Per la Independència, la República i el Socialisme

"Totes les persones d'esquerra i antisistema, tots els col·lectius socials que hem lluitat per la unitat de l'autèntica esquerra alternativa de les Illes... era aquesta la 'unitat' que volíem? És evident que un pacte electoral per les cúpules té poc a veure amb la constitució d´una nova organització de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Per ara el pacte signat entre Grosske i Biel Barceló tan sols ha servit, pel que hem pogut constatar, per a dividir el PSM i consolidar la més greu divisió del nacionalisme progressista d'ençà la seva fundació fa trenta anys". (Miquel López Crespí)

Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal.

Recentment s'ha presentat la plataforma Entesa per Mallorca, que, davant cent setanta persones i representats de més de trenta-cinc municipis, ha donat a conèixer el projecte d'aquesta nova força política illenca. En el mateix acte es presentaven davant els militants i simpatitzants d'aquesta nova organització nacionalista mallorquina els membres que encapçalaran la Plataforma fins al congrés constituiu que es realitzarà en el proper mes d'octubre. Aquests membres són, entre d'altres, Felip Esteva, Tomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Biel Huguet, Francesc Garcies, Miquel Gual i Mateu Crespí.

L'acte, segons informa la premsa d'aquests dies, el va obrir l'empresari Biel Huguet que va explicar quines són les passes fetes fins ara per Entesa per Mallorca i quines són les línies del nou projecte polític presentat a Vilafranca. Hem llegit al bloc que Entesa per Mallorca manté a Balearweb, que Entesa pretén vol ser una "plataforma de candidatures municipals que pretén coordinar forces polítiques locals al voltant d´un projecte comú", alhora que, digué igualment Biel Huguet, els eixos de la plataforma, que pretén ser àmplia i oberta, seran "el mallorquinisme polític i el progressisme". Huguet també donà a conèixer el manifest fundacional d'Entesa per Mallorca sota el títol "Una força útil pel progrés de Mallorca".

Fins aquí podia semblar que ens trobam davant una notícia com tantes altres que fan referència al món de la política mallorquina. Però la constitució d'aquesta nova força política illenca ens situa davant la dura realitat de la divisió del PSM i la de la crisi del nacionalisme d'esquerra. Pel que sembla la coalició entre Esquerra Unida i el PSM, el projecte de dissolució d'aquests dos grups en un bloc unitari, ha estat l'espurna que ha fet esclatar el partit que Mateu Morro, Sebastià Serra i tants d'altres dirigents mantengueren unit durant els darrers trenta anys. Grosske i Biel Barceló asseguren que fan la unitat electoral per aconseguir sumar forces per a fer front al bipartidisme regnant. El problema que planteja la consolidació d'Entesa per Mallorca és que aquesta unitat no es constata per part ni banda. Si la unitat electoral es fa per aconseguir més vots en les properes eleccions autonòmiques... què passarà ara que tantes agrupacions del PSM han decidit abandonar el projecte Grosske-Barceló? Qui recollirà en aquests moments els vots que des de sempre hi havia en els nostres pobles, i que eren del PSM, per a la coalició entre Esquerra Unida i el PSM? D´on sortiran ara els vots que pràcticament ja s'han perdut? A Palma, Grosske pot aconseguir el que el PSM ha perdut en els pobles de Mallorca amb l'escissió de Mateu Crespí? Ho dubtam.

Analistes favorables a la unitat electoral entre el PSM i Esquerra Unida ja preveuen una pèrdua de prop del quaranta per cent dels vots i una disminució en el nombre de diputats que de cinc que tenen ara conjuntament el PSM i EU passarien a tres. I aquests són els analistes propers a la coalició!

Però és precisament aquesta pèrdua de vots i diputats per a la coalició de Grosske i Barceló el que, paradoxalment, significa l'"èxit" de les cúpules dirigents de les dues formacions polítiques. Malgrat aquesta pèrdua, segurament agreujada amb la constitució d'Entesa per Mallorca, els dirigents d'EU i PSM s'asseguren la permanència institucional en uns moments en què tothom, xifres canten!, ja els considerava quasi extraparlamentaris. Esquerra Unida, a unes dècimes del fatídic cinc per cent que els expulsava de les institucions i dels guanys econòmics i polítics que això comporta, assegura el seu manteniment malgrat sigui a costa de els restes del PSM, fet bocins per la marxa dels renovadors de Mateu Crespí i per la constitució d'Entesa per Mallorca.

Però per a la gent, per als col·lectius de l'esquerra alternativa que sempre hem demanat la retirada de la vida pública dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquesta "solució", la que divideix en lloc d´unir no ens acaba de convèncer. Quins guanys, a part de garantir la presència de tres o quatre diputats, pot significar per al nacionalisme d'esquerra una aliança electoral que ha fet malbé el principal partit nacionalista de les Illes, el PSM? Com, ens demanam, en un proper futur es podrà unir el que en aquests moments ja és una autèntica i històrica divisió del nacionalisme progressista de les Illes? Qui anirà a Vilafranca, Santa Eugènia, Sóller, Muro, Costitx o Santa Margalida, per no anomenar altres pobles, a recollir els vots que s'han perdut definitivament per a la coalició EU-PSM?

Per a Esquerra Unida, que s'ha desfet de la competència electoral a Palma foragitant el PSM i Pere Muñoz, consolidant el paper d'Eberhard Grosske i els seus amics, tot són guanys i beneficis. Recordem que en els darrers trenta anys, les restes del carrillisme espanyol (PCE) quasi no han tengut quasi regidors a Mallorca i han estat completament absents de la vida municipal dels pobles mallorquins. El PSM, que després del PP era la força municipalista hegemònica, per damunt fins i tot del PSOE!, deixa ara el pas obert a EU, que pot aconseguir cinc o sis regidors en diversos pobles de l'illa. Aquests cinc o sis regidors, units al protagonisme de Grosske a Palma i el parell de diputats que puguin treure al Parlament significa que els seguidors de Llamazares a les Illes, a més d'evitar l'extraparlamentarisme, consoliden les seves posicions eliminant la barrera històrica al seu creixement que sempre va significar el nacionalisme d'esquerra, el PSM.

Totes les persones d'esquerra i antisistema, tots els col·lectius socials que hem lluitat per la unitat de l'autèntica esquerra alternativa de les Illes... era aquesta la "unitat" que volíem. És evident que un pacte electoral per les cúpules té poc a veure amb la constitució d´una nova organització de lluita contra la dreta que ens malgoverna. Per ara el pacte signat entre Grosske i Biel Barceló tan sols ha servit, pel que hem pogut constatar, per a dividir el PSM i consolidar la més greu divisió del nacionalisme progressista d'ençà la seva fundació fa trenta anys. Voldríem saber, de boca dels dirigents implicats en aquestes operacons, per quins motius les presses electoralistes tenen aquests resultats tan perjudicials per al nacionalisme progressista de les Illes. No es podia haver fet d'una altra manera? No hi ha forma d'aconseguir el consens entre membres d´un mateix partit i una mateixa ideologia? Si l'aposta per a garantir les cadiretes de tres o quatre dirigents no funciona... no s'haurà tudat la feina de trenta anys del PSM, no s'haurà contribuït a consolidar el bipartidisme PP-PSOE que de boqueta hom predica que vol combatre? On és el seny dels nostres polítics en el moment de tractar de qüestions, la unitat del PSM, que afecten la feina de generacions de nacionalistes d'esquerra mallorquins?

És evident que el bloc d'esquerra nacionalista que sempre hem propugnat té poc a veure amb signatures per les cúpules que més que unir divideixen i fan malbé la feina feta per tants i tants militants nacionalistes mallorquins. Els polítics professionals, tant del PSM con d'EU haurien de valorar ben seriosament tot el que fan abans de donar passes en fals. Aquella esquerra mallorquina que és en política no per a fruir de bons sous i privilegis en la gestió del règim sinó perquè vol canviar les coses, perquè vol aturar l'actual procés accelerat de destrucció de recursos i territori no és enmig del carrer, en les manifestacions, en la mobilització contínua contra oportunistes i depredadors, només per canviar de polítics. No, ni molt manco. El que volen, el que volem, és canviar de política. I per això mateix pensam que s'ha d'anar molt vius amb les passes i propostes que es fan des de les cúpules fracassades el 2003. Si els pactes signats només serveixen per a dividir el nacionalisme progressista, els partits que han portat a coll la tasca de la nostra recuperació cultural i nacional, poc podrem avançar en el camí de vèncer els hereus del franquisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (17-VIII-06)

"Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal". (Miquel López Crespí)

Francesc de Borja Moll.

Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la col·lecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

La tasca d'editor de Francesc de B. Moll duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s'anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la col·lecció "Les Illes d'Or" arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d'aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): "1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novel×la i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d'una literatura;

'2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).

'i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l'estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novel·la de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l'espiga, i de l'Antologia col×lectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner".

En Literatura catalana contemporània(Curial, 1971) i en l'apartat "Filòlegs i erudits" (pàg. 419), Joan Fuster escrivia, en reconeixement de la tasca del nostre lingüista: "Francesc de B. Moll (Ciutadella, 1903), deixeble i col·laborador d'Antoni M. Alcover, ha publicat molts treballs de dialectologia, onomàstica, història de la llengua, fonètica, etc: Gramática histórica catalana (1952), Els llinatges catalans (1959), Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968). Fóra impossible de citar-los tots. Ha continuat i ha acabat el monumental Diccionari català-valencià-balear d'Alcover, que, en les seves mans, ha guanyat una severitat científica impensable en el famós canonge de Manacor. Moll ha incorporat el Diccionari a l'ortodòxia ortogràfica de l'Institut. Des de Mallorca, a més, ha dut a terme una heroica tasca editorial -les Biblioteques 'Les Illes d'Or' (1934), 'Raixa' (1954), 'Els treballs i els dies' (1963)...- d'una importància encara no prou valorada".

Efectivament, el naixement i consolidació de la col·lecció de llibres de butxaca "Raixa" (juliol de 1954) marca una fita encara no prou valorada en la història de la represa cultural esdevinguda de mans de Francesc de B. Moll. Freqüentar Llibres Mallorca en temps de la dictadura ens permet anar formant, a poc a poc a conseqüència de les nostres minvades possibilitats econòmiques, la nostra "biblioteca bàsica" d'autors catalans. Moll ens permet una inicial aproximació a Joan Coromines (El que s'ha de saber de la llengua catalana!), Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Salvador Galmés, Josep M. Llompart de la Peña, Manuel de Pedrolo, Alexandre Cirici Pellicer, Enric Moreu-Rey, Jaume Vidal Alcover, Miquel Porter-Moix, Ferran Soldevilla, Jordi Sarsanedas... Alhora que les traduccions que s'hi publiquen de Samuel Beckett, Carlo Goldoni, Thomas Mann, Miquel Maurette, etc, ens aproximen als corrents més importants de la literatura universal.

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), valuoses memòries que incomprensiblement no han estat reeditades encara, poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-III-03)

Manacor: EV acusen Carmona (EU) de "pervertir" l'Alternativa dels dos partits a la ciutat.

Els ecologistes denuncien que Manel Carmona convocàs "pel seu compte" i "sense consultar-los" una assemblea d'Alternativa-EU-EV el passat dia 3 d'agost, una trobada que Els Verds "no reconeixen". D'aquesta manera, es queixen que "va ser plena dirregularitats i no hi participà cap delegat" del seu partit.

Els Verds de Manacor acusen el portaveu d'Esquerra Unida, Manel Carmona, de "pervertir" el projecte d'Alternativa dels ds partits a la ciutat. EV acusa el dirigent d'EU d'apropiar-se el seu nom.

Els ecologistes denuncien que Manel Carmona convocàs "pel seu compte" i "sense consultar-los" una assemblea d'Alternativa-EU-EV el passat dia 3 d'agost, una trobada que Els Verds "no reconeixen". D'aquesta manera, es queixen que "va ser plena dirregularitats i no hi participà cap delegat" del seu partit.

De fet, Els Verds expliquen que demanaren a Carmona que no convocàs aquesta reunió després "d´una sèrie d'irregularitats i d'afiliacions massives que s'investiguen per presumpta falsetat i/o manipulació".

Així mateix, critiquen que Carmona "empra i convoca rodes de premsa amb el nom d'Alternativa EU-EV sense que Els Verds en tenguin coneixement", a més d'exigir-li que "ho deixi de fer".

Tot i aquesta situació i les males relacions a Manacor, l'assemblea local espera que això no afecti "l'engrescador" projecte que comença a tot Mallorca.

J. M. Sastre.

Diari de Balears (10-VIII-06)

Els escindits del PSM convertiran l'Entesa en un partit municipalista.

No preveuen presentar-se a les autonòmiques i veuen difícil Palma.

"L'Entesa convocarà el seu congrés fundacional per octubre o novembre i, a partir d'aquell moment, concretarà les línies d'estratègia municipals. La nova força política pretén aglutinar partits municipals i independents al voltant d'un projecte comú que no els faci perdre autonomia".

Els «renovadors» del PSM, que abandonaren la formació després del darrer congrés, crearan un partit de caire municipalista el proper setembre que s'anomenarà Entesa per Mallorca. De moment, no té previst presentar-se a les autonòmiques i veu complicat fer-ho a Palma. A hores d'ara, amb aquest nom ja ha començat a caminar una plataforma política, que s'emmarca en el mallorquinisme polític i que es defineix com a progressista. Devers 170 persones acudiren a l'acte de presentació del projecte, divendres a Vilafranca. L'objectiu dels seus impulsors, entre els quals es troba l'exbatle de Santa Eugènia i excandidat del PSM a les autonòmiques, Mateu Crespí, és el d'aconseguir el màxim nombre de candidatures municipals amb vista als comicis de 2007.

En aquests moments, almenys les antigues agrupacions del PSM de Sóller, Santa Eugènia i Muro pensen presentar-se amb les sigles de la nova formació. Però no serà fins aquest setembre, quan s'ha de crear el nou partit, que es començarà a concretar el nombre de candidatures municipals que inscriuran. A banda de les tres poblacions anteriors, l'Entesa aspira a fer llistes a Bunyola, Vilafranca i Santa Margalida i també treballarà amb l'objectiu de presentar-se a Campos, Lloret, Lloseta o Deià, entre altres localitats.

Després de constituir-se en partit, l'Entesa convocarà el seu congrés fundacional per octubre o novembre i, a partir d'aquell moment, concretarà les línies d'estratègia municipals. La nova força política pretén aglutinar partits municipals i independents al voltant d'un projecte comú que no els faci perdre autonomia.

A banda de Crespí, les seves cares visibles són Miquel Gual, Felip Esteva, Bartomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Gabriel Huguet i Francesc Garcies, membres del moviment renovador del PSM, que decidiren abandonar el partit després de perdre el congrés de finals de maig. En aquell congrés s'hi imposà l'opció de formar un bloc progressista entre el PSM i EU-EV, que ha d'acabar integrant ambdues formacions en un únic subjecte polític. El resultat provocà també les dimissions dels candidats del PSM a les autonòmiques i a Palma, Mateu Crespí i Pere Muñoz.

J. TORRES.Palma.

Diari de Balears (15-VIII-06)

ES PRESENTA A VILAFRANCA ENTESA PER MALLORCA

"Hi va intervenir Mateu Crespí, que va anomenar a Entesa per Mallorca 'la platarorma del sí, del si a una Mallorca millor, del si a una politica propera i sense complexes, si a una política feta amb il·lusió i sense mals humors'. Crespí destacà que Entesa per Mallorca és una organització 'que basant-se en principis com la renovació de les persones i de les idees, el respecte a la pluralitat i la participació, aspira al govern per dur a terme un model municipal propi'. Alhora es varen presentar els membres que encapçalaran la Plataforma en aquest inici, i són Felip Esteva, Tomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Biel Huguet, Francesc Garcies, Miquel Gual i Mateu Crespí". (Entesa per Mallorca)

La plataforma preten coordinar candidatures i partits locals sota una estructura comú

Divendres 11 d’agost al Restaurant Es Cruze de Vilafranca es va celebrar la presentació de la Plataforma Entesa per Mallorca que donà a conèixer el projecte d’aquesta nova força. Davant unes 170 persones de més de 35 municipis diferents de l’illa l’acte va servir per explicar als asistents quin serà el contingut i l’estructura d’aquesta nova plataforma política.

L’acte el va obrir l’empresari Biel Huguet que va explicar quines són les passes donades fins ara per Entesa per Mallorca i quines són les linies d’aquest nou projecte politic. Segons Huguet Entesa per Mallorca preten ser una “plataforma de candidatures municipals que preten coordinar forces polítiques locals al voltant d’un projecte comú”, alhora afegí que els eixos de la plataforma, que preten ser amplia i oberta, seran el “mallorquinisme politic i el progressime”. Huguet també donà a conèixer el manifest fundacional de la Plataforma sota el títol “Una força útil pel progrés de Mallorca”.

Segons els dirigents d’Entesa “la plataforma neix de la necessitat de crear una estructura que reuneixi al seu voltant partits municipals i persones a titol individual que comparteixin els principis del mallorquinisme polític i del progressisme, i que partint de la feina als municipis i als ajuntaments com al seu eix vertebrador, decideixin entrar a formar part d’aquest projecte comú sense perdre per això la seva autonomia”

A l’acte també hi va intervenir Mateu Crespí, que va anomenar a Entesa per Mallorca “la platarorma del sí, del si a una Mallorca millor, del si a una politica propera i sense complexes, si a una política feta amb il·lusió i sense mals humors”. Crespí destacà que Entesa per Mallorca és una organització “que basant-se en principis com la renovació de les persones i de les idees, el respecte a la pluralitat i la participació, aspira al govern per dur a terme un model municipal propi”. Alhora es varen presentar els membres que encapçalaran la Plataforma en aquest inici, i són Felip Esteva, Tomeu Morro, Maria Eugènia Pou, Biel Huguet, Francesc Garcies, Miquel Gual i Mateu Crespí.

L’acte el va tancar Francesc Garcies qui va animar als asistents a “donar forma i contingut a aquest nou projecte”, que ja “neix amb la força i suport de regidors, batles i candidats municipals” i que ara ha d’anar donant pases per estructurar una bona implantació territorial. Garcies va anunciar nous actes i aparicions públiques ben prest per seguir amb la posada en escena d’una plataforma que “que aplega a persones, moviments cívics i partits polítics amb inquietuds i sensibilitats diverses que comparteixen un projecte de progrés propi per al seu poble, que serveixi per sumar cap a una Mallorca més justa, sostenible i sobirana”

Bloc Entesa per Mallorca

(12-VIII-06)

Esquerra convocarà la seva Assemblea al setembre per decidir la seva participació al Bloc

"Veim amb bons ulls una coalició estable que garanteixi la suma de tots sense que ningú hagi de fer de comparsa. (Joan Lladó)

Després dels desencontres que varen sortir a la llum el dia de la presentació pública de les bases ideològiques del Bloc i després d’un mes de negociacions amb el PSM i Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, Esquerra Republicana ha volgut determinar aquest matí la seva postura en relació a la coalició. En aquest sentit, el president d’Esquerra, Joan Lladó ha "la nostra prioritat durant tot el període negociador ha estat la política i no la foto, és a dir, negociar-ho tot bé abans de crear falses expectatives” i ha recordat que “el partit acordà per unanimitat fer una coalició pre-electoral i no dissoldre’s dins un altre futura formació, no estam disposats a dissoldre un partit amb més de 70 anys d’història, en canvi si que veim amb bons ulls una coalició estable que garanteixi la suma de tots sense que ningú hagi de fer de comparsa”.

Lladó ha volgut recordar a PSM i Alternativa.EU-EV que “la coalició garantirà la transversalitat si Esquerra hi forma part en peu d’igualtat i només garantirà el “nacionalisme” que demana el PSM si els partits que duen l’objectiu nacional en el seus estatuts representen dues terceres parts dins el BLOC”. Segons Lladó “ningú no entendrà que el PSM passi de pactar de CIU a IU sense passar per Esquerra. El PSM sap que la coalició només serà sobiranista si nosaltres hi som d'una manera important, no té sentit que hi posi traves”.

Per això mateix Lladó ha anunciat que “ens donam com a termini dia 15 setembre per convocar una assemblea de militants per prendre la decisió de participar a la coalició i fins aquest dia negociarem amb els altres partits”.

Web ERC

Esquerra encara no entra al Bloc progressista balear

"Joan Lladó ha dit que 'el partit acordà per unanimitat fer una coalició pre-electoral i no dissoldre’s dins una altra formació; no estam disposats a dissoldre un partit amb més de 70 anys d’història, però en canvi sí que veim amb bons ulls una coalició estable que garanteixi la suma de tots sense que ningú hagi de fer de comparsa'. D'aquesta manera, Lladó ha tornat a reclamar entrar a la coalició en condicions d’igualtat i no de subordinació". (Vilaweb)

Ajorna la seva decisió fins al setembre

Esquerra Republicana de les Illes no va ser present fa deu dies en l'acte de presentació pública de les bases ideològiques del Bloc progressista balear, tot i estar-hi convidats. Avui, el president d'Esquerra, Joan Lladó, ha anunciat que el proper mes de setembre convocaran una assemblea per decidir si hi participen o no. Mentrestant, continuaran les converses amb el PSM i amb Esquerra Unida per mirar d'arribar a un acord satisfactori.

Joan Lladó ha dit que 'el partit acordà per unanimitat fer una coalició pre-electoral i no dissoldre’s dins una altra formació; no estam disposats a dissoldre un partit amb més de 70 anys d’història, però en canvi sí que veim amb bons ulls una coalició estable que garanteixi la suma de tots sense que ningú hagi de fer de comparsa'. D'aquesta manera, Lladó ha tornat a reclamar entrar a la coalició en condicions d’igualtat i no de subordinació.

Vilaweb

(10-VIII-06)

Bush, l'assassí, opina sobre què han de fer els cubans

InSurGente.- El president George W. Bush va declarar que Cuba "té la possibilitat" de transformar-se en altre tipus de societat, però correspon solament al poble cubà decidir, en tant els exiliats podran intervenir després."Una vegada que el poble de Cuba decideixi formar un govern, recién els cubà-nord-americans poden prendre part en aquest país i reactualizar el tema de la confiscació de propietats", va dir. "Però, primer és el primer, i això és que el poble cubà necessita decidir el futur del seu país". Si tenen estómac suficient accedeixin a llegir més, i veuran els plans del criminal Bush per a Cuba.

Agències/inSurGente.-

El president George W. Bush va declarar el dilluns que Cuba "té la possibilitat" de transformar-se en altre tipus de societat, però correspon solament al poble cubà decidir, en tant els exiliats podran intervenir després.

"Una vegada que el poble de Cuba decideixi formar un govern, recién els cubà-nord-americans poden prendre part en aquest país i reactualizar el tema de la confiscació de propietats", va dir. "Però, primer és el primer, i això és que el poble cubà necessita decidir el futur del seu país".

Aquests van ser els primers comentaris públics de Bush després de l'hospitalització del president Fidel Castro la setmana passada per a sotmetre's a una operació intestinal, el grau de la qual d'evolució seguia fora de l'abast de persones que no són part del cercle més reunit al governant que complirà 80 anys el 13 d'agost.

Fins i tot Bush va dir que no sabia el que estava ocorrent amb Castro, qui abans de la seva hospitalització va transferir el poder al seu germà Raúl.

Bush, parlant a reporters en la seva hisenda de Crawford, Texas, on està de vacances, va dir que el misteri dels esdeveniments a L'Havana és coincident amb el fet que Cuba "és una societat no molt transparent".

"L'única cosa que sé és el que s'ha especulat, i això és tot", va declarar. "D'una banda, (es diu que) està molt malalt i, per l'altre, que va a sortir de l'hospital, però en realitat no ho sé".

Mitjançant la cridada llei Helms-Burton, els ciutadans nord-americans tenen dret de reclamar les seves propietats confiscades pel govern cubà a través de processos judicials iniciats en tribunals nord-americans.

Bush va dir que era desig del seu govern que "el poble cubà pugui escollir la seva pròpia forma de govern".

"I esperaríem que i ho deixaré molt clarque si bé Cuba té la possibilitat de transformar-se d'una tirania en un tipus diferent de societat, el poble ha de decidir", va dir. "El poble de la illa de Cuba ha de decidir".

Web Insurgente (8-VIII-06)

Neix l'Assemblea de Maulets–Mallorca Nord que de moment agrupa joves de poblacions com Mancor, Campanet, Sa Pobla, Inca, Pollença o Sineu.

Davant la manca de perspectives de futur que se'ns presenta al jovent amb un present marcat per la precarietat laboral, habitatges inaccessibles, hipoteques impagables,... els i les joves de la zona nord de Mallorca hem decidit organitzar-nos. Així, a dia d'avui, neix l'Assemblea de Maulets – Mallorca Nord que de moment agrupa joves de poblacions com Mancor, Campanet, Sa Pobla, Inca, Pollença o Sineu...

http://www.maulets.org/mallorca/

Maulets som una organització política de joves, independentista i revolucionària, que lluita per uns Països Catalans unificats, independents, ecològics, no patriarcals i sense classes en una societat on les llibertats col·lectives siguin les garants de les llibertats individuals.

Després de tres anys de presència de l'Assemblea de Maulets a Ciutat, s'ha demostrat que és possible crear alternatives al poder des dels moviments socials i popular. Per això la nostra intenció és dotar la zona nord de Mallorca d'una assemblea que representi i treballi amb i pel jovent, construint una vertadera alternativa que ens permeti afrontar amb optimisme i combatitivitat els problemes existents en el dia a dia del jovent.

Creim imprescindible una organització oberta, participativa i assembleària, conscienciant el sector juvenil de la necessitat de crear estructures pròpies que ens permetin defensar els nostres drets. Treballarem, per tant, amb la intenció d'augmentar la consciència independentista i revolucionària dins del jovent. Aquesta consciència ens ha de servir per denunciar l'especulació que sofrim dia a dia als nostres carrers, que fomenta l'endeutament dels i les joves que volen emancipar-se, convertint-se en carn de canó per a les entitats bancàries i a la vegada transformant els nostres pobles plens de vida en simples dormitoris. Això no tan sols perjudica el jovent sinó que repercuteix en la destrucció ferotge del territori en benefici de les màfies especuladores.

Caldrà doncs fer sentir la nostra veu, integrant la nouvinguda en una lluita que ja és la seva. Serà, per tant, la seva integració un dels eixos fonamentals del nostre treball, donant la mà a qui ha hagut d'abandonar la seva terra i amb qui ens toca compartir l'avui i el demà, essent la nostra llengua un dels principals béns a compartir.

Així, volem incentivar la nostra cultura popular catalana entesa com a forma de vida i d'expressió i no com a simple folklorisme. La llengua catalana, les festes populars, les tradicions ancestrals, la gastronomia pròpia, la música, les dances tradicionals són pilars a defensa i estendre davant l'actual colonització cultural.

Maulets, en lluita contra tots els sistemes de dominació, es declara feminista, és a dir, en contra d'una divisió jerarquitzada i sexista de la societat. Maulets treballa per una societat igualitària sense discriminacions de gènere ni d'opció sexual.

Des de l'assemblea de Maulets – Mallorca Nord fem una crida al jovent de la zona esmentada a organitzar-se i revoltar-se per el futur que ens pertoca.

Agost'06

Maulets – Mallorca Nord

Mallorcanord@maulets.org

Illenk.org | 04 Agost, 2006 01:08

Diario de Mallorca: Los ´renovadores´ del PSM ultiman una plataforma de candidaturas municipales.

Quieren integrar el máximo de formaciones independientes y fundar un nuevo partido en 2007

MIQUEL ÀNGEL COLL. INCA.

Los ´renovadores´ del PSM presentarán a mediados de este mismo mes una plataforma de candidaturas municipales. Este nuevo proyecto se ha ido gestando a raíz de lo sucedido en el último congreso de la formación nacionalista, donde la opción ´oficialista´ del Bloc -presentarse junto a ERC y EU-Els Verds- salió vencedora.

Entre los impulsores de la plataforma destaca la presencia de Felip Esteva (ex-regidor del PSM de Capdepera), Francesc Garcies (ex-secretario general del JEN), Mateu Crespí (ex-alcalde de Santa Eugènia) y Miquel Gual (ex-regidor PSM de Sóller), entre otros. Además, la plataforma parte con el apoyo de las agrupaciones locales del PSM de Santa Eugènia, Sóller, Muro y Santa Margalida.

Según anunció Francesc Garcies, "se están manteniendo reuniones con agrupaciones de otros municipios que posiblemente se incorporen a esta iniciativa. Éste podría ser el caso de las formaciones del PSM en pueblos como Vilafranca, Bunyola, Costitx, Campos, Lloret o Fornalutx, entre otros". Los renovadores se muestran abiertos a todos los partidos independientes de la isla para que se federen a la plataforma de candidaturas municipales. A partir de aquí, Garcies explicó que "el objetivo de la plataforma es poner las bases para llegar a crear un nuevo partido que tenga como pilares fundamentales el mallorquinismo y el progresismo".

Entre los nombres que se están barajando para la nueva formación, el que tiene más posibilidades es el de Entesa per Mallorca. Según Garcies, "es muy probable que a finales de año ya dispongamos de una estructura que permita fundar el nuevo partido". Con todo, a pesar de que éste se funde antes de las elecciones del 2007, Garcies puntualizó que "la posibilidad de presentar una candidatura autonómica en 2007 está descartada porque no se dan las circunstancias idóneas". La plataforma también rechaza dar apoyo a ningún partido en las autonómicas. El proyecto autonómico de Entesa per Mallorca puede que sea una realidad en las elecciones del 2011.

Mallorquinismo político

Por otra parte, está previsto que durante los próximos meses la plataforma ponga en funcionamiento la estructura necesaria para dar apoyo a las agrupaciones municipales que quieran federarse al proyecto. En relación a esto, Garcies explicó que "el objetivo prioritario para 2007 es presentar proyectos de gobierno en el máximo de municipios posible para continuar con el mallorquinismo político".

Diario de Mallorca (3-VIII-06)

Esquerra veu dificultats per la coalició pre-electoral si no hi ha igualtat entre els partits.

Comunicat de premsa d'ERC

"Ens sembla molt imprudent la política de sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros” (Joan Lladó- ERC)

"Joan Lladó ha recordat que 'l’Assemblea del partit acordà per unanimitat que la direcció del partit estava autoritzada a establir converses amb altres formacions en vistes a fer una coalició pre-electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007 a Mallorca sempre que es garantís un programa amb els objectius polítics establerts al darrer Congrés i que la participació i representació amb els altres partits sigui en termes d’igualtat” però segons Lladó “ara per ara el PSM i EU-Els Verds han rebutjat aquesta idea" (ERC)

Després d’un mes de negociacions amb el PSM i Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, Esquerra Republicana vol fer balanç de la situació de les converses. En aquest sentit el president d’Esquerra Joan Lladó ha recordat que “l’Assemblea del partit acordà per unanimitat que la direcció del partit estava autoritzada a establir converses amb altres formacions en vistes a fer una coalició pre-electoral per a les eleccions autonòmiques de 2007 a Mallorca sempre que es garantís un programa amb els objectius polítics establerts al darrer Congrés i que la participació i representació amb els altres partits sigui en termes d’igualtat” però segons Lladó “ara per ara el PSM i EU-Els Verds han rebutjat aquesta idea”

A part d’això Esquerra veu dificultats amb la coalició, ja que els interlocutors dels altres partits defugen parlar de la coalició en el sentit estricte segons Lladó “Després d’un mes de negociacions no s’ha parlat ni de llistes, ni de circumscripcions concretes, ni de programa, ni de qui paga que, només podem pensar que algú altre si que n’ha parlat i que Esquerra no ha estat convidada en aquestes converses” Segons Lladó Esquerra no ha participat a la roda de premsa d’avui perquè “vol cremar la llenya abans de vendre el fum” segons Lladó ”volem negociar-ho tot bé i no volem crear més frustació dins l’espai de l’Esquerra nacional, molta gent s’ha engrescat amb la idea de Bloc i no els podem defraudar” i ha afegit que “ens sembla molt imprudent la política de sí no voleu sortir a la foto, sortirem sense voltros”

A part Lladó ha tornat ha insistir en que “i la participació a la coalició amb els altres partits és d’igualtat a tots els efectes, aquesta serà la garantia que la coalició sigui sobiranista”, de manera que, “si dues terceres parts del bloc són sobiranistes, Esquerra i PSM, el Bloc ho serà”.

Palma, 1 d’agost de 2006

Comunicat de la Comissió de la Dignitat davant el projecte de Llei de la Memòria Històrica que aquest migdia ha aprovat el consell de ministres espanyol

La Comissió de la Dignitat vol expressar la seva contrarietat i decepció davant del projecte de Llei fet públic avui pel govern espanyol per les següents raons:

1 ) El projecte de Llei no suposa una condemna i deslegitimació explícites de l’estat franquista ni el reconeixement de la legitimitat de les institucions republicanes de les que és hereva l’actual constitució i que en el cas de Catalunya han seguit sense solució de continuïtat en la Generalitat de Catalunya restablerta el setembre del 1977. El projecte de Llei no contempla una condemna dels crims del franquisme com a crims d’Estat perfectament planificats com un autèntic genocidi contra les persones per causa de les seves idees, els pobles de l’estat i les seves cultures.

2)El projecte de Llei incomprehensiblement no preveu el retorn dels arxius espoliats pels franquistes als ajuntaments, quan s'havia reiteradament proposat com la via per realitzar-ho. La llei no contempla el retorn a tots els ajuntaments de l’Estat dels documents dels arxius institucionals que els van ser requisats i que estan a l’Arxiu de la Guerra Civil. En aquest sentit el govern espanyol ha trencat el compromís que va adquirir quan es va negociar la llei de retorn dels documents de Catalunya de l’Arxiu de Salamanca a la Generalitat. Quin sentit té que com a institucions democràtiques l’estat encara conservi requisats actes dels consells o altres documents dels arxius municipals i no es faci un acte de restitució amb el seu retorn? Les víctimes del franquisme tenen el dret a la restitució i a la veritat i no es pot amagar això amb declaracions i oferiments de condecoracions. Com deia el poeta Pere Quart les condecoracions són coses d’altres èpoques.

3) El Govern confon el respecte a les víctimes innocents de la guerra amb una condemna clara de l’Estat franquista i un necessari reconeixement i restitució de les víctimes que van patir la repressió del règim. Com ha dit Perez Ezquivel, en sortir d’una dictadura les víctimes necessiten un clar reconeixement que ha d’incloure una condemna dels qui van ser causa del seu patiment i més quan la repressió era institucionalitzada pel propi estat.

4) El projecte tampoc no preveu l'anul·lació dels processos. En primer lloc, la condemna a mort del President Companys com a President de la Generalitat és un Crim d’Estat i com a tal l’Estat l’ha d’afrontar i procedir a l’anul·lació d’aquell procés com a acte de restitució al poble de Catalunya i a les seves institucions nacionals de Govern. És del tot inadmisible que no es contempli una previsió de reforma legislativa que possibiliti l’anul·lació global dels processos de repressió política del franquisme, tant els consells de guerra militars, els del tribunal d’Ordre públic com ara el tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo i els Tribunales de Responsabilidades políticas. Això ho han fet els propis estats alemany i Italià respecte als processos polítics fets durant els respectius règims feixistes que van patir els seus ciutadans. Ho va fer també el franquisme el 1939 respecte als processos duts a terme en zona republicana durant la guerra i ara és incapaç de fer-ho el propi estat espanyol. No ho fa el règim democràtic espanyol l'any 2006. Per què? No valen reconeixements simbòlics sinó que l’estat té el deure d’esborrar les condemnes que van patir milers de ciutadans i que encara resten als repertoris jurisprudencials com a legals i legítimes.

5) El projecte de Llei no contempa la revisió de processos quan l'Estat ha d’afavorir, a través de la fiscalia, les revisions dels processos de la guerra civil. Recentment hem pogut veure com el fiscal del la sala militar del tribunal suprem ha reconegut la reclamació de l’anul·lació del procés per vulneració del principi de legalitat respecte a les lleis vigents ja que el delicte de rebel·lió o auxili de la rebel·lió pel que va ser condemnat Peiró i la majoria de processats en aquells anys es referia a qui s’aixecava en armes contra la República i les institucions republicanes. El fiscal de l’Estat s’hi ha oposat incomprensiblement tot i que el Tribunal Constitucional va establir que era una causa de revisió d’un procés penal quan un ciutadà havia estat condemnat per un delicte que no es corresponia a la conducta que se li imputava, per vulneració del principi de legalitat amb què es regeix avui la legislació penal i que es regia el Codi de Justícia Militar franquista.

6) El projecte de Llei no contempla cap norma específica per la qual l’Estat s'hagi de comprometre a obrir, en un termini determinat, tots els arxius de la repressió franquista, tant els centrals de l’estat com els repartits pel territori de l’estat. Ens oposem al trasllat de més arxius a l’Arxiu de Salamanca. Els arxius de la repressió cal que estiguin a prop dels ciutadans i puguin tenir accés a la documentació en que es va basar la seva repressió. En aquest sentit demanem que a Catalunya i el país valencià s’obrin al públic els arxius repressius dels òrgans militars i policials del franquisme.

Comissió de la Dignitat, Barcelona 28 de juliol 2006.

"Una de les causes que han motivat l'incompliment del cap de l'executiu central, que es dóna per fet que no anullarà els judicis de guerra en base a informes jurídics que ho desaconsellen, és la divisió al propi PSOE. La vella guàrdia del grup parlamentari, que va protagonitzar la Transició amb la UCD, està presa encara del discurs contrari a 'reobrir les ferides del passat' i opta per 'passar pàgina' coincidint de ple amb el PP en el discurs". (Tribuna Catalana)

Zapatero deixa plantats Esquerra i ICV en la llei de la Memòria

En ser investit president del govern espanyol, José Luis Rodíguez Zapatero es va comprometre amb ERC i ICV, els que aleshores eren els seus únics socis estables, a rescabalar les víctimes del franquisme a través d'una llei. Els dos socis d'esquerres aspiraven, i aquest va ser el compromís aconseguit amb el PSOE, a una llei 'òmnibus' on es donés cabuda als maquis, gais, maçons, sindicalistes i tota aquella persona, col.lectiu o entitat que van patir alguna mena de perjudici per la seva activitat antifeixista. La principal demanda, assumida pel PSOE en votacions de proposicions no de llei diverses al Congrés, era però que s'anullessin tots els consells de guerra i judicis sumaríssims, entre ells el del president de Catalunya Lluís Companys, afusellat el mes d'octubre de 1940 al Castell de Montjuïc després que la Gestapo el detingués a França. Esquerra i Iniciativa van proposar a principi de la legislatura que fos el Congrés qui confeccionés la llei a partir de la creació d'una comissió de treball ad hoc.

Amb l'ànim de no polemitzar amb el PP i no convertir el tema en un “show mediàtic” el govern de Zapatero va oferir als grups fer la llei a partir d'una comissió interministerial i que fos aleshores el poder executiu qui, en base a les conclusions extretes, la redactés. Ara, després d'un any i mig de retard i de donar-hi molts tombs, Zapatero no preveu complir el seu compromís i bé tornarà la pilota al Congrés (cosa que faria impossible aprovar la llei aquesta legislatura) o donarà llum verda divendres que ve a un avantprojecte que quedarà molt lluny de complir les expectatives creades i crearà problemes al PSOE amb els seus entorns més esquerrans.

Una de les causes que han motivat l'incompliment del cap de l'executiu central, que es dóna per fet que no anullarà els judicis de guerra en base a informes jurídics que ho desaconsellen, és la divisió al propi PSOE. La vella guàrdia del grup parlamentari, que va protagonitzar la Transició amb la UCD, està presa encara del discurs contrari a “reobrir les ferides del passat” i opta per “passar pàgina” coincidint de ple amb el PP en el discurs. La por a que les tesis de la dreta espanyolista, acusant Zapatero de “revisionista”, quallin entre àmplies capes de la societat espanyola ha estat el que ha deixat en punt mort la llei. Davant d'això, ERC i ICV no tenen altre remei que, ja sigui presentant de nou una llei de la Memòria o bé demanant la compareixença de Zapatero, intentar obligar-lo a fer complir el seu compromís. Sens dubte que aquest serà un dels temes que més pàgines de diari ocuparà aquest agost. “En detriment de les negociacions amb ETA”, pensen a la Moncloa descansats.

Tribuna Catalana

Fidalgo i Aznar es llancen mutus afalacs i recorden vells temps

Per la seva banda, Aznar ha lloat el 'element vertebrador i cohesionador a Espanya' que ha suposat el paper jugat per Fidalgo menjo cap visible de CCOO, ocupant un 'paper protagonista' en l'última reforma laboral que per al president d'honor del PP ha estat 'tímida' i ha deixat 'temes importants en el tinter'. (El Insurgente)

"També ha volgut recordar Aznar que quan governava la 'constant entre nosaltres ha estat el respecte i la mútua comprensió de l'opinions i postures de l'altre'. El president de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, ha rememorat com el líder de CCOO 'va participar activament' en nombrosos acords socials, afegint –sense voler ser 'gosat', ha matisat- que aquest període va ser un de 'els més fructífers en matèria d'acords socials en la nostra història. (El Insurgente)

inSurGente.- Si abans-d'ahir els informàvem que el presumpte sindicat Comissions Obreres va participar en una jornada sobre Com planificar amb èxit un pla de reestructuració de plantilla, ara resulta que el secretari general de CCOO, José María Fidalgo, va visitar ahir dimarts el Campus FAES que se celebra aquests dies en Navacerrada (Madrid), convidat per la Fundació ultraderechista que presideix José María Aznar, per a participar en el curs Llibertat Econòmica i Globalització. Presentat pel propi expresident del Govern, el dirigent sindical va subratllar durant la seva intervenció que respecte al diàleg social "s'han fet molts acords, però el qual va funcionar @ser<3> el de 1997 (en al·lusió a la reforma laboral que es va escometre aquest any) que va tenir una època molt brillant, va assegurar. Facin clic en "Llegir més" per a ampliar la informació.

El Setmanal Digital/ inSurGente.- Similar valoració ha fet Aznar, que no ha escatimat elogis para Fidalgo, del que ha destacat el seu "gran sentit de la responsabilitat i una vocació molt marcada pel diàleg i el respecte per les opinions de tots". Cert és que les relacions que va mantenir CCOO amb els executius populars van ser molt bones, fins i tot millors que les quals ha pogut tenir en determinats moments el sindicat majoritari amb governs socialistes.

Assegura Fidalgo que el diàleg social "mai ho hem concebut com una col·lecció de fotos amb amics sinó com un compromís de continuïtat". El dirigent de Comissions Obreres ha criticat algunes de les polítiques portades a terme pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, i particularment aquelles impulsades pel ministre de Treball i Assumptes Socials, Jesús Caldera .

Així, Fidalgo considera, respecte al projecte de Llei de Dependència, que l'Executiu socialista "està anoréxico" perquè només controla el 19% del pressupost públic, el que li" limita" molt per a" implementar la llei". Sobre la immigració, el sindicalista creu que "la discussió està totalment desenfocada". Assegura Fidalgo que s'ha deixat que convisquin el" discurs buenista" de" tots per a dintre" amb el d'una "salvatge explotació", pel que resulta necessari arribar a un "punt mig", diu.

Uns altres dels assumptes pels quals ha mostrat certa preocupació ha estat l'educació. Fidalgo ha fet una crida perquè els dos grans partits arribin a un acord "consistent i durador", lamentant que el Govern de Sabater no hagi tocat "més contundentment" l'actual sistema educatiu.

Per la seva banda, Aznar ha lloat el" element vertebrador i cohesionador a Espanya" que ha suposat el paper jugat per Fidalgo menjo cap visible de CCOO, ocupant un "paper protagonista" en l'última reforma laboral que per al president d'honor del PP ha estat "tímida" i ha deixat "temes importants en el tinter".

També ha volgut recordar Aznar que quan governava la" constant entre nosaltres ha estat el respecte i la mútua comprensió de l'opinions i postures de l'altre". El president de la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials, ha rememorat com el líder de CCOO "va participar activament" en nombrosos acords socials, afegint –sense voler ser "gosat", ha matisat- que aquest període va ser un de" els més fructífers en matèria d'acords socials en la nostra història".

Web Insurgente

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos." (Josep Massot i Muntaner)

Les novel·les de la guerra civil.

Per Josep Massot i Muntaner

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel×la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novel×la Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novel×la sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina.

"La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius". (Miquel Ferrà Martorell)

Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor.

Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col·loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.

Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.

Pensam que aquesta novel·la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel·lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".

(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col·lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)

El PSM de Campos proposa cedir gratis terrenys als empresaris.

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

El PSM, preocupat pel fet que Campos pateixi la greu crisi de l'agricultura i "fonamenti la seva subsistència en el monocultiu de la construcció, amb un boom d'una urbanització desmesurada que un dia pot acabar i deixar un futur incert per al municipi", ha proposat a l'equip de govern dirigit per l'alcalde Andreu Prohens (PP) cedir de forma gratuïta terreny públic als industrials. Joan Juan, portaveu nacionalista, afirma: "Si l'Ajuntament cedeix per un període que sobrepassa els vint anys un terreny municipal, com per exemple un espai del camp d'esports per a una empresa privada que gestionarà la piscina, per quin motiu no fa un esforç per a cedir sòl a empreses que vulguin instal·lar els seus tallers o naus, creant així llocs de treball i no consolidar la perillosa dependència de la construcció". El PSM adverteix que en el terme de la comarca del Migjorn "no s'ha creat una infraestructura industrial; ni tan solament no existeix un projecte de polígon en condicions". En pobles veïns com Llucmajor, Porreres, Felanitx i Santanyí si que estan planificades les àrees industrials.

Notícia del Diario de Mallorca del 16 d'Agost de 2006

El PSIB-PSOE d'Alaró es nega a condemnar l'alçament franquista

Hola a tots/es des de Alaró.

Ja és oficial El PSOE d'Alaró, i totes les altres forces polítiques, Unió Mallorquina (Regionalistes), PSM (Nacionalistes) i el PP (sobren etiquetes), no pensen realitzar cap acte institucional de condemna del Cop d'estat de juliol de 1936, i de la posterior dictadura Franquista. El PSOE, amb el seu batle al capdavant, no ha volgut saber res de res sobre aquest tema, aduint que l'Ajuntament Alaroner, ja va fer tot el que havia de fer quan va subvencionar l'exposició, que sobre el 75 aniversari de la proclamació de la II República es va realitzar a Alaró entre els mesos d'abril i juny de 2006. Amb aquesta negativa, el PSOE incompleix les seves pròpies iniciatives, que a nivell estatal ha vingut promovent, dença que el Partit Socialista va prendre possessió del govern d'Espanya.

A nivell autonòmic, el PP s'ha negat a condemnar, per enèsima vegada, el cop d'estat i la dictadura del Franquisme, si en el mateix ple del Consell de Mallorca, no es condemnen els crims comesos en la zona republicana, l'assassinat de Calvo Sotelo i la vaga revolucionària d'octubre de 1934.

A nivell personal no descarto altre tipus de contactes per a intentar, en aquests dies que queden, que el PSOE i l'ajuntament condemnin amb un acte institucional el cop d'estat i la dictadura Franquista.

Seguiré informant.

Marçal

Web Ixent

"Ser simplement un apèndix del PSOE. És quelcom que no només mai no havia acceptat el PSM sinó que històricament sempre s'hi rebel·lava, tot i que elecció rera elecció així s'evidenciava. Com abastament s'ha analitzat aquí, el vot del PSM -resultats canten- sempre ha mantengut una relació amb el PSOE de vasos comunicants. Tanmateix, mai no ho volgué acceptar, el PSM. Fins i tot intentà experiments patètics de pactes, locals, amb el PP. Ara, a la fi, ho ha acceptat. Aquest és el fons real de la decisió del congrés. Que en aliar-se amb EU-Verds, molt més enllà del fum nominal que donin a la coalició d'esquerres, accepten la realitat que els seus coalitzats tenen molt clara des de sempre: la seva existència està en funció del PSOE". (Miquel Payeras)

"Aquest doble moviment estratègic encadenat del PSM - un: acceptació de ser un satel·lit del PSOE igual que EU-Verds; i, dos i per tant: anunciar a UM que no impedirà un pacte amb el PSOE- és el que situa el partit de Maria Antònia Munar en una posició tàctica envejable, en vistes a les eleccions de l'any que ve". (Miquel Payeras)

La gran opció d'UM

UM no ho té bé per a les eleccions. És una evidència. Tampoc a més llarg termini el futur no li somriu, igual que a la resta dels petits, perquè no té altre camí que el de l'esquerra o el de la dreta ja que l'espai per a forces autòctones i/o nacionalistes cada vegada s'aprima més. Tanmateix, l'any que ve, segons com anassin els resultats de les eleccions, podria tenir una possibilitat molt atractiva per als seus interessos a curt termini. La que el PSM li brindava aquesta setmana novament.

Deia el portaveu en el Consell del PSM, Antoni Alorda, que «convida» UM a rompre amb el PP ara o després de les urnes per fer un nou Pacte de Progrés. El fet que la invitació la fes qui és un dirigent de l'actual PSM que un dels més favorables procoalicionistes amb EU-Verds i que alhora ha estat el més àcids crítics a UM és significatiu. Per una banda indica la passa vertadera que donà aquest partit en el seu últim congrés, quan se va desfer dels anomenats renovadors. Més que optar pel Bloc, que mai no se farà, o per la Coalició d'esquerres, que aquesta sí, el que suposà la decisió va ser assumir per primera vegada, en tres dècades, la pròpia realitat del PSM. Que és la mateixa que els dirigents d'EU-Verds reconeixen per al seu cas sense cap problema. Ser simplement un apèndix del PSOE. És quelcom que no només mai no havia acceptat el PSM sinó que històricament sempre s'hi rebel·lava, tot i que elecció rera elecció així s'evidenciava. Com abastament s'ha analitzat aquí, el vot del PSM -resultats canten- sempre ha mantengut una relació amb el PSOE de vasos comunicants. Tanmateix, mai no ho volgué acceptar, el PSM. Fins i tot intentà experiments patètics de pactes, locals, amb el PP. Ara, a la fi, ho ha acceptat. Aquest és el fons real de la decisió del congrés. Que en aliar-se amb EU-Verds, molt més enllà del fum nominal que donin a la coalició d'esquerres, accepten la realitat que els seus coalitzats tenen molt clara des de sempre: la seva existència està en funció del PSOE. Com a vàlvula d'escapament pels vots queixosos amb els socialistes i, alhora, com -termes ciclistes, ara que hi ha el Tour- cotxe granera perquè cap vot per l'esquerra se pugui perdre. O, quan al PSOE li va bé, doncs l'efecte contrari. En tot cas, però, donant suport al PSOE si el necessita per governar. Per això la decisió, més enllà dels noms, és confirmar l'eix únic esquerra-dreta de forma definitiva.

Naturalment, en acceptar aquesta realitat, els dirigents del PSM han de canviar la seva estratègia en relació a UM, a qui durant tres anys han tengut empitonada. Perquè el germà gran de la Coalició d'esquerres, el PSOE, només té una sola opció, una única possibilitat d'arribar al poder. Pactar amb UM. Com a natural conseqüència, el PSM i EU-Verds, o sigui la Coalició, han de demostrar als nacionalistes que no posaran pals a les rodes per reeditar un pacte al mode de 1999: PSOE i UM que mirin d'entendre's i, llavors, si és així, la Coalició farà com si se fes valer però mai no posarà en perill l'acord substancial entre nacionalistes i socialistes. Aquest és el missatge de fons de les declaracions de l'altra dia d'Alorda. Que s'alineen amb les fetes per Miquel Rosselló, dirigent d'EU-Verds, fa uns mesos. Declaracions que en el cas del PSM haguessin estat impossibles fa no res. Aquest doble moviment estratègic encadenat del PSM - un: acceptació de ser un satel·lit del PSOE igual que EU-Verds; i, dos i per tant: anunciar a UM que no impedirà un pacte amb el PSOE- és el que situa el partit de Maria Antònia Munar en una posició tàctica envejable, en vistes a les eleccions de l'any que ve. Sempre, emperò, donant per fet que: a) no desapareix ni se queda amb una força que no sigui desequilibrant, i b) que el PP no té majoria absoluta. I també tenint en compte que, si se produís, seria un reflex puntual, sense que el futur a llarg termini li somrigués. Però si aquest escenari se concretàs el panorama que se li obriria a UM per fer-se valer podria ser com mai no ha passat. Tendria a l'abast l'alcaldia de Palma, el Consell i alguna conselleria. Amb l'esquerra o amb el PP. No és poc curiós que tal escenari, vist i sentit el que han dit els crítics a UM en aquest tres anys, sigui el gran anhel de PSOE, EU-Verds i PSM. Però és comprensible, sens dubte: les cadires estiren més que res. Ara, cap a on s'inclinaria UM perquè li donassin el botí, arribat el cas, doncs això ja...

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2862+6+165044

(16-VII-06)

Francesc de B. Moll i la generació literària dels anys 70

"Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau..."

Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Siqueiros, Gabriel Noguera, Antoni Serra...

Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, col·lecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig col·laborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.

Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.

En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.

Miquel López Crespí

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• El PSOE romp el Pacte Progressista a Eivissa
• Grosske diu adéu a ERC
• Maulets i el que no ha fet l'esquerra oficial en 30 anys
• Pollença: la coalició PSM, ERC, EU no va ser possible
• El Partido Comunista de España no va d'Izquierda Unida
• El mercadeig de sous i cadiretes i les eleccions de 2007
• Eleccions 2007 - ERC demana un gest a PSM i EU-Verds
• El PSOE mata el Pacte Progressista a Eivissa
• La Diada i el PP-UM: encimentadors i devastadors de Mallorca
• La Diada de Mallorca i la intel·ligència de Munar i UM

• General [203]
• Articles [13]
• Història del Pacte de Progrés [1]
• Literatura [18]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom