Per la Independència, la República i el Socialisme

"N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

La contaminació teològica.

En la història de la humanitat, l’avenç de l’alliberament social ha anat sempre lligat a la pèrdua de poder de la religió. Per això, deia Marx que la religió és l’opi del poble. O, en termes més actualitzats, el virus maligne de la humanitat.

No hi ha hagut manera d’entrar al fons de la qüestió en la crisi oberta a partir de la publicació d’unes imatges de Mahoma en una revista danesa. L’esquerra europea s’hi ha mostrat absolutament desorientada, sotmesa a un doble condicionament, que ja fa temps que dura.

D’una banda, pateix del que podríem anomenar «xantatge ambiental judeocristià», consistent a deixar-se arrossegar per les rutines històriques d’una certa Europa cristiana i per la mala consciència de l’holocaust jueu, oblidant que els guanys de la civilització europea s’han fet lluitant contra les prescripcions ultres de l’església de Roma, que les persecucions contra els jueus han estat secularment induïdes també per la secta cristiana catòlica, que les diverses sectes cristianes protestants han estat les responsables del genocidi dels indis de l’Amèrica del Nord, que el fonamentalisme religiós jueu és una espècie monoteista obsessiva i, quan tenen poder, molt perillosa, etc., etc. Aquest xantatge impedeix a l’esquerra de situar-se clarament al marge de la contaminació teològica i denunciar el teocentrisme com el primer mal de la humanitat.

D’altra banda, hi ha el que podríem definir com el «complex del progre», consistent a donar per bo i justificat tot el que facin les masses mahometanes (incloses les que habiten a Europa!) per mor de la pressió i l’explotació imperialistes que pateixen (les que viuen a l’Orient). Des de quan una revolta en nom d’un déu (intransigent i cruel, com tots els déus: sort que no existeixen) és un fet progressiu? A la fi, els corrents islàmics més oberts i comprensius postulen, com a màxim, que uns i altres hauríem de respectar-nos sota l’aixopluc del déu de tots (?), mentre que ni tant sols contemplen en el seu univers de consideració l’existència dels no creients, és a dir, dels qui creiem que déu no existeix.

En la història de la humanitat, l’avenç de l’alliberament social ha anat sempre lligat a la pèrdua de poder de la religió. Per això, deia Marx que la religió és l’opi del poble. O, en termes més actualitzats, el virus maligne de la humanitat.

Lluita-PSAN

Defensa de la nostra memòria històrica.

Signaren pamflets plens de mentides i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) els senyors Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Els sectaris i dogmàtics (Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida) erraren al cent per cent quan l'any 1994 provaren de desprestigiar l'esquerra revolucionària de les Illes. Aquell immund pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions publicat en el diari Última Hora el vint-i-vuit d'abril de 1994 contra la meva persona i contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), no els serví de res. Toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels rebentistes, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella ferotge campanya enfocada a la meva destrucció intel·lectual, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània mostra de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.
'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa col·laboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.

'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable.

Poc temps després de la campanya rebentista dels excarrilistes illencs contra la meva persona i contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. El pamflet ple de mentides, calúmnies i barroeres tergiversacions que aquell grupet de forasenyats sectaris i dogmàtics havien publicat en el diari Ùltima Hora dia vint-i-vui d'abril de 1994 demostrava, a la vista de tothom, una podridura que no s'havia vist per aquesta terra potser d'ençà la guerra civil i la postguerra. Imaginant que, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina.

No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme.
La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un col·lectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel. (15-XI-03). Pàg. 7.

Puigcercós denuncia les mancances socials de l’Estatut .

El secretari general, Joan Puigcercós, ha assegurat que, “des d’un punt de vista d’esquerres, l’Estatut aprovat al Congrés té moltes mancances que afecten l’àmbit social” i ha remarcat que en qüestions com ara l'escola pública pública, la immigració o el finançament, que es tradueixen en recursos per als ciutadans, “aquest Estatut no aporta solucions.

El secretari general ha insistit que Rodríguez Zapatero quan assegura que 'cap partit d'esquerres pot votar 'no' a l'Estatut'. Puigcercós també ha advertit als socialistes que “vagin amb compte amb les visites de Zapatero a Barcelona perquè aquí afirma coses amb molta lleugeresa”, en relació a la promesa d’aprovar l’Estatut que sortís del Parlament.

Joan Puigcercós ha criticat que des de les files socialistes es pressioni repetidament a Esquerra per la seva postura davant l’Estatut vinculant-la a la continuïtat del Govern i ha recordat als socialistes que “en aquest executiu no hi ha integrants de segona”. En aquest sentit, el secretari general ha recordat que Esquerra ”no és una convidada sinó que és una de les responsables d’aquest Govern”.

Puigcercós ha assegurat que Esquerra no se sent condicionada ni preocupada per coincidir amb el PP en el ‘no’ a l’Estatut i ha destacat que “aquesta coincidència es dona des de la profunda discrepància”. El secretari general ha destacat que ningú pot criminalitzar Esquerra per això i ha denunciat que la coincidència preocupant és la de PSOE i PP en exemples com l’Estatut valencià.

ERC

Diumenge, 02 d'abril de 2006

"Joan Buades em podrà dir que personalment es va deprimir amb la davallada de vots que patí la seva formació. I pot continuar afirmant que els polítics també són humans i que la campanya d'extermini ordida en contra seva acabà per desanimar-lo. Pens que no són excuses vàlides per a un home de la seva talla intel·lectual i combativa. Ell sap a la perfecció com, a través de la història, moltes opcions honestes i encertades són rebutjades per l'electorat. Sovint hi ha derrotes sagnants, i no per això les avantguardes derrotades deixen de lluitar en defensa de les seves idees i principis". (Miquel López Crespí)

Carta oberta a Joan Buades.

Anant a les hemeroteques, repassant els articles publicats en aquestes mateixes planes referents a Joan Buades i els Verds, hom pot comprovar que, durant tot el temps que durà el Pacte de Progrés, o ara mateix, els hem donat un suport crític decidit. Quan Joan Buades, Margalida Rosselló i Jordi López eren sotmesos a tota mena de campanyes rebentistes i demonitzats de forma contínua amb calumnies i mentides, he procurat explicar a la gent la importància de l'honestedat en l'exercici de la política lluny de la misèria que significa voler figurar solament pel sou, la moqueta i el cotxe oficial com fan molts dels professionals del romanço que coneixem.

En el seu moment vaig defensar Joan Buades perquè sempre m'ha semblat un polític honest, un dels únics que volien que es portassin a la pràctica els acords signats l'any 1999 entre tots els partits que formaren el Pacte de Progrés. Molts de dirigents d'altres partits, una vegada instal·lats en la poltrona, l´únic que volien era fer la migdiada satisfets, engreixant el compte corrent i fruint dels privilegis que comporta fer de servil de qui comanda i paga. En aquell temps, ho record a la perfecció, hi hagué tota una munió de pijoprogres i oportunistes que es dedicaren a criminalitzar els Verds de les Illes i, concretament, a Joan Buades perquè no era el prototipus de polític servil, l'oportunista i menfotista de torn que calla i cobra. Joan Buades exigia avançar, en la línia del que s'havia aprovat el 1999, en totes les qüestions de defensa del medi ambient, d'ordenació territorial, parcs naturals... I per això mateix aquelles intervencions crítiques en el Consell d'Eivissa-Formentera o en el Parlament de les Illes Balears que tant molestaven els cínics i aprofitats. Els vividors de tots els grups i organitzacions no el podien veure, eren dominats per una profunda ràbia i enveja perquè veien en la seva actitud l'encarnació d'una autèntica i insubornable consciència crítica.

Si en el seu moment vaig defensar Joan Buades era perquè em va semblar immoral i indecent la campanya rebentista ordida en contra seva. Joan Buades segurament havia comès i va cometre molts d'errors. Potser ell i Margalida Rosselló no valoraren prou bé la hipoteca que representava per al futur dels Verds anar de bracet d'Izquierda Unida. També foren advertits de la possible absorció i vampirització del grup per part de l'excarrillisme illenc. No feren cas d'aquests advertiments i ara en paguen les conseqüències.

Malgrat aquests errors, Joan Buades, juntament amb Margalida Rosselló, va ser el responsable de les intervencions parlamentaries més agosarades i valentes en defensa dels nostres minvats recursos naturals, en la lluita per la preservació del nostre medi ambient, en la necessitat d'anar bastint un autèntic pla d'ordenació territorial, en la presentació de projectes de llei en aquesta línia i que no volgueren ser tenguts en compte en el seu moment. Joan Buades també va ser demonitzat per voler defensar la independència dels Verds davant la fagocitosi d'Izquierda Unida. Un pecat imperdonable! Va ser expulsat del Consell d'Eivissa-Formentera i tractat com a apestat quan precisament eren els seus acusadors i calumniadors els que amb la seva manca de decisió política enfonsaven les esperances populars que s'havien concretat en el Pacte de Progrés. Amb totes les seves mancances i errors, els anys de lluita per les Illes i en defensa de la veritat són part del balanç positiu de Joan Buades. Dit això, i perquè sempre l'he defensat davant les campanyes rebentistes de molts pijoprogres i aprofitats, és que pens que puc dir-li que vaig trobar completament improcedent la seva sobtada retirada de la política activa.

Joan Buades em podrà dir que personalment es va deprimir amb la davallada de vots que patí la seva formació. I pot continuar afirmant que els polítics també són humans i que la campanya d'extermini ordida en contra seva acabà per desanimar-lo. Pens que no són excuses vàlides per a un home de la seva talla intel·lectual i combativa. Ell sap a la perfecció com, a través de la història, moltes opcions honestes i encertades són rebutjades per l'electorat. Sovint hi ha derrotes sagnants, i no per això les avantguardes derrotades deixen de lluitar en defensa de les seves idees i principis.

Joan Buades hauria d'haver tengut en compte que, malgrat que es doni aquest rebuig ocasional, un home amb la seva força militant no podia ni pot deixar els seus, els Verds de les Illes, sense el concurs dels seus esforços. La situació de constant depredació de recursos i territori, l'augment de mobilitzacions en defensa del medi ambient, la diària creació de plataformes de lluita contra els plans dels sectors especulatius illencs, la crisi que pateix el moviment verd, requereix del concurs i de l'experiència d'un home provat en la lluita ecologista com ho és ell. Abandonar el moviment quan precisament començava una nova fase de la lluita conservacionista no va ser una actitud encertada. La retirada de Joan Buades de la política activa només serví -i serveix encara!- per a donar armes als enemics dels Verds, als manipuladors i calumniadors que han fet malbé el projecte Verd. És en la derrota on es constata el tarannà d´un autèntic lluitador en defensa dels interessos populars i, em dol haver de dir-ho, l'amic Joan Buades, amb la seva dimissió, no va a saber estar a les alçades del moment històric que vivim.

Crec que Joan Buades encara és a temps de rectificar i demostrar novament als seus amics que els seu tarannà combatiu i de servei al poble resta intacte i que es pot posar de nou en acció al servei del moviment verd de les Illes. Tots aquells que l'apreciam de bon de veres esperam que torni a la vida política activa que mai no hauria d'haver abandonat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-III-06)

Per la República i en honor de tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat.

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost.

Dia 14 d'abril de 2006, en el 75è aniversari de la proclamació de la II República.

Llegiran els seus poemes:

Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost

Divendres dia 14 d'abril de 2006, a les 16. h.

Plaça de la Concòrdia, sa Pobla (Mallorca)

Per la República i en honor de tots els lluitadors per la llibertat

Josep Massot i Muntaner, Miquel Serra Magraner, Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, , Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...

MANIFEST

Miquel López Crespí

José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]

La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.

Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".

Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.

I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?

Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.

I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?

Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".

Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers col×lectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".

Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.

Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".

Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.

Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.

Euskal Herria hora zero: comença un llarg procés de pau.

Crònica d'Euskadi.

"Respecte a tots els projectes polítics, perquè puguin ser desenvolupats en igualtat de condicions, inclós l’independentista. Respecte a les decisions que adoptin els bascos en la futura mesa de partits, i per tant, els Estats espanyol i francès s’han de comprometre a respectar el dret d’autodeterminació. ETA també anuncia futurs gestos perquè el procès que s’inicïa arribi fins el final".

La paraula clau de l’històric comunicat d’ETA és “respecte”. Aquest és l’argument principal que explica la decisió presa per l’organització armada i sobre el qual pivota l’estratègia de pau del conjunt de l’Esquerra Abertzale. Respecte a tots els projectes polítics, perquè puguin ser desenvolupats en igualtat de condicions, inclós l’independentista. Respecte a les decisions que adoptin els bascos en la futura mesa de partits, i per tant, els Estats espanyol i francès s’han de comprometre a respectar el dret d’autodeterminació. ETA també anuncia futurs gestos perquè el procès que s’inicïa arribi fins el final.

A nivell formal, es de destacar que el grup armat hagi escollit en aquesta ocasió a una dona perquè llegís el comunicat. Fins ara sempre han estat portaveus masculins els encarregats de traslladar a l’opinió pública les decisions d’ETA.

De moment, la classe política espanyola i basca es mou entre la satisfacció i la prudència. Tothom vol anar amb peus de plom, encara està en la memòria el record de la frustrada treva de 1998, la de Lizarra. A partir de les pròximes setmanes s’activaran tots els engranatges polítics perquè l’esperat procès de pau començi a caminar i a prendre forma. El president espanyol sol.licitarà al Congrés dels Diputats l’inici dels contactes amb ETA i els partits bascos començaran a treballar per constituir la mesa de partits que haurà de desactivar el conflicte basc.

Batasuna haurà de ser legalitzada i ara queda pendent un escull important: la interl.locució del moviment independentista. És indiscutible el lideratge d’Arnaldo Otegi, però sobre d’ell pesa la presó sol.licitada per la fiscalia general de l’Estat a instàncies d’una citació del jutge de l’Audiència Nacional Grande-Marlaska. El fiscal Conde Pumpido ja ha avançat que els fiscals haurien de ser sensibles al nou escenari polític que s’acaba d’obrir a Euskal Herria. Però totes aquestes incòginites quedaran resoltes els pròxims dies, setmanes i mesos. L’important ara és que el llarg camí de la pau ha començat a fer-se realitat i que ja no tindrà marxa enrere si els acords que els bascos adoptin democràticament en el futur són respectats, sense limitacions, ni vetos, ni retallades.

Tribuna Catalana

2/03/2006

Carrillo: un gran enemic de l'esquerra revolucionària d'ençà els anys de la guerra civil quan el PCE participà en l'assassinat d'Andreu Nin i de centenars de militants poumistes i anarquistes en els Fets de Maig de 1937.

L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.

I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.

Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.

El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.

No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista independentista L'Estel (1-I-06)

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-V-04)

Maragall ha de fer memòria i respectar Carretero.

Col.lectiu Joan Crexell.

" El president Maragall i José Montilla, que coneixen a fons la realitat catalana, saben que el projecte d’Estatut està pràcticament fracassat davant dels sectors polítics catalans, i absolutament fracassat davant del sobiranisme."

El president Maragall, amb les seves preses de posició polèmiques, i el ministre d’Indústria, José Montilla, amb l’afer de l’opa de Gas Natural, han rebut sempre el suport de Tribuna Catalana, perquè creiem, en el cas del president Maragall, que una de les seves característiques i virtuts més importats és la seva capacitat de ser ell mateix i de defensar allò que creu. És per això que ara sorprèn negativament amb les seves declaracions demanant comptes a un membre del seu Govern, com és Joan Carretero, que també té la virtut de ser un personatge diferent en una classe política dòcil i disciplinada. Carretero sempre exposa allò que creu, i manifesta la seva defensa nacional del país amb rotunditat. El PSOE i el senyor Zapatero a Catalunya poden, i deuen, ser criticats. No es pot tornar a repetir el trist afer produït arran les converses de Carod-Rovira i ETA, quan la pressió no del carrer Nicaragua, sinó de Ferraz, va provocar el seu cessament. El president Maragall i José Montilla, que coneixen a fons la realitat catalana, saben que el projecte d’Estatut està pràcticament fracassat davant dels sectors polítics catalans, i absolutament fracassat davant del sobiranisme. I la societat civil està tan cansada que el que vol són solucions. I el conseller Carretero, intel.ligentment, no vol assumir la responsabilitat quan d’aquí dos o tres anys es faci evident que les promeses que contindria aquest Estatut s’han volatilitzat i es produeixi un gran desànim a Catalunya, que pot repercutir negativament en la reconstrucció nacional de Catalunya. El conseller Carretero ha estat capaç de dir allò que molts callen, els uns per la por reverencial al poder, altres per la cadira, i altres per la subvenció. El que cal a Catalunya és molts més servidors públics com Carretero, i no seguir entabanant el país amb propostes buides que no fan res més que deixar el país “en el gota a gota”, o en el “peix al cove” del pujolisme. Les velles i les noves generacions del catalanisme i el sobiranisme volen un altre estil.

Tribuna catalana

20/03/2006

ERC: Consell Nacional aprova votar 'no' a l'Estatut al Congrés.

El Consell Nacional ha aprovat per unanimitat el vot negatiu al Congrés al text de l'Estatut. La resolució aprovada també preveu obrir un procés de debat i informació interna en forma d'assemblees territorials abans de definir la postura davant del referèndum.

El president d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha explicat que el text que finalment ha resultat del Congrés ”està molt lluny del que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, que donava resposta a les necessitats reals de la societat catalana". Per aquest motiu Esquerra hi votarà negativament al Congrés si bé Carod ha assegurat que "el nostre, no serà un "no" obstruccionista i per impedir avenços, sinó que serà un "no" en què diem que Catalunya demana, necessita i va aprovar molt més que això".

La resolució aprovada també critica l'acord Mas-Zapatero considerant que ha condicionat negativament el procés de negociació i ha estat l'instrument que ha rebaixat i desdibuixat l'acord del Parlament. El president ha parlat d’un pacte mal fet i amb presses que no resolia coses fonamentals per a Catalunya, tal com posteriorment s'ha demostrat amb qüestions com per exemple la gestió de l'aeroport del Prat.

Carod ha destacat el paper "estrictament institucional" que ha jugat al llarg de la negociació el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i ha destacat que la negativa d’Esquerra no ha de condicionar el pacte de Govern de Catalunya. Carod-Rovira ha insistit en el fet que “a l'inici d'aquest procés ja sabíem que una cosa era l'Estatut i una altra el Govern, que no condicionarem malgrat que dues formacions que l'integren han decidit acceptar un Estatut que no té res a veure amb el que va sortir del Parlament".

El president ha recordat que aquesta no serà la primera vegada que un dels partits del tripartit vota en contra del que defensen els altres dos i ha explicat que això ja va succeir amb les votacions al text constitucional europeu i no per això es va trencar el Govern.

Web d'ERC-Esquerra Republicana de Catalunya

PSM: el nacionalisme d'esquerra a Mallorca.

"Els poders fàctics econòmics resten vigilants a veure si poden aconseguir el que no havien aconseguit en tres dècades: fer girar el PSM definitivament cap a la dreta, convertir-lo en un instrument dòcil als seus interessos empresarials i polítics, segar d'arrel la seva història socialista i esquerrana per fer-lo útil a una hipotètica unió amb UM i el més barroer populisme dretà canyellista que hom pugui imaginar. El que la dreta representada pel PP, l'esquerra oficial, UM i els sectors d'extrema dreta falsament nacionalista volen és que el PSM renegui d'una trajectòria de lluita conseqüent contra el caciquisme illenc". (Miquel López Crespí)

Amb la victòria de Mateu Crespí en l'assemblea del PSM que elegia el candidat del partit per a les eleccions autonòmiques del 2007, s'obre una nova fase en la història del nacionalisme d'esquerra que pot ser vertaderament decisiva. En aquestes darreres setmanes s'esdevenen fets i reaccions de col·lectius i persones que, sens dubte, marcaran una nova etapa per a l'organització nacionalista i d'esquerres que, precisament enguany, farà trenta anys d'existència.

Els fets i els canvis s'esdevenen a velocitat vertiginosa perquè ningú esperava la sobtada victòria del batle de Santa Eugènia. Qui signa aquest article s'errà a les totes ja que donava per suposat un èxit majoritari en les votacions per part de Nanda Ramon Tous. ¿Qui podia imaginar que, aquesta excel·lent militant de provada experiència, d´un tarannà combatiu com n'hi ha pocs, amb el suport de quasi tota la direcció del PSM, no sortís elegida? Tots sabem que, per desgràcia per a la democràcia interna de determinades organitzacions, quan l'aparell del partit "recomana" un candidat aquest sempre sol sortir. La victòria de Nanda Ramon era esperada amb un setanta per cent dels vots del PSM al seu favor. Els més pessimistes deien que potser guanyaria per un seixanta per cent dels vots. Bé, tot sabem que no ha estat així. Els militants del PSM, exercint el dret democràtic a elegir el seu candidat, s'han estimat més Mateu Crespí.

L'amic Mateu Crespí ha obtengut, doncs, un èxit aclaparador i sense discussió. La votació va ser directa, sense cap mena de truc, completament participativa, engrescadora. Tothom coincideix en l'apreciació que els resultats són absolutament legítims i ningú no els pot posar en qüestió. Per això mateix, perquè el terratrèmol ha estat sobtat, molt fort i decisiu és per què s'ha avançant la celebració del congrés del partit des del proper hivern, que és quan s'havia de fer, als dies 27 i 28 de maig. És a dir, ara mateix, d'aquí uns mesos.

Cal dir que el Comitè de Direcció Política del PSM ha actuat amb rapidesa i, "vençuts" i "guanyadors" s'hi han posat a la feina amb esperit unitari i deixant de banda qualsevol mena de problema personal que pogués haver-hi entre ells. Ningú no dubta que les eleccions autonòmiques del 2007 seran molt difícils per a tots els grups que no tenen el suport mediàtic del PP o del PSOE i especialment per al nacionalisme d'esquerra que no surt cada dia als telenotícies com Rajoy, Zapatero o Llamazares. Les enquestes secretes que ja circulen entre molts polítics professionals indiquen que pot haver-hi problemes, i greus, per a mantenir el nivell de representació institucional que en aquests moments tenen EU, PSM, Verds i UM.

Que la victòria de Mateu Crespí, per inesperada, ha significat un vertader terratrèmol dins del PSM no demostra el recent anunci de retirada de l'actual secretari general, el nostre bon amic Gabriel Vicens que, fa uns dies, declarava que "ja no tenia il·lusió per repetir al capdavant del PSM". Una opinió respectable però que no deixa de representar una gran sorpresa per amics i militants de base. I, també cosa curiosa, el mateix dia que els diaris anunciaven la possible retirada de l'actual secretari general informaven de la presencia de Mateu Morro en el darrer comité de direcció política del PSM. Què ha significat realment la victòria de Crespí perquè l'"exiliat" de Santa Maria del Camí s'hagi decidit a tornar als indrets de debat orgànics del partit? El temps ens anirà aclarint aquests enigmes i altres. Encara fa molt poc temps de la victòria del batle de Santa Eugènia i no podem esbrinar per on aniran les coses ni quin camí agafarà el nou equip que, necessàriament, ha de sortir del congrés del mes de maig.

Mateu Crespí i el seu nou equip tendran molta feina per davant. La nova direcció que naixerà del congrés dels dies 27 i 28 de maig ha de saber que, no solament els amics del PSM i militants romandran a l'expectativa. Com d'ençà la fundació del partit ara farà trenta anys, totes les altres forces polítiques illenques, des del PP al PSOE, des d'Izquierda Unida a UM són a l'aguait per veure si poden treure tallada dels hipotètics errors que cometre el nou equip. Els poders fàctics econòmics resten vigilants a veure si poden aconseguir el que no havien aconseguit en tres dècades: fer girar el PSM definitivament cap a la dreta, convertir-lo en un instrument dòcil als seus interessos empresarials i polítics, segar d'arrel la seva història socialista i esquerrana per fer-lo útil a una hipotètica unió amb UM i el més barroer populisme dretà canyellista que hom pugui imaginar. El que la dreta representada pel PP, l'esquerra oficial, UM i els sectors d'extrema dreta falsament nacionalista que tenim a Mallorca volen és que el PSM renegui d'una trajectòria de lluita conseqüent contra el caciquisme illenc. L'esquerra nominal confia engreixar i treure profit dels vots que el PSM pugui perdre. Moltes vegades he sentit representats d'aquests poders fàctics, econòmics i mediàtics expressar-se en el sentit que fins que el PSM no deixi de banda la seva ideologia progressista i d'esquerres i ecologista, no hi haurà espai per a una reorganització del nacionalisme illenc en direcció de consolidar les posicions que avui representa Maria Antònia Munar i UM.

Cal encoratjar Mateu Crespí i els nous dirigents que sortiran a la palestra els propers dies. Però alhora que els encoratjam voldríem que, com a bons militants nacionalistes de les Illes, hereus de la tradició d'homes com Sebastià Serra, Mateu Morro, Pere Sampol o Jaume Montcades, per citar tan sols uns noms, no oblidin d'on vénen i no caiguin mai en el regionalisme folkloritzant tant del gust els cacics que vigilen el futur del PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (18-III-06)

Esquerra es reafirma en el no a l'Estatut al Congrés i al Senat per manca de canvis substancials.

El portaveu d’Esquerra al Parlament, Joan Ridao, ha assegurat avui que el seu grup està "instal·lat en el no" a l’Estatut, "almenys" al Congrés i al Senat, i ha explicat la posició en el no per part d’Esquerra, a menys que es produeixin canvis substancials per part del PSOE. No obstant això, Esquerra "no llença la tovallola", ja que considera que "encara hi ha vida i possibilitats d'arreglar les coses" en el tràmit en les Corts.

El diputat considera decisiva la reunió multilateral d'aquesta tarda a Madrid, on el PSOE intentarà sumar els republicans al pacte, i ha assenyalat que, en qualsevol cas, servirà ”per acabar el 'viacrucis'” que està suposant a hores d'ara la negociació sobre la gestió de l'aeroport.

A l'espera de conèixer els detalls de l'última oferta del PSOE, Ridao considera que els socialistes "fins ara no han variat substancialment la seva posició" i ha assegurat que, si no fos per Esquerra, les discrepàncies s'haurien acabat, "però per malament", amb un acord "a la baixa" per part de CiU. A CiU ”no li interessa” que Esquerra assoleixi millores que ”evidenciïn el seu acord a la baixa” amb el PSOE.

Pel que fa al consorci de gestió de l’aeroport de Barcelona, el portaveu republicà ha defensat la majoria de la Generalitat. Alhora, ha qüestionat l'interès del PSOE perquè l'Administració catalana no tingui capacitat de decisió en els aspectes "terrestres" de la gestió. Per això, Ridao reivindica la capacitat de la Generalitat per fixar taxes aeroportuàries, la programació d'inversions i el disseny de la política comercial i d'aliances estratègiques.

Ridao considera que Esquerra té "l'obligació moral d’apujar el llistó sempre que sigui possible". Segons el portaveu al Parlament, "encara que Esquerra voti no, que és el més probable al Congrés i al Senat, almenys hem preferit que sigui un Estatut digne", al marge d'insuficiències.

ERC-Esquerra Republicana de Catalunya

Dimarts, 14 de març de 2006

A càrrec de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Damià Quetglas, Maria Antònia Oliver, Margalida Capellà Roig i Manuel Suárez.

TEMPS DE REPÚBLICA.

DILLUNS 3 D’ABRIL: PROJECCIÓ DE LA PEL.LÍCULA “LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS” A L’ESPAI-JOVE SA CONGREGACIÓ A LES 21.00 H.

DIJOUS 6 D’ABRIL: PROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL “NOSALTRES ELS VENÇUTS” I CONFERÈNCIA “VIDA SOCIAL I POLÍTICA DURANT LA II REPÚBLICA A MALLORCA I A SA POBLA” A CÀRREC DE MATEU MORRO. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIMARTS 11 D’ABRIL: CONFERÈNCIA “VA SER BEN GUAPA AQUELLA REPÚBLICA” A CÀRREC DE PEPE GARCÍA.A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIVENDRES 14 D’ABRIL: ACTE D’HOMENATGE ALS REPUBLICANS, RECITAL POÈTIC. A LA PLAÇA DE LA CONCÒRDIA A LES 16.00 H.

DIJOUS 20 D’ABRIL: CONFERÈNCIA “REPÚBLICA I TRANSICIÓ” A CÀRREC DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30H.

DIVENDRES 21 D’ABRIL: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “APROXIMACIÓ AL QUE PASSÀ AMB LA REPÚBLICA POBLE A POBLE” A CÀRREC DE DAMIÀ QUETGLAS. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

DIJOUS 27 D’ABRIL: PRESENTACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ DE “LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA A MALLORCA” A CÀRREC DE MARIA ANTÒNIA OLIVER PARIS I CONFERÈNCIES “ELS DRETS DE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA” PER MARGALIDA CAPELLÀ ROIG I “ ELS AFUSELLATS AL FORTI D’ILLETES EL DIA 11-3-1937.” A CÀRREC DE MANUEL SUÁREZ. A SA CONGREGACIÓ A LES 20.30 H.

Organitza: ASSOCIACIÓ DE JOVES PINYOL VERMELL. Sa Pobla, abril 2006

Biel Majoral, Miquel López Crespí, Guillem d'Efak, Jaume Santandreu, Josep M. Llompart: avantguarda illenca en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

És evident que qui signa aquest article mai no ha combregat amb el racisme ni amb la xenofòbia. Però els elements del PSOE que encapçalaven la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992, el que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excel·lent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sol×licitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos inte·lectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intel·ligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apel·lar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".[...]

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, els germans Carbonero... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat, en temps de la transició, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat. [...]

Miquel López Crespí

Del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003)

Biel Majoral, Miquel López Crespí, Guillem d'Efak, Jaume Santandreu, Josep M. Llompart: avantguarda illenca en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

El "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca i el discurs unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra mallorquines pronunciat per Miquel López Crespí dia 31 de desembre de 1992 en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats.

Munió d'"intel·lectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intel·ligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven. Els llibres en lloança de l'oportunisme més barroer i mancat de principis es titulaven, per exemple, "les utopies esvaïdes", com si es pogués "esvaïr", el sentit democràtic, republicà, nacionalista o socialista dels pobles.

Ben al contrari de tota aquesta gent, nosaltres pensàvem -i pensam encara!- que el "pragmatisme", el "realisme" en política -al contrari del que pensen aquests gasetillers-, és lluitar en tot moment per anar fent possible la realitat d'un canvi. La política, per a nosaltres, per a l'esquerra nacionalista de les Illes, per als socialistes marxistes mallorquins, no és "l'art del que és possible" -com xerriquen els servils- ben al contrari: la política ha estat sempre -en tota època i circumstància- l'art d'anar bastint, a poc a poc, sense defallença, la força social i política que, amb el temps, sigui capaç de canviar la realitat fent possible, en el futur, el que avui sembla completament inassolible, una "utopia", en paraules dels servils.

Cap a finals de 1992 alguna cosa es movia dins el somort panorama polític illenc. Les "utopies esvaïdes" (nacionalisme conseqüent, ecologisme, republicanisme...) retornaven atemorint el grapat de polítics oportunistes (especialment de la dreta, però també de l'"esquerra" oficial, acomodada al poder) que pensaven que els pobles no tenien memòria històrica.

El cert és que la manifestació del 31 de desembre de 1992 marcava una fita en la nostra lluita nacional. De la importància de la manifestació hi ha constància en els reportatges fotogràfics que feren les diverses organitzacions, partits i sindicats convocants, i, també, en la propaganda que -malgrat que no fos aquesta la seva voluntat- es va veure oblidada a fer la premsa oficial. Última Hora (pàgina 19 del 2 de gener de 1993) deia, en la crònica signada per J. M.: "Líderes de partidos políticos, de sindicatos y de entidades culturales encabezaron la manifestación que el pasado día 31 se concentró en Palma para conmemorar la Diada de Mallorca. En la manifestación predominaron las banderas independentistas catalanas con alusiones a una Mallorca independendiente. El acto de la Diada de Mallorca acabó en la plaza de España, sonde se entonó 'Els Segadors'". Portaven la pancarta que encapçalava la manifestació -entre d'altres dirigents polítics i sindicals- Josep Valero i Miquel Rosselló del PCIB, Mateu Morro i Pere Sampol del PSM, Pedro Polo de l'Estei, Guillem Ramis de Revolta... També s'hi podien veure nombrosos dirigents i militants d'ERC, de l'OCB, de l'Ateneu 31 de Desembre, del PSAN, de les Joventuts Comunistes, d'ERC i del PSM.

En el número 259 de L'Estel (de dia 15 de gener de 1993) el seu director Mateu Joan Florit reproduïa el parlament que vaig redactar i que, en representació de totes les organitzacions nacionalistes de les Illes, vaig llegir sota l'estàtua del Rei En Jaume la nit del 31 de desembre de 1992. El meu discurs en defensa dels nostres drets nacionals i socials deia així:

"En aquesta Diada de Mallorca, a la vegada que exigim els nostres drets com a poble, hem de fer, igualment, recordança de l'any que ha passat.

'Un any que quedarà en la nostra memòria històrica com el de la legalització de la destrucció dels nostres pocs espais naturals; i aquest fet tan greu té responsables. Uns responsables que ens governen d'una forma despòtica, corrupta i impresentable. Uns responsables que, sense gens de vergonya, defensen els negocis particulars en contra dels interessos generals del poble, hipotecant -com han fet sempre- el nostre present i el nostre futur.

'Però aquí no acaba la desgràcia que plana damunt la nostra terra. Aquesta té unes ales més amples i ara mateix tenim més de quaranta companys i companyes defensors de l'independentisme i del dret a sentir-nos Països Catalans, detinguts i criminalitzats. Aquest fet ens demostra ben clarament fins on el Govern espanyol (que se diferencia ben poc del Govern Balear) està disposat a no tolerar la dissidència política de totes i tots aquells que volem defensar -sense embulls- la nostra identitat com a poble.

'I si no en teníem prou amb les malifetes dels governs balear i espanyol, apareix l'Europa dels banquers i dels mercaders, unint-se políticament i militarment en contra de la necessària solidaritat entre els pobles i nacions oprimides.

'Avui n'hi ha que han sortit amb l'estendard fent de la nostra Diada una festa folklòrica, espanyolista i cristianitzant. Ells són els que no volen fer de la Diada del 31 de Desembre una fita en el nostre redreçament com a poble. Nosaltres no volem folklorismes pansits, musiquetes i desfilades d'opereta de riure. Volem veure reconeguts els nostres drets com a poble i que aquests drets quedin reflectits en una Diada reivindicativa del que volem esser.

'I volem ser un poble amb el dret a decidir el nostre futur, ben igual que tots els altres pobles que lluiten contra la tirania dels estats que, amb els seus aparells de repressió i control, priven les nacions sotmeses a decidir sobiranament el seu futur.

'El de menys ara és la reivindicació concreta que ens ha unit en aquest acte: independència, autodeterminació, sobirania nacional, llibertat o democràcia. L'important és que ho hem fet junts i que aquesta unitat reflecteix un sentiment i una necessitat de ser lliures com a persones i com a poble.

'Per la meva banda, des d'aquests sentiments de lluita que ens han unit avui, voldria cridar ben fort que volem ser un poble amb la nostra identitat reconeguda, volem ser una nació i volem viure en llibertat. I exigim la llibertat immediata de tots els presos detinguts per defensar els mateixos ideals pels quals nosaltres lluitam. Visca Mallorca lliure i sobirana!".

Era evident que les forces proespanyoles, la munió d'oportunistes que ens governava, no en volien saber res de República, socialisme ni de lluita per l'Autodeterminació. L'esquerra nacionalista, el republicanisme illenc, els grups revolucionaris de les Illes, havien de ser criminalitzats, novament, com en temps de la transició. És per això que a finals de gener de l'any 1993 la campanya contra S'Arenal de Mallorca anava en augment. Aprofitant l'error que significava haver publicat alguns articles racistes -obra de col·laboradors amb poca formació cultural-, determinades forces institucionals es llançaren, com a voltors, damunt la publicació.

Miquel López Crespí

Del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 20039 Pàgs. Pàgs. 163-165.

QUÈ HI FEM, A MADRID? RETIREU-LO!

"Obrim-nos com Euskadi al dret a decidir i cap a la UE, que acaba de reconèixer el dret a l’autodeterminació a una nació més petita i amb menys població que Catalunya i Euskadi, Montenegro. Deixem Espanya amb el seu problema perquè nosaltres, si seguim el camí actual, acabarem amb la frustració de les velles i noves generacions".(Editorial de Tribuna Catalana)

El lehendakari Ibarretxe va dir el que calia al Congrés dels Diputats, la dignitat nacional del seu país fou el primer. No es va fer cap espectacle entre bascos patriotes. Els diputats catalans dels dos partits nacionals ahir es van enfrontar fratricidament per satisfacció d’Alfonso Guerra, del PP i també amb la sorna del PSOE. Quin espectacle tan lamentable. Després d’això, cal, per dignitat nacional, retirar l’Estatut, per fer el ridícul es poden esperar uns anys més. El mateix José Montilla ha dit que el Govern de l’Estat modificaria el sistema de finançament i dotaria d’infrastructures Catalunya, amb Estatut o sense. Per què, doncs, no donem la Creu de Sant Jordi a Iceta, Homs, Ridao i Bosch pel seu projecte del 30 de setembre, i reconeixem que per a aquest viatge no ens cal pagar una hipoteca de 20 o 30 anys per assolir la nostra llibertat nacional? Obrim-nos com Euskadi al dret a decidir i cap a la UE, que acaba de reconèixer el dret a l’autodeterminació a una nació més petita i amb menys població que Catalunya i Euskadi, Montenegro. Deixem Espanya amb el seu problema perquè nosaltres, si seguim el camí actual, acabarem amb la frustració de les velles i noves generacions.

Catalunya · 10/03/2006

Tribuna Catalana

"No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins." (Mateu Morro)

"Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles". (Miquel López Crespí)

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" i, més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu Morro, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després hem militant junts tant a l'OEC com al PSM. Com explica la GEM: "A les eleccions municipals de 1991, fou elegit batle de Santa Maria per majoria absoluta... Com a historiador, ha estudiat les organitzacions polítiques mallorquines durant la II República". És autor de nombroses llibres entre els quals podem destacar: Guia bibliogràfica de Santa Maria (1983); L'Esquerra Nacionalista a Mallorca (1900-1936) (1985), amb Sebastià Serra, i Llegendes i rondalles santamarieres (q988), amb Josep Capó.

Aquella visita de l'any 1973 fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat i llibertats nacionals per al nostre poble.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clandestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes, no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Edicions Documenta Balear ha publicat Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. La dedicatòria del llibre m'ha fet recordar fets compartits conjuntament, munió de lluites en defensa del nostre redreçament cultural. Aquesta sentida dedicatòria diu: "Per a Miquel López i Crespí, amb qui he compartit idees, sentiments i lluites. Al qual he d'agrair, part damunt de tot, la seva amistat, capaç de superar desencisos i, sobretot el pas del temps. Una abraçada. Mateu Morro i Marcé". El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és una de les més serioses aportacions al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social. Certament, la tasca de construir una nació sobirana, des del reforçament de la societat civil i l'impuls del seu protagonisme, avui a Mallorca és sobretot una tasca de l'esquerra". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu el secretari general del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants".

La socialdemocràcia també és analitzada d'una manera molt crítica. Explica Mateu Morro (vegeu pàgs. 58-59 del llibre Per Mallorca: "La dinàmica legislativa i política de la socialdemocràcia governant a l'Estat espanyol [el llibre va ser escrit quan el PSOE era al poder] denota una extraordinària identificació amb un projecte d'Estat-nació espanyol, i van dirigides a construir-lo pràcticament, a justificar-lo teòricament i ideològicament i a dotar-lo d'una cohesió cultural i social. La tasca de modernització de les velles estructures estatals espanyoles heretades directament del franquisme, ha obligat els gestors del PSOE a presentar com a nous els elements ideologicopolítics que els nacionalistes espanyoles han sustentat des de sempre".

Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels servils.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (27-IV-2000)

Esquerra votarà no a l’Estatut si el PSOE no modifica plantejaments.

"El president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha anunciat que l’Executiva Nacional ha acordat per unanimitat que “Esquerra votarà no al text de l’Estatut tal i com ha sortit de la ponència al Congrés dels Diputats

El president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha anunciat que l’Executiva Nacional ha acordat per unanimitat que “Esquerra votarà no al text de l’Estatut tal i com ha sortit de la ponència al Congrés dels Diputats”. Carod, que ha comparegut en conferència de premsa acompanyat pel secretari general, Joan Puigcercós, i el portaveu al Parlament, Joan Ridao, ha advertit que “si volen que ens incorporem a l’acord, el PSOE haurà de modificar substancialment les seves posicions” i ha insistit que Esquerra no es mourà en va.

Carod ha explicat que, en una reunió amb líders del PSOE aquest matí, s’ha lliurat un document de treball amb els pilars fonamentals del que constituïa l’Estatut que va aprovar el Parlament el 30 de setembre. Les condicions exposades es sostenen en quatre pilars: finançament, reconeixement nacional, infraestructures i rescat de peatges, i competències. El president d’Esquerra considera que així “tampoc seria l’Estatut que es va aprovar, però les condicions garantirien una via útil per solucionar un problema de fons amb instruments sòlids” si bé ha insistit que “no estem davant d’una subhasta i el compromís ha de ser en tots els camps.

Carod s’ha preguntat si amb el que s’ha aprovat avui es poden resoldre els problemes reals de Catalunya com són a la pràctica la gestió de l’aeroport, la regulació dels horaris comercials, el marc propi de relacions laborals o el dèficit d’infraestructures. Per al president d’Esquerra, “avui s’ha viscut la retallada de l’Estatut més fonamental, tot i viure en una realitat democràtica restaurada fa més de trenta anys i sense la llosa de cap dictadura.

El president ha afirmat que “ningú podrà dir que Esquerra s’ha plantat, ha tancat les portes a l’acord, perquè el buscarem fins a l’últim moment”. Una vegada més, Carod ha ressaltat que Esquerra ha reclamat en solitari durant 27 anys la necessitat d’un Nou Estatut i que “si hem invertit tantes hores de treball és per a un bon text que garantís el futur del país no perquè el text final estigui tan mutilat que no el reconeguin ni els seus principals autors”.

ERC-Esquerra Republicana de Catalunya (6-III-06)

Rosa Vich i el PSM.

"Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il·luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme". (Miquel López Crespí)

Fa temps que volia felicitar Rosa Vich, històrica lluitadora per la llibertat en els anys més tenebrosos del franquisme. Na Rosa Vich és de Santa Maria del Camí i també és, ja ho sabeu, la primera batlessa en tota la història de Santa Maria i la primera dona del PSM que assoleix una batlia. El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent.

Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il·luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme.

La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel PSM.

En aquella difícil conjuntura per a l'esquerra, Rosa Vich sempre es va mantenir fidel als principis de lluita per la República i el socialisme. Exemples com els de Rosa Vich són essencials per a consolidar un teixit social progressista a Mallorca, per anar enfortint la nostra societat civil, l'esquerra mallorquina.

Rosa Vich ha estat sempre a l'avantguarda del combat per la llibertat. Ja en temps de la transició, lluitant amb els homes i dones de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), demostrà el seu compromís actiu amb l'antifranquisme. Aleshores na Rosa ajudava a crear les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de Pobles. Rosa Vich lluità al costat d'històrics de l'esquerra mallorquina com Jaume Obrador, Maria Sastre, Francesca Velasco, Maribel Picó, Paco Mengod, Margalida Chicano, Gaspar Jaume, Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, muntava (amb molts d'altres companys i companyes) les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres companys de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer (avui esdevingut important advocat progressista) donava suport a qualsevol front d'intervenció contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria de Camí, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. El llistat d'aquells amics i amigues del passat podria allargar-se fins a l'infinit!

En un temps en què pertot arreu campa l'oportunisme més barroer, la manca de principis més insultant, que el PSM hagi optat per aquesta històrica lluitadora antifeixista per a substituir Mateu Morro al capdavant de la batlia de Santa Maria (onze anys d'honrat exercici del poder municipal) remarca davant de l'opinió pública que no tots els polítics són iguals i que la defensa d'idees i principis en la lluita per un món més just i solidari encara és possible.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• El PSOE romp el Pacte Progressista a Eivissa
• Grosske diu adéu a ERC
• Maulets i el que no ha fet l'esquerra oficial en 30 anys
• Pollença: la coalició PSM, ERC, EU no va ser possible
• El Partido Comunista de España no va d'Izquierda Unida
• El mercadeig de sous i cadiretes i les eleccions de 2007
• Eleccions 2007 - ERC demana un gest a PSM i EU-Verds
• El PSOE mata el Pacte Progressista a Eivissa
• La Diada i el PP-UM: encimentadors i devastadors de Mallorca
• La Diada de Mallorca i la intel·ligència de Munar i UM

• General [203]
• Articles [13]
• Història del Pacte de Progrés [1]
• Literatura [18]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom