Per la Independència, la República i el Socialisme

Comunicat de la Comissió de la Dignitat davant el projecte de Llei de la Memòria Històrica que aquest migdia ha aprovat el consell de ministres espanyol

La Comissió de la Dignitat vol expressar la seva contrarietat i decepció davant del projecte de Llei fet públic avui pel govern espanyol per les següents raons:

1 ) El projecte de Llei no suposa una condemna i deslegitimació explícites de l’estat franquista ni el reconeixement de la legitimitat de les institucions republicanes de les que és hereva l’actual constitució i que en el cas de Catalunya han seguit sense solució de continuïtat en la Generalitat de Catalunya restablerta el setembre del 1977. El projecte de Llei no contempla una condemna dels crims del franquisme com a crims d’Estat perfectament planificats com un autèntic genocidi contra les persones per causa de les seves idees, els pobles de l’estat i les seves cultures.

2)El projecte de Llei incomprehensiblement no preveu el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, quan s'havia reiteradament proposat com la via per realitzar-ho. La llei no contempla el retorn a tots els ajuntaments de l’Estat dels documents dels arxius institucionals que els van ser requisats i que estan a l’Arxiu de la Guerra Civil. En aquest sentit el govern espanyol ha trencat el compromís que va adquirir quan es va negociar la llei de retorn dels documents de Catalunya de l’Arxiu de Salamanca a la Generalitat. Quin sentit té que com a institucions democràtiques l’estat encara conservi requisats actes dels consells o altres documents dels arxius municipals i no es faci un acte de restitució amb el seu retorn? Les víctimes del franquisme tenen el dret a la restitució i a la veritat i no es pot amagar això amb declaracions i oferiments de condecoracions. Com deia el poeta Pere Quart les condecoracions són coses d’altres èpoques.

3) El Govern confon el respecte a les víctimes innocents de la guerra amb una condemna clara de l’Estat franquista i un necessari reconeixement i restitució de les víctimes que van patir la repressió del règim. Com ha dit Perez Ezquivel, en sortir d’una dictadura les víctimes necessiten un clar reconeixement que ha d’incloure una condemna dels qui van ser causa del seu patiment i més quan la repressió era institucionalitzada pel propi estat.

4) El projecte tampoc no preveu l'anul·lació dels processos. En primer lloc, la condemna a mort del President Companys com a President de la Generalitat és un Crim d’Estat i com a tal l’Estat l’ha d’afrontar i procedir a l’anul·lació d’aquell procés com a acte de restitució al poble de Catalunya i a les seves institucions nacionals de Govern. És del tot inadmisible que no es contempli una previsió de reforma legislativa que possibiliti l’anul·lació global dels processos de repressió política del franquisme, tant els consells de guerra militars, els del tribunal d’Ordre públic com ara el tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo i els Tribunales de Responsabilidades políticas. Això ho han fet els propis estats alemany i Italià respecte als processos polítics fets durant els respectius règims feixistes que van patir els seus ciutadans. Ho va fer també el franquisme el 1939 respecte als processos duts a terme en zona republicana durant la guerra i ara és incapaç de fer-ho el propi estat espanyol. No ho fa el règim democràtic espanyol l'any 2006. Per què? No valen reconeixements simbòlics sinó que l’estat té el deure d’esborrar les condemnes que van patir milers de ciutadans i que encara resten als repertoris jurisprudencials com a legals i legítimes.

5) El projecte de Llei no contempa la revisió de processos quan l'Estat ha d’afavorir, a través de la fiscalia, les revisions dels processos de la guerra civil. Recentment hem pogut veure com el fiscal del la sala militar del tribunal suprem ha reconegut la reclamació de l’anul·lació del procés per vulneració del principi de legalitat respecte a les lleis vigents ja que el delicte de rebel·lió o auxili de la rebel·lió pel que va ser condemnat Peiró i la majoria de processats en aquells anys es referia a qui s’aixecava en armes contra la República i les institucions republicanes. El fiscal de l’Estat s’hi ha oposat incomprensiblement tot i que el Tribunal Constitucional va establir que era una causa de revisió d’un procés penal quan un ciutadà havia estat condemnat per un delicte que no es corresponia a la conducta que se li imputava, per vulneració del principi de legalitat amb què es regeix avui la legislació penal i que es regia el Codi de Justícia Militar franquista.

6) El projecte de Llei no contempla cap norma específica per la qual l’Estat s'hagi de comprometre a obrir, en un termini determinat, tots els arxius de la repressió franquista, tant els centrals de l’estat com els repartits pel territori de l’estat. Ens oposem al trasllat de més arxius a l’Arxiu de Salamanca. Els arxius de la repressió cal que estiguin a prop dels ciutadans i puguin tenir accés a la documentació en que es va basar la seva repressió. En aquest sentit demanem que a Catalunya i el país valencià s’obrin al públic els arxius repressius dels òrgans militars i policials del franquisme.

Comissió de la Dignitat, Barcelona 28 de juliol 2006.

"Una de les causes que han motivat l'incompliment del cap de l'executiu central, que es dóna per fet que no anullarà els judicis de guerra en base a informes jurídics que ho desaconsellen, és la divisió al propi PSOE. La vella guàrdia del grup parlamentari, que va protagonitzar la Transició amb la UCD, està presa encara del discurs contrari a 'reobrir les ferides del passat' i opta per 'passar pàgina' coincidint de ple amb el PP en el discurs". (Tribuna Catalana)

Zapatero deixa plantats Esquerra i ICV en la llei de la Memòria

En ser investit president del govern espanyol, José Luis Rodíguez Zapatero es va comprometre amb ERC i ICV, els que aleshores eren els seus únics socis estables, a rescabalar les víctimes del franquisme a través d'una llei. Els dos socis d'esquerres aspiraven, i aquest va ser el compromís aconseguit amb el PSOE, a una llei 'òmnibus' on es donés cabuda als maquis, gais, maçons, sindicalistes i tota aquella persona, col.lectiu o entitat que van patir alguna mena de perjudici per la seva activitat antifeixista. La principal demanda, assumida pel PSOE en votacions de proposicions no de llei diverses al Congrés, era però que s'anullessin tots els consells de guerra i judicis sumaríssims, entre ells el del president de Catalunya Lluís Companys, afusellat el mes d'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc després que la Gestapo el detingués a França. Esquerra i Iniciativa van proposar a principi de la legislatura que fos el Congrés qui confeccionés la llei a partir de la creació d'una comissió de treball ad hoc.

Amb l'ànim de no polemitzar amb el PP i no convertir el tema en un “show mediàtic” el govern de Zapatero va oferir als grups fer la llei a partir d'una comissió interministerial i que fos aleshores el poder executiu qui, en base a les conclusions extretes, la redactés. Ara, després d'un any i mig de retard i de donar-hi molts tombs, Zapatero no preveu complir el seu compromís i bé tornarà la pilota al Congrés (cosa que faria impossible aprovar la llei aquesta legislatura) o donarà llum verda divendres que ve a un avantprojecte que quedarà molt lluny de complir les expectatives creades i crearà problemes al PSOE amb els seus entorns més esquerrans.

Una de les causes que han motivat l'incompliment del cap de l'executiu central, que es dóna per fet que no anullarà els judicis de guerra en base a informes jurídics que ho desaconsellen, és la divisió al propi PSOE. La vella guàrdia del grup parlamentari, que va protagonitzar la Transició amb la UCD, està presa encara del discurs contrari a “reobrir les ferides del passat” i opta per “passar pàgina” coincidint de ple amb el PP en el discurs. La por a que les tesis de la dreta espanyolista, acusant Zapatero de “revisionista”, quallin entre àmplies capes de la societat espanyola ha estat el que ha deixat en punt mort la llei. Davant d'això, ERC i ICV no tenen altre remei que, ja sigui presentant de nou una llei de la Memòria o bé demanant la compareixença de Zapatero, intentar obligar-lo a fer complir el seu compromís. Sens dubte que aquest serà un dels temes que més pàgines de diari ocuparà aquest agost. “En detriment de les negociacions amb ETA”, pensen a la Moncloa descansats.

Tribuna Catalana

Fidalgo i Aznar es llancen mutus afalacs i recorden vells temps

Per la seva banda, Aznar ha lloat el 'element vertebrador i cohesionador a Espanya' que ha suposat el paper jugat per Fidalgo menjo cap visible de CCOO, ocupant un 'paper protagonista' en l'última reforma laboral que per al president d'honor del PP ha estat 'tímida' i ha deixat 'temes importants en el tinter'. (El Insurgente)

"També ha volgut recordar Aznar que quan governava la 'constant entre nosaltres ha estat el respecte i la mútua comprensió de l'opinions i postures de l'altre'. El president de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, ha rememorat com el líder de CCOO 'va participar activament' en nombrosos acords socials, afegint –sense voler ser 'gosat', ha matisat- que aquest període va ser un de 'els més fructífers en matèria d'acords socials en la nostra història. (El Insurgente)

inSurGente.- Si abans-d'ahir els informàvem que el presumpte sindicat Comissions Obreres va participar en una jornada sobre Com planificar amb èxit un pla de reestructuració de plantilla, ara resulta que el secretari general de CCOO, José María Fidalgo, va visitar ahir dimarts el Campus FAES que se celebra aquests dies en Navacerrada (Madrid), convidat per la Fundació ultraderechista que presideix José María Aznar, per a participar en el curs Llibertat Econòmica i Globalització. Presentat pel propi expresident del Govern, el dirigent sindical va subratllar durant la seva intervenció que respecte al diàleg social "s'han fet molts acords, però el qual va funcionar @ser<3> el de 1997 (en al·lusió a la reforma laboral que es va escometre aquest any) que va tenir una època molt brillant, va assegurar. Facin clic en "Llegir més" per a ampliar la informació.

El Setmanal Digital/ inSurGente.- Similar valoració ha fet Aznar, que no ha escatimat elogis para Fidalgo, del que ha destacat el seu "gran sentit de la responsabilitat i una vocació molt marcada pel diàleg i el respecte per les opinions de tots". Cert és que les relacions que va mantenir CCOO amb els executius populars van ser molt bones, fins i tot millors que les quals ha pogut tenir en determinats moments el sindicat majoritari amb governs socialistes.

Assegura Fidalgo que el diàleg social "mai ho hem concebut com una col·lecció de fotos amb amics sinó com un compromís de continuïtat". El dirigent de Comissions Obreres ha criticat algunes de les polítiques portades a terme pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i particularment aquelles impulsades pel ministre de Treball i Assumptes Socials, Jesús Caldera .

Així, Fidalgo considera, respecte al projecte de Llei de Dependència, que l'Executiu socialista "està anoréxico" perquè només controla el 19% del pressupost públic, el que li" limita" molt per a" implementar la llei". Sobre la immigració, el sindicalista creu que "la discussió està totalment desenfocada". Assegura Fidalgo que s'ha deixat que convisquin el" discurs buenista" de" tots per a dintre" amb el d'una "salvatge explotació", pel que resulta necessari arribar a un "punt mig", diu.

Uns altres dels assumptes pels quals ha mostrat certa preocupació ha estat l'educació. Fidalgo ha fet una crida perquè els dos grans partits arribin a un acord "consistent i durador", lamentant que el Govern de Sabater no hagi tocat "més contundentment" l'actual sistema educatiu.

Per la seva banda, Aznar ha lloat el" element vertebrador i cohesionador a Espanya" que ha suposat el paper jugat per Fidalgo menjo cap visible de CCOO, ocupant un "paper protagonista" en l'última reforma laboral que per al president d'honor del PP ha estat "tímida" i ha deixat "temes importants en el tinter".

També ha volgut recordar Aznar que quan governava la" constant entre nosaltres ha estat el respecte i la mútua comprensió de l'opinions i postures de l'altre". El president de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, ha rememorat com el líder de CCOO "va participar activament" en nombrosos acords socials, afegint –sense voler ser "gosat", ha matisat- que aquest període va ser un de" els més fructífers en matèria d'acords socials en la nostra història".

Web Insurgente

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)

Les novel·les de la guerra civil.

Per Josep Massot i Muntaner

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel×la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novel×la Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novel×la sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina.

"La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius". (Miquel Ferrà Martorell)

Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor.

Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col·loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.

Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.

Pensam que aquesta novel·la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel·lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".

(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col·lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)

El PSM de Campos proposa cedir gratis terrenys als empresaris.

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

El PSM, preocupat pel fet que Campos pateixi la greu crisi de l'agricultura i "fonamenti la seva subsistència en el monocultiu de la construcció, amb un boom d'una urbanització desmesurada que un dia pot acabar i deixar un futur incert per al municipi", ha proposat a l'equip de govern dirigit per l'alcalde Andreu Prohens (PP) cedir de forma gratuïta terreny públic als industrials. Joan Juan, portaveu nacionalista, afirma: "Si l'Ajuntament cedeix per un període que sobrepassa els vint anys un terreny municipal, com per exemple un espai del camp d'esports per a una empresa privada que gestionarà la piscina, per quin motiu no fa un esforç per a cedir sòl a empreses que vulguin instal·lar els seus tallers o naus, creant així llocs de treball i no consolidar la perillosa dependència de la construcció". El PSM adverteix que en el terme de la comarca del Migjorn "no s'ha creat una infraestructura industrial; ni tan solament no existeix un projecte de polígon en condicions". En pobles veïns com Llucmajor, Porreres, Felanitx i Santanyí si que estan planificades les àrees industrials.

Notícia del Diario de Mallorca del 16 d'Agost de 2006

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

Hola a tots/es des de Alaró.

Ja és oficial El PSOE d'Alaró, i totes les altres forces polítiques, Unió Mallorquina (Regionalistes), PSM (Nacionalistes) i el PP (sobren etiquetes), no pensen realitzar cap acte institucional de condemna del Cop d'estat de juliol de 1936, i de la posterior dictadura Franquista. El PSOE, amb el seu batle al capdavant, no ha volgut saber res de res sobre aquest tema, aduint que l'Ajuntament Alaroner, ja va fer tot el que havia de fer quan va subvencionar l'exposició, que sobre el 75 aniversari de la proclamació de la II República es va realitzar a Alaró entre els mesos d'abril i juny de 2006. Amb aquesta negativa, el PSOE incompleix les seves pròpies iniciatives, que a nivell estatal ha vingut promovent, dença que el Partit Socialista va prendre possessió del govern d'Espanya.

A nivell autonòmic, el PP s'ha negat a condemnar, per enèsima vegada, el cop d'estat i la dictadura del Franquisme, si en el mateix ple del Consell de Mallorca, no es condemnen els crims comesos en la zona republicana, l'assassinat de Calvo Sotelo i la vaga revolucionària d'octubre de 1934.

A nivell personal no descarto altre tipus de contactes per a intentar, en aquests dies que queden, que el PSOE i l'ajuntament condemnin amb un acte institucional el cop d'estat i la dictadura Franquista.

Seguiré informant.

Marçal

Web Ixent

"Ser simplement un apèndix del PSOE. És quelcom que no només mai no havia acceptat el PSM sinó que històricament sempre s'hi rebel·lava, tot i que elecció rera elecció així s'evidenciava. Com abastament s'ha analitzat aquí, el vot del PSM -resultats canten- sempre ha mantengut una relació amb el PSOE de vasos comunicants. Tanmateix, mai no ho volgué acceptar, el PSM. Fins i tot intentà experiments patètics de pactes, locals, amb el PP. Ara, a la fi, ho ha acceptat. Aquest és el fons real de la decisió del congrés. Que en aliar-se amb EU-Verds, molt més enllà del fum nominal que donin a la coalició d'esquerres, accepten la realitat que els seus coalitzats tenen molt clara des de sempre: la seva existència està en funció del PSOE". (Miquel Payeras)

"Aquest doble moviment estratègic encadenat del PSM - un: acceptació de ser un satel·lit del PSOE igual que EU-Verds; i, dos i per tant: anunciar a UM que no impedirà un pacte amb el PSOE- és el que situa el partit de Maria Antònia Munar en una posició tàctica envejable, en vistes a les eleccions de l'any que ve". (Miquel Payeras)

La gran opció d'UM

UM no ho té bé per a les eleccions. És una evidència. Tampoc a més llarg termini el futur no li somriu, igual que a la resta dels petits, perquè no té altre camí que el de l'esquerra o el de la dreta ja que l'espai per a forces autòctones i/o nacionalistes cada vegada s'aprima més. Tanmateix, l'any que ve, segons com anassin els resultats de les eleccions, podria tenir una possibilitat molt atractiva per als seus interessos a curt termini. La que el PSM li brindava aquesta setmana novament.

Deia el portaveu en el Consell del PSM, Antoni Alorda, que «convida» UM a rompre amb el PP ara o després de les urnes per fer un nou Pacte de Progrés. El fet que la invitació la fes qui és un dirigent de l'actual PSM que un dels més favorables procoalicionistes amb EU-Verds i que alhora ha estat el més àcids crítics a UM és significatiu. Per una banda indica la passa vertadera que donà aquest partit en el seu últim congrés, quan se va desfer dels anomenats renovadors. Més que optar pel Bloc, que mai no se farà, o per la Coalició d'esquerres, que aquesta sí, el que suposà la decisió va ser assumir per primera vegada, en tres dècades, la pròpia realitat del PSM. Que és la mateixa que els dirigents d'EU-Verds reconeixen per al seu cas sense cap problema. Ser simplement un apèndix del PSOE. És quelcom que no només mai no havia acceptat el PSM sinó que històricament sempre s'hi rebel·lava, tot i que elecció rera elecció així s'evidenciava. Com abastament s'ha analitzat aquí, el vot del PSM -resultats canten- sempre ha mantengut una relació amb el PSOE de vasos comunicants. Tanmateix, mai no ho volgué acceptar, el PSM. Fins i tot intentà experiments patètics de pactes, locals, amb el PP. Ara, a la fi, ho ha acceptat. Aquest és el fons real de la decisió del congrés. Que en aliar-se amb EU-Verds, molt més enllà del fum nominal que donin a la coalició d'esquerres, accepten la realitat que els seus coalitzats tenen molt clara des de sempre: la seva existència està en funció del PSOE. Com a vàlvula d'escapament pels vots queixosos amb els socialistes i, alhora, com -termes ciclistes, ara que hi ha el Tour- cotxe granera perquè cap vot per l'esquerra se pugui perdre. O, quan al PSOE li va bé, doncs l'efecte contrari. En tot cas, però, donant suport al PSOE si el necessita per governar. Per això la decisió, més enllà dels noms, és confirmar l'eix únic esquerra-dreta de forma definitiva.

Naturalment, en acceptar aquesta realitat, els dirigents del PSM han de canviar la seva estratègia en relació a UM, a qui durant tres anys han tengut empitonada. Perquè el germà gran de la Coalició d'esquerres, el PSOE, només té una sola opció, una única possibilitat d'arribar al poder. Pactar amb UM. Com a natural conseqüència, el PSM i EU-Verds, o sigui la Coalició, han de demostrar als nacionalistes que no posaran pals a les rodes per reeditar un pacte al mode de 1999: PSOE i UM que mirin d'entendre's i, llavors, si és així, la Coalició farà com si se fes valer però mai no posarà en perill l'acord substancial entre nacionalistes i socialistes. Aquest és el missatge de fons de les declaracions de l'altra dia d'Alorda. Que s'alineen amb les fetes per Miquel Rosselló, dirigent d'EU-Verds, fa uns mesos. Declaracions que en el cas del PSM haguessin estat impossibles fa no res. Aquest doble moviment estratègic encadenat del PSM - un: acceptació de ser un satel·lit del PSOE igual que EU-Verds; i, dos i per tant: anunciar a UM que no impedirà un pacte amb el PSOE- és el que situa el partit de Maria Antònia Munar en una posició tàctica envejable, en vistes a les eleccions de l'any que ve. Sempre, emperò, donant per fet que: a) no desapareix ni se queda amb una força que no sigui desequilibrant, i b) que el PP no té majoria absoluta. I també tenint en compte que, si se produís, seria un reflex puntual, sense que el futur a llarg termini li somrigués. Però si aquest escenari se concretàs el panorama que se li obriria a UM per fer-se valer podria ser com mai no ha passat. Tendria a l'abast l'alcaldia de Palma, el Consell i alguna conselleria. Amb l'esquerra o amb el PP. No és poc curiós que tal escenari, vist i sentit el que han dit els crítics a UM en aquest tres anys, sigui el gran anhel de PSOE, EU-Verds i PSM. Però és comprensible, sens dubte: les cadires estiren més que res. Ara, cap a on s'inclinaria UM perquè li donassin el botí, arribat el cas, doncs això ja...

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2862+6+165044

(16-VII-06)

Francesc de B. Moll i la generació literària dels anys 70

"Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau..."

Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Siqueiros, Gabriel Noguera, Antoni Serra...

Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, col·lecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig col·laborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.

Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.

En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.

Miquel López Crespí

La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari

Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.

Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".

Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.

Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.

En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).

Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".

Miquel López Crespí

De ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en temps del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD.

Margarida Chicano Sansó: l'OEC i el GAD.

En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).

Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme

Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".

Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora

La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.

Miquel López Crespí

El GOB, escèptic sobre l'acord de construir un nou dic a Ciutadella

Sergi Marí, president de l'entitat a Menorca, troba estrany el sobtat consens entre PP i PSOE

"Estar atents a no caure en la 'mitologia del ciment'". (GOB)

El Grup Ornitològic Balear (GOB) de Menorca és l'entitat que s'ha demostrat més escèptica sobre l'acord anunciat de construir el nou dic extern del port de Ciutadella. En unes declaracions a VilaWeb, Sergi Marí, que n'és el president, ha explicat que, després d'anys de debat sobre el projecte, feia molt estrany que ara, de cop i volta, hi hagués consens, 'amb un nou dibuix i un nou emplaçament', i ha demanat temps per a estudiar-lo amb calma.

Segons Sergi Marí, l'impacte mediàtic de les ressagues ha obligat els partits polítics a posar-se d'acord en un temps rècord, encara que pugui tenir els peus de fang. 'Fins que no haurem vist el projecte en detall, amb l'estudi d'impacte ambiental, les característiques tècniques i el pressupost, no direm re', ha comentat. Segons ell, ara cal tornar a començar de zero i estar atents a no caure en la 'mitologia del ciment'.

El govern balear, el Consell Insular i l'ajuntament han acordat la construcció d'un nou dic extern al port de Ciutadella, d'acord amb les condicions marcades pel govern espanyol. El projecte aprovat no és tan agressiu com el que volia dur a terme el govern del PP, i que el Ministeri de Medi Ambient espanyol no va admetre. A més, havia topat amb una forta oposició, dirigida per la Coordinadora en Defensa del Port i expressada en una campanya del GOB-Menorca.

El nou dic extern constarà de cent vuitanta amarradors, que faran sortir el trànsit comercial de l'interior del port. Ara, dintre el port, s'hi construiran dos-cents cinquanta-nou amarradors nous. Pel president Matas, no és el projecte que hauria preferit, però és satisfactori. Construir-lo costarà prop de quaranta milions d'euros que pagarà el govern de les Illes. Avui comença el període d'informació pública del projecte, i durant un mes s'hi podran fer al·legacions. Després passarà a la comissió balear del Medi, que l'analitzarà, i finalment se'n licitaran les obres (que poden començar d'ací a deu mesos i durar uns tres anys).

Vilaweb (13-VII-06)

La ciutat del sol i el record de les Germanies (i II)

"En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling". (Miquel López Crespí)

Recordem, ni que sigui de passada, l'odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme ("religions d'esclaus" en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l'Evangeli, de tots els gran moviments herètics, de l'anomenat "socialisme utòpic". Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la "maleïda idea" de la recerca de la "Terra Promesa", la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!

Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).

Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novel×la homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: "Per això dic que anar a la recerca de l'Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures...". Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intel×lectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l'Apocalipsi de Sant Joan (l'arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l'extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d'un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, il×lustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.

Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: "Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s'anomenaren 'agermanats' perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist". Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l'evangeli, s'han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest "socialisme utòpic" que prové, en bona mesura, del cristianisme... ¿es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? ¿D'on hauria sorgit l'arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia "roja" que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d'un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: "La utopia és la veritat del demà"; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): "La política no és l'art del que és possible, sinó l'art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible".

Quina mena de viatge a ”l’Inconegut” propós a La Ciutat del Sol?

En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibil×lina -o no tan sibil×lina, vés a saber!- l'anècdota de l'expedició de mallorquins del segle XVI vers l'Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d'explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): "I és per això que m'he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?". Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d'hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons... ¿quina mena de viatge a l'Inconegut propós en La Ciutat del Sol? ¿Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d'amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? ¿O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l'eterna situació d'opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites mil×lenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l'expedició? ¿No serà aquest "viatge", la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novel×la... una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d'ara mateix? Ja des del primer capítol de la novel×la, potser hom pretén despistar el lector: "Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m'abandonin, crec que és arribada l'hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada...". Una trampa o una veritat? "Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard..." ¿No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d'aquest segle XXI que és a punt de començar? ¿No poden ser aquests "tres-cents valents" els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l'exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l'Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l'Ebre? O -un altre joc funambulístic-, ¿no seran (els "valents" aquí anomenats) militants de l'organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l'esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la "Terra Promesa" (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l'expedició del segle XVI: "És molta la gent que avui parla d'aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d'escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí".

Ben cert que d'ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la "seva": no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. ¿Com es podia recuperar la memòria d'Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d'immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents del botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: "Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l'aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor". ¿No hem vist tota aquesta misèria intel×lectual ara mateix, amb les preteses "històries de la transició" que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l'autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intel×lectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l'expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, "amb excusa de conquerir nous països per a l'Emperador" marxar, fugir d'una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Solja que "ens estimàvem molt més restar en mans de l'atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra". Els protagonistes de la novel×la ho sabien prou: "Si no salpàvem vers l'aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors". Per això, per continuar així era preferible "partir vers l'imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores...".

Miquel López Crespí

Barceló avisa que constituir el bloc «serà una tasca que costarà anys»

Creu més «lògic» que abans dels comicis just hi hagi coalició

El secretari general del PSM, Biel Barceló, advertí ahir que constituir un bloc nacionalista i progressista que integri en una única organització aquest partit, Alternativa EU-EV i Esquerra Republicana «serà una tasca que costarà anys». En canvi, considerà més «factible» que abans dels comicis de 2007 s'hagi format una coalició amb aquestes forces com una «primera passa» cap al bloc i no descartà que es comencin a posar les bases d'una estructura comuna.

El dirigent nacionalista, que comparegué per presentar les activitats d'estiu organitzades per celebrar el trentè aniversari del partit, recalcà que el Bloc Nacionalista Gallec trigà deu anys a constituir-se com és ara. També insistí que la nova entitat mantendrà els tres pilars ideològics del PSM: progressisme, nacionalisme i ecologisme. «El projecte del PSM és totalment vigent» i «el Bloc serà el PSM», sentencià.

Barceló recordà que el PSM és la principal força de la futura coalició i, per tant, haurà de tenir-hi el pes que li «correspon». Amb tot, apuntà que en les negociacions no s'exigiran percentatges i admeté que «encara no s'ha xerrat de candidats», i això no passarà fins a finals d'estiu.

Pel que fa als pactes postelectorals, el PSM només els descarta amb el PP, però creu que just es podria arribar a acords amb UM si es deslligàs d'aquest partit.

J.TORRES.Palma.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2859+3+164869

(13-VII-06)

“No confio en el Bloc. Difícilment, per tant, podia encapçalar la candidatura municipal del pròxim any” (Pere Muñoz).

“Penso que l’actual executiva reflexionarà al voltant de l’error que està apunt de cometre integrant-se al Bloc. (Pere Muñoz)

Pere Muñoz: “M’he retirat”

Pere Muñoz parla clar, en una entrevista al diari ‘Última hora’, després d’haver dimitit com a portaveu del PSM a l’Ajuntament de Palma per discrepàncies amb la política d’aliances electorals que es proposa emprendre el PSM. Muñoz assegura que es retira de la política i que ha rebutjar diverses ofertes d’altres partits polítics, com per exemple d’ERC: “M’he retirat” [...] “Si m’estic allunyant del PSM per coherència, no li sembla que seria una mica innocent aprofitar-me de l’enrenou que s’ha muntat arran de la meva marxa per apuntar-me a un altre carro? Me’n vaig a casa i li desitjo, al Bloc, tota la sort del món”. Preguntat sobre què passaria si el PSOE li fes una oferta, Muñoz assegura que “és impensable que em plantegi la possibilitat d’integrar-me en un partit d’àmbit estatal”. A més, se sent cansat i desencantat de la política: “No és fàcil ser el portaveu del PSM a l’Ajuntament de Palma, perquè Palma sempre ha esta una plaça difícil per als nacionalistes. Això gasta. I si a sobre te n’adones, com jo m’he adonat, de què no reps el suport que necessites de la teva gent, et desencantes” [...] “No confio en el Bloc. Difícilment, per tant, podia encapçalar la candidatura municipal del pròxim any”. Muñoz creu que l’entrada del PSM al Bloc pot “desnaturalitzar la història”, “perquè si bé és cert que comparteix molts punts de vista amb Izquierda Unida, els plantejaments bàsics d’ambdós partits són radicalment diferents” També creu que l’actual executiva del PSM reflexionarà sobre tot plegat: “penso que l’actual executiva reflexionarà al voltant de l’error que està apunt de cometre integrant-se al Bloc”; i que “a l’elector que ha estat fidel al PSM durant trenta anys, no se li pot negar la possibilitat de votar en clau nacionalista”.

Tribuna Catalana (12-VII-07)

La Ciutat del Sol i el record de les Germanies. (I)

"D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers mil·lennis". (Miquel López Crespí)

És evident que el títol que he posat a la novel·la, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l'origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebel×lades contra Roma (la Gàl·lia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d'enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espitituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d'amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d'orella, han sentit, en el Call, explicar l'existència de països i contrades on no regna l'espasa, l'oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l'illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d'Espàrtac i els il·uminats de totes les sectes cristianes que s'han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s'oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l'imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l'anècdota d'un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l'aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intel·lectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l'illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d'altres, esclaus del nord d'Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s'esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l'església del moment (lliurada totalment a la defensa d'una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: "En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d'un portava ben marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort". Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebel·lia. Vet aquí una petita relació d'algun d'aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l'anècdota de La Ciutat del Sol: "Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d'edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d'Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d'agermanats...".

Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d'un món millor enllà de la mar? ¿La Terra Promesa del poble d'Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d'esclaus jueus abans de poder sortir de l'esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d'Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d'arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l'Evangeli, com a eina intel·lectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d'inspiració. L'"Era Nova" anunciada pels profetes de l'Antic Testament, el "reialme dels justos" que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l'estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l'estat esclavista imperial. D'ençà l'Evangeli, d'ençà la progressiva cristianització d'Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l'home i a la mida de l'home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s'han esdevingut durant aquests dos darrers mil·lennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l'Alliberament o del marxisme (o d'ambdós moviments alhora), la recerca d'aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l'eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l'obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l'imprescindible "bíblia" de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).

Miquel López Crespí

"L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país". (Miquel López Crespí)

El bloc d'esquerra nacionalista

Nosaltres estam totalment d'acord amb les idees expressades pel dirigent de la CGT illenca en el magífic article "Per un bloc desbloquejat". Es tractaria, com han dit i defensat tants i tants activistes de l'esquerra alternativa de les Illes, d'anar bastint un bloc de lluita des de la base de la societat, no des de les cúpules dirigents que des de la transició han abandonat les idees de socialisme, transformació social, república i autodeterminació i ara, en veure que poden perdre poltrona i privilegis, s'apunten, de forma oportunista i interessada, a qualsevol moguda que pugui arreplegar un parell de vots que els salvi de l'extraparlamentarisme i els obligui a guanyar-se la vida com tots els altres mortals, fent feina en una professió, en un ofici. Aquest és l'autèntic drama que amaga la confusió intencionada en el debat "coalició electoral per al 2007 o bloc d'esquerra nacionalista". Els dirigents que són a punt de perdre el sou en no arribar al 5% de l'electorat són els primers que atien i fomenten la confusió en referència a aquesta important qüestió cabdal per al futur polític de les Illes. A molts dels polítics de la moqueta i el cotxe oficial ja els va bé una simple coalició electoral per a provar de salvar el sou. Però a nosaltres ens interessa el futur de Mallorca i de les Illes i ben poc els problemes que pugui tenir un polític professional per a provar de continuar en nòmina.

L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país. O, ara mateix, una esquerra oficial que pacta amb el PP la marginació del català en el nou estatut de les Illes, així com pacta amb el PP el flirteig amb el secessionisme lingüístic en el nou estatur valencià. Per a l'esquerra alternativa de les Illes el canvi que volem no solament és estètic, llevar aquells que no ens agraden en la gestió del règim, sinó, i sobretot, el que volem és un canvi de política.

Per això volem, i hem escrit nombrosos articles al respecte, que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE.

Aquest és el bloc d'esquerra nacionalista, la nova força política que voldríem veure concretada, la consolidació d´una esquerra autèntica, arrelada al país i per la qual lluitam activament des de fa molts d'anys, des del primer dia que començàem la lluita contra el feixisme en els anys seixanta del segle passat, quan teníem quinze anys i ja érem enmig del carrer sense por de la Brigada Social lluitant per aquest país lliure i solidari al qual hem donat els millors anys de la nostra vida i al qual donarem tot el que ens resta de la nostra existència. Un instrument d'intervenció política útil, vàlid i necessari per als sectors populars de la nostra societat, un bloc de lluita que ja existeix enmig del carrer, en el combat quotidià contra els depredadors, un bloc que té poc a veure amb la trista història de nòmines, cotxes oficials, privilegis, moqueta de palau i altres misèries semblants.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (11-VII-06)

"Ara, quan la destrucció urbanística, social i identitària envesteix com mai la part forana de Mallorca, el PSM decideix que només ha de pensar en la ciutat de Palma. I ho fa acceptant la idea que el PSM no té res a fer tot sol a Palma. Una vegada més el PSM no mira la ciutadania, no mira de transmetre un projecte coherent i engrescador, sinó que mira un poc més amunt: fins devers les cadires de les institucions, i jo diria que a un preu massa car".

Resposta clara a una carta oberta d'Antoni Marquet

Jo vaig ser una de les quatre persones que fa un bon grapat d'anys feren realitat la presència del PSM al municipi de Santa Margalida. En aquells temps era molt difícil ser del PSM, ser-ho públicament i demanar a la ciutadania que es fixàs en el projecte que representava el PSM. Quan iniciàrem aquest camí el PSM només feia al meu municipi una trentena de vots a les eleccions a Mallorca. Era molt difícil, però ens en sortírem i, a poc a poc, el projecte va créixer i va il·lusionar més gent cada vegada.

Jo he estat ben crític amb la trajectòria institucionalitzada i sense objectius clars del PSM dels darrers set o vuit anys. I també he estat profundament crític amb la perversió del funcionament intern del PSM, cada vegada més allunyat de la realitat social, i fins i tot de la realitat de la majoria de la militància. Vull que quedi clar que no parl dels grans trets definitoris del PSM, sinó de la tasca a les institucions, de l'anar a remolc dels altres partits, de conèixer els problemes només quan la ciutadania ha pegat un parell de crits, de la incapacitat de mantenir la vivesa que fa anys va tenir el consell de direcció política, de la burocratització interna i general del PSM, dels seus òrgans i dels seus portaveus i càrrecs.

Tot això, i moltes més coses que m'estalviaré de dir, va convertir el PSM en un partit sense cap horitzó clar. Sempre es podia dir que el PSM era d'esquerres, nacionalista i ecologista; però no es podia dir molta cosa més.

Ara el PSM decideix, legítimament i democràtica, engreixar un projecte imaginat per EU. Ara el PSM s'integra dins el projecte pensat per EU fa tres anys. Ara el PSM segueix el camí d'Els Verds. És igual si el PSM podrà posar el nom, que no crec que pugui, però el cert és que Alternativa és a Els Verds el mateix que Bloc és al PSM. Una vegada més el PSM d'aquests darrers anys no ha aportat cap idea nova.

Ara, quan la destrucció urbanística, social i identitària envesteix com mai la part forana de Mallorca, el PSM decideix que només ha de pensar en la ciutat de Palma. I ho fa acceptant la idea que el PSM no té res a fer tot sol a Palma. Una vegada més el PSM no mira la ciutadania, no mira de transmetre un projecte coherent i engrescador, sinó que mira un poc més amunt: fins devers les cadires de les institucions, i jo diria que a un preu massa car.

Ara, legítimament, molta gent que ha fet que es conegués el PSM a les seves barriades i als seus pobles ha optat per continuar defensant el projecte que el PSM ja no vol defensar tot sol. Ara molta gent que va fer créixer el PSM, i el va convertir en el tercer partit de Mallorca, ha decidit respectar el camí cap a l'oblit emprès pels dirigents actuals del PSM, però no el vol compartir. Ara, molta gent que anava casa per casa a demanar el vot per al PSM ha decidit legítimament que no ho vol fer més.

Ara, molta gent de la part forana s'ha sentit menyspreada i oblidada. I quan senten arguments com els del company nacionalista Antoni Marquet se sent estafada. L'argument que la col·lectivitat de la militància assistent al darrer Congrés del PSM va decidir una cosa i així ha de ser per a tots pateix un parell de defectes: maquilla el fet que la meitat del partit no pensa així, i obliga a qui només vol ser militant del PSM a ser-ho també d'aquest bloc iniciat per EU. S'ha de dir clar que ja no es pot militar només al PSM. Ara resulta que el Congrés del PSM pot decidir ignorar que militar a un partit és una decisió íntima de cada persona, i et pot obligar a militar a un nou ens, i pitjor encara: t'entimen que si no t'agrada te'n vagis a ca teva. A les properes eleccions veurem de qui era el vot, si era propietat del PSM o era de la ciutadania que, confiant en totes aquestes persones a les quals Antoni Marquet diu que se'n vagin a ca seva, les vota amb il·lusió perquè tenen projecte. Una il·lusió que fa anys que no hi ha per Antillón.

Jo fa temps que ja no milit al PSM, ara toca ser independent. I que toca ser independent ho han decidit per unanimitat la gent del meu municipi que era de l'antiga agrupació del PSM, es pot veure que el percentatge és més esplèndid que el percentatge que va votar a favor de la idea original d'EU al Congrés del PSM. Pitjor que nosaltres (que ara som independents) estan tots aquells que no fa molts d'anys també deien «A Mallorca sí. PSM» i ara han decidit que a Mallorca el PSM no hi té res a fer per ell mateix. Jo no accept lliçons d'aquests dirigents de partit, i crec que els votants i la ciutadania en general tampoc.

Antoni Ferrer Capó. Santa Margalida.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2855+6+164670

Jaume Santandreu, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades, Joan Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

"A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?" (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de col×laborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i col×lectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que il×luminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests col×lectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos col×lectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren il×legals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer al×licient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, al×lèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Carta oberta al President Francesc Antich.

"No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder". (Miquel López Crespí)

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.

Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta