Per la Independència, la República i el Socialisme

Diari de Balears: On és l'esquerra?

"Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?" (Miquel Payeras. Diari de Balears)

Aquesta setmana la coalició PP-UM rebutjava les esmenes de l'esquerra presentades al projecte de llei de rebaixa de l'Impost de Successions i Donacions. Lògic. Tota la dreta del món occidental està atacant en els últims anys aquest impost. Perquè és liberal. Perquè incrementa la manca d'igualtat d'oportunitats. Perquè, en paraules del manifest signat als Estats Units per, entre d'altres, Bill Gates, Georges Soros i l'economista liberal Paul Krugman, disminueix la possibilitat de la «circulació de les élites». És a dir, impulsa la desigualtat per naixement. Per això el rebutgen els liberals nord-americans i el defensen els conservadors i ultra conservadors, ja que és una de les mesures més retrògrades que ha pres George Bush. A Balears, la coalició PP-UM defensa la fàctica supressió d'aquest impost igual que a la resta d'Espanya fa, ara, Esperanza Aguirre a Madrid, o defensava, abans, Rodrigo Rato. O a Itàlia també va fer Silvio Berlusconi. És pertinent la citació dels personatges nacionals i internacionals per adonar-se de amb qui s'alienen Jaume Matas i Maria Antònia Munar. A l'esquerra i el nacionalisme opositor la cosa ha caigut... doncs, com sempre: EU-Verds aixequen una mica la veu, el PSOE no gaire i el PSM no consta si té opinió al respecte. En una societat com la balear, a un any de les eleccions, una mesura com aquesta hauria de posar en peu de guerra l'oposició. Primer, per una qüestió de principis, ja que els privilegiats que se'n beneficiaran seran una ultra minoria mentre que els perjudicats -via eliminació d'una font d'ingressos per a l'hisenda pública regional- són la immensa majoria, més quant manco tenen. Dos, per una qüestió d'interès partidista, de pragmàtica forma d'actuar: la majoria dels votants a les eleccions locals i regionals de l'any que ve seran emesos per persones que guanyen en tota la seva vida professional una quantitat que ni de lluny els permet estalviar i invertir el suficient com per beneficiar-se d'aquesta mesura que els perjudica en restar entrada de doblers públics. El mateix PP ho reconeixia implícitament en dir que la iniciativa beneficiarà els que hagin estalviat «manco de 400.000 euros». Ara vostès suposin qui pot estalviar «manco» d'aquesta quantitat i, posem per cas, més de 50.000 euros, amb la intenció de cedir-la o llegar-la i se n'adonaran de la injustícia que suposa la iniciativa. En condicions polítiques normals seria una actuació suïcida per part del partit del Govern, perquè amb una normal oposició l'atac seria fàcil i amb conseqüències devastadores. Tanmateix, el PP i UM la perpetren al manco d'un any de la cita electoral. Perquè naturalment saben que la resposta serà poca, o nul·la. I tenen raó. A la vista està. No estaria malament saber quants de dirigents dels partits d'esquerra se'n beneficiaran d'aquesta mesura. Què hi posarien messions, vostès, que són més d'un i de dos i de tres...?

És el mateix que passa en tants d'altres àmbits. Per exemple, tots els patricis del PSOE, PSM i EU-Verds s'omplen la boca de protecció del medi ambient, els recursos naturals, etc. Doncs, vostès, si militen en algun d'ells, demanin quins dels seus dirigents té piscina a ca seva. Se'n durien sorpreses. I què, me diran? Mirin: una piscina de 4 metres d'amplada per 8 de llargària i 1,5 de profunditat encabeix 50.000 litres d'aigua, dolça habitualment. La qual s'evapora a raó de quasi un 1% diari, i es contínuament reposada. Això significa que durant l'estiu -100 dies- la piscina haurà estat omplerta dues vegades: 100.000 litres. Per altra banda, el consum d'una persona i dia d'aigua es calcula generosament entorn dels 300 litres. Amb la meitat se pot passar ben bé. Però siguem generosos. Una família de 3 persones, doncs, a l'estiu gasta 90.000 litres. O sigui 10.000 manco que la piscina d'alguns dels nostres patricis d'esquerra que llavors ens recomanen estalviar d'aigua. Només són dos exemples. Si se tresca se'n poden trobar molt més: demanin vostès a quin tipus de casa viuen els aristòcrates d'esquerra i se n'adonaran de quina idea poden tenir del problema social que és l'accés a l'habitatge. En fi, que vist així, i no sé quina altra manera hi podria haver de veure-ho, és normal que la mesura antisocial presa pel PP-UM aquesta setmana hagi passat quasi desapercebuda perquè, al cap i a la fi, on és l'esquerra?

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2848+6+164276

(2-VII-06)

Història del PSM (I)

Quan el PSOE demanava "unitat de l'esquerra" i era solament per acabar amb el PSM. (I)

"S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE)". (Miquel López Crespí)

Coberta de la història alternativa de la transició, el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). En aquest llibre hom pot trobar nombrosos capítols dedicats al PSM i als intents de la dreta (UCD) i els reformistes (PSOE i PCE) per a provar de neutralitzar o matar el nacionalisme d'esquerra.

Amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE).

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents:

"1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i del pobles [que integren l'Estat espanyol]". En el punt 8è es feia referència a "l'urgent reconeixement dels Països Catalans com a marc de la nostra nacionalitat", i en el punt 9 (en un nova crítica a la Constitució pactada d'esquena del poble entre burgesos, franquistes i forces obreres reformistes) es demanava "La defensa i impulsió del dret a la Federació del poder autonòmic de les Illes amb els de Catalunya i el País València" (punt expressament prohibit en la Constitució espanyola). El carrillisme illenc no estava per a anar bastint la nostra nacionalitat (els Països Catalans) i els dirigents del PCE maldaven contra el nacionalisme d'esquerres, criminalitzant l'esquerra revolucionària.

Ignasi Ribas (aleshores dirigent carrillista) deia a Llorenç Capellà (entrevista apareguda en el llibre Les ideologies polítiques a Mallorca, pàg. 164): "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel×lectuals desconnectada de la realitat popular"(!).

Què tenia a veure aquest tipus de partit (el PSM del 77-78) amb les renúncies que des de feia dècades practicava la direcció del PCE? Era evident, per tant, que un tipus de partit nacionalista, esquerrà, republicà, antiborbònic, socialista conseqüent (és a dir, el PSM), molestava als oportunistes de tota mena (i als poders fàctics de les Illes i de l'Estat). D'aquí les campanyes i provatures per a desvirtuar la seva radicalitat.

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeres" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la il·lusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Memòria històrica de la lluita antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970

Cecili Buele. Intervenció en el Congrés de Diputats.

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a col×laborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.

Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebel×lió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nul×litats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma

Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.

Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.

Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.

L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

Publicat a la revista L'Estel

"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)

La resistència antifranquista a Mallorca (II)

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que va ser criminalitzat pels carrillistes i altres sectors dogmàtics i sectaris propers al PCE.

Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels "encerts", especifiquen:

"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".

L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".

Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un il×legible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.

Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

La resistència antifranquista a Mallorca (I)

Revista dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (fotografia central) va ser detingut més de quaranta vegades per haver estat d'ençà l'any 1962 a l'avantguarda de la llibertat del nostre poble i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

N'Antoni Serra ja havia parlat d'aquest tema en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàgs. 18-19). "Quan l'any 1961 vaig tornar a la Ciutat de Mallorca per dedicar-me al periodisme a Última Hora, després d'una llarga estada a València, vaig tenir la impressió superficial que a l'illa havien acceptat el franquisme com una realitat inamovible. Fins i tot semblava que hi havia una certa eufòria feliç, ja que eren els primers anys de turisme massiu, l'època en què tothom que volia presumir d'esser qualcú obria una botiga de souvenirs. Em vaig proposar de connectar amb els grups clandestins, però no compareixien per enlloc. M'havien dit que els comunistes [l'escriptor Antoni Serra parla dels carrillistes] eren els únics que havien tingut capacitat per a mantenir l'estructura de partit dins la clandestinitat, fins i tot es parlava d'un famós 'Mestre' que havia sobreviscut a la repressió del 36, però jo no aconseguia de trobar l'enllaç que fes possible la presa de contacte.

Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

'I així, entre indecisions i temors, amb una clandestinitat tan clandestina que semblava silenci de cementiri, no vaig arribar a entrar en relació 'oficial' -diguem-ho de qualque manera- amb cap grup polític fins l'any 1967. Sí, a la fi, vaig localitzar, o em localitzaren a mi, per esser més exactes, els comunistes... Però, no havien d'esser els comunistes autòctons, aleshores Partido Comunista de España, amb qui vaig arribar a fer tec, sinó amb els del PSUC del Principat, que per aquell temps comptaven amb tres cèl×lules, completament ocasionals, a Ciutat".

Les primeres manifestacions il·legals que es feien a Ciutat, la creixent embranzida dels partits i organitzacions que lluitàvem efectivament per la República i el socialisme, la forta repercusió -tant a nivell de les Illes com a nivells estatal i internacional- que tengueren els fets de Lluc de 1975, en lloc d'animar el PCE a fer una passa cap endavant, serví, més que res, per a preocupar-lo. Un informe secret del Comitè Local de Mallorca que coneixem gràcies a la reproducció que en fa l'historiador Antoni Nadal al seu llibre El 1r de maig a Mallorca (1937-1989) (vegeu pàgs. 35 i 36) ho demostra ben a les clares.

Pel desconcert que palesa, per la dèria contra els grups comunistes, per la por envers les accions del poble en mig del carrer que posa al descobert, per la debilitat orgànica i de direcció que afirmen patir, aquest és un document vertaderament interessant que exposa ben a les clares la ficció de la pretesa "majoria" del carrillisme dins l'ampli ventall de l'esquerra mallorquina. És evident que el PCE tenia força militants si el comparam amb els partits burgesos que aleshores començaven molt tímidament a perfilar-se (simples personalitats sense cap base). El mateix PSOE era una sigla, històrica, això ningú no ho nega, però amb quatre advocats (si hi arribaven!) i res més.

Aquesta debilitat de la socialdemocràcia illenca és ben evident en el llibre de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal (L'oposició antifranquista a les Illes, Editorial Moll 1977, pàgs. 110-118). L'UGT (el sindicat del PSOE) declara: "Acabada la guerra, la FB-UGT és desmantellada completament i no es torna a reimplantar fins el 23 de gener de 1974, participant, entre altres, Gabriel Sevilla, José Luis Martín i Emilio Alonso" (Pàg. 112 del llibre abans esmentat). I en la pàgina 114, en l'apartat referent al nombre de militants que té l'UGT, declaren tenir-ne cent vuitanta-set! (I si aquests eren els militants del sindicat, ja podem imaginar el que era aleshores -1975- el PSOE!).

Però el curiós document intern dels carrillistes illencs demostra d'una manera clara i llampant la preocupació (evidència del creixement de l'esquerra revolucionària a Mallorca) que els produïen "los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria".

Amb por que les seves minvades bases obreres es poguessin "contagiar" d'idees republicanes, nacionalistes, o marxista-leninistas; atemorits que les accions i creixent implantació (tant de l'OEC com de les Comissions Obreres Anticapitalistes, o dels altres grups revolucionaris: la CNT, trosquistes, maoistes, independents, cristians o les mateixes Plataformes Anticapitalistes de Barris) de tot l'ampli ventall que no volia pactar amb la burgesia i el franquisme, els carrillistes -pensant únicament en llurs seus fantasmals organismes unitaris sense base en la vida real mallorquina, del tipus Taula Democràtica o Junta Democràtica de Mallorca, aclareixen en l'esmentat informe secret que (punt 5è del document): "Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático [la qual cosa volia dir si acceptàvem els pactes i les manipulacions "normals" en la seva pràctica] y de acuerdo con la actualidad política aceptamos situaciones conjuntas. Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones".

El revelador informe intern que comentam no té data, però l'historiador Antoni Nadal ens diu que es degué escriure "algun temps després del 1 de maig" (de 1975). Textualment, el document diu:

"En cuanto a la campaña que el Partido lanzó en el pasado 1º de Mayo, el Comité Local se hizo una autocrítica por una serie de razones que se tenían que haber tenido presentes a la hora de analizar las perspectivas de lucha democrática en esta jornada de lucha.

Los errores se podrían resumir en:

1º.- Ambiguedad de los objetivos reflejados en el comunicado interno (acta de la reunión del Comité del 6 de Abril).

2º.- En este comunicado pedíamos iniciativas a la base pero éstas no se discutieron porteriormente. Solamente el Comité Pro 1º de mayo las trató para su inmediata ejecución.

3º.- El Comité Pro 1º de Mayo se reunió, a última hora, con presuras y nerviosismo e intentó cubrir la falta de organización con medidas de eficacia.

4º.- Sobrevaloración de la manifestación de 100l.

5º.- Equivocaciones en los contactos con los grupos izquierdistas con los que intentamos una acción unitaria. Frente a estos grupos nuestra postura debe ser clara, si aceptan un planteamiento democrático y de acuerdo con la actualidad política aceptamos actuaciones conjuntas.

Si no lo aceptan, nuestra respuesta no puede ser nunca ambigua o que se preste a confusiones y críticas, debido a nuestras rectificaciones.

6º.- Confusión de citas y horas para la manifestación.

7º.- Posturas poco decididas y de temor en el momento de arrancar la manifestación.

8º.- Falta de un piquete (completo) que tomara decisiones.

9º.- Lanzamiento conjunto de octavillas del Partido Comunista y CCOO (por razones de eficacia y rapidez, pero erróneo completamente).

10º.- Falta de dirección política en los actos de Lluc. Un acto de la Junta Democrática debe ser siempre una manifestación cívica y seria, una expresión de la exigencia de democracia del pueblo. Lo que no puede convertirse es en una manifestación de 50 jóvenes; en gritos y consignas (por muy auténticas y sentimentales que sean).

11º.- El Partido Comunista no puede tomar hoy en Mallorca una actitud pasiva ante un acto de masas.

12º.- El Partido Comunista no puede abandonar el trabajo normal y dedicarse exclusivamente a la agitación. El Comité ha aceptado la propuesta de formar una comisión dedicada a planificar las acciones de agitación y llevar a cabo todas las que no necesiten colaboración amplia del Partido Comunista.

13º.- Ante detenciones como en Lluc o futuras posibles detenciones el Partido Comunista no puede tener horas y días de desorganización, los actos represivos no pueden separarnos de nuestros objetivos.

14º.- El Partido no puede hacer pintadas en monumentos y edificios de significado histórico".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Oportunistes i menfotistes, vividors del romanço, sectaris i dogmàtics, mentiders i gent de mala fe... el panorama de la barbàrie.

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades.

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novel·les i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intel·lectuals de tots els països i contrades).

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novel·la, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.

Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Miquel López Crespí

Diari de Balears: UM, el PSM (renovador) i el PSOE

"Sí, això sí que podria passar i seria lògic atenent a la història electoral i a les cultures ideològiques i polítiques de PSM i PSOE. És a dir, que l'efecte que tendria l'erosió de la tensió renovadora no seria desviar vot cap a UM, impossible, sinó cap el PSOE. La qual cosa buidaria la coalició d'esquerres d'una part de vot que necessitaria com l'aire per respirar. En condicions normals (això és: els renovadors deprimits i no activats com semblen estar) la coalició podria fer front a una pèrdua important de vot (fins el 40%) i així i tot aspirar a tenir 3 diputats, tal i com s'analitzà en un altre article. Ara bé, si l'erosió renovadora se manté, com fa cara, les coses canvien. Perquè el que representen no és homogeni però sí que les múltiples decisions individuals poden respondre al cap i a la fi a una sola voluntat: vot anti-PP". (Miquel Payeras)

És un tema interessant, el de la pretensió d'UM de xuclar vots dels renovadors ex o encara membres del PSM. Pur debat teòric revifat arran del relativament famós sopar de la setmana passada entre els excaps dels moviments renovador Jaume Sansó i Mateu Crespí i membres d'UM, i la conversió de la trobada en espectacle mediàtic ben a posta, així com amb les declaracions de Pere Muñoz, a l'entrevista de l'altre dia, a les quals posava UM com a únic referent del nacionalisme.

Primer de tot convé precisar algunes coses. Pel que conta un dels del sopar famós, que no és d'UM, allò va ser un abús de confiança. A banda del fet que s'ho haurien d'haver imaginat, és versemblant: basta veure les paraules i l'estructura de la notícia apareguda divendres a tots els diaris. Coincidien. Talment com quan se fan ressò d'un comunicat institucional. Allò tenia, té, tota la pinta d'haver estat una trampa parada a Sansó i a Crespí amb l'única intenció, per altra banda prou coneguda, de ficar el dit a la ferida i ben ple de sal. La rectificació pública de Sansó i una posterior valoració privada de Crespí abunden en la idea. Per altre costat, les declaracions de Muñoz només se poden entendre com un puntual excés, que possiblement ell mateix s'adonà tot d'una de la necessària matisació que hauria calgut, perquè del contrari no mereixerien més comentari que demanar-li a veure perquè no se fotografià amb la camiseta que tantes vegades usà: «Salvem la Real».

Al capdavall, anècdotes a banda, la qüestió és si aquest joc mediàtic que desplega UM té qualque fonament real. Doncs no. Cap ni un. Tal com ja s'ha argumentat en d'altres ocasions, el vot entre UM i PSM, o viceversa, no presenta històricament cap transvasament estadísticament significatiu en el conjunt de Mallorca. Mai. I ja duim moltes conteses electorals. Fins a la data, vint-i-vuit. De tota mena. Si s'atén només, com cal, a les autonòmiques, la inexistència del fenomen se demostra nítidament. Excepte algun cas aïllat sempre en clau local i sense que tengui cap rellevància insular, en cap ocasió (1983, 1987, 1991, 1995, 1999 i 2003) els vots d'UM i PSM no s'han mesclat. Per què? Doncs perquè amb qui es mesclen respectivament és amb el PP i amb el PSOE. Agradi o no. Així ha estat sempre. I allò que ha passat en sis vegades autonòmiques, que és el mateix que ha passat a les vint-i-dues vegades restants en què s'han muntat urnes, perquè hauria de deixar de passar l'any que ve? No hi ha cap raó lògica per esperar-ho. De fet, un dels dos renovadors presents al famós sopar UM-PSM de la setmana passada comentava ahir mateix que del que fou el moviment renovador no aniran a parar a UM més que algun grapat de vots a un o dos pobles molt petits sense que tenguin cap mena d'importància global, però que, en canvi, qui s'omplirà les bosses serà el PSOE. La mateixa anàlisi feia també un dels fundadors del PSM fa deu dies: calibrava que la pèrdua en favor del PSOE podria ser a la Part Forana no inferior a una tercera part (sobre els resultat de 2003) i molt, molt major a Palma.

Sí, això sí que podria passar i seria lògic atenent a la història electoral i a les cultures ideològiques i polítiques de PSM i PSOE. És a dir, que l'efecte que tendria l'erosió de la tensió renovadora no seria desviar vot cap a UM, impossible, sinó cap el PSOE. La qual cosa buidaria la coalició d'esquerres d'una part de vot que necessitaria com l'aire per respirar. En condicions normals (això és: els renovadors deprimits i no activats com semblen estar) la coalició podria fer front a una pèrdua important de vot (fins el 40%) i així i tot aspirar a tenir 3 diputats, tal i com s'analitzà en un altre article. Ara bé, si l'erosió renovadora se manté, com fa cara, les coses canvien. Perquè el que representen no és homogeni però sí que les múltiples decisions individuals poden respondre al cap i a la fi a una sola voluntat: vot anti-PP. Aleshores què si no Zapatero els hi queda? En efecte, ho deia ahir un dels dos ex caps renovadors, per a un votant autonòmic tipus del PSM que no vulgui votar la coalició, i ja que no té el seu partit com a oferta electoral única, i com que la possibilitat de votar a UM és com un acudit, Zapatero esdevé l'únic vot anti-PP, convertint l'habitual vot nacional en autonòmic. Per aquí precisament me pareix a mi que s'expliquen els molts de nervis que se noten en el PSM i EU-Verds.

Miquel Payeras, periodista

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?

Coalició electoral amb UM o bloc d'esquerra nacionalista?

"No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l''Espanya imperial'. (Miquel López Crespí)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001. Fanny Tur i Miquel López Crespí sempre han estat a l'avantguarda de la lluita en defensa del nostre territori i de la cultura catalana.

"Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en 'bloc nacionalista', apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del 'bloc d'esquerres' en 'bloc nacionalista' és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda". (Miquel López Crespí)

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana i del nostre territori. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Els problemes del PSM s'han agreujat al màxim d'ençà el Congrés en el qual decidiren presentar-se a les eleccions del 2007 juntament amb EU, ERC i els Verds en una coalició electoral que alguns confonen amb un bloc d'esquerres. Nombroses agrupacions han abandonat el partit i, som a l'estiu, ja han començat els sopars i les trobades per a coordinar-se lluny de la direcció de Gabriel Barceló i Nanda Ramon. Però els problemes no vénen tan sols produïts per les agrupacions que han marxat i, pel que sembla, es van apropant a Maria Antònia Munar; sinó que també procedeixen dels canvis sobtats d'estratègia que mantenen militants i tot l'electorat del nacionalisme progressista sense saber què fer en unes circumstàncies tan canviants.

Som molts els que des de fa anys demanam una regeneració de la vida política, la retirada dels polítics que feren malbé el nostre Pacte de Progrés i, també, l'inici d 'un procés de construcció d´una força política, un bloc d'esquerra nacionalista que tendria molt poc a veure amb una simple coalició electoral bastida a les totes i feta només per a servar un parell de sous i cadiretes. Confiàvem que Gabriel Barceló aniria en aquesta línia i per això sovint hem donat suport públic a la idea de nova força política illenca, de bloc d'esquerra nacionalista. Però no guanyam per ensurts. Just fa uns dies, a diferència del que l'amic Biel Barceló proclamà quan guanyà el Congrés, el bloc d'esquerres s'ha convertit en "bloc nacionalista", apte per a admetre Unió Mallorquina. Com quedam? Si s'havia de fer un bloc d'esquerres era evident que no hi havia lloc per Maria Antònia Munar i tots els seus. Ens demanam d´on i com ha sortit aquesta nova proposició. O és que ara UM s'ha convertit en l'avantguarda del nacionalisme progressista i ecologista? Sincerament no s'entenen tants canvis accelerats a no ser que tenguin relació amb l'apropament, precisament envers Maria Antònia Munar, de la majoria d'agrupacions que són sota la influència del batle de Vilafranca, Jaume Sansó, de l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí, o de Josep Gomila. Ens demanam si la conversió del "bloc d'esquerres" en "bloc nacionalista" és producte d'aquesta canviant i complicada situació electoral. Alhora, més que una clara estratègia per anar bastint una força alternativa a la dreta que ens malgoverna ens trobaríem davant una direcció, la del PSM, partit per al qual sempre he demanat el vot, per a la qual més que una estratègia amb vistes al futur tan sols hi hauria el conegut tacticisme de passar un dia per arribar a l'altre i ja veurem el què s'esdevé. I Així sincerament no anam a part ni banda.

Imagín que la situació per a Nanda Ramón, Gabriel Barceló i tota la nova executiva sorgida del darrer congrés no és gens favorable. Potser no imaginaven una fuita de tal magnitud. Veure reunits gent d´UM com l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà, i el regidor Martí Ochogavía; juntament amb Bernat Bauçà i Joan Sastre de Porreres amb el batle d'Alcúdia Miquel Ferrer i l'advocat Josep Melià amb els que fins ara mateix eren els que havien d'encapçalar les candidatures del PSM a les municipals i autonòmiques és un mal tràngol. Ho puc arribar a comprendre malgrat que no compartesc gens ni mica una hipotètica exclusió de l'"esquerra" del futur bloc, o de la coalició, si no hi ha temps per a començar a bastir el bloc. Si en la proposta de Gabriel Barceló hi ha d'haver la dreta, en aquest cas UM... on queda el paper de l'esquerra, dels moviments alternatius que, precisament durant tots aquests anys, han portat la flama de la resistència contra el desenvolupisme del PP-UM? Un bloc d'esquerres amb els lluitadors i lluitadores del moviment antiautopistes, dels sindicats que critiquen la reforma laboral signada per UGT i CC.OO. amb la patronal fent costat als uemistes de la Presidenta? Sincerament no acab d'entendre el significat del canvi i crec que l'actual direcció del PSM té el deure d'anar explicant tots aquests embulls de mala digestió als seus electors, a tots els militants i simpatitzants que durant els darrers trenta anys han estat la columna vertebral del nacionalisme progressista a les Illes.

El dilema en què es troben els amics que han guanyat el congrés del PSM és prou greu. Pens que l'actual direcció haurà d'anar perfilant les seves propostes d 'una forma entenedora i amb molt de seny. Girades de cent vuitanta graus podem acabar d'enfonsar el vaixell que, com tothom pot constatar, té ja diverses vies d'aigua.

Entenc que la proposta de bloc nacionalista, deixant de banda la comprometedora paraula "esquerra" i acceptant la inclusió d'UM, ve donada a conseqüència de les acusacions d'"extrema esquerra" llançades pels renovadors de Mateu Crespí i Jaume Sansó. Independentment de la ridiculesa de l'acusació (quina idea tenen sobre el que és l'extrema esquerra?), si els renovadors continuen amb la seva campanya a la part forana de Mallorca insistint que ells són de centre i progressistes i que el PSM, amb l'aliança amb els "comunistes", ha caigut en l'extrema esquerra, el PSOE es podria menjar milers de vots del PSM deixant el camp lliure a Maria Antònia Munar per la banda del nacionalisme. Quina broma, emperò, definir com a "nacionalistes" els autèntics regionalistes! Aleshores, i ja ho ha fet en nombroses ocasions, Maria Antònia Munar reclamaria, i ja reclama!, ser la vertadera i genuïna representant del nacionalisme mallorquí. I per a rematar encara més aquesta històrica victòria damunt el PSM, la presidenta aconseguiria, de rebot, no solament l'aliança amb totes les agrupacions que han deixat el partit, sinó que finalment aconseguiria igualment la desitjada i sempre somniada aliança amb CiU. El cercle quedaria tancat definitivament. Escorant el PSM cap a Esquerra Unida, UM es consolidaria com a única força nacionalista autòctona i es menjaria una tallada impressionant del PSM i rebent, i això és molt important, tot l'ajut que li pot oferir una CiU en vies de creixement i amb expectatives de guanyar les eleccions a Catalunya Principat.

Si és aquesta l'operació que pretén aturar el PSM amb el seu canvi de "bloc d'esquerres" a "bloc nacionalista" s'ha d'explicar amb urgència a tots aquells que li hem donat i donam suport. En cas contrari l'electorat pot pensar que no hi ha una estratègia clara de futur. Cal dir per endavant, que per a tots aquells que hem criticat i criticam els errors d'UM, les males conseqüències que per a les Illes té el seu pacte amb el PP, ens és de molt mal assimilar una proposta que sabem ben cert que és rebutjada per bona part del moviment ecologista i conservacionista de les Illes, per tota l'esquerra alternativa que d'ençà anys és enmig del carrer demanant no solament un canvi de polítics sinó, i això és el més important, un autèntic canvi de política. L'hora de la simple cosmètica, de l'escampar fum per a poder continuar servant sous i cadiretes, ja fa temps que ha passat. El país, la nostra terra, és en crisi contínua i el procés d'alienació avança sense aturar. No necessitam vividors del romanço sinó homes i dones com els que aturen les excavadores a Eivissa, com els que surten a defensar la llengua i la nostra cultura, els drets de les classes populars de les Illes sempre menyspreats per un capitalisme salvatge i especulatiu que farà de la nostra terra un desert d'asfalt i formigó per a clavar-hi allà dalt la bandera de la victòria franquista amb el brau de l'"Espanya imperial".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (27-VI-06)

L'hora de dinar per ERC .

"Ja fa un mes que PSM va prendre la decisió de fer la coalició d'esquerres. Amb el temps que ha passat des del congrés a hores d'ara hauria d'haver transcendit quelcom positiu, en relació a la coalició esquerrana. Tanmateix no res es diu. Se sap que s'han celebrat converses, més o manco formals. La setmana passada s'havia de veure el PSM amb EU-Verds i ERC, per separat. No consta si a la fi es reuniren i en el seu cas què acordaren, si és que arribaren a algun acord. Això sí, pareix, pel poc que transcendeix, que ERC juga a guanyar temps". (Miquel Payeras)

El nacionalisme va mogut, a Mallorca. És una situació estranya que ningú no pot assegurar si respon a una efervescència de fons o si bé i pel contrari es queda tot en la simple superfície com a fals reflex mediàtic i prou. Però es mou, és indubtable. Ja fa un mes que PSM va prendre la decisió de fer la coalició d'esquerres. Amb el temps que ha passat des del congrés a hores d'ara hauria d'haver transcendit quelcom positiu, en relació a la coalició esquerrana. Tanmateix no res es diu. Se sap que s'han celebrat converses, més o manco formals. La setmana passada s'havia de veure el PSM amb EU-Verds i ERC, per separat. No consta si a la fi es reuniren i en el seu cas què acordaren, si és que arribaren a algun acord. Això sí, pareix, pel poc que transcendeix, que ERC juga a guanyar temps. És com si els republicans donassin llargues. I els nirvis dels altres comencen a aflorar. No només per l'actitud dels independentistes sinó sobretot quan es combina amb el moviment renovador anti-PSM.

Els renovadors han aconseguit en escassament un mes inocular molts de nirvis a tothom. En especial al seu encara partit. La reunió renovadora de Pollença, tot un desafiament, va ser contestada per la direcció amb un anunci públic que la coalició d'esquerres serà nacionalista. La prova del cotó. Que la direcció d'un partit que té trenta anys d'història nacionalista orgànica hagi de sortir a dir en públic que l'operació de muda que impulsa és nacionalista... doncs en castellà hi ha una dita que va perfecte per a l'ocasió, ja saben: allò que del que se presumeix... Encara més feblesa demostra la direcció amb la inactivitat com a resposta davant les públiques conspiracions anti-PSM per tot arreu i -que hi hagi constància- sense obrir cap expedient d'expulsió. Una direcció que se sent legítima no deixa passar aquestes actituds públiques que objectivament corquen les expectatives del partit. Si ho fa és que està paralitzada pel temor, resant perquè passi el temps i s'arreglin les coses totes soles. Possiblement el que temi és el mateix que aixeca terror a EU-Verds: que el desgast pel flanc renovador no s'aturi sinó tot el contrari. Amb la qual cosa, passi el que passi, el perjudici anirà per a la coalició d'esquerres. No es pot perdre de vista, emperò, que el moviment renovador no és un bloc homogeni, i fins que no es constitueixi com a tal, si és que finalment ho fa, no es podrà avaluar quin potencial podria tenir.

En aquest panorama tan confús, la direcció d'UM hi afegia dimecres el seu granet de fum. Es reuniren a sopar l'ex batle de Santa Eugènia del PSM Mateu Crespí i l'encara batle del PSM de Vilafranca Jaume Sansó, amb tres membres d'UM: el batle de Porreres, Joan Sastre, que està enfadat amb Maria Antònia Munar, amb un altre cap municipal, el d'Alcúdia, Miquel Ferrer, que és excrític, així com amb el també ex de Pollença que deu ser tan crític com que Munar li ha donat feina en el Consell pels mesos que resten de mandat. Com que es tractava, com ells raonaren, d'un «sopar d'amics», procuraren que els diaris el divendres en parlassin, curiosament coincidint tots els titulars: apropament de crítics d'UM i del PSM. A UM només queda un crític (bé, no sé si encara és militant), per tant per part d'aquest partit la reunió era ben oficialista i amb tota la intenció de fer mal al PSM. Per altra banda, Crespí no consta si segueix essent militant del PSM però sí Sansó. I per aquí val el que s'ha dit abans. Que la direcció no prengui mesures després d'un acte així, que és la continuació del de Pollença, dóna clara mostra de la feblesa que pateix i del temor que sent davant dels renovadors.

Però tot això, què té a veure amb ERC, es demanaran vostès, i amb tota la raó? Doncs que la decisió del PSM d'intentar fer -que ja veurem si es fa- la coalició d'esquerres ha fet bullir com mai l'ambient nacionalista, com se veu. Perquè davant segons quins ulls deixa orfe l'espai nacionalista. Sigui aquest un espai petit, minúscul o inexistent tant és: bull d'aspirants a cobrir-lo. I com que els renovadors no són un bloc homogeni ni UM pot aspirar a xuclar res de les restes nacionalistes del PSM més enllà de Vilafranca i qualque altre petit poble, l'única força amb credibilitat nacionalista i amb capacitat de convertir tot aquest bull en quelcom mengívol per dinar és ERC. Si vol i si creu que la tita ho val.

Miquel Payeras. Periodista.

www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2841+6+163869

(25-VI-06)

Sopars de conspiracions d'estiu

"En el PSM, o en el que enteníem com a tal fins fa poc, la temporada s'ha iniciat amb la reunió a taula, a Pollença. Que ha tengut com a reacció preventiva el canvi de nom de la coalició d'esquerra per «nacionalista». N'hi haurà molts de sopars, tant a la part forana com a Palma (a on, per cert, el de la sorpresa anunciada del retorn impossible, l'interessat diu que no se celebrarà). Per la banda renovadora l'ordre del dia serà únic i repetit: fer o no fer candidatura autonòmica al marge del PSM? Ganes no en falten. Doblers, no en faltarien. Ara, fàcil no ho seria. I, sobretot, qui és el guapo que se posa davant per rebre llosques de per tot essent acusat de beneficiar el PP? Complicat. Això sí, els sopars renovadors preocupen, i molt, entre els oficialistes. Que també hauran de sopar per parlar de com evitar la pressió que els creix i alhora intentar concretar d'una vegada la coalició d'esquerra que no volien, no la volen, no saben com evitar-la alhora que saben que la necessiten si bé no encerten a imaginar com assolir-la". (Miquel Payeras)

Comença avui l'estiu, en el calendari. Temporada de sopars polítics per conspirar, la majoria dels quals no coneixerem. Tanmateix és en aquestes cites on se decideixen algunes de les grans qüestions polítiques. Què donarà de si l'actual temporada de conspiracions estiuenques? No se pot saber per òbvies raons, però sí se pot imaginar sobre què se conspirarà.

En el PP és probable que tot volti sobre el cop de Palma. Sobre com anar teixint el que podria ser necessari fer. En el cas que, per exemple, tengués majoria absoluta a Mallorca però la perdés al Parlament i a Palma. Aleshores què si no la batlia de Palma i novament el Consell s'oferiria a UM? O sigui, la liquidació política de Catalina Cirer, convertint Miquel Nadal en batle, mantenint els nacionalistes el Consell i preservant així els conservadors el Govern. D'això soparan els conservador que manen, probablement: de com s'haurien de berenar a Cirer, si hi hagués gana.

En el PSOE també Palma haurà de ser, de fet ja és des de fa temps, el motiu preferit dels sopars de conspiracions. Segur que se'n fan molts. Uns, per presentar la candidata o bé per intentar aplanar-li el camí. D'altres, justament pel contrari: per presentar la necessitat d'evitar la inconvenient candidata. Tots en relació a la gran cita. No, no se pensin que sigui, la cita, la de les urnes de l'any que ve. Ca barret. El que preocupa i ocupa gairebé en exclusiva és l'altra cita. Amb l'ulterior congrés del partit. Això és el cou a tots els grups socialistes tan discretament com aferrissadament en guerra. Les eleccions? Doncs si ara que falten onze mesos per arribar a les urnes ja deixen entendre que a banda de preservar Menorca i intentar assaltar Palma res no tenen a fer, doncs s'entén perquè tot l'interès conspiratiu se centra a Palma i en la candidata que podria ser, que alguns no voldrien que fos, que ja veurem si serà però que en qualsevol cas amb ella o contra ella -i, segur: a pesar d'ella en tots els casos- una part important de les estratègies en vistes al congrés se van perfilant.

A UM els sopars seran molt partforaners. A Porreres, sa Pobla, Manacor i fins i a tot a Alcúdia és probable que se n'hi facin, de sopars. No debades són els pobles on UM haurà de resoldre el futur que li dispensin les eleccions, a banda de Palma a on l'objectiu és tan ambiciós com difícil. En aquest cas, el pobre Miquel Nadal haurà de sopar tres o quatre vegades cada dia per intentar recollir vots suficients per donar la sorpresa. Engreixarà, poden posar-hi messions.

En el PSM, o en el que enteníem com a tal fins fa poc, la temporada s'ha iniciat amb la reunió a taula, a Pollença. Que ha tengut com a reacció preventiva el canvi de nom de la coalició d'esquerra per «nacionalista». N'hi haurà molts de sopars, tant a la part forana com a Palma (a on, per cert, el de la sorpresa anunciada del retorn impossible, l'interessat diu que no se celebrarà). Per la banda renovadora l'ordre del dia serà únic i repetit: fer o no fer candidatura autonòmica al marge del PSM? Ganes no en falten. Doblers, no en faltarien. Ara, fàcil no ho seria. I, sobretot, qui és el guapo que se posa davant per rebre llosques de per tot essent acusat de beneficiar el PP? Complicat. Això sí, els sopars renovadors preocupen, i molt, entre els oficialistes. Que també hauran de sopar per parlar de com evitar la pressió que els creix i alhora intentar concretar d'una vegada la coalició d'esquerra que no volien, no la volen, no saben com evitar-la alhora que saben que la necessiten si bé no encerten a imaginar com assolir-la.

A EU-Verds, els sopars hauran d'intentar donar resposta a perquè volen ara la coalició si el que volien del PSM era la part forana que se li està anant rera dels renovadors. I, a més, hauran d'intentar preparar-se per evitar que la vella guàrdia roja se revolti contra una coalició que ara resulta que s'ha de dir nacionalista. I qui si sap si per ventura l'invent de la coalició, que du camí de fotocopiar l'estructura de partits muntada entre EU i Verds, sigui motiu de debat en sopars dels independents que se senten usats com a pur atrezzo i que ara, de postre feixuc, se troben amb una coalició que acabaria per esvair del tot el seu paper, o alguns papers potser.

En fi, bon profit a tots.

Miquel Payeras, periodista

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2837+6+163640

"Em dol que una part del partit ha prescindit del fet que ja teníem un candidat a Palma i ha prioritzat el Bloc a les decisions ja preses i a la feina feta a Palma".(Pere Muñoz)

"Ara mateix, UM pot ser el futur referent del nacionalisme si el projecte que lidera el meu partit no en té un fort contingut". (Pere Muñoz)

El portaveu del PSM a l'Ajuntament de Palma, Pere Muñoz, abandona la vida política i el seu càrrec al Consistori palmesà. L'impuls de l'anomenat Bloc, projecte polític que agruparia ERC i EU-EV al voltant de la formació nacionalista, n'ha estat la causa. «Es tracta d'una decisió precipitada i poc consensuada en la qual no crec i per a la qual se'm fa difícil fer feina», manifestà Muñoz, per a qui el ple de dijous marcarà el seu comiat definitiu.

-Us sentiu traït?

-De cap de les maneres. El meu partit ha pres una decisió amb el 53% dels vots. No discutesc la legitimitat de l'acord, només que la direcció del PSM hauria d'haver considerat el projecte de Bloc amb els portaveus institucionals. Fins ara, jo era el secretari general de Federació de Palma, el portaveu a l'Ajuntament i el candidat a la batlia. Pens que haurien pogut tenir en compte la meva opinió.

-...i dolgut?

-No, però però em dol que una part del partit ha prescindit del fet que ja teníem un candidat a Palma i ha prioritzat el Bloc a les decisions ja preses i a la feina feta a Palma.

-Així, us n'anau o us treuen?

-Per descomptat que me'n vaig, per coherència política. Me'n vaig perquè n'ha arribat el moment polític, ja que s'ha pres una decisió en el meu partit un any abans de les eleccions que pens que és precipitada i amb poc consens. Només gent que hi cregui de bon de veres pot liderar aquest projecte, i jo no hi crec. Accept els resultats que es produïren al darrer congrés del PSM.

-Com veis el futur del nacionalisme a Palma?

-Mentre quedi un nacionalista a Palma, el projecte nacionalista no morirà. Ara, si em demanau si amb el Bloc queda garantit, us diré que tenc els meus dubtes. Ara mateix, UM pot ser el futur referent del nacionalisme si el projecte que lidera el meu partit no en té un fort contingut.

Però, ara mateix, UM no té representants a l'Ajuntament.

-És ver, però estic convençut que el seu candidat a Palma, Miquel Nadal, entrarà el 2007. És un bon candidat que pot arreplegar els vots de la dreta moderada descontenta amb la gestió actual del PP i de Catalina Cirer. Tot i que han tengut bones iniciatives, han generat molta crispació, i això ho pagaran car. Crec que el pròxim govern de la ciutat serà progressista.

-Pel que deis, sembla com si volguéssiu deixar el PSM?

-En aquests moments, tenc el carnet del PSM. Quant al que pugui fer en el futur, no en puc parlar. No puc imaginar-me el que faré d'aquí a un any, com tampoc no podia imaginar-me fa uns mesos que acabaria com he acabat.

S'ha dit que teniu previst entrar a UM?

-Ja us he dit que de moment mantendré la meva militància en el PSM. En tot cas, allò que no té sentit és crear un partit nou. Ara per ara, no descart res.

-Continuareu en la política o teniu altres plans?

-La meva idea és sortir de la política i dedicar-me a gestionar accions culturals des de l'empresa privada. Però no ho consider un camí sense retorn, ja que en aquesta vida no hi ha res definitiu. L'única cosa que puc dir és que he deixat de ser regidor perquè ningú no pogués dir que aguantava per mantenir-me a la cadira. Sé que hi ha votants que pensen que els he traït, però fins i tot aquests valoren la meva coherència.

-Com valorau la vostra presència a Cort?

-Aquests tres darrers anys, he gaudit molt. He tengut col·laboradors molt bons i pens que amb només dos regidors, Maria Costa i jo, hem fet una feina bona i s'ha notat. Me'n vaig amb la consciència ben tranquil·la. Però després del que ha passat, crec menys en els partits i més en les persones.

JOAN C. PALOS. Palma.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2842+3+163900

(26-VI-06)

Més divisió de l'esquerra nacionalista i més partits nacionalistes a les Illes.

La dreta engreixa amb les despulles del PSM.

Crítics d'UM i renovadors del PSM llancen un projecte comú «de futur»

Els dirigents més destacats d'ambdós sectors es reuniren dimecres

"Per part d'UM, hi foren presents l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà i el regidor Martí Ochogavía; el primer edil de Porreres, Joan Sastre i el tinent de batle, Bernat Bauçà i el batle d'Alcúdia, Miquel Ferrer amb Josep Melià. Del sector renovador, hi havia el batle de Vilafranca, Jaume Sansó; l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí i el regidor de Sóller, Miquel Gual". (Diari de Balears)

El denominat sector crític d'UM i els renovadors del PSM impulsen un nou projecte nacionalista «de futur» en comú, que començà a gestar-se la nit del passat dimecres a un sopar celebrat en un restaurant de Vilafranca.

Per part d'UM, hi foren presents l'exbatle de Pollença i nou conseller d'Identitat Cultural i Patrimoni, Joan Cerdà i el regidor Martí Ochogavía; el primer edil de Porreres, Joan Sastre i el tinent de batle, Bernat Bauçà i el batle d'Alcúdia, Miquel Ferrer amb Josep Melià. Del sector renovador, hi havia el batle de Vilafranca, Jaume Sansó; l'ex de Santa Eugènia, Mateu Crespí i el regidor de Sóller, Miquel Gual.

Encara que no es va prendre «cap acord concret», el ventall de possibilitats que obre el futur, ja es digui fusió, nou partit o entesa, fou present en tot moment a la sala. Durant les més de tres hores que van estar asseguts, les dues parts s'estudiaren mútuament i van concloure que «les postures són molt properes i les relacions excel·lents».

Van debatre sobre l'estat del nacionalisme a Mallorca i coincidiren en «el projecte de país, de creure en la terra i no tant en els partits i els càrrecs». Així mateix consideren que «el futur del nacionalisme de l'Illa passa per un enteniment entre les dues parts».

La llista d'integrants a aquesta iniciativa no es limitaria a crítics d'UM i renovadors del PSM. Es podria reforçar amb l'adhesió de dirigents d'altres pobles com els independents de Son Carrió (les relacions dels crítics amb el batle Mateu Puigròs són «molt bones»), el sector crític de sa Pobla que abandonà UM i l'independent de Consell.

Eleccions

El sopar de dimecres fou una primera presa de contacte, hi haurà més reunions per continuar parlant del futur. Un futur que pot no ser molt llunyà i es pot aclarir després de les eleccions del 2007. De fet, els assistents apuntaren que els comicis marcaran un punt d'inflexió: «Ara és prest però després i segons els resultats...».

Els renovadors del PSM mantenen que: «Ara ells (els crítics) estan a UM però se sentirien molt còmodes en un projecte en comú, tot i que encara poden fer molt a UM i UM sense ells no faria res».

Ahir a la nit se celebrà una reunió a Santa Eugènia amb agrupacions del PSM que tenen la intenció d'abandonar el partit.

M.SASTRE. Comarca.

www.diaridebalears.com/segona.shtml?2839+3+163750

(23-VI-06)

"Des d’Esquerra [ERC] estant, i de moment, només podem seguir fent feina i mantenir-nos a l’expectativa dels esdeveniments. La primera passa, és consultar la nostra militància sobre tot plegat dia 2 de juliol a la Casa de Cultura de Sineu a les 11h. Em remetré a Martí i Pol quan afirma allò de 'tot està per fer i tot és possible'”. (Joan Miquel Chacón, CGT-ERC)

La crostera del BLOC i el PSM

Quan falta un any per les properes eleccions autonòmiques i municipals, vivim temps de convulsions polítiques i possibles canvis ideològics estructurals que estan sacssejant el panorama polític del nostre país. Actualment, i sobretot desafortunadament, el PSM viu unes circumstàncies problemàtiques, d’indefinició ideològica i de desorientació estratègica que l’estan perjudicant greument. Pot ser aquesta sigui la panoràmica que tothom ha obtingut davant les declaracions de membres d’aquest partit i d’aquells i aquelles que ja no hi formen part.

Però jo voldria fer una aportació, que pot ser, ens ajudaria analitzar les incògnites que planen sobre l’espectre ideològic de la resta de forces polítiques que podrien impregnar aquest BLOC, els agents sindicals i socials, així com d’altres entitats compromeses amb el país, el territori i les persones que hi vivim. Què passa si gratam una mica la crostera de tota la parafernàlia bloquera del PSM?. A mi se’m creen tot un seguit de dubtes que, només els moviments estratègics i polítics del PSM i el temps, desvetllaran.

En primer lloc:

-BLOC nacional o nacionalista: és possible que amb aquesta denominació expulsi directament EU- Els verds?. Sí, molt possiblement. I també a entitats, agents sindicals, moviments socials que no són ni volen ser... nacionalistes. Esquerra Republicana tampoc és un partit nacionalista. És un partit sobiranista d’esquerres, encara que part de la nostra militància pugui sentir-se còmoda amb la denominació nacionalista. Jo particularment no, com molts altres companys i companyes que no són nacionalistes, ni ganes d’esser-ho. Sobretot perquè, certament, el nostre país no és ni millor ni pitjor que un altre, i no tenim perquè anar per la vida exaltant les seves increïbles exuberàncies. No ens fa falta. I també, quan em passegi per Europa, no vull que em confonguin amb l’horrorós tarannà... nacionalista, d’en Hayder, en Lepen, n’Aznar, en Putin, etc. Per tant, estam parlant d’una denominació estratègica excloent o és pur sentiment ideològic de la militància que queda al PSM?. Volen expulsar algú a les primeres de canvi o definir-se ideològicament?. És just, que per definir-se ells (o no) obliguin la resta de forces polítiques formadores potencials d’aquest BLOC a ser nacionalistes?. Primera incògnita a aïllar.

En segon lloc:

-BLOC d’esquerres: és possible que amb aquesta denominació hagi expulsat directament al 50% de la seva militància, per no estar d’acord ni amb l’estratègia del BLOC ni amb el posicionament, tant a l’esquerra del PSOE?. Pot ser sí, pot ser no. Esquerra, dista molt del social-liberalisme practicat pel PSOE actualment i en clara connivència amb el neoliberalisme del PP... i d’UM. És possible que el sector esquerranós del PSM utilitzi l’estratègia del BLOC per desbancar el sector més centrista i nacionalista?. És possible que això del BLOC no s’ho creguin ni ells mateixos i sigui pura jugada estratègica per guanyar unes primàries... i un Congrés?. És possible que sigui una operació de maquillatge polític, i aquest lifting, l’utilitzi el PSM per canviar-se el nom, provocant la sortida d’aquest BLOC, de totes les forces polítiques potencialment en joc?. Segona incògnita a aïllar.

En tercer lloc:

-BLOC: és possible que el PSM no respecti i no visualitzi Esquerra com una força política amb la que ha de tractar de tu a tu?. Sí, possiblement. El recorregut polític i la feinada que ens ha costat incrementar la nostra militància, i en conseqüència, les nostres seccions locals, vol dir que el PSM no tindrà en compte la nostra estructura i força actual?. Quin ha de ser el nostre paper dins aquest BLOC?. La nostra militància no es vol dissoldre dins un altre partit, i formar part d’una coalició “nacionalista” sense tenir cap tipus de representació. Certament, és just per Esquerra fer simplement de salvavides per també fer de salvacadires?. Ens donarà un simple paperet en aquesta pel·lícula (per no dir d’extra) i ens forçarà a dir que no a la coalició?. Tercera incògnita a aïllar. Què curiós que totes les incògnites ens condueixin sempre pel mateix camí: el camí privat del PSM, és clar.

Com veieu, companys i companyes de la CGT, si gratam una mica la crostera del PSM i el seu BLOC, ens trobam amb un cúmul de possibles estratègies que l’únic que contribueixen és a mostrar-nos un tarannà enormement partidista. Aquest és la meva anàlisi. Podeu estar més o menys d’acord. Sé que m’estic basant sempre en la subjectivitat que implica el fet de realitzar aquest procés a priori. El temps, i el PSM, aïllaran aquestes incògnites. Des d’Esquerra estant, i de moment, només podem seguir fent feina i mantenir-nos a l’expectativa dels esdeveniments. La primera passa, és consultar la nostra militància sobre tot plegat dia 2 de juliol a la Casa de Cultura de Sineu a les 11h. Em remetré a Martí i Pol quan afirma allò de “tot està per fer i tot és possible”.

Salut i una forta abraçada,

Joan Miquel Chacón

Militant de la CGT

Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal. (i II)

"Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servir al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions". (Miquel López Crespí)

"Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions". (Miquel López Crespí)

No es tracta solament de canviar de polítics, sinó de política.

Vist i comprovat el que s'ha esdevengut ran del darrer congrés del PSM, i per a desgràcia del nacionalisme d'esquerra, ja podem afirmar, i basta llegir els diaris o sentir les declaracions que fan els que han marxat, que el PSM està ben tocat. Almanco aquell PSM que sabia agombolar en les seves fileres diverses sensibilitats nacionalistes i d'esquerra. Potser mai com ara, quan l'esclafit és talment un brillant foc d'artifici, podrem valorar la feina feta per homes com Sebastià Serra, Mateu Morro, Jaume Montcades, Joan Perelló i Pere Sampol, que durant tants d'anys tengueren la visió política de saber acumular forces i mai de dividir-ne. L'amic Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servir al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions.

El declivi actual del PSM... ¿no podria ser a conseqüència d'haver oblidat aquests postulats fundacionals, la pràctica quotidiana de tants d'anys de lluita contra la dreta i per la nostra cultura i territori? Les derrotes electorals d'aquests darrers temps... ¿no podrien ser conseqüència precisament d'haver mudat la forma d'actuar i d'estar en política, d'haver prioritzat la cadireta a la lluita per la reconstrucció nacional, la república i el socialisme?

Comprovant el penós i trist espectacle de fragmentació actual no podem deixar de pensar com, finalment, els poders fàctics de les Illes, tant els econòmics com els polítics i tots aquells partits i organitzacions als quals el PSM dificultava la penetració electoral, i parl concretament del PSOE, UM, la mateixa Esquerra Unida, a partir d'ara poden, dormir satisfets. O potser no si el PSM, unit a ERC i els sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, sap trobar una fórmula nova i creativa per a la supervivència de les idees de justícia social, nacionalisme, república i socialisme que sempre havia defensat.

Lluny de les presses electorals que han dinamitat des de dins el nacionalisme progressista, molts dels que de fa anys lluitam activament en defensa de la creació d'un autèntic bloc d'esquerra nacionalista des de la base, pensam que potser ens trobam davant la darrera oportunitat de regenerar la vida política illenca. Però la creació des de la base d'una nova força política d'esquerra no té res a veure, com hem escrit una mica més amunt, amb aquesta desesperació per servar sous i cadiretes. El problema autèntic, la supervivència de les idees d'esquerra nacionalista dins la nostra societat, va molt més enllà de les cadiretes. Es tracta de cohesionar la societat civil per a resistir les envestides de la dreta per a, posteriorment, agafar força i poder vèncer aquesta mateixa dreta depredadora que ens malgoverna i fa malbé els nostres minvats recursos naturals. Una política d'esquerra es concreta en la pràctica quotidiana de lluita contínua, en un programa de defensa dels interessos dels treballadors i de les classes populars.

Per quins motius l'excel·lent idea que sempre hem defensat de creació d'aquest bloc d'esquerra nacionalista ha canviat per a esdevenir una simple repetició de "Progressistes"? A qui li interessa la confusió?

Estudiant a fons els passats resultats electorals i la tendència al vot que evidencien les darreres enquestes, els analistes polítics arriben a la conclusió que una simple coalició electoral PSM-EU-ERC tan sols salvarà els mobles. De cinc diputats que tenen ara PSM i EU, es passaria a tenir-ne tan sols tres, i això si es pot aconseguir la incorporació d'ERC a la coalició. Una coalició que, com hem dit, té poc a veure amb la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra com a nova eina per al futur.

Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-VI-06)

Los descontentos del PSM en la Part Forana se plantean votar a UM en las autonómicas.

Los renovadores barajan crear "enteses" nacionalistas en varios municipios.

Per Torres Blasco (Última Hora)

Los críticos con la actual dirección del PSM, tambien llamados renovadores están trabajando en una nuva estrategia política que pasa por la creación de alianzas municipales, o "enteses" nacionalistas que llevarían aparejada el compromiso de votar a la candidatura autonómica de Unió Mallorquina (UM).

Los renovadores confían en formalizar este tipo de acuerdos en 19 municipios de Mallorca. En los últimos días de han mantenido diferentes reuniones entre ex dirigentes del PSM. Mateu Crespí, el que fuera candidato del PSM (contrario al bloc), Josep Gomila y otros líderes municipales ya se han puesto a barajar nombres y fórmulas para su nueva estrategia (valorar si crear un nuevo partido o agrupación de electores) y también han sondeado a militantes de UM identificados con el sector crítico.

"Nosotros y los críticos de UM siempre hemos renido muchos puntos en común", dijeron fuenets del PSM que explicaron que UM también se han dado cuenta de que debe integrar a sus críticos.

"La idea del bloque, en la Mallorca interior, se identifica con la extrema izquierda", explicaron ayer a este periódico.

Última Hora (21-VI-06)

Manifest per donar la paraula a les bases abans de l’inici del nou cicle polític i recuperar una direcció estratègica per a ERC.

ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR

L'exconseller Joan Carretero impulsa un manifest crític amb la direcció d'ERC

En els últims mesos s’han produït dos episodis que han situat ERC en un moment crític: en primer lloc, la desautorització de la direcció per part de les bases amb motiu de la decisió sobre el sentit del vot en el referèndum de l'Estatut; a continuació, l’expulsió fulminant del nostre partit del govern de la Generalitat. Tots dos esdeveniments han tingut de rerafons la desorientació que fa temps que caracteritza l'actuació política d'ERC i el seguit de despropòsits que han marcat aquest 2006.

La línia política erràtica de la direcció d'ERC dels darrers dos anys ha aconseguit el que semblava impossible: malbaratar la posició política privilegiada en la que l'havien situat, a Catalunya i a Madrid, els resultats electorals de novembre del 2003 i de març del 2004. En unes altres paraules, la direcció d’ERC ha llençat la clau que els electors van posar-li a les mans, o, més ben dit, després de dos anys de no fer-la servir, la clau s'ha rovellat fins quedar inutilitzable.

A Catalunya, l’actitud de timidesa davant del PSC, partit preocupat bàsicament per l’acumulació de poder, ha fet aparèixer ERC com a còmplice –si no com a actor principal- de l’aparença de desgavell que el President de la Generalitat ha encomanat a l’acció de govern, malgrat que la gestió de la majoria de departaments d’ERC ha estat per damunt de la mitjana del conjunt dels departaments del govern. Massa sovint s’ha confós la necessària lleialtat governamental amb el seguidisme d’un President que només ho és gràcies als vots d’ERC, i d’un partit que va accedir al govern també gràcies a nosaltres, després del fracàs sense pal•liatius d’haver perdut novament, per setena vegada consecutiva, les eleccions al Parlament.

A Madrid, el govern del PSOE ha respost el nostre suport incondicional amb un nivell d’execució irrisori de les inversions en infrastructures, amb ofenses simbòliques com ara la devolució sota condicions inacceptables del Castell de Montjuïc, amb segregació lingüística català/valencià a Europa –i als webs d’algun ministeri- i amb boicots a les seleccions esportives nacionals. Fins el gener passat, s'entenia que la recompensa de Rodríguez Zapatero la tindríem amb l'Estatut i que ERC es podria vantar d'haver propiciat, a Catalunya i a Espanya, els canvis polítics necessaris perquè el nostre país tingués, per primera vegada a la història, un marc jurídic que finalment ens reconegués com a nació.

Però des del moment que l’Estatut va començar la seva tramitació a les Corts espanyoles, la realitat va començar a donar-nos la raó, de manera persistent, als que hem pensat sempre que Zapatero no és res més que un demagog amb bones maneres -espanyolista per suposat. Al final, el seu pacte amb Artur Mas –continuador de l’extens llistat de renúncies del regionalisme conservador- va significar una rebaixa inadmissible de l’Estatut, un incompliment flagrant d’aquella solemne promesa electoral de fa dos anys i mig i una burla al soci lleial a canvi, ara ja es pot dir, de no res.

Tanmateix, el procés iniciat amb el pacte Mas-Zapatero va tenir la virtut de fer evident la feblesa infinita de la nostra direcció, que va protagonitzar, els mesos següents, un esforç estèril per continuar una negociació que els nostres interlocutors espanyols havien donat per tancada una matinada de gener a la Moncloa. Mai no van estar disposats a reobrir-la, ni tan sols per fer els gestos que suplicaven, per sumar-se a l’acord, els nostres dirigents. Incapaços de reaccionar, aquests dirigents no van saber –o no van voler?- aprofitar la mobilització sense precedents del 18 de febrer contra les retallades a l’Estatut. Bona part de la ciutadania evidenciava que l'habilitat tàctica dels protagonistes de l'acord de la Moncloa no podia dissimular el seu contingut, pèssim per als interessos de Catalunya.

La manca de direcció estratègica a ERC va portar-nos a claudicar davant les tesis socialistes en la crisi de govern del mes d'abril i també a la decisió sobre l'opció de vot que havíem de defensar en el referèndum –el ja tristement cèlebre nul polític-, corregida severament per les bases, i va culminar amb la transcendental abstenció en la votació de l’Estatut al Senat. Això últim no només va trair l’esperit de l’opció de les bases pel no, sinó que va implicar afavorir objectivament els interessos dels partits del sí: per què vam renunciar a desmuntar el calendari del referèndum i a fer virtualment impossible la seva celebració abans de les eleccions anticipades –i després ja s’hagués vist-?

Els principals dirigents d’ERC –que mai no han desmentit que tinguessin un compromís amb els socialistes per no propugnar el no a l’Estatut en el referèndum, com han afirmat destacats responsables del PSC- es justifiquen sovint emparant-se en la condició de partit de govern que volen per a ERC, en contraposició al partit de trinxera pel que diuen que aposten els seus detractors dins del partit. Coincidim completament en el fet que ERC ha de ser un partit de govern, però això no pot convertir-se en una obsessió malaltissa per mantenir-nos-hi a qualsevol preu. Ser un partit de govern vol dir, per a nosaltres, mostrar sempre davant els ciutadans i les ciutadanes una actitud de seriositat i coherència, i gestionar les institucions, quan ens correspongui, amb els valors, tan arrelats en la nostra tradició republicana i catalanista, de rigor, eficiència i austeritat en l’ús dels recursos públics.

Lluny d’aquests valors, observem amb preocupació com, en els últims temps, han proliferat en el partit situacions de vulneració flagrant dels estatuts, privilegis personals difícilment justificables i actituds que poden qualificar-se, com a mínim, de poc ajustades a l’esperit del nostre Codi ètic. No és això, sens dubte, el que s’espera del partit en el que centenars de milers de catalans i catalanes han confiat per regenerar la vida política al nostre país.

Per tot el que hem exposat, els que signem aquest manifest creiem que ERC ha de redefinir la seva línia estratègica, recuperant un perfil propi basat en els nostres trets d’identitat més característics: l’independentisme popular, integrador, interclassista, ètic i radicalment democràtic. Gradual però sense renúncies, ambiciós en els objectius i atent als plantejaments socials més avançats, modern i a la vegada profundament arrelat arreu del territori.

La propera tardor se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i s’obrirà un nou cicle en la vida política del nostre país. El fracàs del Pacte del Tinell i l’allunyament entre les bases i la direcció del nostre partit justifiquen sobradament la convocatòria a les bases, mitjançant un Congrés Extraordinari, previst en l’article 33 dels Estatuts d’ERC, que hauria de tenir lloc abans del proper 11 de setembre. En aquest congrés, la militància ha de ser cridada a una reflexió sobre el model de partit, la reorientació de l’estratègia política i la renovació de la direcció.

Un calendari electoral ajustat no és excusa per no afrontar els problemes. Al contrari, no tindria sentit abordar algunes de les qüestions que plantegem després del cicle electoral. La materialització de la nostra crida, n’estem segurs, serà l’esperó que servirà perquè el projecte d’ERC, que és el de tots i totes els que signem a continuació, es rellanci amb més força que mai.

Almoster (Baix Camp), juny del 2006

Web Ixent

El PSM de Sóller sigue el camino de Mateu Crespí.

"Varios miembros de la agrupación de Sóller estuvieron en la cena homenaje a Mateu Crespí en la que quisieron dejar claro que su agrupación local seguirá el "camino de Mateu en Santa Eugènia" y que concurrirá, por tanto, a los próximos comicions con unas siglas y una imagen diferentes a las del PSM". (Última Hora)

Varios miembros de la agrupación de Sóller estuvieron en la cena homenaje a Mateu Crespí en la que quisieron dejar claro que su agrupación local seguirá el "camino de Mateu en Santa Eugènia" y que concurrirá, por tanto, a los próximos comicions con unas siglas y una imagen diferentes a las del PSM. Esta agrupación fue precisamente la que mostró la primera prueba en papel del logotipo del partido. El PSM cuenta actualmente en Sóller con tres concejales, mucho apoyo y un candidato como Gual, que acumula una gran experiencia política.

Gual se inició en la política en 1989. Dentro del Ajuntament, entre los años 1990 y 1991 presidió la comisión de Gobernación, Sanidad y Servicios Sociales. En 1991 y 1992 fue teniente de alcalde y presidió a la comisión de Presidencia impulsando una reforma de la policia local. También fue responsable de la concejalía de Bienes y Servicios.

Última Hora (19-VI-06)

PSM- Costitx.

"Lamentam profundament els esdeveniments viscuts a aquest congrés, la manca de respecte a les persones, el cainisme,.... fruit tot això, d’una situació de crisi permanent en el sí de la jerarquia situada als despatxos institucionals i al carrer Antillon". (PSM-Costitx)

Després de la celebració del darrer congrés del PSM i per tal d’analitzar la nova situació política de la nostra organització , les conseqüències que se’n han derivat inicialment, la imatge que hem donat a la societat i el futur polític del nou ens polític, l’Agrupació del PSM de Costitx reunida el dia 10 de juny de 2006 vol fer palès el següent:

Lamentam profundament els esdeveniments viscuts a aquest congrés, la manca de respecte a les persones, el cainisme,.... fruit tot això, d’una situació de crisi permanent en el sí de la jerarquia situada als despatxos institucionals i al carrer Antillon.

Lamentam, també, la imatge que s’ha donat als afiliats de base que paguen religiosament els seus rebuts, als simpatitzants, als votants, als candidats. Que ha fet tota aquesta gent per merèixer aquest espectacle que dura tres anys?

Els regidors del PSM elegits a les darreres eleccions romandran adscrits al grup municipal del PSM-Independents de Costitx fins al final de legislatura, com no podia ser d’altre manera. No obstant això, el nou ens polític que es prepara pel 2007 ens pot portar disfuncions operatives, d’imatge i de missatge.

La gent del PSM de Costitx fruit del seu compromís assolit el 2003 amb un grup de persones independents per tal de donar més garanties, credibilitat i força electoral a la candidatura, intensificarà les accions i esforços per presentar una opció política no adscrita i amb plantejaments encara més independents i assemblearis per tal tenir garanties plenes d’assolir la majoria absoluta a l’Ajuntament de Costitx. Aquesta ha estat una legislatura durísima pels dos regidors i la direcció local i les eleccions del 2006 les plantejam únicament en clau guanyadora. No hi veim altre escenari; guanyar o guanyar. Hem patit molt i no podríem aguantar quatre anys més d’oposició.

Tanmateix aquesta opció respon tant a les recomanacions de l’anterior direcció com a l’esmena aprovada al recent congrés –els pobles que facin el que vulguin-. Amb aquesta formula llevarem vots al PP i a UM, com ja va passar el 2003.

Finalment, cada un dels afiliats al PSM decidirà lliurament la seva militància política; col·lectivament, però, romandrem a l’espera dels esdeveniments que es vagin produint durant els propers mesos.

Costitx, 10 de juny de 2006

"Les grans il·lusions populars de l'any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits 'majoritaris'. Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM". (Miquel López Crespí)

Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977.

Aleshores jo militava a l'OEC i pel més d'octubre repartirem centenars i centenars de fulls amb la crida que, signada per Mateu Ramis, pel nostre secretari general, va ser també publicada el mateix 29-X-1977 en el diari Baleares (cosa estranya, amb tota la campanya de marginació a que érem sotmesos els comunistes no oficials!). La nostra crida a la lluita per l'autonomia deia, sota el títol "L'Organització d'Esquerra Comunista i l'Autonomia": "Comencem per donar una mirada a Mallorca i per analitzar el nostre poble en tots els aspectes. ¿Quina és la seva situació?

'Economia-.

'El camp abandonat i endarrerit; la petita i mitjana empresa en crisi; cap tipus de planificació industrial pròpia; importació de la majoria d'articles de consum; el capital predominantment en mans foranes, i especialment el financer (bancs); crisi alarmant en sectors com la construcció i semblants, amb greus repercussions socials d'atur, etc. L'únic sector del que podríem vanagloriar-nos és del monocultiu d'hostaleria i serveis. Però el 'boom' turístic ja no estora ni entabana els illencs, perquè coneixem massa d'aprop els seus punts flacs i misèries: la seva planificació i el seu muntatge depenents, tant del capital europeu, com espanyol, no mallorquí.

'Política-.

'Les nostres institucions de govern, d'ordre públic i administratiu, des del Governador, passant per a Diputació i per totes les dependències dels Ministeris, fins arribar als Ajuntament, podem dir que no són nostres. No representen el nostre poble. Són instruments del poder central, dirigits i regulats per lleis i normes des de Madrid. I massa vegades, excepte als ajuntaments, regits per personal peninsular, desconeixedor de la nostra realitat. Si el poder polític ha de sortir del poble, que el delega, nosaltres podem considerar-nos, en aquest aspecte, un poble dominat i oprimit.

Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra. Posteriorment el vot del PSM (Jaume Obrador) serví per aconseguir el primer consistori d'esquerra amb una aliança entre el PSOE, el PCE i el PSM.

'L'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) considera que l'autonomia és un aspecte de la democràcia. I per tant, que aconseguir-la és una tasca de tot el poble mallorquí i de totes les forces polítiques democràtiques. De fet, només la dreta no civilitzada ha deixat de signar el Pacte Autonòmic, i només ella s'oposa a la Diada d'avui dia 29.

'Conjuntament amb tots aquells que lluitin per l'autonomia, l'OEC lluitarà per ella: per l'Estatut, per l'autonomia dels ajuntaments, per una convocatòria d'eleccions a un Parlament Constituent. Però també lluitarem per construir en el futur una Mallorca socialista. Perquè en el Parlament hi siguin, no els representants del capital, sinó els de les organitzacions populars, sindicals, ciutadanes, pageses, etc.

'La història de Mallorca ens mostra ben clar l'incapacitat de la nostra burgesia, fins i tot per aconseguir la seva pròpia llibertat. Molt manco, les llibertats nacionals. La seva història és també la història de la subordinació al centralisme.

'Per això crèiem en la gran responsabilitat històrica que tenen les classes populars, treballadors i anticapitalistes, d'esser el motor de la lluita per l'autonomia. Són aquestes classes les úniques que poden donar una alternativa econòmica per a superar la crisi reestructurant l'economia, i les úniques que poden retornar al nostre poble l'autogovern, la cultura i la llibertat".

Record aquelles nits de de tensa vigilància. Totes i cada una de les nombroses repartides de fulls pel centre i barriades de Ciutat. Dins l'atrotinat Seat 6OO d'en Mateu Ramis, bon amic, dirigent de l'OEC i exmisioner en el Perú, hi anàvem Antoni Mir (l'expresident de l'OCB), na Margalida Chicano Sansó, jo mateix i algun altre company. Devien ser prop de les dues de la matinada. De sobte, en el racó de la peixateria, en el Mercat de l'Olivar, vérem alguns grups d'extrema dreta arrabassant els cartells de la manifestació. En Mateu Ramis, pegant una frenada en sec, aturà el vehicle ben arran. Sense pensar-ho gaire, cridant fort per a atemorir-los, sortírem al mateix temps del cotxe. En el silenci de la nit, mentre tothom dormia, se sentí, ben fort: "No toqueu els cartells!". I, sense dubtes, decidits, ens hi apropàrem amenaçadors.

Aquells membres de l'extrema dreta no s'ho pensaren gens ni mica. Partiren escapats. No els vaig veure mirar enrere. Mai no he tornat ullar ningú que corregués tant.

Els feixistes tingueren molts entrebancs aquella nit. Més tard, continuant amb la vigilància de la propaganda de l'acte, els trobàrem detinguts per un nombrós grup de militants de les CC.OO., davant l'església de Sant Miquel. Els treballadors exercien el que aleshores es deia "vigilància revolucionària".

Però tot aquest esperit unitari, les grans il·lusions populars de l'any 1977, varen ser capolades ben aviat pels partits dits "majoritaris". Un any més tard, la manifestació per l'Autonomia i l'Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l'OEC havia fet un Congrés d'Unitat amb el PSM.

PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S'havia acabat l'esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d'ajudar. Un matí vingueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l'acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l'Autogovern.

A la nit, a la plaça major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits d'"esquerra". Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s'apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s'anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.

A l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar. Els mateixos que no volien l'enfortiment del PSM, la unitat amb OEC, ara, continuant la permanent campanya contra els "radicals separatistes", minimitzaven la nostra feina, atacant sense descans.

Ja sabíem que eren lladrucs aprofitats i oportunistes. Nosaltres pensàvem: "Lladren els cans? Això vol dir que avançam!".

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M'encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d'"actuar". Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme Simó, la seva companya, eren molt eficients!).

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l'arribada d'algun d'aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una "comandera" fora mida. Gent que mai no se'n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren "independents", però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l'aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i "teoritzaven", babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s'havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M'adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d'abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d'associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d'altres); sectors de CC.OO. i d'USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l'esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (M-L)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l'esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L'èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s'havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els "radicals de l'extrema esquerra", l'OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l'operació d'enfortiment del partit.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-III-06)

LA DISJUNTIVA DEL MILITANT DEL PSM.

Per Joan M. Arbona i Mas ex-batle de Sóller pel PSM-Entesa Nacionalista

"Ara del que es tracta és de decidir quelcom molt més important i dur: és respondre-se a la pregunta de