però CALLEN: Que una cosa és un Bloc i una altre ben diferent una coalició de partits independents, al igual que Progressistes. Un Bloc suposa dissoldre la militància de cada força política dins un nou soubjecte polític, amb òrgans, estatuts, congressos, ponències, etc. comuns. En definitva, fer un partit nou, en el nostre cas fortament participat per militants d'altres partits externs o estatals.

Comentari: Com es podem celebrar assembles de dissolució, i assembles de fundació, en tan poc temps? Hi ha temps si la gent ho té clar, i al PSM n'hi ha massa que no li tenen. Si no ets capaç de convèncer la meitat del teu partit com pots convèncer la societat? Els únics convençuts són els d'EU-EV, i deu ser perquè veuen que sols no arriben al 5%, que l'efecte Zapatero se'ls menjarà, i perquè es pensen que diguent que defensen l'autoderminació dins una Espanya federal ja neutralitzaran el nostre nacionalisme.

10. ÉS BO EL bloc PER ALS NOSTRES CADIDATS?

DIUEN: Amb el BLOC Mateu Crespí i Pere Muñoz podran liderar un projecte polític major. El BLOC els donarà més espai mediàtic, els eliminarà competència política i els assegurarà milers de vots.

Però CALLEN: Que tant en Mateu Crespí com en Pere Muñoz són ferms contraris en aquesta proposta i que no s'hi senten identificats de cap de les maneres amb el Bloc. És més, el Bloc no té candidats ni autonòmic ni municipals elegits com sí ho té el PSM. Els candidats del Bloc els decidiran conjuntament els seus òrgans democràtics constituïts a l'afecte, i aquests estaran integrants pels militants del PSM, d'Esquerra Unida, d'Els Vers, d'ERC (si hi participa, que és po probable) Per tant: els candidats del PSM no són els candidats del Bloc.

Comentari: Projecte polític major? Jo el veig més reduït, el veig adreçat a un extrem de l'electorat. Ja es va veure a les passades generals que 1+1 no són dos, i més si al PSM hi ha tanta gent en contra. Que en diuen els candidats del Bloc? Ells es varen presentar per encapçalar el PSM, el nacionalisme d'esquerres, no l'esquerra alternativa. En Groeske de cap de llista a Palma pel Bloc, i en Muñoz què? I finalment, però no menys important: La pregunta a la qual ningú no en te la resposta:

COM ES FINANÇARÀ AQUEST BLOC? (¡!!)

25 de maig de 2006

Enviat per :

From: Muñoz Perugorria, Pere

Sent: Thursday, May 25, 2006 2:07 PM

Subject: RV: Tot allò que t'amaguen del BLOC i tu voldries saber de bon de veres

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga. (III)

"És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d'oposició, amb l'afusellament i l'exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies ("una profunda reflexió") adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora". (Miquel López Crespí)

Com explica Josep Massot i Muntaner (pàg. 235 de Els escriptors i la guerra civil...): "L'acabament de la guerra el 1939 no va representar cap millora en la situació política que vivia Mallorca. L'inici de la Segona Guerra Mundial i el boicot a què fou sotmès pels aliats el govern de Franco representaren, de fet, un empitjorament de les condicions materials (fou l'època de l'estraperlo i de l'escassesa de proveïments). L'enrariment de l'ambient, d'altra banda, continuava i començava una nova onada repressiva com a conseqüència de la llei sobre responsabilitats polítiques i de repressió de la maçoneria, del febrer de 1939".

És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d'oposició, amb l'afusellament i l'exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies ("una profunda reflexió") adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora. Jaume Pomar, en el llibre El meu Llorenç Villalonga (pàgs. 133-134), escriu: "D'altra banda, la convulsió històrica del país coincideix amb el matrimoni de Llorenç Villalonga amb Maria Teresa Gelabert i Gelabert, el 19 de novembre de 1936, a Sant Bernat de la Real. L'any següent, la parella es trasllada a Binissalem, protegint-se dels bombardejos". I continua: "L'escriptor es troba en una etapa de plena maduresa intel.lectual, física i emocional. Com a representant d'un tarannà antiromàntic -a la manera de Goethe, Voltaire o Thomas Mann-, és en l'estabilitat i la felicitat matrimonial, que troba unes condicions propícies per bastir lentament, de forma elaborada, una obra de gran envergadura. No creia en la soledat ni en l'angoixa com a motivacions literàries. Ben al contrari, la seguretat i el benestar actuen en ell com a fonts de creativitat".

Per als professors i mestres d'escola mallorquins, no hi hagué, amb la victòria dels feixistes, tranquil.litat, pau ni repòs, a no ser la dels cementeris o l'exili.

Josep Massot i Muntaner ens ho fa veure ben clarament en el seu treball Els escriptors i la guerra civil... (pàgs. 220-221): "Un altre sector important de represaliats era el dels professors i mestres d'escola, objecte especial de denúncies, d'empresonaments i de depuracions. 'Els mestres d'escola -escrivia l'1 de gener de 1937 el Diari de Barcelona- han pagat llur tribut a l'obra feixista. Per la clerecia i els militars, el mestre d'escola és una nosa i per tant se l'han tret del davant i en paus'. La nòmina de morts d'aquest sector comença amb l'inspector d'ensenyament primari Fernando Leal López, assassinat a la carretera de Sóller el 27 d'agost de 1936, i continua amb Docmael López Palop, catedràtic de matemàtiques a l'Institut Balear que escrivia sobre temes d'astronomia, mort de malaltia -en qualitat de pres- el 28 de febrer de 1939. Un altre professor de l'Escola Normal, José M. Olmos, fou afusellat al final de 1936 a causa de la seva pertinença a la maçoneria. Més relleu tenien altres dos catedràtics de la Normal de Palma: José M. Eyaralar, autor de llibres pedagògics i de nombrosos articles a la premsa, vinculat al Foment de Civisme i a l'Ateneu de Palma, entitats igualment clausurades el 1936, malgrat el seu caràcter moderat, i Luis Ferbal y Campo, professor de francès a la Normal i a l'Institut, col.laborador als cursos de castellà organitzats per l'Associació per la Cultura de Mallorca i autor d'articles d'arqueologia a La Nostra Terra i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana. Tots dos moriren un cop alliberats, però hom considera que la presó fou causa directa de la seva mort".

Els millors homes i dones de la generació dels anys vint i trenta; els esquerrans mallorquins que gosaren imaginar una Mallorca diferent d'aquella que dominaven aristòcrates, burgesos, militars i clergat; els mestres que cregueren en el paper alliberador de la cultura, eren executats sense misericòrdia en els murs dels cementeri de Palma, en el de Porreres, per Son Puigdorfila, a Son Coletes (Manacor), pel Camí dels Reis, per Son Pardo, a la Carretera de Sóller. Els camps de concentració i les presons s'estengueren per tot l'illa. ¿Qui no recorda els noms d'infausta memòria de Capocorb, Vellmarina de Llucmajor, Can Mir, la presó de dones de Can Sales, Cap Gros-Alcúdia, Illetes, el Llatzaret del Port de Sóller, Son Granada, Sa Coma-Es Capdellà, el mateix Castell de Bellver...?

Miquel López Crespí

Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Els sotasignants...

"La proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec". (Llorenç Capellà)

"Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall". (Llorenç Capellà)

"Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols". (Llorenç Capellà)

"Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida". (Llorenç Capellà)

Per Llorenç Capellà, escriptor.

Quan s'aproximen eleccions, els artistes i intel·lectuals solen dir-hi la seva. Senten la necessitat cívica d'implicar-se en la contesa electoral, això és tot. Tanmateix, llur participació activa sol començar i acabar en una proclama. Ja sabeu: nosaltres, els sotasignats, etcètera, etcètera, que si són verdes, que si són madures. Sempre he tingut reserves respecte a la influència d'aquests manifests sobre l'opinió pública, tot i que m'he adherit a un fotimer. Efectes negatius, no en produeixen. De manera que benvinguts siguin. I us diré més: tant de bo la gent de la cultura prengués el costum d'expressar públicament les seves opinions sobre el dia a dia que genera la col·lectivitat. Ara, un grup de gent preeminent -prop de quatre-centes signatures en el document de presentació-, reclamen la constitució d'un bloc progressista a l'esquerra del PSOE.

Algunes entitats ciutadanes, Esquerra Unida, Els Verds, ERC i una part del PSM, sembla que hi estan d'acord. La moguda intel·lectual, doncs, malda per engrescar en el projecte comunitari els ciutadans que no se senten representats pels socialistes, però que anhelen un canvi en el Consolat de Mar. També pretén fer pressió sobre el PSM perquè accepti diluir-se dins un totum revolutum en benefici de la unitat d'acció. Es passen un pèl? Probablement sí. El PSM és ara, més que mai, dels seus afiliats. Travessa una situació difícil i no es pot permetre relliscades electorals. Se'n sortirà, possiblement, perquè disposa d'una xarxa social modesta, però ferma. Al marge de les crítiques puntuals, i a vegades punyents, de les quals ha estat objecte, hem de reconèixer que sense la seva participació a l'activitat política d'aquests trenta anys darrers, el nostre present com a poble seria un altre, i amb tota seguretat més, molt més, decebedor. És comprensible que hi hagi gent, en el PSM, que sigui avara de la seva parcel·la d'influència i que s'ho vulgui pensar i repensar, una i altra vegada, abans de decidir l'estratègia electoral més adient. D'altra banda, la proclama dels artistes i dels intel·lectuals, als quals cal agrair-los la seva voluntat de despertar consciències i de suscitar projectes, es basa en un raonament poc realista. Creuen, veritablement, els artistes i intel·lectuals compromesos en aquest projecte, que prescindint de la complicitat del PSIB-PSOE es pot, ara per ara, tirar endavant una candidatura d'esquerres amb possibilitat d'èxit? Amb els peus a terra, jo no ho crec.

Les raons del meu escepticisme són diverses, però sens dubte tenen a veure amb la manca de sintonia, de les ofertes polítiques que engloba un combinat com el que ens proposen, amb l'electorat al qual van dirigides. A vegades, les sumes resten. Palma, potser, seria una excepció, no endebades Grosske i Muñoz s'han guanyat el respecte d'una part important de la ciutadania que no pensa en clau conservadora. Tanmateix, el conjunt de forces d'esquerres que la gent de la cultura pretén unir en un projecte únic, pot provocar més malfiança que altra cosa entre els votants progressistes. El PSM concretament, té una implantació important a la Part Forana. Tenen en compte, els artistes i els intel·lectuals, que entre el llenguatge del pagès i el de l'ecologista, estimant com estimen, ambdós, la terra, s'obre un esvoranc mal de superar? L'ecologisme, si més no a Mallorca, és bàsicament urbà i, en conseqüència, té una visió estètica de la natura. El pagès, en canvi, valora el camp en funció del rendiment que en treu. Pel que fa a Esquerra Unida, té una implantació important en els barris obrers i d'immigració espanyola de Palma. En canvi, als pobles és una llavor que no aferra ni amb fems de cavall.

Pel que fa a ERC, si entra en un pacte de tots amb tots, perd la identitat que li ha permès treure cap, setanta anys després de la Guerra Civil. Ningú no li ha regalat res, s'ho ha guanyat a pols. Els diputats d'ERC (Catalunya), tant al parlament espanyol com a l'europeu, han estat els únics que han fet costat als interessos de les Illes Balears, sense que les Illes Balears formessin part de la seva circumscripció electoral. I si dubteu del que afirmo, compareu la feina magnífica, a Europa, de Bernat Joan amb la d'Antoñito López-Istúriz (Pepé) i Teresa Riera (PSOE). O les intervencions, en defensa dels nostres interessos, de Joan Tardà, Joan Puigcercós o Joan Puig, a Madrid, en comparació a la dels diputats conservadors i socialistes que tenim allà. Amb aquest bagatge tan positiu, ERC (Illes Balears) pot aspirar a rapinyar alguns regidors, sobretot a Manacor, a Formentera i a Eivissa. La implantació d'ERC s'ha de preveure d'aquí cinc anys, a les altres eleccions, sempre que no es desviï de la trajectòria actual. És, ERC, l'alternativa a l'avorriment, a la decepció. Això no obstant, qualsevol intent d'avançar els rellotges serà a canvi de renunciar a part dels plantejaments que el fan créixer. Estic en contra, per tant, de la declaració dels artistes i dels intel·lectuals? No! Únicament vull recordar-los que els zeros, a la dreta d'una xifra, no sumen. Insisteixo: el fet d'anar plegats no significa que sumin més. Fins i tot diria que potser restin. L'elector, ara més que mai, reclama missatges clars, rotunds. L'esquerra, en conjunt, podria oferir-se com alternativa al Partit Popular si comptés amb els socialistes. I atès que els socialistes no volen fer caramull, l'oferta dels sotasignats -així i tot, chapeau per la gent que proposa alternatives-, queda una mica aigualida. De manera que, al marge d'allò que volem, hem de recuperar el sentit comú. Vull dir que els pactes s'han de produir després de les eleccions, segons els resultats obtinguts per cadascun i amb programes de govern ben concrets.

<(26-V-06)

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2810+6+162076

"Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes". (Miquel López Crespí)

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.

Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-V-06)</

El PSM ens uneix, el Bloc ens divideix.

Sí al PSM.

Per Jaume Sansó (PSM)

1. El PSM és i ha estat durant 30 anys la raó de ser i garantia d'unes polítiques inequívocament nacionalistes i de progrés als ajuntaments, al Consell de Mallorca, al Parlament i al Govern de les Illes Balears. Mai han participat del disseny de les nostres polítiques forces estatals espanyoles. 2. El discurs del PSM és més vigent que mai, les nostres propostes són les que donen solucions a la societat mallorquina d'avui, i això la gent del carrer ho sap. Ara necessitam una direcció forta i coherent, que cregui de veres en aquest projecte i motivi de nou a tota la militància i a l'electorat. 3. El PSM disposa d'una magnífica xarxa de militants i agrupacions que estan profundament arrelats a la realitat de la nostra societat. Aquesta és la millor garantia que tenim per afrontar les eleccions del 2007, neutralitzar l'efecte Zapatero, i arrabassar vots de l'entorn del PP per dur-los a l'esquerra. 4. Si una cosa justifica la nostra existència en el mapa electoral és que al PSM tots som nacionalistes i que tenim un sentit ampli, plural i integrador de l'esquerra. El PSM s'adreça a la majoria social d'aquest país des d'un progressisme que té vocació de govern per construir una nació sobirana, justa, pròspera i sostenible.

5. El PSM al llarg de la seva història ha tegut moments difícils, però per la pròpia fe en el nostre projecte sempre ens hem reeixit amb força i sortit guanyadors. Sense un PSM electoralment independent, i segur de la seva proposta davant la societat mallorquina -com ha decidit la Comissió Executiva i el Consell de Direcció Política aquests darrers mesos, i han ratificat les bases del partit a través a través de les eleccions primàries amb la seva participació- poc sentit té la lluita i dedicació d'aquests 30 anys. Ara és el moment de proclamar la pervivència del PSM en el nostre Congrés.

No al Bloc

1. La creació del Bloc proposa la dissolució del PSM dins un nou subjecte polític d'àmbit mallorquí (el Bloc) integrat bàsicament pels militants d'Esquerra Unida, a més d'Els Verds, i qui sap si d'ERC. Totes aquestes forces continuaran existint tant a nivell balear com espanyol, generant les seves dinàmiques pròpies. 2. Un Bloc que es fonamenta en la decadència de les forces que l'integren difícilment pot motivar l'electorat. La disparitat ideològica dels seus integrants, amb la forta presència de membres no nacionalistes i "ex" comunistes en res ajudaria a donar estabilitat política al Bloc i a definir objectius comuns que ens motivin.

3. Amb el Bloc (Esquerra Unida) la percepció electoral de la nostra oferta s'ubicaria en un altre espai, allà on la transversalitat del vot municipalista es veuria greument debilitada. Moltes agrupacions ja han manifestat la seva intenció de desvincular-se del projecte i constituir-se en candidatura independent si es du a terme el Bloc. 4. Un Bloc ubicat a l'esquerra de l'esquerra del PSOE poc mercat electoral té, i exclou una part important dels votants del PSM. Tampoc considera els votants d'EU que ho trobaran massa nacionalista, ni els del PSM que veuran en el seu nacionalisme relativitzat altres opcions de vot. I si l'objectiu real és desplaçar el PP, cap sentit té això sense integrar el PSOE. 5. Els envits al PSM per dissoldre's en un altre projecte polític han estat constants al llarg de la història. El PSM fa nosa. La gent que ha abandonat el projecte del PSM per fer nacionalisme d'esquerra des del PSOE (Antich, Armengol, etc.) o EU (Groske amb Esquerra Mallorquina) han fracassat davant la dinàmica "nacional espanyola" dels seus nous partits, o han caigut dins posicions molt minoritàries com el cas d'ERC. Tots recordam la traumàtica experiència de la unió del PSM de Menorca amb EU. El Bloc, per tant, no deixa de ser una crossa més per salvaguardar la pervivència electoral d'Esquerra Unida. Ara més que mai per damunt de personalismes o tendències el PSM ens necessita, Mallorca ens ho exigeix

Jaume Sansó jaumesanso@ya.com

(24-V-06)

"Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca". (Llorenç Villalonga)

"Els germans Villalonga atiaren també l'odi vers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: 'El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel.lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya'". (Josep Massot i Muntaner)

L'escriptor Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revistaBrisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.

Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: "Durant els anys de la República es començà a emprar l'electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals". I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): "Parla d'un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d'una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència... A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d'urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc".

Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l'eliminació física i política de l'esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col.laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir "Fascismo y Fronteras", publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (Vol. I, pàg. 422).

Els germans Villalonga atiaren també l'odi vers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel.lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya".

Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:" "No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera". Tenia el cinisme d'adreçar-se als "escritores de valía" que quedaven 'en nuestro mundo provinciano" i els demanava que continuassin "colaborando en nuestros periódicos locales", perquè convenia "dar la sensación de una absoluta normalidad" i no calia que tothom cantàs "las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista": qui volgués podia descriure la bellesa d'un llibre, l'elegància d'una dona o l'harmonia d'un panorama...". (Els escriptors i la guerra civil..., pàg. 217).

Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: "...a partir de 1934 esdevingué l'ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca...", i "L'octubre de 1936, la seva formació intel.lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d'altres". Article "Miquel Villalonga" (Memòria Civil 6-VII-86).

Antoni Nadal també és autor del treball "Els articles de Llorenç Villalonga", aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l'any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: "No obstant això, l'afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d'abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en 'Centro' (Palma 1934) i en la col.lecció d''El Día' de la Segona República. D'altra banda, l'afecció degué perdurar, perquè al final de l'any 1966 l'escriptor i psiquiatre, no s'estava de confessar que 'mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936', i que 'ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936'" (pàg. 65 de l'article abans esmentat). I més endavant (pàg. 71) continua: "En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l'espanyolisme, en l'antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció 'harmònica' de la realitat política, social i econòmica: 'Nuestra gran afirmación [...] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana".

Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l'historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de "Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra"): "L'anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d'acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l'anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l'establiment del règim totalitari: 'Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca'".

Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: "Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l'Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d'aquests afers".

Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar ("La repressió franquista a Palma"): "Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d'habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema 'Augusta'. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil.lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners 'posats en llibertat'. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí".

El reialme del terror, ajudat pels germans Villalonga, s'instal.lava a Mallorca. I, com explica Jaume Pomar al seu llibre (pàgs. 48-49), arribava també l'hora de les girades de casaca i les traïdes a la democràcia i a la catalanitat de les Illes. Vegem la posició d'alguns dels intel.lectuals més destacats d'aquella època: "L'Escola Mallorquina era altament conservadora en matèria artística i, arribada l'hora, salvant les honroses excepcions de M. Ferrà i S. Galmés i potser algun altre, reclosos en un digne exili interior, pogueren demostrar que també ho eren en matèria política. Els exemples que podríem adduir, en actituds vitals o literàries, van de Ll. Riber fins a Maria Antònia Salvà, passant M.Forteza, G. Cortès i diversos regionalistes que demanaren l'entrada en bloc dins Falange Española, a la qual cosa el Cap de Falange provincial, Alfonso de Zayas y Bobadilla, el sinistre marquès de Zayas, contestà que cada cas seria estudiat de manera individual".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Alternança o alternativa ?

Per Llorenç Buades (CGT)

"La posada en marxa d’una claca al servei del projecte [el bloc]no és cap garantia de generació d’un bastiment que asseguri la democràcia participativa d’una futura entesa, i per això també hi ha gents d’esquerra que ja no es deixen enganxar per les polítiques de mal menor. Seria oportú reprendre els orígens de l'esquerra, per a la fundació de projectes arrelats en el món del treball i per al món del treball. Però aquest projecte polític de recuperació d'un espai polític socialista i col·lectivista sembla molt allunyat dels caps de les èlits dirigents del món polític i sindical actual que es baralla per conquerir les posicions de centre per tal que res no canvïi". (Llorenç Buades - CGT)

Dins un partit com el PSM els renovadors es defineixen per un projecte propi que en l’espai polític i social no està a l’esquerra del PSOE. En conseqüència és un projecte d’alguna manera assimilable a l’espai de les polítiques socioliberals (neoliberals) pròpies del PSOE, o a les directament liberals del PP i Unió Mallorquina. Són renovadors perquè cerquen un espai llunyà dels elements fundacionals que definien al PSM en l’espai del socialisme autogestionari. La identitat que cerquen és innecessària al meu parer perquè el seu espai polític i social és el mateix que ocupa Unió Mallorquina, l’espai dels assimilabres a Convergència i Unió. No hi ha futur per a dues forces en el mateix espai, però tampoc tenen massa futur dins el PSM si guanyen els partidaris del Bloc perquè el seu espai social sembla en teoria molt llunyà a Alternativa-EU-Verds.

Dic que sembla llunyà en teoria, perquè en la pràctica Alternativa-EU-Verds no en té gaire d’esquerra alternativa o d’alternativa social.

Una alternativa d’esquerra, una alternativa social, s’ha de moure en el camp de les polítiques socials antiliberals,i no és el cas.

La formació Alternativa-EU-Verds està bastida per una majoria de persones que en la seva intervenció militant fan més política d’alternança que d’alternativa. De fet, Esquerra Unida és cada vegada més una eina subsidiària del PSOE, i en conseqüència esdevé més una formació per a l’alternança política (al PP) que una eina per a bastir una política alternativa. Si entenem per política alternativa aquella que exclou les pràctiques de dreta –-com són ara la reforma laboral i la de la seguretat social de ZP--,per més que es facin atribucions alternatives, no ho són.

Allò que pot diferenciar els renovadors del PSM i la formació Alternativa-EU-Verds és l’opció o no per l’alternança.

La diferència és en el model d’alternança:els renovadors del PSM, al meu parer, no tanquen portes al PP en matèria d’aliances, com s’ha vist en algunes polítiques de caire municipal.

Aquest fet, en qualsevol cas, no és determinant tampoc per a una formació com Esquerra Unida. Hi ha llocs on IU té més força municipal (Andalusia), on han aconseguit batles amb el suport del PP. No és el cas de Mallorca perquè el problema no es planteja on no hi ha regidors.

La proposta de bloc, al caliu de l’aparell del PSM, és una pedrada que no té sentit immediat,però és una eina útil per a fer possible una nova edició de la coalició dels progressistes.

Sembla que els renovadors perden posicions davant la pressió combinada de sectors del PSM, Esquerra Unida i fins i tot de parts d’ERC que, amb suports externs (del Lobby i independents) opten per l’entesa electoral.

La posada en marxa d’una claca al servei del projecte no és cap garantia de generació d’un bastiment que asseguri la democràcia participativa d’una futura entesa, i per això també hi ha gents d’esquerra que ja no es deixen enganxar per les polítiques de mal menor. Seria oportú reprendre els orígens de l'esquerra, per a la fundació de projectes arrelats en el món del treball i per al món del treball. Però aquest projecte polític de recuperació d'un espai polític socialista i col·lectivista sembla molt allunyat dels caps de les èlits dirigents del món polític i sindical actual que es baralla per conquerir les posicions de centre per tal que res no canvïi.

Les entitats polítiques han de canviar els mètodes de funcionament intern, i una entesa com la que es proposa, sense un bastiment democràtic arrelat , si no és una bona eina ni per a fer oposició, encara ho és menys per a formar govern.

La lliçó d’ERC hauria de servir d’exemple, però sembla que a molts mandarins només els preocupa els efectes de la decisió de les bases.Encara més, si aquestes qüestionen maneres de fer política i de fer govern.

Ciutat de Mallorca (24-V-06)

Diguem “no” a l’estatut humiliant que ens volen imposar!

Declaració de Revolta Global.

A Euskadi com a Catalunya, el poble té el dret de decidir

1- L’anunci de l’alto el foc permanent d’ETA gairebé ha coincidit amb la fi dels treballs de la Comissió parlamentària encarregada de “polir” el text del Nou Estatut de Catalunya – deixant-lo, segons la fórmula consagrada, “net com una patena”. Volguda o no, aquesta coincidència en el temps té un efecte contradictori. D’una banda, sembla conferir a Zapatero una aura “d’estadista”, fent-lo aparèixer com l’audaç promotor d’un procés de pau a Euskadi i, alhora, com el president de govern espanyol que ha sabut donar sortida a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, amb el pas dels dies – i malgrat els esforços dels mitjans de comunicació per projectar aquesta imatge -, un altre sentiment anirà imposant-se entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: el sentiment d’haver estat, senzillament, estafats I és que una de les conseqüències més positives del fet que callin les armes al País Basc, serà sens dubte la desdramatització del debat sobre l’autodeterminació nacional. Car, per moltes precaucions verbals que es prenguin des dels estats majors dels partits, sembla evident que, si s’enceta una negociació política, aquest procés haurà d’acabar donant la paraula al poble i remetent-se, tard o d’hora, al seu dret de decidir. Aquesta perspectiva engrescadora, perfilant-se en una comunitat autònoma que, fins i tot a hores d’ara, ja està molt més avançada que Catalunya en matèria d’autogovern i finançament, aboca una llum crua, reveladora i inapel·lable, sobre la misèria del nou Estatut que alguns voldrien fer-nos acceptar “per sempre” – o, si més no, durant trenta anys més - com a marc de les relacions del nostre país amb un inamovible Estat monàrquic espanyol.

2- Ni la gent més ingènua pot sostreure’s a aquesta realitat: l’Estatut que Madrid ens retorna, constitueix una veritable decepció pel que fa a les aspiracions de la ciutadania de Catalunya. Si la Proposta del Parlament ja era ben curta en el terreny democràtic - en renunciar a l’autodeterminació i acceptar l’actual ordre constitucional – com en matèria econòmica i social – en moure’s sota els paràmetres de la societat liberal o bé en malmetre, per raons de consens amb la dreta nacionalista, el caràcter laic de l’ensenyament -, el text exhaustivament “expurgat” per la Comissió suposa un retrocés notable i profundament humiliant en relació al document adoptat el 30 de setembre pel 90 % de la cambra catalana No només es nega a Catalunya el reconeixement jurídic com a nació, sinó que ha calgut esborrar qualsevol esment del dret de decidir del seu poble... fins i tot en la redacció d’un preàmbul sense cap força normativa. Per càrrega històrica, després d’una transició tutelada per l’exèrcit franquista, com pel mateix context polític de virulenta agitació de la dreta espanyola d’aquests últims mesos, el terme de “nacionalitat” en què es pretén dissoldre la realitat de Catalunya apareix tenyit amb els colors ombrívols d’una opressió política prou coneguda. i més no per això, a l’albor del segle XXI, aquest no podria ser un Estatut acceptable per a Catalunya.

3- Però és que, seguint el fil d’aquesta negació de la democràcia política, el text no suposa de cap manera el “salt en l’autogovern” que ens volen vendre. No hi haurà sobirania fiscal ni, per tant, transparència sobre els recursos recaptats. Mancaran, doncs, els mitjans efectius per decidir polítiques distributives progressistes, per atendre les noves i creixents necessitats socials, o per establir autèntiques solidaritats. El model de finançament autonòmic seguiria sent el mateix que ha dut Catalunya a un dèficit fiscal creixent. El propi Conseller d’Hisenda, Antoni Castells, ho reconeixia fa pocs dies: és impossible xifrar la suposada millora que, en l’àmbit dels ingressos de la Generalitat, representaria l’increment previst en la participació de determinats impostos, com l’IVA o l’IRPF – mentre que d’altres recursos cabdals, com ara l’impost sobre societats, quedarien exclusivament en mans de l’Estat. Impossibilitat de càlcul manifesta, atès que encara queden per definir els complexos mecanismes d’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. La tan esbombada “bilateralitat” entre la Generalitat i el govern central es redueix a funcions consultives. L’Estat conserva, de fet, l’última paraula en tot.

4- Com podríem parlar d’un “salt en l’autogovern” quan hem assistit a un vergonyós estira i arronsa a propòsit del traspàs de la gestió d’infrastructures bàsiques com ports i aeroports... i quan, finalment, no ha estat possible d’obtenir la del Prat? Quantes coses han anat caient de la Proposta estatutària del 30 de setembre ençà! Què se n’ha fet del dret de convocar consultes populars? I de la reforma de les lleis orgàniques? Què queda realment del capítol de drets i deures, vaixell insígnia de les aportacions d’ICV-EUiA, a còpia de retallades i de “petites” esmenes, destinades totes elles a tapar les escletxes de progrés que s’entreobrien? Així doncs, les dones tindrien dret a disposar del seu propi cos... però remetent-se a les disposicions de la legislació espanyola vigent – que, convé recordar-ho, segueix considerant l’avortament com un delicte, llevat de determinades circumstàncies. De la mateixa manera, hem passat del dret a una mort digna al “dret de viure amb dignitat el procés de la seva mort” – val a dir, al refús de legislar sobre l’eutanàsia. Fins i tot pel que fa al coneixement de la llengua per part dels jutges ha calgut buscar fórmules sinuoses, ressò dels privilegis seculars de la magistratura espanyola, que se’n remetent a la seva valoració “específica i singular” de les aptituds dels aspirants a obtenir una plaça a Catalunya. Pel que fa a la immigració, sense recursos financers ni estris jurídics d’integració, què significaria el traspàs parcial de competències sinó la gestió compartida de la injustícia feta a un col·lectiu de milers i milers d’homes i dones, privat de drets o condemnat a una vida clandestina? Cal seguir amb la llista de greuges? Decididament, per arribar a un resultat així no valia la pena endegar un procés de reforma estatutària... En qualsevol cas, tot plegat només mereix una resposta per part de la ciutadania i, en primer lloc, de les classes treballadores i populars de Catalunya:el rebuig més clar i contundent.

5- Ara sentirem, però, tota mena d’explicacions. Des de l’esquerra, que s’ha avingut a tantes renúncies en nom d’un pretès “realisme”, ja comencen a sermonejar-nos, percebent el desencís i la indignació de la ciutadania, amb la idea que rebutjar l’Estatut representaria “fer el joc de la dreta”, “votar amb el PP”, etc. En realitat, aquest és l’Estatut que han anat modelant les campanyes i pressions de la dreta. Abans que, per conveniència partidista, la direcció madrilenya no cridés a l’ordre en Josep Piqué, aquest ja havia manifestat la concordança de l’acord Mas-Zapatero amb els postulats del mateix PP a l’inici del procés. Tampoc s’enganyaven els barons del PSOE, els Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves i Cia., en proclamar que els espanyolistes havien vençut. Hi ha un cert repartiment de papers entre la dreta hereva del franquisme i la burocràcia “socialista” d’aquesta “Espanya de les autonomies”: l’agressivitat del PP fa que l’anomenat “Estatut de la Moncloa” acabi semblant la cigarreta que, en un gest conciliant, el policia bo ofereix al detingut sotmès al tercer grau. Però, cal atenir-se a la realitat. 6- Aquest ha estat el resultat, previsible, de l’anomenada “via catalana”: un camí de negociació institucional que ha girat l’esquena a la mobilització ciutadana. I quan, finalment, el passat 18 de febrer, aquesta ciutadania ha sortit al carrer reclamant el seu dret de decidirels promotors de l’Estatut i, singularment, les forces d’esquerres, hi eren vergonyosament absents. Llevat, és cert, d’Esquerra Republicana que, tot i les seves incongruències anteriors, s’ha resistit davant el pacte PSOE-CiU. Sobre aquesta formació s’ha desfermat una indignant campanya de pressions i xantatges per arrencar-li un “sí” i emmordassar així els sentiments de la població. Que ningú es deixi enganyar pel discurs oficial sobre els valors d’esquerres. L’acord Mas-Zapatero ha segellat la sort del tripartit. El PSOE s’orienta cap a la configuració de noves majories, més adequades a les polítiques liberals que, en matèria fiscal, de reforma del mercat del treball o de construcció europea, té a la seva agenda. Són les mateixes polítiques sobre la base de les quals s’ha establert, a Alemanya, la “gran coalició” entre l’SPD i la democràcia cristiana. I són les polítiques que, implementades per un govern de la dreta clàssica, han suscitat l’actual revolta del jovent i del moviment obrer de França.

- Justament, aquesta formidable mobilització és filla del “no” a la Constitució neoliberal europea del 29 de maig de l’any passat. Aleshores també, els qui rebutjàvem l’Europa de les multinacionals i els Estats, vàrem ser acusats de fer costat a Le Pen. Aquell “no” era – qui gosa discutir-ho avui? – progressista, social, democràtic... Com serà profundament catalanista i d’esquerres el rebuig del poble de Catalunya a un Estatut de rebaixes que pretén contenir els seus anhels i necessitats d’avenç. Aquest Estatut és un parany. Euskadi mostra el camí que, aquí, només hem començat a temptejar: el de la mobilització ciutadana i la pressió social per assolir el dret de decidir. Aquesta mobilització cal construir-la des dels moviments ciutadans, des de l’acció del jovent... i també desenvolupant corrents d’opinió favorables a l’autodeterminació dins dels sindicats i partits d’esquerres. És urgent constituir un ampli front del rebuig que uneixi totes les forces disposades a palesar un cop més la voluntat que es va manifestar el 18 de Febrer pels carrers de Barcelona. Des d’un agrupament de lluita tan modest com és “Revolta Global” hi volem contribuir decididament.

8- Car, mirant cap a París, escoltant el clam de Bilbao... i recordant la resposta popular del 18 F, diem: és possible vèncer. És possible tirar enrera aquest Estatut trampós i obrir un procés polític que tingui com a horitzó l’autodeterminació de Catalunya. La discussió sobre el vot en el proper referèndum és oberta entre els col·lectius i moviments que refusen l’Estatut. Nosaltres pensem que fóra una equivocació promoure un vot nul, que només seguiria una minoria militant. (A mal dades, els advocats del “sí” s’estimarien més que el moviment pel dret de decidir s’embranqués en una via de tan dubtosa eficàcia). Però, justament, no es tracta de protestar contra l’estafa que representa aquest Estatut, sinó de tirar-lo efectivament enrera. I això, ara com ara, només és possible des d’un “No” que, esdevenint de masses, serà

DIGUEM “NO” A L’ESTATUT DE LA MONCLOA!

UN “NO” CONTUNDENT, CATALANISTA I D’ESQUERRES!

Web Revolta Global (19-V-06)

Arzalluz es mostra contundent i titlla de traició el pacte Mas Zapatero alhora que afirma que els acords amb el PSOE tenen la caducitat d'un iogurt

Xavier Arzalluz, ex president del PNB, en una entrevista a Presència s’ha referit als dos temes claus de la política basca i catalana actuals: L’Estatut i el procés obert arran de l’alto el foc permanent d’ETA. Per Arzalluz el projecte d’Estatut que s’ha acabat aprovant al Congrés és una presa de pèl, un frau als catalans i que de fet tenint en compte l’historial del PSOE ell ja preveia que l’Estatut del 30 de setembre quedaria en un no res després de passar-hi per sobre la maquinària socialista: “Sí, des del primer moment es podria dir. Pere Esteve, amb qui tenia molta amistat, em va trucar per dir que tenia un acord firmat a què havien arribat amb Zapatero i els socialistes. Estava molt content. Però me'l va enviar i me'l vaig mirar. Li vaig dir que si ell i el seu grup creia que Madrid podia acceptar allò, que ho sentia molt perquè podien quedar molt malament. Vaig recomanar-li de liquidar aquell procés i no acceptar el tripartit i posar de debò les condicions per a un acord perquè Zapatero quan va aprovar això no pensava ni de lluny que anava a ser president. Zapatero pensava que l'hauria de complir Rajoy. I és molt fàcil prometre en nom d'altri! Jo li vaig dir, Pere no tindreu ni concert econòmic, ni el terme "Nació" -com caldria- ni la judicatura, ni moltes més coses d'aquell acord que Maragall va acceptar perquè era la seva darrera oportunitat històrica d'arribar a ser President. Zapatero va acceptar també perquè a ell li interessava comptar amb una comunitat autònoma de prestigi per als socialistes, a més enllà de les tres del sud d'Espanya”

Pel que fa al paper que han jugat els partits catalans en el procés, Arzalluz considera que el PSOE i CiU han actuat sense pensar en el país i només pensant en com ho havien de fet per tal de mantenir-se en el poder els primers i com tornar-hi els segons: “ Esquerra està pel "no" -només faltaria- per la manera que s'han mofat d'ells. Essent aliada ERC de Zapatero, tant a les Corts com al Parlament, és incomprensible i poc ètic que els socialistes hagin pactat pel darrera amb CiU. No s'entén. Els socialistes no han tingut paraula perquè l'actual Estatut no té res a veure amb el que s'havia pactat. Resulta que el finançament de Catalunya era la preocupació més important, i d'això, res de res. Ara els donen un 50% de l'IRPF, quan abans ja tenien un 35% pactat amb Aznar. És un petit pessic més de recaptació que, com a resultat de dos anys de debat sobre l'Estatut, s'ha de veure com un autèntic frau. Jo ho veig així almenys. És una traïció que han fet Mas i Zapatero als d'Esquerra. Zapatero els ha fet el salt amb voluntat de liquidar-los políticament, perquè és això el que sens dubte ha pactat amb Mas. Ara estan amb el tema de si el Govern tripartit català ha de seguir o no i si han de fer eleccions. I jo no sé si Maragall es tornarà a presentar, no ho crec. Maragall és una molèstia avui per a Madrid. I Mas i Maragall són incompatibles...”

I encara ha estat més contundent quan s’ha referit al que ell considera una política interessada de CiU: “Cal demanar qui ha estat el frívol aquí. L'important no sols és el que deia l'acord previ a tot el procés, que s'ha desvirtuat completament, sinó el contingut retallat de l'actual text. És clar sembla que a CiU això se li'n refot, de tota manera no és el seu Estatut. CiU pensa només en el poder, no en l'Estatut, que si porta alguna cosa, millor, però no és allò que compta per a ells. El que conquereix Mas amb aquesta operació és recuperar la Generalitat. Mas pensa que si a les properes eleccions treu la majoria de vots, que presidirà la Generalitat. Aquest és el tracte amb Zapatero, no l'Estatut de Catalunya. I Duran possiblement desitja ser ministre a Madrid. Aquest és el joc dels interessos polítics.”

L’ex dirigent del PNB ha volgut deixar clar que ell votaria no a aquest Estatut i critica a aquells que ataquen a ERC per defensar el No perquè també ho fa el PP: “Alguns han apuntat allò de coincidir en el "no" amb el PP; i jo crec que allò és una bajanada que no es mereix ni una resposta. El "no" pot ser per mil raons, i no té res a veure amb el del PP. No n'han de fer cas. Jo si fos d'ERC, votaria amb un "no" rotund”. Pel que fa al procés de pau a Euskadi, Arzalluz es mostra crític amb el govern espanyol ja que considera que aquest no està fent prou passos per tirar endavant el procés a la vegada als altres que en facin sense esperar res a canvi:Però també es pot dir que ells estan fent passos importants i, en canvi, l'Estat no ha deixat de torturar i "deixa fer" els jutges, que tampoc no tenen gaire crèdit aquí. Mentre que els presos continuen a la quinta forca quan el que marca la llei és que han d'estar el més a prop possible de la seva terra perquè es puguin regenerar etc. Per tant, no sé fins a quin punt a l'esquerra abertzale, des del seu punt de vista, li convingui estar parada com si això fos una mena de rendició. A més necessita legalitzar-se aviat si vol presentar-se a les eleccions.”. Així, Arzalluz considera que un no es pot refiar dels socialistes i que la seva paraula i els seus acords sovint no porten enlloc...”El que és segur és que ells miren bé pels seus interessos. Jo, si haig de ser sincer, del PSOE no me'n fio gens. No tenen un sentit de mantenir els acords, de tenir paraula. Per al PNB aquestes coses són importants. Nosaltres també tindrem qui menteixi de tant en tant, no dic que no, però per a nosaltres la paraula és molt important. Ens dol faltar a la paraula. Jo sempre dic dels acords amb el PSOE que tenen la caducitat del iogur, amb la diferència que el pot de iogur porta escrita la data i ells no. Les coses caduquen quan ja no els interessa un acord”.

Finalment i referint-se als dos processos, Arzalluz ha afirmat que el problema es que ens trobem davant de nacionalistes espanyols que prometen molt , però que a l’hora de la veritat no estan disposats a cedir terreny a les nacionalitats històriques que lluiten per ser reconegudes ...”Els socialistes també són nacionalistes espanyols, per bé que ho neguin. Per a ells, l'única nació que compta és l'espanyola, per molt que ho dissimulin. Jo els conec molt bé com en el seu dia vaig conèixer Felipe González i Alfonso Guerra. Sé com pensen. S'ha vist en les brutals declaracions de Guerra dient que ha "raspallat" Ibarretxe i el seu Estatut, com també ho ha fet amb l'Estatut català a la seva Comissió Constitucional. Com es pot respectar algú que parla així? Els socialistes tampoc no han acceptat l'Estatut català com van dir que farien.

Euskadi · 22/05/2006 (Web Presència)

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

"A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor". (Miquel López Crespí)

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

PSM, la decisió a deshora.

L'alto el foc que pareix que s'imposa en el PSM afecta únicament a l'elecció de l'Executiva en el congrés de finals de maig. No, emperò, a la decisió fonamental a prendre que serà com van a les eleccions: si accepten la creació del famós bloc impossible, i per tant únicament fan el que podrien: repetir Progressistes, o bé si hi van tots sols.

El motiu pel qual és impossible fer el bloc, tal com l'han anunciat, és de temps. Ja s'argumentà en un altre article. Dissoldre partits en una nova formació no és res que se faci ni en un any ni en dos. Ni basta que la direcció d'un partit vulgui. Primer cada part ha de convèncer els militants respectius, cosa gens fàcil. Per exemple, el dirigents d'EU, allà per devers finals de 2003 i principis de 2004 explicaven que justament això era el que volien. Que el seu partit, Els Verds, el PSM i ERC acabassin dissolent-se en una futura nova formació autòctona i esquerrana. Entre el que deien i el que finalment ha estat, doncs res a veure. Llavors, si els militants volen, s'ha de crear tota la nova estructura orgànica, que no és fàcil ni ràpid. Per tant, per a les pròximes eleccions, si un cas, l'únic que cal fer és repetir Progressistes, tot i que segurament no li donarien aquest nom. Tanmateix no deixaria de ser el que seria, una coalició. Però que només fos això no implicaria que fos quelcom sense importància. Perquè després d'haver fet l'aliança a les generals de 2004 i ara aquesta per a les autonòmiques de 2007, vendrien immediatament llavors les generals de 2008 a les quals seria impossible no repetir, amb la qual cosa, a la pràctica, els partits que en fessin part l'any vinent estarien abocats a mantenir l'estructura d'aliança per al futur amb molt difícil, o impossible, retorn endarrera. Per tant, la decisió és molt important. Perquè llavors sí que a partir de la coalició no quedaria més remei que començar el lent transitar fins a la creació de la nova formació, el bloc o com se digués. Sempre que els altres partits hagin acceptat. I en el dubte sobre què dirien i farien els altres hi ha la raó de perquè el PSM vol prendre una decisió a deshora, que en política és la pitjor de les opcions.

Prendre una decisió d'aquesta magnitud sota la tensió preelectoral en la qual viu el PSM, tant per mor de les disputes internes com per les negres expectatives a les urnes, no és gaire lògic. Ho hagués estat prendre-la en el seu moment, en el congrés de finals de 2004. I començar a actuar en conseqüència, hagués estat una o l'altra la decisió presa. Però forçar ara el debat i votació implica un perill afegit doble. Intern, perquè res no s'aclarirà: si se fa la coalició, la resistència seguirà igual; si no, la direcció de Jaume Sansó i Mateu Crespí estarà sota l'amenaça constant que un mal resultat a les urnes, per poc que fos per sota del de 2003, seria el seu final. Això, si és que Crespí no dimiteix si surt l'aliança. I si s'optàs per posposar el debat, una vegada que s'ha fet públic -basta veure les cartes de lectors i articles d'opinió als diaris- el mal ja està fet perquè se decebria a tothom. A pesar que la coalició i el bloc havia de ser el futur lògic per al PSM, cal demanar-se si hores d'ara aquest futur ja no és passat. Vull dir que en política suscitar debats d'aquest calibre que impliquen una decisió que de cap manera se conjugar amb l'altra, només se poden intentar abastar quan és l'hora. Fer-ho a deshora és pitjor medicina que la malaltia. La decisió queda aleshores reduïda a una rectificació permanent que no és de savis sinó de tot el contrari, perquè fa perdre terreny propi.

Per exemple, en aquest cas el PSM podria prendre la decisió de voler la coalició, però els altres voldrien? ERC voldria? No seria tant com convidar-la a anunciar que no farà part de l'aliança i que assumeix ser «l'únic» i «vertader» nacionalisme que queda a Balears? I això, per no entrar en què com quedaria el PSM si digués que sí a la coalició sota unes condicions que EU no pogués acceptar, de forma que al final hagués dit que sí a un bloc format per si mateix i que estàs liderat per una direcció que no el volia... En canvi, si s'hagués pres la decisió el 2004, fos quina fos, hores d'ara el projecte, tot sol o en bloc, estaria prou madur i faria mesos, molts, que se treballaria en una direcció que ara manca. I en una situació que, millor o pitjor, segur que no seria tan dolenta com ara, que faltant un any per a la cita electoral encara ha de prendre tal decisió, a deshora.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (10-V-06)

Gabriel de la S. T. Sampol, Lluís Alpera, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Miquel Bauçà, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Damià Pons, Pere Rosselló Bover, Margalida Pons, Jean Serra, Miquel Àngel Riera, Andreu Vidal, Biel Mesquida, Ponç Pons, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Alzamora, Jaume Pomar, Jaume Santandreu...

L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.

Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.

Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Mique López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia de