Per la Independència, la República i el Socialisme

"El nivell de credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrat amb el pacte Mas-Zapatero."

El president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha ratificat el ‘no’ inicial al pacte acordat entre el president de CIU, Artur Mas, i el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el passat dissabte.

L’executiva nacional extraordinària convocada per aquest matí, reunida en seu parlamentària, ha decidit mantenir l’oposició al pacte actual al·ludint que no és l’Estatut que es va aprovar el 30 de setembre. Carod ha lamentat, en la roda de premsa posterior, que “dissabte morís una gran il·lusió col·lectiva, de la qual Esquerra no se’n farà responsable”.

Carod també ha anunciat, recolzat pels màxims dirigents del partit i els consellers de Govern, que Esquerra no abandonarà la Generalitat perquè ara mateix “som la garantia de l’estabilitat al govern de Catalunya i de l’execució de les polítiques nacionals i socials programades per aquesta legislatura”.

A preguntes dels periodistes sobre la reunió mantinguda ahir a La Moncloa amb el president espanyol, Carod ha assegurat que “Esquerra mantindrà totes les portes obertes per intentar avançar però el marge de maniobra és molt petit”.

En la mateixa argumentació, el president d’Esquerra ha anunciat que el nivell de credibilitat de l’Espanya plural ha quedat enterrat amb el pacte Mas-Zapatero i que, d’ara endavant, caldria no parlar més de les intencions de federalisme i estat plurinacional que augurava Zapatero: “Esquerra és un partit independentista que en un gest democràtic va creure que aquesta era la millor conjuntura política per intentar un major grau d’autonomia pel nostre país. Però si ara només és possible aquesta retallada, en què consisteix l’Espanya plural?”.

Dijous, 26 de gener de 2006.

Esquerra Republicacana de Catalunya (ERC)

Oportunitat històrica d’ERC per encapçalar el sobiranisme i el “no”.

"Esquerra no vol cometre el mateix error de la classe política de la transició i hipotecar el futur del país i dels seus joves, alhora que frustrar les esperances de la gent més gran". (Carod Rovira)

Els diferents col.lectius d’ERC a nivell del territori, i càrrecs responsables a les institucions locals i al Govern de Catalunya estan convençuts que l’actitud del PSOE i la maniobra de CiU d’acceptar un Estatut desnaturalitzat situen novament Esquerra en la responsabilitat i l’oportunitat d’encapçalar el sobiranisme no sols d’aquesta organització política sinó dels sectors descontents de Convergència, ICV i de la societat civil que aquests dies s’estaven quedant sense referent polític. A ERC li han arribat missatges procedents de la societat civil, de les organitzacions populars i de sectors intel.lectuals en què se’ls demana que actuïn amb dignitat i evitin la repetició de la claudicació de 1979. Sembla que a mesura que passen les hores, les resistències del sector més institucional d’ERC s’estan diluint, en entendre que l’operació de CiU no sols és un cop baix al sobiranisme i la liquidació del mateix per dècades, sinó que és també la liquidació del Govern de Catalunya d’ERC a mitjà termini. En aquest sentit, Carod ha demanat avui mateix “no entrar en la dinàmica dimissionària del ‘millor això que res’” i ha assegurat que “Esquerra no vol cometre el mateix error de la classe política de la transició i hipotecar el futur del país i dels seus joves, alhora que frustrar les esperances de la gent més gran”.

Diferents càrrecs consultats manifesten que tot i que el Govern tripartit podria seguir fins a finals de legislatura, ERC necessita distanciar-se d’un acord de claudicació nacional com el que s’està plantejant. L’estratègia dels sectors que demanen el “no” i que ERC encapçali un ampli moviment de dignitat nacional creuen que no s’ha d’atacar CiU i les seves bases, ni tampoc a la totalitat dels seus dirigents, sinó a la cúpula que ha fet aquest pacte sense consultar els organismes de la pròpia federació. Amb aquesta operació, es pretén que el rebuig a aquesta proposta d’Estatut no sigui únicament dels votants d’ERC, sinó una gran part de la “bona gent” de CiU i els sectors més nacionals d’ICV, que si tenen perspectiva, saben que també seran expulsats del Govern per una socioconvergència. Hi ha doncs, un gran moviment entre els sectors sensibilitzats del país per respondre amb contundència a una classe política que no ha estat a l’altura de les circumstàncies històriques. El líder d'ERC també ha assegurat que, tant si es produeix un avenç com si les posicions queden encallades, “Esquerra no enganyarà a ningú. No presentarem el text que finalment s’aprovi com un gran acord si és justet. Tant si és un bon Estatut, com si no ho és, ho direm obertament. Però el que és clar és que Esquerra no s’adherirà a un Estatut inacceptable i, en tot cas, quan prenguem una posició final ho farem a través del màxim òrgan del partit que és l’Executiva nacional”.

Col.lectiu Joan Crexell (24/01/2006)

L'acord Zapatero i Mas: "Un brindis al sol. Una reforma del que tenim ara." (Joan Puigcercós, secretari general d'Esquerra)

Puigcercós reafirma que Esquerra no pot donar suport a l’Estatut tal i com està ara.

El secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós, ha assegurat aquest migdia després de la reunió de l’Executiva Nacional que “cada hora que passa constatem que és un mal acord per Catalunya, Esquerra no li pot donar suport tal com està ara”, en referència al pacte sobre l’Estatut d’aquest cap de setmana entre PSOE i CiU.

Puigcercós ha afegit que “tenim la sensació que la prioritat de l’acord entre PSOE i CiU no és beneficiar els ciutadans de Catalunya, sinó l’agenda electoral i les aliances de govern” i ha recordat que “la prioritat d’Esquerra és un bon estatut que solucioni els problemes dels ciutadans i l’economia catalana”.

El secretari general considera que l’acord aconseguit després de la reunió de Zapatero i Mas “és un brindis al sol, de bona voluntat, però un brindis al sol, ja que les inversions de l’Estat a Catalunya dependran de la interpretació de Govern espanyol de torn”. En aquest sentit, ha lamentat que “l’Estatut original ha quedat tacat i tenim la sensació que el que ha costat tant d’acordar a Catalunya, ara s’ha acabat de pactar amb pressa i precipitació”.

El diputat al Congrés ha puntualitzat que “el dèficit fiscal es deixa massa obert, això és una reforma raquítica en quan a finançament, deixa massa coses obertes i ens preocupa”. Una inquietud augmentada en el capítol de drets i deures i perquè es manté el desacord en caixes d’estalvi, funció pública, règim local, ports i aeroports”

Per a Puigcercós, “tenim la cosa molt verda” alhora que s’ha preguntat “a què estem jugant? CiU a fer partidisme i el PSC s’ha inhibit a favor del PSOE” en l’últim tram de la negociació. “Tenim la sensació que hi ha hagut precipitació i que no han primat els interessos de l’economia de Catalunya”, ha conclòs. Segons el secretari general, “això no és un nou Estatut, és una reforma del que teníem fins ara”.

Dilluns, 23 de gener de 2006

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC)

El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.

Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.

'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".

Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".

Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)

Amb els companys de la Comissió de la Dignitat hem mantingut un contacte solidari i combatiu per aconseguir el retorn de la documentació expoliada pel feixisme. En aquesta línia vaig escriure nombrosos escrits de suport a la importantíssima tasca realitzada per la Comissió de la Dignitat. Ara que hem guanyat i els papers ja són de retorn a Catalunya potser seria interessant publicar un d'aquells articles escrits en plena campanya de lluita per recuperar la nostra documentació històrica.

Els papers de Salamanca.

Ja han passat vint-i-cinc anys d'ençà les eleccions del 15-J i els hereus del franquisme encara no han tornat a les forces democràtiques la documentació que ens va ser robada en temps de la guerra civil. Convé que reflexionem una mica en el profund significat d'aquest fet. No cal dir que tots els demòcrates hauríem de participar en les activitats que, per recuperar la documentació que ens va ser robada per l'exèrcit de Franco l'any 1939, porta a terme de manera incansable la Comissió per la Dignitat. Totes les persones que estimin la nostra terra i la nostra història s'haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos col·lectius, partits i les més diverses organitzacions socials per acabar amb la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes. El dossier "Els papers de Salamanca" que ens ha fet arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa contra les restes del feixisme que encara campa arreu, menyspreant els símbols de la nostra història: "El retorn de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a l'Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l'anòmala situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l'actuació del règim franquista en disgregar per la via de l'espoli els arxius".

Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants de la "Declaració" contra l'espoli militar de la nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just d'acord amb la línia iniciada des de l'inici de la democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del franquisme, com la Llei d'Amnistia política, les indemnitzacions econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució d'alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que aquest retorn de documents espoliats seria d'acord amb el practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del Ministeri d'Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons del Ministeri d'Afers Exteriors (1918-1940).

Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics. Recodem que si interessa conservar aquella documentació a Salamanca a títol informatiu, n'és igualment útil la microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de Salamanca, és a dir, l'actual Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil, no és altra cosa que l'antic Archivo de la Causa General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería, convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista.

Segons m'ha informat el company Enric Borràs, un dels responsables d'aquesta lloable campanya de reivindicació de la nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data del correu electrònic enviat per l'amic abans esmentat) les organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT, ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC, Centre d'Estudis Campus Jove, Col·lectiu 1714, Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària, Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya, Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d'Entitats dels Països Catalans.

Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i organitzacions culturals i polítiques forma part igualment d'aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història. I no és estrany que determinats hereus de la victòria ens neguin la documentació que permetria poder reconstruir esdeveniments cabdals de la història.

Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: "Avui resta per resoldre per l'actual Govern democràtic espanyol, el greuge de l'espoli infligit a Catalunya i a diferents institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no aplicant de forma adient els principis reconeguts internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats com a conseqüència d'una guerra. En contrast amb el cas de la retenció dels documents a Salamanca cal citar l'exemple de la documentació de la Generalitat de Catalunya que s'havia guardat entre els documents històrics del PNB a Vil×la Izarra (Baiona, Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren Agiritegia (l'Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la prompta devolució d'aquests documents previ el seu estudi i digitalització de documents per part de la Generalitat de Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VII-02)

Hem de ser conscients que l'especulació, la precarietat, el tancament d'empreses i les deslocalitzacions, la destrucció del medi ambient i la terciarització, la discriminació per gènere, etc. continuen i continuaran mentre s'apliquin polítiques neoliberals que no garanteixen els drets socials bàsics (educació, salut, habitatge, estabilitat laboral, seguretat alimentària, energia, igualtat entre sexes...) i es mantingui un model econòmic que avantposa la propietat privada a qualsevol valor social.

Des de fa mesos els polítics del Principat de Catalunya i del País Valencià estan immersos en la discussió sobre les reformes dels respectius estatuts d'autonomia. Però, que suposen els estatuts?

L'any 1978 s'aprovava a les corts generals espanyoles la Constitució, que fixava l'ordenament jurídico-polític de l'estat espanyol. Per a sufocar les reivindicacions socials i nacionals àmpliament assumides, s'estableix una petita descentralització administrativa, mitjançant estatuts d'autonomia que donen pas a la creació de les anomenades Comunitats Autònomes. Acceptar l'estatut comportava acceptar les regles del joc constitucional espanyol, és a dir acceptar els límits imposats per aquest i admetre els pilars bàsics del sistema: el capitalisme, la negació dels drets nacionals, la monarquia, etc.

L'actual reforma dels estatuts neix de la mà de les classes dominants, que són les més interessades a defensar-los, amb especial intensitat pel que fa al finançament, que la classe política del Principat ens ven com la solució als problemes de les classes populars. Hem de ser conscients que l'especulació, la precarietat, el tancament d'empreses i les deslocalitzacions, la destrucció del medi ambient i la terciarització, la discriminació per gènere, etc. continuen i continuaran mentre s'apliquin polítiques neoliberals que no garanteixen els drets socials bàsics (educació, salut, habitatge, estabilitat laboral, seguretat alimentària, energia, igualtat entre sexes...) i es mantingui un model econòmic que avantposa la propietat privada a qualsevol valor social. També es condemna un ampli sector de la societat catalana a la il·legalitat i la precarització, mitjançant polítiques repressives i d'exclusió, ja que els poders autonòmics volen assumir les competències d'immigració, però en cap cas proposen solucions diferents de les que ja aplica l'Estat.

Els estatuts suposen un atac directe a les aspiracions de llibertat dels Països Catalans. Es mantenen falsos símbols identitaris, com la imposició de la "blavera" (bandera autonòmica al País Valencià), i la negació de la unitat de la llengua, com també es nega el dret de les autonomies a federar-se entre elles. De la mateixa manera, els estatuts d'autonomia que ens proposen marginen la llengua catalana, fixen la cooficialitat del català, enlloc de l'oficialitat plena, mantenen el seccessionisme lingüístic i asseguren la disminució constant de l'ús i ensenyament del català a les aules per l'aprovació de lleis estatals, la imposició del castellà com a llengua vehicular a la justícia i la supeditació dels usos lingüístics al mercat capitalista (discriminació del català en l'etiquetatge i en el món audiovisual, per exemple).

No sorprèn, per tot això, que davant l'actual crisi del model d'”estat de les autonomies”, els dirigents estatals i autonòmics s'afanyin a renovar aquest pacte de submissió.No ens faran creure que l'estatut és de tots i totes. El que nosaltres necessitem és un procés constituent popular i democràtic, per tal de construir un nou model de relacions polítiques, socials, econòmiques i laborals als Països Catalans. Per assolir aquest nou model hem de decidir lliurement el nostre futur, sense amenaces, ni coaccions, és a dir, hem d'exercir el dret a l'Autodeterminació. /p>

Ni Reformes, ni Estatuts, Autodeterminació!

Adhesions col·lectives (entitats, plataformes, organitzacions...):

Alternativa Estel (Sindicat d'Estudiants de l'Esquerra Indepenendentista); Candidatura d'Unitat Popular (CUP); CEPC (Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans); Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional); Juventudes Castellanas Revolucionarias; Ateneu Popular Arrels; Casal Despertaferro de Reus; Col·lectiu Ecologista de la Vall de Calonge (Ateneu Popular de Calonge); Coordinadora Obrera Sindical (COS); Maulets; Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Plataforma Antifeixista de Sabadell; Terra i Llibertat; Assemblees de Joves Avalot Quatretonda, Badalona, Barberà, Benissa, Granollers, Alt Urgell, l'Eixample Nord; la Vall del Ges, Poblenou, Sant Cugat, Sants, Sarrià, Sitges, Vilassar de Mar, el Figueró i la Garriga... i desenes d'adhesions més.

(Manifest de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació)

Campanya Unitària per l'Autodeterminació

La violència que el patriarcat exerceix diàriament sobre dones, i més específicament sobre les dones de les classes populars, és present en tots i aspectes de la vida.

Després de l'aprovació, el desembre de 2004, de la Llei Integral contra la Violència de Gènere promoguda pel PSOE a Espanya, ara, al Principat de Catalunya el projecte de Llei dels drets de les dones per a l'erradicació de la violència masclista amplia els supòsits de violència i els àmbits en què es pot produir, permetent a les dones maltractades tenir accés als serveis d'assistència sense l'obligacació d'interposar una denúncia.

Des que va començar l'any ja són trenta les víctimes mortals, trenta assassinades als Països Catalans: les reformes legals esdevenen insuficients -perque van dirigides a pal·liar les les conseqüències de la violència vers les dones enlloc lloc d'aturar-la- i sovint inútils si no s'acompanyen de les partides pressupostàries necessàries. Cal pendre consciència i analitzar els feminicidis, les agressions sexuals, el tràfic de dones, la feminització de la pobresa, l'assetjament laboral i, absolutament, totes les cares de l'opressió de gènere partint de l'arrel estructural del problema. El sistema capitalista necessita explotar persones per altres persones tenint com a un dels pilars bàsics el patriarcat. El patriarcat crea l'assimetria de poder entre gèneres. Aquesta assimetria es manifesta, socialment, a través del que interioritzem i reproduïm perpetuant així l'existència del patriarcat.

El capitalisme, alhora, produeix la subjectivitat alienada que desenvolupa, en el pla cultural, la seva pròpia escala de valors al voltant de la competitivitat i/o la violència. Així doncs, el que actualment s'està anomenant violència de gènere és una conseqüència exterioritzada de la violència que el patriarcat exerceix sobre les persones: subordinant el gènere femení, relegant-lo a l'àmbit de la privacitat, i situant el masculí en una posició privilegiada dins l'escala social, reservant-li l'esfera pública. En el vessant teòric, el feminisme més contemporani, dominant a les institucions, concep l'alliberament com la possibilitat de bescanviar els rols abandonant, així, la necessitat de trencar-hi.

La violència que el patriarcat exerceix diàriament sobre dones, i més específicament sobre les dones de les classes populars, és present en tots i aspectes de la vida. El mercat laboral es sostenta en la segregació sexual del treball: les dones treballadores constituim el gruix de la classe treballadora, inflem la precarietat laboral ocupant llocs de treball socialment poc reconeguts i econòmicament mal remunerats. Engreixem les estadístiques de l'economia submergida i protagonitzem gairebé el total del treball invisible. La doble escala laboral a la que som sotmeses ens esclavitza a la llar i ens margina al mercat de treball. La Llei d'estrangeria sotmet les dones immigrades a una situació encara més insostenible: Les silencia en la il·legalitat convertint-les en ciutadanes de tercera categoria, sense opció als drets mínims i vulnerables a la sobrexplotació més infrahumana, com a dones, com a treballadores, com a immigrants.

Paral·lelament, el progressiu desmantellament de l'Estat del benestar aprofundeix, encara més, en les desigualtats de classe establint una relació directa entre la pèrdua de garanties imprescindibles (salut, educació, vivenda, lleure, etc) i l'agreujament de les condicions de vida per a milions de dones. Respecte aquest dèficit en serveis socials i les "solucions" darrerament proposades destinades a la coincilació de la vida laboral i la familar, val a dir que no poden ser interpretades com a una solució, ans el contrari: busquen assignar-nos ocupacions a temps parcial amb salaris irrisoris que, lluny de garantir-nos l'emancipació econòmica, intensifiquen la dependència de les dones vers la parella en l'organització de la família patriarcal tradicional.

Des d'Endavant (OSAN) exigim realitzar una lluita real, contínua i directa contra el patriarcat i les agressions que es deriven d'aquest i del sistema capitalista. És per això que creiem que no n'hi ha prou en recordar el nombre de feminicidis que s'han comès durant tot l'any i denunciem la institucionalització d'aquesta data que es limita a manifestar-se contra la violència de gènere un únic dia a l'any. És per això que fem una crida a totes les persones del Països Catalans a seguir lluitant contra la opressió patriarcal, perquè només així aconseguirem eliminar la violència sexista.

Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional).

El sabre de Dàmocles.

Por. Aquest és el fonament de l'ordenament constitucional espanyol. L'amenaça constant: compte!, que vindrà l'home del sac. Ens contava Joan Francesc Peris que les declaracions del tinent general José Mena durant la Pasqua militar a Sevilla (Andalusia) li recordaven la "sanjurjada" del 1932. Sí, a nosaltres també; i també ens recorda la "tejerada" 23F i d'això no en fa tant (i en coneixem els efectes).

Malgrat la reacció de mateix exèrcit i Ministeri de Defensa espanyols, malgrat que en algun mitjà s'ha qualificat la destitució del tinent general de "fulminant", malgrat els matisos que hom li vulga fer a l'article 8è de la constitució espanyola del 78, malgrat tot, ja ens han dit allò que havíem de saber. N’estem avisats: qualsevol intent d'exercir el dret d'autodeterminació a l'Estat espanyol s'haurà d'enfrontar amb el "glorioso ejercito espanyol". D'aquesta qüestió no se'n pot parlar oficialment, però tothom ha entès què es volia dir. I això que, per ara, només es tracta d'un estatut d'autonomia, però diu coses massa escandaloses, com ara que la Generalitat pretén que a Catalunya tothom conega el català.

Darrerament l'"España de charanga y pandereta", com deia Machado, torna a descarar-se sense por ni vergonya; fins i tot la corona hi col·labora, i l'entorn "comunicatiu", i... Amb tanta pressió mediàtica els ànims espanyols s'exalten i les ànimes més patriòtiques se sinceren.

I tornant a fer memòria, a la Bíblia se'ns explica com la fe més incondicional pot renegar abans que cante el gall. Així ha passat amb l’elit políticament correcta catalana, la qual no s'ha refermat en els drets del Poble català i s'ha afanyat a assegurar que la proposta d'estatut de Catalunya és constitucional de cap a peus. Només els ha faltat dir allò de "no hi tinc res a veure!". Ens mereixem tanta ignomínia?

Arribats ací podem traure la conclusió que aquests suposats dirigents catalans seran els primers a refugiar-se darrere dels cànons espanyols, si el poble treballador català decideix tirar pel "dret" i exercir els seus drets prescindint de la seua classe dirigent. Això no ens ho explica la Bíblia, ens ho explica Marx.

Perquè, al capdavall, de cànons espanyols es tracta. L'exercit espanyol no pot negar la seua tasca d'exèrcit d'ocupació: té la missió de garantir la unitat territorial espanyola, la submissió dels Països Catalans i els altres Pobles ocupats com nosaltres. Els vots dels catalans i les catalanes no compten igual que els vots espanyols. Amb l'amenaça del sabre la democràcia és, senzillament, una quimera; si volem democràcia, ens l'haurem de guanyar.

Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra

Països Catalans, 8 de gener del 2006

"La 'transició' va servir per reinstaurar a l'Estat espanyol la monarquia borbònica amb vist i plau de l'imperialisme nord-americà i dels governs europeus".

Declaracions de l'escriptor Miquel López Crespí (1) a la revista d'investigació i denuncia social dels Països Catalans Kalegorria (número 17)

-L'anomeada "transició" es tanca el 78?
-Mai no m'he cregut aquesta història de la transició, perquè aquest procés no va ser més que una conxorxa per homologar la dictadura franquista als models de democràcia burgesa vigents a l'Europa occidental. Per tant, la "transició" va servir per reinstaurar a l'Estat espanyol la monarquia borbònica amb vist i plau de l'imperialisme nord-americà i dels governs europeus.

-Per què va fracassar la revolució socialista a l'Estat espanyol?
Entre 1962 i 1978, a l'Estat espanyol hi havia un moviment popular revolucionari que generava processos de vaga general i moviments d'alliberament nacional i de lluita anticapitalista no homologables a Occident. És a dir, no hi havia sindicats de tipus europeu sinó un ampli moviment anticapitalista basat en les assemblees i la democràcia directa; els partits no controlaven el moviment obrer i tampoc ho feien els sindicats. Davant això, l'objectiu era clar: s'havia d'acabar de soca-rel amb tots els processos de lluita no homologables, perquè a Europa només s'accepten els partits i sindicats que confessen lleialtat eterna a les regles de joc burgeses i imperialistes. Així ho van fer el PCE, el PSUC i el PSOE. El que passa, però, és que amb la "transició" tot això s'ha volgut amagar.

-Qui ha pres el relleu de l'esquerra revolucionària als Països Catalans?
-Els capitostos de la "transició" es pensaven que després de 25 anys de persecució i criminalització dels moviments socials havien aconseguit fer empassar al poble la monarquia borbònica, els sindicats domesticats, l'economia de mercat i la unitat sagrada de l'Estat espanyol. Si bé és veritat que les avantguardes de l'esquerra revolucionària van sucumbir davant l'ofensiva global de l'imperialisme, a poc a poc, però, van renéixer els moviments nacionals d'esquerres, i recentment els contraris a la globalització capitalista són els que han sacsejat de nou les consciències dels joves. Uns nanos que ho han hagut d'aprendre tot perquè s'han trobat sense el suport de la generació anterior, que va desaparèixer o bé es va integrar als partits convencionals.

-És vàlid avui el model organitzatiu clàssic de partit polític?
-Per respondre-ho caldria un llibre. El més important és que s'ha aconseguit capgirar l'estat d'ànim que ho donava tot per perdut. Quan els oligarques del poder es pensaven que per fi havien deixat els joves sense referents, ves per on que de sobte sorgeix el moviment contra la globalització capitalista. Una munió de gent molt jove, que ara es qüestionen si Lenin està superat, si Marx va ser un brètol, què va passar a la Xina, i s'interessen pel Che i els moviments de descolonització dels països del sud. És important que aquests joves tornin a llegir els autors clàssics, però que no facin de manera creativa i no pas automàtica, com sovint ho va fer la meva generació. El que han d'aconseguir és utilitzar els clàssics com a font de cultura i de formació política per contrarestar els missatges hipnòtics del poder.

-La conjuntura afavoreix els moviments autònoms?
-Aquests moviments tenen l'avantatge de la passió per no estar subordinats a burocràcies partidistes, però pateixen el mal del menyspreu per l'organització, que és clau per poder llegar moviments forts a les generacions futures. És a dir, no tot es pot reduir a anar de manifestació en manifestació, sinó que hi ha d'haver un mínim d'organització que vertebri el moviment i aferri la gent a la lluita.

-L'alliberament de la classe obrera és central en les reivindicacions dels nous moviments socials?
-La nostra generació tenia molt mitificada la classe obrera. Crèiem que posant-nos al seu servei de manera incondicional faríem la revolució. Ara les coses han canviat. Hi ha d'altres problemàtiques, com ara el feminisme, l'ecologia o el nacionalisme, que abans es consideraven petitburgeses però que avui els moviments socials han arribat a comprendre.

-Quin paper juguen els mitjans contrainformatius en la lluita anticapitalista?
-Són un element clau per fer front al bombardeig massiu que els mitjans convencionals fan del pensament únic. El més greu és que als Països Catalans s'editaven revistes i publicacions de tota mena. Però com va passar amb els grups de l'esquerra revolucionària, els comandants de la transició ho van liquidar tot. A més, els revolucionaris i els marxistes no s'adonen que la lluita cultural també ho és de classes. [] ... han silenciat els autors més compromesos del país: V. A. Estellés, Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar o Montserrat Roig. I això és gravíssim, perquè els joves es queden sense referents "revolucionaris" propis. (Carmeta Bonastre).

Revista Kalegorria

(1) Miquel López Crespí començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes l'any 1968: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort... Membre de l'oposició antifranquista ha deixat constància d'aquesta lluita per la llibertat del nostre poble en nombrosos llibres i articles, especialment en el llibre de memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i en les obres d'assaig Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició(Edicions El Jonc).

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intel·lectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

"Entre els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació)".

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".

En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.

Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.

En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.

Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.

Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).

Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.

Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".

A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...

La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col×locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Cecili Buele: Per la independència i la República.

L'actual dirigent d'ERC no fa política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com munió d'aprofitats que coneixem. Ni molt manco! Cecili Buele és un d'aquests personatges completament arrelats a la realitat del seu poble. Un lluitador exemplar que feineja diàriament per ajudar a modificar el que és injust, tot el que no li agrada.

Potser és hora de parlar d'alguns polítics ben especials, de gent que fa feina dins del Parlament o dins d'un partit d'una manera desinteressada, per conviccions, per un imperatiu ètic i moral, per un provat afany de lluita i combat contra la injustícia. I, no cal dubtar-ho, aquest és el cas de Cecili Buele Ramis. Amb el "col·lega" Buele fa anys que mantenim una bona amistat. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels moviments antisistema i revolucionaris de Nicaragua, El Salvador... tots els estats sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els EUA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Cecili Buele Ramis (Palma 1944) és fill de pare guineà (Andrés Buele Siesa) i de mare arianyera (M. del Carme Ramis Ribot). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68-); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú-, cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80-); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90-). Home inquiet, va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys féu de cooperant al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.

Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la sobreexplotació d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. L'antic diputat del PSM i actual dirigent d'ERC no fa política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com munió d'aprofitats que coneixem. Ni molt manco! Cecili Buele és un d'aquests personatges completament arrelats a la realitat del seu poble. Un lluitador exemplar que feineja diàriament per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El nostre diputat té molts d'enemics, però aquesta evidència no l'atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveix per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot allò que li sembla fals, buit, mancat de sentit o que pot destorbar el nostre deslliurament nacional i social. Quin alè faria més d'un d'aquests inútils i aprofitats si el company Buele es desanimàs i decidís un plegar, anar a llegir novel×les sota els pins! Però, ca barret! No hi ha forma de fer callar les seves denúncies, el fuet justicier que agita damunt hipòcrites, cínics i menfotistes de tota mena.

El company i bon amic Cecili Buele prové de la lluita ciutadana del carrer. Al Perú i el Burundi (en els seus anys de missioner) ha conegut a fons el rostre bestial de l'explotació capitalista i imperialista. A l'Estat espanyol ha estat sempre un lluitador exemplar contra el feixisme i tota mena de racisme i imperialisme. Un diputat de "batalla", d'esquerres, proper als ciutadans i ciutadanes del seu barri. No res de despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que "moderen" sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat.

Cecili Buele ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d'Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes làctis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l'alumnat de BUP i COU a col·legis de Palma.

Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d'associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d'Acció Social de l'Ajuntament i a la Comissió d'Assessorament i Seguiment de l'Institut Balear de l'Habitatge del Govern Balear.

Per si encara mancàs alguna cosa va crear i introduir a Mallorca, l'any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina.
El mateix any -record mil xerrades, la preocupació per fer arribar aquestes qüestions de solidaritat internacionalista a les barriades de Ciutat- va fer renéixer el grup local d'Amnesty Internacional i va donar empenta al Grup de Drets Humans. Durant tots aquests anys, sense defallir mai, participà activament en moviments socials, sindicals, plataformes, grups de reflexió, campanyes d'ajut al Tercer Món, etc.

Membre de la direcció política del PSM, regidor entre els anys 1995 i 1999 a l'Ajuntament de Ciutat, la seva tasca ha estat bàsica per a consolidar el moviment veïnal de Palma, una societat civil forta i solidària. Actualment forma part de la direcció illenca d'ERC. I, el que és més important, Buele és un polític completament identificat amb els problemes del poble mallorquí: del seu poble. Sempre l'hem vist a l'avantguarda de qualsevol manifestació en defensa dels drets de la nostra terra, en primera línia en la lluita antifeixista, al capdavant de qualsevol reivindicació del poble treballador de les Illes. Exemple total d'intel·lectual compromès amb el seu poble (exemple que, per desgràcia, no té prou seguidors entre nosaltres).

El company Cecili Buele sempre ha estat un d'aquests intel·lectuals interessats en tot allò que fa referència a la nostra història i a la nostra literatura. Malauradament vivim en una terra curulla d'enveges malaltisses, posseïda pel més bestial autoodi. Aquells qui més haurien de defensar la feina cultural dels mallorquins i mallorquines han esdevingut botxins de les realitzacions del poble. Els psiquiatres tendrien molts clients si haguessin de curar els nombrosos practicants del més ferest autoodi destructiu contra tot mallorquí o mallorquina que destaca en la seva professió (sobretot si aquesta persona és progressista i esquerrana). Aleshores, quan un mallorquí s'ha destacat per ser una persona honrada i arreu s'ha provat la seva vàlua (són els casos de Carme Riera, Gabriel Janer Manila, Antoni Vidal Ferrando, per posar només uns pocs exemples il·lustratius; en el passat Gabriel Alomar hagué de patir la mateixa persecució per part de la dreta i l'extrema dreta mallorquines), quan això s'esdevé, deia, els reaccionaris (en tenim proves a voler) es llancen desesperats, terribles en llur irracional dèria destructiva, contra la nostra intel·lectualitat progressista i calumnien, menteixen, ordeixen brutes conspiracions per aconseguir que aquell autor o autora no pugui publicar una novel·la, un llibre d'assaig... Parlen amb els directors dels diaris per a aconseguir que l'escriptor no publiqui. Escriuen pamflets, mobilitzen amics per a parlar malament de la darrera novel·la mallorquina que s'ha publicat. Si el perseguit pels reaccionaris és professional de l'ensenyament també van a parlar amb la direcció de col·legis i instituts per a provar de barrar la carrera del nostre intel·lectual. Insulten dient que no sap exercir com pertoca l'ofici... Inventen el que sigui necessari per tal de fer malbé el nom de la nostra intel·lectualitat progressista. En les seves maquinacions i brutors no s'aturen davant res de res. S'especialitzen, com els feixistes, amb els dèbils, amb qui no té cap mena de poder econòmic, polític o acadèmic (així poden fer més sang sense perill per a ells). Servils amb els que comanden, no tenen prejudicis en el moment de vinclar l'espinada davant qui els pot oferir el més petit privilegi. Canvien cada moment d'idees per a poder col·locar-se millor. Ahir d'esquerres, avui són de dretes. Res no importa per fer "carrera" (malgrat que aquesta sovint es redueixi a sortir cada parell de mesos als diaris: n'hi ha que s'hi conformen!). Tot els va bé per perjudicar el proïsme. Més d'una vegada els hem vist amagats fins i tot rere les nostres banderes per a poder enganyar més la gent, per a poder atacar amb més possibilitats d'èxit aquell qui saben té autèntiques idees d'alliberament nacional i social.

Són, en definitiva, els nous falangistes que, conscients que no podrien fer aquesta tasca de destrucció dels aspectes progressius de la nostra cultura enlairant el jou i les fletxes, dissimulen el seu provat reaccionarisme rere algunes fantasmals sigles que diuen que representen interessos de la nostra terra. Una mentida més! Com si els mallorquins fóssim beneits i no coneguéssim el producte avariat que ens volen encolomar!

Aquest és el panorama de cada dia, el bestial resultat de l'època de la mundialització capitalista, de continuat de les idees racistes, feixistes i antiprogressistes.

Lluny de tota aquesta podridura, els intel·lectuals i polítics com el company Cecili Buele són a l'avantguarda de la defensa de tot el que sigui autènticament d'esquerres.

Persona sana i honrada al cent per cent, Cecili Buele sempre ha encoratjat qui treballa per l'alliberament nacional i social dels pobles, qui lluita contra les injustícies del capitalisme, qui fa feina per les idees de solidaritat i justícia social.

Miquel López Crespí

Che Guevara, Lenin, Gramsci, Sartre, Fanon, Gabriel Alomar, Rosa Luxemburg, Marx, Engels, Nin, Maurín, Malcom X, Trostki, Mao Zedong, Ben Bella, Ho Chi Minh...

A començaments de l'any 1969, amb Frederic Suau, havíem estudiat l'"estratègia d'ocupació" de les pàgines culturals ("Letras") del diari Última Hora -que aleshores dirigia el recordat Josep Tous-. En altres capítols ja he deixat explicat la importància cabdal que determinats suplements culturals i revistes (Lluc, a Mallorca, per posar-ne un exemple) tengueren en la tasca del nostre redreçament cultural i en la lluita contra la reaccionària "cultura" del franquisme. Avui, emperò, volia parlar dels intel.lectuals i pensadors antiimperialistes (principalment Fanon, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, Fidel Castro, Ibn Bil.là (que llavors coneixíem en la forma francitzada de "Ben Bella"), Ho Chi Minh, etc, dels quals parlàrem en aquelles pàgines). Van ben errats els qui pensin que, en temps de la tenebror franquista, els revolucionaris mallorquins només llegíem o estudiàvem els clàssics del pensament socialista català o internacional ( Nin, Maurín, Marx, Gramsci o Rosa Luxemburg).

La primera obra de Franz Fanon que vaig estudiar era Per la revolució africana (i encara, com tots els llibres d'aquella època, el conserv en un lloc de privilegi en els prestatges de la meva biblioteca). S'ha de tenir en compte que, per als revolucionaris nascuts en la postguerra -qui signa aquest escrit va néixer l'any 1946-, la lluita antiimperialista i contra el colonialisme va, en tot moment, estretament unida a la qüestió de l'alliberament social del poble treballador. L'"esquerra" oficial europea girava l'esquena a les tasques d'alliberament de les nacions oprimides del Tercer Món: basta pensar en el covard paper fet pel PCF i la SFIO en temps de la guerra d'Algèria, exclusivament centrats en problemes electorals o de simple reivindicació salarial oblidant la lluita de classes cultural i ideològica, el dret dels pobles esclafats per l'imperialisme francès a la seva independència. Mentrestant, nosaltres érem -i som encara!- una generació formada en l'experiència de les lluites antiimperialistes del Vietnam, Cuba, Algèria, i tots els pobles d'Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia que lluitaven en contra de l'imperialisme (europeu i nordamericà, especialment). Més endavant descobrirem, a ran de la degeneració de la revolució soviètica en mans de la burgesia "roja" que usurpà el poder al poble, l'imperialisme rus. Però aquesta serà una altra història que escriurem en el seu moment. Tres anys després d'haver començat aquestes memòries de l'antifranquisme només estam al començament!

El 2 de juliol de 1970, a "Letras" del diari Última Hora apareixia el primer article escrit a Mallorca sobre el gran teòric i revolucionari antiimperialista Frantz Fanon. I potser fos la primera vegada en la història del nostre poble que les concepcions anticolonialistes restaven escrites públicament damunt del paper. Els motius que ens guiaven eren ben obvis: es tractava de fer anticolonialisme amb l'excusa de parlar d'una "novetat editorial" (era un dels nostres trucs preferits). Feia poc que s'havia autoritzat la importació de Els damnats de la terra (una de les obres essencials de Fanon), i no era qüestió de desaprofitar l'oportunitat. D'ençà el 1965, en què havíem pogut adquirir (quasi d'amagat) Per la revolució africana editat per Fondo de Cultura Económica de Mèxic, havíem estat treballant amb les idees del gran dirigent i revolucionari martiniquès. Dins d'aquesta línea -una línia ben allunyada de les simpleses del carrillisme (P"C"E), que ja per aquells temps maldava per establir contactes amb els botxins i torturadors dels pobles de totes les nacionalitats de l'Estat-, a mitjans dels anys seixanta aparegué a Barcelona la Col.lecció Història Immediata (Edició de Materials), que ens aportà llibres d'un interès primordial. Edició de Materials ens féu conèixer l'any 1967 una altra obra importantíssima en la nostra formació. Es tractava de l'autobiografia de Malcolm X (en l'original, The Autobiography de Malcolm X) en traducció de Ramon Barnils i amb apèndix de M. S. Handler, A. Haley, S. Soler, V. Soler i J. M. Brunet. Argenté i Mumbrú maquetaren la col.lecció, i del llibre Malcolm X en dissenyà la coberta en Josep Gruañas.

En aquells moments -som a mitjans dels anys seixanta- Malcolm X entra a formar part de la nostra vida i concepció del món amb la mateixa força d'un Che Guevara, un Lenin, un Fanon o un Gabriel Alomar, per posar-ne tan sols un parell d'exemples aclaridors. Quan l'any 1967 llegim Malcolm X, el Poder Negre, ja sabíem que pel febrer de 1965, a menys de quaranta anys, havia mort assassinat l'autor del llibre. Deia Alex Haley en el pròleg del llibre: "Trobava [Malcolm X] les paraules per dir la misèria i les aspiracions de les masses desheretades tal com elles per elles mateixes no ho haurien pogut fer. En atacar l'home blanc, Malcolm X no es lliurava de cap manera a un exercici d'estil. Feia per als negres el que els negres no podien fer ells sols: atacava amb una virulència i una còlera que eren portaveus de segles d'opressió".
Malcolm X era -i és encara!- un dels caps més originals, més coratjosos i més escoltats del moviment negre americà. Poc abans de morir, va dictar a Alex Haley la seva famosa autobiografia, avui ja esdevinguda famosa.

Hom no sap si admirar més (de Malcolm X, el Poder Negre) la sinceritat o la inspiració. La sinceritat, perquè Malcolm no ens amagava en el seu llibre res dels seus començaments, de la seva joventut al gueto de Harlem, on es lliurava a l'alcohol i a la droga, al robatori i al proxenetisme. La inspiració, car, en el fons de la presó pren consciència de la seva degradació i de la de tot el poble negre; des d'aleshores dedicava la resta de la seva vida a lluitar contra el "diable blanc" responsable d'aquesta degradació. Va lluitar com a polític, però també com a profeta: convertit a l'Islam, no parava de repetir que el millorament de les condicions de vida dels niggers tenia també un abast moral. Va combatre contra els blancs reformistes, contra els negres integracionistes (la integració, la gran enganyifa, segons Malcolm X).

Però les eines intel.lectuals revolucionàries i antiimperialistes que posava al nostre abast Edició de Materials no consistien tan sols en l'autobiografia de Malcolm X. Si faig una ullada als prestatges on conserv els meus llibres més estimats n'hi podem trobar tota mena d'estudis cabdals per a una autèntica formació antiimperialista. Em referesc a "incunables" com: Ahmed Ben Bella de Robert Merle (1966); Vietnam: la segona resistència, de Wilfred Burchett (1966); Stalin: una biografia política, d'Isaac Deutscher (1967); Cartes sobre el Capital, de Marx i Engels (1967); Història del socialisme, de Jacques Droz (1968); Sud-Àfrica: nazisme i apartheid, d'Ania Francos (1966); La CIA, el Govern Invisible de David Wise i Thomas B. Ross (1966); Hongria 1956: socialisme i llibertat de François Fetjö (1966); El conflicte àrab-israelita, de J. P. Sartre (1967); Hanoi sota les bombes, de Wilfred Burchet (1967); Judici a Estocolm: Tribunal Russell de J.P. Sartre (1968) Mecanisme del poder en Amèrica Llatina, de Luis Mercier (1968); La Xina de Mao, de K. S. Karol (1967), etc, etc.

Després, indubtablement aprofundírem molt més en els clàssics del pensament revolucionari mundial (sense deixar de banda els utòpics de totes les èpoques i contrades, el primigeni cristianisme, fins arribar a estudiar les primitives societats preclassistes). Tot era útil per anar bastint una juvenil consciència antifeixista i antiimperialista en aquells anys de repressió i tenebror feixistes! Més endavant (ja era l'any 1971) caigué a les nostres mans un altre clàssic. Em referesc a El nacimiento del Tercer Mundo: Ibn Jaldún, d'Ives Lacoste, editat en el febrer de 1971 per Edicions 62. Però parlar ara mateix de tots els llibres que serviren per a anar esmolant el nostre esperit de resistència antifeixista i anticolonial seria una feinada interminable! ¿Quin és el llibre, la història, que no interessen uns joves disposats a deixar la vida, en cas necessari, en l'intent de deslliurar el seu poble de l'opressió exercida per l'explotació capitalista -el treball assalariat- i per l'imperialisme -l'opressió de les nacions-?

En el començament de l'article parlàvem de la importància que la vida i l'obra de Frantz Fanon tengueren en la nostra formació de revolucionaris mallorquins compromesos amb la seva terra i el seu temps. Per la revolució africana, el llibre que l'any 1965 ens obrí les portes (juntament amb L'Imperialisme, fase superior del capitalisme i El dret dels pobles a l'autodeterminació, de Lenin) era un recull d'articles -la majoria publicats en temps de la lluita contra els francesos, a Algèria, i sense signar- en el diari clandestí del Front d'Alliberament Nacional. Parlam de El Moudjahid en el qual Fanon va començar a escriure l'any 1952. Fanon és un exemple cabdal d'intel.lectual orgànic amb el poble del tipus que teoritzà Gramsci. Martiniquès, Fanon coneix en pròpia pell l'imperialisme (i, en especial, el propi imperialisme francès) amb el seu seguit de sobreexplotació socioeconòmica, alienació etnocida, pressió política, racisme: la lluita del poble algerià és la seva lluita. D'ençà el començament de la guerra d'independència algeriana, Fanon, a més, descobreix la inconsistència de l'"esquerra" oficial europea i, especialment, dels pretesos "comunistes" o "socialistes" francesos que no entenen la lluita armada del poble algerià contra l'exèrcit ocupant francès i els colons de la metròpoli. Bàsic per a comprendre aquesta ceguesa és l'article "Los intelectuales de izquierda y la guerra de Argelia". Més endavant, Fanon analitza la importància estratègica de la lluita armada del poble algerià per la seva independència, i la guerra popular iniciada contra l'ocupant, com "el començament de l'alliberament de tot Àfrica" del colonialisme i del neocolonialisme. Seguint intuïtivament antigues concepcions de Parvus, Lenin i Trotski (la revolució russa no podia ser tan sols nacional: havia de ser el començament de la revolució mundial contra el capitalisme i l'imperialisme) Fanon teoritza aproximadament el mateix parlant de la puixant guerra per la independència d'Algèria. És el moment en què escriu a El Moudjahid: "la revolució algeriana serà l'inici de l'alliberament d'Àfrica, o bé la revolució s'estancarà i degenerarà". Quines grans coincidències amb les anàlisi de Lev Trostki en La Revolució traïda! La revolució traïda era igualment un dels nostres llibres de capçalera en aquella època. Aquí el fundador de l'Exèrcit Roig analitzava l'abandonament dels ideals igualitaris de l'octubre soviètic per part de la nova burgesia "roja" (part de l'antiga administració tsarista, intel.lectuals burgesos, militars reaccionaris, etc, etc) que havia usurpat el poder al poble treballador.

A començaments dels anys seixanta ja ens seduïa més -com a programa revolucionari- l'experiència vital dels pobles del Tercer Món lluitant, amb les armes a la mà, pel seu alliberament, que no pas la buida xerrameca del reformisme carrillista, que des de Radio España Independiente exhortava a oblidar el passat (la guerra civil revolucionària, la guerrilla antifeixista, la fam, els empresonaments, els camps de concentració, les tortures contra el poble) i a la reconciliació amb els botxins dels pobles de l'Estat. Ahmad Ibn Bil.là (capdavanter de la guerra popular algeriana); Fidel Castro i Che Guevara (Cuba); Ho Chi Minh i Giap (Vietnam) esdevenien fars lluminosos en el combat per l'alliberament de les nacions oprimides per l'imperialisme capitalista. Per cert, i en relació amb la revolució cubana, K. S. Karol va escriure un gran llibre titulat Los guerrilleros en el poder (Seix Barral, 1972), encara avui de gran utilitat per qui vulgui copsar l'abast de la lluita d'alliberament nacional i social del poble cubà.

L'any 1955 la Xina (amb el suport de la Indonèsia de Sukarno, la India de Nerhu, l'Egipte de Nasser -al-Nassir-, etc) posava en marxa la Conferència de Bandung, que la naixent Algèria i el Vietnam (tots els pobles just alliberats del colonialisme europeu) saludaven com el començament d'una nova era pel que feia a les possibilitats dels naixents estats antiimperialistes.

És dins d'aquests context que hem d'entendre la importància que, per nosaltres -en Frederic Suau, jo mateix- tenia, en els anys seixanta, donar a conèixer els grans pensadors de la lluita anticolonialista (especialment Fanon i Malcolm X) a través de les pàgines de "Letras".

Aleshores just teníem vint anys i ens sorprenia la vitalitat d'aquests grans revolucionaris que il.luminaven (amb l'exemple de la seva vida i la seva obra) la tenebror de la dictadura del capital (el franquisme). Fanon és radical i creu en la justa violència del colonitzat en contra del colonitzador (en aquest cas la violència del poble explotat algerià contra l'exèrcit i altres forces d'ocupació francesos).

Fanon -i Sartre ho subratlla en el pròleg a Els damnats de la terra- creu que la "cultura" dels "occidentals", els subterfugis ideològics dels "demòcrates" i "esquerrans" europeus són això mateix: excuses de mal pagador per a no acabar de rel amb la injustícia radical del sistema colonial. Política, institucions, religions, "cultura" colonial burgesa, són per a Fanon i la major part dels dirigents i combatents del Front d'Alliberament Nacional algerià "una fulla de parra" que amaga el robatori de les riqueses naturals del poble oprimit: or, diamants, petroli, boscos, gas natural, matèries primeres de tot tipus que el lladre capitalista i colonial se'n porta a la metròpoli. Fanon explica que el panxacontentisme de l'obrer i del pagès metropolitans amb el sistema d'opressió colonial ve donat pel profit econòmic que en treuen del manteniment d'aquesta situació injusta. Lenin ja havia fet la mateixa anàlisi en parlar, a mitjans dels anys deu d'aquest segle, del creixent reaccionarisme i conservadorisme dels sectors privilegiats de les classes populars britàniques (l'augment dels reformisme possibilista entre l'aristocràcia obrera) a conseqüència de la repartició d'algunes miques, producte de l'espoliació de les colònies britàniques tant a l'Àfrica com a Àsia.

Potser ens erràrem una mica en imaginar que tota aquella feinada de la lluita antifeixista arrelaria en la consciència dels nostres companys de generació. ¿Creença ingènua en la força de la raó i de la paraula? No ho sé. Crec que férem el que corresponia, fructificàs o no el nostre treball cultural. Ningú no podrà negar mai que érem a la trinxera, posant llambordes a la barricada en el moment en que pertocava fer-ho. Aquesta és la força que ens manté sempre fidels al nostre poble, al capdavant de la lluita anticapitalista i antiimperialista.

Miquel López Crespí

Cultura i antifranquisme. (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Ja tens el teu propi bloc. Per començar a escriure-hi pots accedir a l'administració amb el teu nom d'usuari i la teva clau. Aquest missatge surt per defecte i el podràs esborrar o subtituir pel teu propi missatge de benvinguda. Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d'aportació l'esborrarem sense previ avís.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• El PSOE romp el Pacte Progressista a Eivissa
• Grosske diu adéu a ERC
• Maulets i el que no ha fet l'esquerra oficial en 30 anys
• Pollença: la coalició PSM, ERC, EU no va ser possible
• El Partido Comunista de España no va d'Izquierda Unida
• El mercadeig de sous i cadiretes i les eleccions de 2007
• Eleccions 2007 - ERC demana un gest a PSM i EU-Verds
• El PSOE mata el Pacte Progressista a Eivissa
• La Diada i el PP-UM: encimentadors i devastadors de Mallorca
• La Diada de Mallorca i la intel·ligència de Munar i UM

• General [203]
• Articles [13]
• Història del Pacte de Progrés [1]
• Literatura [18]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom