Per la Independència, la República i el Socialisme

"Caldria assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta 'cultura col·lectiva de participació' s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests 'defensors de la participació' em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de 'bastir una cultura de la participació'? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i que va ser demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris que no volien que hi hagués històries de la lluita antifranquista alternatives a les mentides i tergiversacions del carrillisme..

Cada vegada hi ha més nervis i més presses de darrera hora per a acabar d'ajustar les estratègies electorals dels partits teòricament situats a l'esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. No entendríem res del que s'esdevé a l'interior de les burocràcies que tudaren la nostra experiència progressista del Pacte de Progrés sense copsar la por que tenen aquestes direccions partidistes a restar per sempre més fora de les institucions i de la gestió del règim. Llorenç Buades, l'històric dirigent mallorquí de l'antifranquisme, parlava recentment en un saborós article titulat "No és el mateix sumar per avançar que per salvar els mobles" on assenyalava un cert oportunisme en aquestes direccions en proposar unitats electorals solament per provar de salvar sous i cadiretes. Propostes unitàries de darrer moment mentre que en tres anys no han fet res per reforçar la societat civil, bastir el teixit social d´una autèntica esquerra alternativa que pugui fer front, i no sols electoralment, a les malifetes de la dreta que ens malgoverna.

La recent crisi del PSM en el que fa al paper de les coalicions ha servit per a reviscolar les esperances dels més pessimistes quant a les possibilitats personals d'ocupar un lloc en les llistes electorals. La consolidació d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més real, el no haver fet feina abans de les eleccions per anar bastin un autèntic bloc d'oposició a la dreta, han fet que molts dels possibles aspirants al sou institucional vegin cada vegada més problemàtic poder repetir en l'usdefruit de la poltrona. Tot plegat és una mica trist i miserable. Els que han fet malbé aquesta experiència històrica i que tampoc no han sabut anar bastint un bloc nacionalista d'esquerra alternatiu ara ploren desesperats en constatar que les eleccions s'apropen i no hi ha res de segur. Totes les enquestes apunten cap a una lenta però ferma tendència al bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i en no haver fet res en concret per a consolidar un teixit civil de resistència al neoliberalisme dominant, i també a conseqüència d'aquella llei de Gabriel Cañellas del 5% per a entrar al Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds, aquests darrers ja inexistents, obtenguin representació parlamentària i que esdevenguin grups residuals extraparlamentaris.

Altres analistes afirmen que aquest tenebrós panorama d'extraparlamentarisme no s'esdevendrà l'any 2007. Pensen que el declivi final de PSM, IU, Verds i potser ERC serà en el 2011.

Sigui quin sigui el resultat final de tants fracassos electorals, de la pèrdua del Pacte de Progrés, de la inutilitat per a anar bastint una autèntica política de resistència a la dreta, ja és aquí. No haver sabut bastir amb temps i sense presses electoralistes un bloc nacionalista esquerra que anàs més enllà de servar sou i poltrones fa que els nervis, com hem escrit més d´una vegada, siguin a flor de pell. Tothom fa números i combinacions per endevinar qui tendrà o no la possibilitat de sortir elegit. Tots els polítics en nòmina tremolen alhora que desesperen els que ja constaten que, vista la situació, mai no seran inclosos en la llista i per tant no podran sortir elegits.

En aquest sentit, les presses de Miquel Àngel Llauger, un d'aquests aspirants al primer lloc en les llistes, són patètiques. En paraules planeres i senzilles podríem dir que se li veu massa el llautó d'aspirant a la cadireta. Em semblen molt més assenyades les opinions d' un històric dirigent del carrillisme illenc i del partit prosoviètic PCB-PCPE, Josep Valero. Josep Valero, antic company d'activitats republicanes a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" del quan jo era vicepresident, en un article titulat "Cal treballar a les Illes per una estratègia de bloc nacional alternatiu " afirma que "els que ens definim com a alternatius no podem ser tan sols una maquinària electoral, ni plantejar-nos les hipotètiques aliances electorals amb elucubracions matemàtiques de rèdits percentuals". Més clar, aigua. La proposta de Valero, sense descartar la repetició de "Progressistes" per provar d'avançar cap a la futura conformació d'un bloc nacional alternatiu, s'allunya de moltes altres propostes sense visió estratègica que només cerquen, i fa vergonya comprovar-ho cada dia en declaracions i escrits justificatius, la nòmina de final de mes, els privilegis que comporta la gestió del règim.

L'exdirigent carrillista afirma que aquest futur bloc només pot nàixer "des d´una cultura i pràctica social alternativa", i per arrodonir encara més la proposta recalca que aquestes "propostes alternatives no sorgiran d´un concurs de marketing entre ofertes programàtiques que competeixen entre si en les pugnes electorals. Es tracta de crear una cultura col·lectiva de participació". Exactament el que no varen fer les fracassades direccions polítiques que tudaren el nostre Pacte de Progrés; el que no han fet els partits situats en teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia espanyola en aquests darrers tres anys.

De totes maneres cal assenyalar a l'amic Valero que per a anar bastint aquesta "cultura col·lectiva de participació" s'hauran de vèncer molts antics costums de l'excarrillisme illenc. I Valero sap perfectament del que parl. Parl d'aquesta història contínua i vergonyosa de la demonització de la dissidència. Que recordi el que alguns d'aquests "defensors de la participació" em feren quan vaig publicar el llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic Valero la criminalització contra el llibre, els pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions signades per personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida? No recorda la criminalització de Joan Buades i Margalida Rosselló en temps del Pacte? Que no sap el que va fer la direcció d'Izquierda Unida a la seva consellera de Benestar Social, Nanda Caro, quan volgué opinar sobre les mancances del Pacte de Progrés i va ser obligada a callar per molts dels que ara parlen de "bastir una cultura de la participació"? Una mica de memòria, amic Pep Valero, i sobretot, canvi real en les actituds i comportaments si en veritat volem bastir, entre tots, aquesta nova força política del futur. I una sana autocrítica per tot el mal que s'ha fet a les persones i a la societat, a l'esquerra en general, per poder copsar de veritat, i no de boqueta, que es vol anar avançant envers aquesta necessària unitat de l'esquerra alternativa de les Illes.

En total, i no volem anar més enrere, són set anys perduts sense bastir aquesta cultura col·lectiva de participació, de no fer res per concretar en la pràctica de cada dia els fonaments d' un hipotètic i futur bloc nacionalista d'esquerra. I és ara, a uns mesos de les eleccions, en el moment de començar a concretar qui són els primers de la llista electoral, quan vénen les presses, les promeses de fer el que no s'ha fet en tants d'anys.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-V-06)</

El PSM ens uneix, el Bloc ens divideix.

Sí al PSM.

Per Jaume Sansó (PSM)

1. El PSM és i ha estat durant 30 anys la raó de ser i garantia d'unes polítiques inequívocament nacionalistes i de progrés als ajuntaments, al Consell de Mallorca, al Parlament i al Govern de les Illes Balears. Mai han participat del disseny de les nostres polítiques forces estatals espanyoles. 2. El discurs del PSM és més vigent que mai, les nostres propostes són les que donen solucions a la societat mallorquina d'avui, i això la gent del carrer ho sap. Ara necessitam una direcció forta i coherent, que cregui de veres en aquest projecte i motivi de nou a tota la militància i a l'electorat. 3. El PSM disposa d'una magnífica xarxa de militants i agrupacions que estan profundament arrelats a la realitat de la nostra societat. Aquesta és la millor garantia que tenim per afrontar les eleccions del 2007, neutralitzar l'efecte Zapatero, i arrabassar vots de l'entorn del PP per dur-los a l'esquerra. 4. Si una cosa justifica la nostra existència en el mapa electoral és que al PSM tots som nacionalistes i que tenim un sentit ampli, plural i integrador de l'esquerra. El PSM s'adreça a la majoria social d'aquest país des d'un progressisme que té vocació de govern per construir una nació sobirana, justa, pròspera i sostenible.

5. El PSM al llarg de la seva història ha tegut moments difícils, però per la pròpia fe en el nostre projecte sempre ens hem reeixit amb força i sortit guanyadors. Sense un PSM electoralment independent, i segur de la seva proposta davant la societat mallorquina -com ha decidit la Comissió Executiva i el Consell de Direcció Política aquests darrers mesos, i han ratificat les bases del partit a través a través de les eleccions primàries amb la seva participació- poc sentit té la lluita i dedicació d'aquests 30 anys. Ara és el moment de proclamar la pervivència del PSM en el nostre Congrés.

No al Bloc

1. La creació del Bloc proposa la dissolució del PSM dins un nou subjecte polític d'àmbit mallorquí (el Bloc) integrat bàsicament pels militants d'Esquerra Unida, a més d'Els Verds, i qui sap si d'ERC. Totes aquestes forces continuaran existint tant a nivell balear com espanyol, generant les seves dinàmiques pròpies. 2. Un Bloc que es fonamenta en la decadència de les forces que l'integren difícilment pot motivar l'electorat. La disparitat ideològica dels seus integrants, amb la forta presència de membres no nacionalistes i "ex" comunistes en res ajudaria a donar estabilitat política al Bloc i a definir objectius comuns que ens motivin.

3. Amb el Bloc (Esquerra Unida) la percepció electoral de la nostra oferta s'ubicaria en un altre espai, allà on la transversalitat del vot municipalista es veuria greument debilitada. Moltes agrupacions ja han manifestat la seva intenció de desvincular-se del projecte i constituir-se en candidatura independent si es du a terme el Bloc. 4. Un Bloc ubicat a l'esquerra de l'esquerra del PSOE poc mercat electoral té, i exclou una part important dels votants del PSM. Tampoc considera els votants d'EU que ho trobaran massa nacionalista, ni els del PSM que veuran en el seu nacionalisme relativitzat altres opcions de vot. I si l'objectiu real és desplaçar el PP, cap sentit té això sense integrar el PSOE. 5. Els envits al PSM per dissoldre's en un altre projecte polític han estat constants al llarg de la història. El PSM fa nosa. La gent que ha abandonat el projecte del PSM per fer nacionalisme d'esquerra des del PSOE (Antich, Armengol, etc.) o EU (Groske amb Esquerra Mallorquina) han fracassat davant la dinàmica "nacional espanyola" dels seus nous partits, o han caigut dins posicions molt minoritàries com el cas d'ERC. Tots recordam la traumàtica experiència de la unió del PSM de Menorca amb EU. El Bloc, per tant, no deixa de ser una crossa més per salvaguardar la pervivència electoral d'Esquerra Unida. Ara més que mai per damunt de personalismes o tendències el PSM ens necessita, Mallorca ens ho exigeix

Jaume Sansó jaumesanso@ya.com

(24-V-06)

"Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca". (Llorenç Villalonga)

"Els germans Villalonga atiaren també l'odi vers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: 'El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel.lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya'". (Josep Massot i Muntaner)

Fotografia de l'aventurer i assassí feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, el "comte Rossi", agent de Mussolini a les Illes i organitzador del terror contra l'esquerra a l'inici de la guerra civil. Les col·laboracions de Llorenç Villalonga a Radio Mallorca a favor del feixisme contribuïren a facilitar la tasca dels falangistes mallorquins, assassins del poble mallorquí.

L'escriptor Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revistaBrisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.

Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: "Durant els anys de la República es començà a emprar l'electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals". I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): "Parla d'un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d'una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència... A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d'urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc".

Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l'eliminació física i política de l'esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col.laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir "Fascismo y Fronteras", publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (Vol. I, pàg. 422).

Els germans Villalonga atiaren també l'odi vers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel.lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya".

Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:" "No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera". Tenia el cinisme d'adreçar-se als "escritores de valía" que quedaven 'en nuestro mundo provinciano" i els demanava que continuassin "colaborando en nuestros periódicos locales", perquè convenia "dar la sensación de una absoluta normalidad" i no calia que tothom cantàs "las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista": qui volgués podia descriure la bellesa d'un llibre, l'elegància d'una dona o l'harmonia d'un panorama...". (Els escriptors i la guerra civil..., pàg. 217).

Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: "...a partir de 1934 esdevingué l'ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca...", i "L'octubre de 1936, la seva formació intel.lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d'altres". Article "Miquel Villalonga" (Memòria Civil 6-VII-86).

Antoni Nadal també és autor del treball "Els articles de Llorenç Villalonga", aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l'any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: "No obstant això, l'afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d'abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en 'Centro' (Palma 1934) i en la col.lecció d''El Día' de la Segona República. D'altra banda, l'afecció degué perdurar, perquè al final de l'any 1966 l'escriptor i psiquiatre, no s'estava de confessar que 'mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936', i que 'ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936'" (pàg. 65 de l'article abans esmentat). I més endavant (pàg. 71) continua: "En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l'espanyolisme, en l'antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció 'harmònica' de la realitat política, social i econòmica: 'Nuestra gran afirmación [...] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana".

Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l'historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de "Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra"): "L'anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d'acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l'anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l'establiment del règim totalitari: 'Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca'".

Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: "Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l'Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d'aquests afers".

Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar ("La repressió franquista a Palma"): "Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d'habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema 'Augusta'. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil.lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners 'posats en llibertat'. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí".

El reialme del terror, ajudat pels germans Villalonga, s'instal.lava a Mallorca. I, com explica Jaume Pomar al seu llibre (pàgs. 48-49), arribava també l'hora de les girades de casaca i les traïdes a la democràcia i a la catalanitat de les Illes. Vegem la posició d'alguns dels intel.lectuals més destacats d'aquella època: "L'Escola Mallorquina era altament conservadora en matèria artística i, arribada l'hora, salvant les honroses excepcions de M. Ferrà i S. Galmés i potser algun altre, reclosos en un digne exili interior, pogueren demostrar que també ho eren en matèria política. Els exemples que podríem adduir, en actituds vitals o literàries, van de Ll. Riber fins a Maria Antònia Salvà, passant M.Forteza, G. Cortès i diversos regionalistes que demanaren l'entrada en bloc dins Falange Española, a la qual cosa el Cap de Falange provincial, Alfonso de Zayas y Bobadilla, el sinistre marquès de Zayas, contestà que cada cas seria estudiat de manera individual".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

Alternança o alternativa ?

Per Llorenç Buades (CGT)

"La posada en marxa d’una claca al servei del projecte [el bloc]no és cap garantia de generació d’un bastiment que asseguri la democràcia participativa d’una futura entesa, i per això també hi ha gents d’esquerra que ja no es deixen enganxar per les polítiques de mal menor. Seria oportú reprendre els orígens de l'esquerra, per a la fundació de projectes arrelats en el món del treball i per al món del treball. Però aquest projecte polític de recuperació d'un espai polític socialista i col·lectivista sembla molt allunyat dels caps de les èlits dirigents del món polític i sindical actual que es baralla per conquerir les posicions de centre per tal que res no canvïi". (Llorenç Buades - CGT)

Dins un partit com el PSM els renovadors es defineixen per un projecte propi que en l’espai polític i social no està a l’esquerra del PSOE. En conseqüència és un projecte d’alguna manera assimilable a l’espai de les polítiques socioliberals (neoliberals) pròpies del PSOE, o a les directament liberals del PP i Unió Mallorquina. Són renovadors perquè cerquen un espai llunyà dels elements fundacionals que definien al PSM en l’espai del socialisme autogestionari. La identitat que cerquen és innecessària al meu parer perquè el seu espai polític i social és el mateix que ocupa Unió Mallorquina, l’espai dels assimilabres a Convergència i Unió. No hi ha futur per a dues forces en el mateix espai, però tampoc tenen massa futur dins el PSM si guanyen els partidaris del Bloc perquè el seu espai social sembla en teoria molt llunyà a Alternativa-EU-Verds.

Dic que sembla llunyà en teoria, perquè en la pràctica Alternativa-EU-Verds no en té gaire d’esquerra alternativa o d’alternativa social.

Una alternativa d’esquerra, una alternativa social, s’ha de moure en el camp de les polítiques socials antiliberals,i no és el cas.

La formació Alternativa-EU-Verds està bastida per una majoria de persones que en la seva intervenció militant fan més política d’alternança que d’alternativa. De fet, Esquerra Unida és cada vegada més una eina subsidiària del PSOE, i en conseqüència esdevé més una formació per a l’alternança política (al PP) que una eina per a bastir una política alternativa. Si entenem per política alternativa aquella que exclou les pràctiques de dreta –-com són ara la reforma laboral i la de la seguretat social de ZP--,per més que es facin atribucions alternatives, no ho són.

Allò que pot diferenciar els renovadors del PSM i la formació Alternativa-EU-Verds és l’opció o no per l’alternança.

La diferència és en el model d’alternança:els renovadors del PSM, al meu parer, no tanquen portes al PP en matèria d’aliances, com s’ha vist en algunes polítiques de caire municipal.

Aquest fet, en qualsevol cas, no és determinant tampoc per a una formació com Esquerra Unida. Hi ha llocs on IU té més força municipal (Andalusia), on han aconseguit batles amb el suport del PP. No és el cas de Mallorca perquè el problema no es planteja on no hi ha regidors.

La proposta de bloc, al caliu de l’aparell del PSM, és una pedrada que no té sentit immediat,però és una eina útil per a fer possible una nova edició de la coalició dels progressistes.

Sembla que els renovadors perden posicions davant la pressió combinada de sectors del PSM, Esquerra Unida i fins i tot de parts d’ERC que, amb suports externs (del Lobby i independents) opten per l’entesa electoral.

La posada en marxa d’una claca al servei del projecte no és cap garantia de generació d’un bastiment que asseguri la democràcia participativa d’una futura entesa, i per això també hi ha gents d’esquerra que ja no es deixen enganxar per les polítiques de mal menor. Seria oportú reprendre els orígens de l'esquerra, per a la fundació de projectes arrelats en el món del treball i per al món del treball. Però aquest projecte polític de recuperació d'un espai polític socialista i col·lectivista sembla molt allunyat dels caps de les èlits dirigents del món polític i sindical actual que es baralla per conquerir les posicions de centre per tal que res no canvïi.

Les entitats polítiques han de canviar els mètodes de funcionament intern, i una entesa com la que es proposa, sense un bastiment democràtic arrelat , si no és una bona eina ni per a fer oposició, encara ho és menys per a formar govern.

La lliçó d’ERC hauria de servir d’exemple, però sembla que a molts mandarins només els preocupa els efectes de la decisió de les bases.Encara més, si aquestes qüestionen maneres de fer política i de fer govern.

Ciutat de Mallorca (24-V-06)

Diguem “no” a l’estatut humiliant que ens volen imposar!

Declaració de Revolta Global.

A Euskadi com a Catalunya, el poble té el dret de decidir

1- L’anunci de l’alto el foc permanent d’ETA gairebé ha coincidit amb la fi dels treballs de la Comissió parlamentària encarregada de “polir” el text del Nou Estatut de Catalunya – deixant-lo, segons la fórmula consagrada, “net com una patena”. Volguda o no, aquesta coincidència en el temps té un efecte contradictori. D’una banda, sembla conferir a Zapatero una aura “d’estadista”, fent-lo aparèixer com l’audaç promotor d’un procés de pau a Euskadi i, alhora, com el president de govern espanyol que ha sabut donar sortida a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, amb el pas dels dies – i malgrat els esforços dels mitjans de comunicació per projectar aquesta imatge -, un altre sentiment anirà imposant-se entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: el sentiment d’haver estat, senzillament, estafats I és que una de les conseqüències més positives del fet que callin les armes al País Basc, serà sens dubte la desdramatització del debat sobre l’autodeterminació nacional. Car, per moltes precaucions verbals que es prenguin des dels estats majors dels partits, sembla evident que, si s’enceta una negociació política, aquest procés haurà d’acabar donant la paraula al poble i remetent-se, tard o d’hora, al seu dret de decidir. Aquesta perspectiva engrescadora, perfilant-se en una comunitat autònoma que, fins i tot a hores d’ara, ja està molt més avançada que Catalunya en matèria d’autogovern i finançament, aboca una llum crua, reveladora i inapel·lable, sobre la misèria del nou Estatut que alguns voldrien fer-nos acceptar “per sempre” – o, si més no, durant trenta anys més - com a marc de les relacions del nostre país amb un inamovible Estat monàrquic espanyol.

2- Ni la gent més ingènua pot sostreure’s a aquesta realitat: l’Estatut que Madrid ens retorna, constitueix una veritable decepció pel que fa a les aspiracions de la ciutadania de Catalunya. Si la Proposta del Parlament ja era ben curta en el terreny democràtic - en renunciar a l’autodeterminació i acceptar l’actual ordre constitucional – com en matèria econòmica i social – en moure’s sota els paràmetres de la societat liberal o bé en malmetre, per raons de consens amb la dreta nacionalista, el caràcter laic de l’ensenyament -, el text exhaustivament “expurgat” per la Comissió suposa un retrocés notable i profundament humiliant en relació al document adoptat el 30 de setembre pel 90 % de la cambra catalana No només es nega a Catalunya el reconeixement jurídic com a nació, sinó que ha calgut esborrar qualsevol esment del dret de decidir del seu poble... fins i tot en la redacció d’un preàmbul sense cap força normativa. Per càrrega històrica, després d’una transició tutelada per l’exèrcit franquista, com pel mateix context polític de virulenta agitació de la dreta espanyola d’aquests últims mesos, el terme de “nacionalitat” en què es pretén dissoldre la realitat de Catalunya apareix tenyit amb els colors ombrívols d’una opressió política prou coneguda. i més no per això, a l’albor del segle XXI, aquest no podria ser un Estatut acceptable per a Catalunya.

3- Però és que, seguint el fil d’aquesta negació de la democràcia política, el text no suposa de cap manera el “salt en l’autogovern” que ens volen vendre. No hi haurà sobirania fiscal ni, per tant, transparència sobre els recursos recaptats. Mancaran, doncs, els mitjans efectius per decidir polítiques distributives progressistes, per atendre les noves i creixents necessitats socials, o per establir autèntiques solidaritats. El model de finançament autonòmic seguiria sent el mateix que ha dut Catalunya a un dèficit fiscal creixent. El propi Conseller d’Hisenda, Antoni Castells, ho reconeixia fa pocs dies: és impossible xifrar la suposada millora que, en l’àmbit dels ingressos de la Generalitat, representaria l’increment previst en la participació de determinats impostos, com l’IVA o l’IRPF – mentre que d’altres recursos cabdals, com ara l’impost sobre societats, quedarien exclusivament en mans de l’Estat. Impossibilitat de càlcul manifesta, atès que encara queden per definir els complexos mecanismes d’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. La tan esbombada “bilateralitat” entre la Generalitat i el govern central es redueix a funcions consultives. L’Estat conserva, de fet, l’última paraula en tot.

4- Com podríem parlar d’un “salt en l’autogovern” quan hem assistit a un vergonyós estira i arronsa a propòsit del traspàs de la gestió d’infrastructures bàsiques com ports i aeroports... i quan, finalment, no ha estat possible d’obtenir la del Prat? Quantes coses han anat caient de la Proposta estatutària del 30 de setembre ençà! Què se n’ha fet del dret de convocar consultes populars? I de la reforma de les lleis orgàniques? Què queda realment del capítol de drets i deures, vaixell insígnia de les aportacions d’ICV-EUiA, a còpia de retallades i de “petites” esmenes, destinades totes elles a tapar les escletxes de progrés que s’entreobrien? Així doncs, les dones tindrien dret a disposar del seu propi cos... però remetent-se a les disposicions de la legislació espanyola vigent – que, convé recordar-ho, segueix considerant l’avortament com un delicte, llevat de determinades circumstàncies. De la mateixa manera, hem passat del dret a una mort digna al “dret de viure amb dignitat el procés de la seva mort” – val a dir, al refús de legislar sobre l’eutanàsia. Fins i tot pel que fa al coneixement de la llengua per part dels jutges ha calgut buscar fórmules sinuoses, ressò dels privilegis seculars de la magistratura espanyola, que se’n remetent a la seva valoració “específica i singular” de les aptituds dels aspirants a obtenir una plaça a Catalunya. Pel que fa a la immigració, sense recursos financers ni estris jurídics d’integració, què significaria el traspàs parcial de competències sinó la gestió compartida de la injustícia feta a un col·lectiu de milers i milers d’homes i dones, privat de drets o condemnat a una vida clandestina? Cal seguir amb la llista de greuges? Decididament, per arribar a un resultat així no valia la pena endegar un procés de reforma estatutària... En qualsevol cas, tot plegat només mereix una resposta per part de la ciutadania i, en primer lloc, de les classes treballadores i populars de Catalunya:el rebuig més clar i contundent.

5- Ara sentirem, però, tota mena d’explicacions. Des de l’esquerra, que s’ha avingut a tantes renúncies en nom d’un pretès “realisme”, ja comencen a sermonejar-nos, percebent el desencís i la indignació de la ciutadania, amb la idea que rebutjar l’Estatut representaria “fer el joc de la dreta”, “votar amb el PP”, etc. En realitat, aquest és l’Estatut que han anat modelant les campanyes i pressions de la dreta. Abans que, per conveniència partidista, la direcció madrilenya no cridés a l’ordre en Josep Piqué, aquest ja havia manifestat la concordança de l’acord Mas-Zapatero amb els postulats del mateix PP a l’inici del procés. Tampoc s’enganyaven els barons del PSOE, els Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves i Cia., en proclamar que els espanyolistes havien vençut. Hi ha un cert repartiment de papers entre la dreta hereva del franquisme i la burocràcia “socialista” d’aquesta “Espanya de les autonomies”: l’agressivitat del PP fa que l’anomenat “Estatut de la Moncloa” acabi semblant la cigarreta que, en un gest conciliant, el policia bo ofereix al detingut sotmès al tercer grau. Però, cal atenir-se a la realitat. 6- Aquest ha estat el resultat, previsible, de l’anomenada “via catalana”: un camí de negociació institucional que ha girat l’esquena a la mobilització ciutadana. I quan, finalment, el passat 18 de febrer, aquesta ciutadania ha sortit al carrer reclamant el seu dret de decidirels promotors de l’Estatut i, singularment, les forces d’esquerres, hi eren vergonyosament absents. Llevat, és cert, d’Esquerra Republicana que, tot i les seves incongruències anteriors, s’ha resistit davant el pacte PSOE-CiU. Sobre aquesta formació s’ha desfermat una indignant campanya de pressions i xantatges per arrencar-li un “sí” i emmordassar així els sentiments de la població. Que ningú es deixi enganyar pel discurs oficial sobre els valors d’esquerres. L’acord Mas-Zapatero ha segellat la sort del tripartit. El PSOE s’orienta cap a la configuració de noves majories, més adequades a les polítiques liberals que, en matèria fiscal, de reforma del mercat del treball o de construcció europea, té a la seva agenda. Són les mateixes polítiques sobre la base de les quals s’ha establert, a Alemanya, la “gran coalició” entre l’SPD i la democràcia cristiana. I són les polítiques que, implementades per un govern de la dreta clàssica, han suscitat l’actual revolta del jovent i del moviment obrer de França.

- Justament, aquesta formidable mobilització és filla del “no” a la Constitució neoliberal europea del 29 de maig de l’any passat. Aleshores també, els qui rebutjàvem l’Europa de les multinacionals i els Estats, vàrem ser acusats de fer costat a Le Pen. Aquell “no” era – qui gosa discutir-ho avui? – progressista, social, democràtic... Com serà profundament catalanista i d’esquerres el rebuig del poble de Catalunya a un Estatut de rebaixes que pretén contenir els seus anhels i necessitats d’avenç. Aquest Estatut és un parany. Euskadi mostra el camí que, aquí, només hem començat a temptejar: el de la mobilització ciutadana i la pressió social per assolir el dret de decidir. Aquesta mobilització cal construir-la des dels moviments ciutadans, des de l’acció del jovent... i també desenvolupant corrents d’opinió favorables a l’autodeterminació dins dels sindicats i partits d’esquerres. És urgent constituir un ampli front del rebuig que uneixi totes les forces disposades a palesar un cop més la voluntat que es va manifestar el 18 de Febrer pels carrers de Barcelona. Des d’un agrupament de lluita tan modest com és “Revolta Global” hi volem contribuir decididament.

8- Car, mirant cap a París, escoltant el clam de Bilbao... i recordant la resposta popular del 18 F, diem: és possible vèncer. És possible tirar enrera aquest Estatut trampós i obrir un procés polític que tingui com a horitzó l’autodeterminació de Catalunya. La discussió sobre el vot en el proper referèndum és oberta entre els col·lectius i moviments que refusen l’Estatut. Nosaltres pensem que fóra una equivocació promoure un vot nul, que només seguiria una minoria militant. (A mal dades, els advocats del “sí” s’estimarien més que el moviment pel dret de decidir s’embranqués en una via de tan dubtosa eficàcia). Però, justament, no es tracta de protestar contra l’estafa que representa aquest Estatut, sinó de tirar-lo efectivament enrera. I això, ara com ara, només és possible des d’un “No” que, esdevenint de masses, serà

DIGUEM “NO” A L’ESTATUT DE LA MONCLOA!

UN “NO” CONTUNDENT, CATALANISTA I D’ESQUERRES!

Web Revolta Global (19-V-06)

Arzalluz es mostra contundent i titlla de traició el pacte Mas Zapatero alhora que afirma que els acords amb el PSOE tenen la caducitat d'un iogurt

Xavier Arzalluz, ex president del PNB, en una entrevista a Presència s’ha referit als dos temes claus de la política basca i catalana actuals: L’Estatut i el procés obert arran de l’alto el foc permanent d’ETA. Per Arzalluz el projecte d’Estatut que s’ha acabat aprovant al Congrés és una presa de pèl, un frau als catalans i que de fet tenint en compte l’historial del PSOE ell ja preveia que l’Estatut del 30 de setembre quedaria en un no res després de passar-hi per sobre la maquinària socialista: “Sí, des del primer moment es podria dir. Pere Esteve, amb qui tenia molta amistat, em va trucar per dir que tenia un acord firmat a què havien arribat amb Zapatero i els socialistes. Estava molt content. Però me'l va enviar i me'l vaig mirar. Li vaig dir que si ell i el seu grup creia que Madrid podia acceptar allò, que ho sentia molt perquè podien quedar molt malament. Vaig recomanar-li de liquidar aquell procés i no acceptar el tripartit i posar de debò les condicions per a un acord perquè Zapatero quan va aprovar això no pensava ni de lluny que anava a ser president. Zapatero pensava que l'hauria de complir Rajoy. I és molt fàcil prometre en nom d'altri! Jo li vaig dir, Pere no tindreu ni concert econòmic, ni el terme "Nació" -com caldria- ni la judicatura, ni moltes més coses d'aquell acord que Maragall va acceptar perquè era la seva darrera oportunitat històrica d'arribar a ser President. Zapatero va acceptar també perquè a ell li interessava comptar amb una comunitat autònoma de prestigi per als socialistes, a més enllà de les tres del sud d'Espanya”

Pel que fa al paper que han jugat els partits catalans en el procés, Arzalluz considera que el PSOE i CiU han actuat sense pensar en el país i només pensant en com ho havien de fet per tal de mantenir-se en el poder els primers i com tornar-hi els segons: “ Esquerra està pel "no" -només faltaria- per la manera que s'han mofat d'ells. Essent aliada ERC de Zapatero, tant a les Corts com al Parlament, és incomprensible i poc ètic que els socialistes hagin pactat pel darrera amb CiU. No s'entén. Els socialistes no han tingut paraula perquè l'actual Estatut no té res a veure amb el que s'havia pactat. Resulta que el finançament de Catalunya era la preocupació més important, i d'això, res de res. Ara els donen un 50% de l'IRPF, quan abans ja tenien un 35% pactat amb Aznar. És un petit pessic més de recaptació que, com a resultat de dos anys de debat sobre l'Estatut, s'ha de veure com un autèntic frau. Jo ho veig així almenys. És una traïció que han fet Mas i Zapatero als d'Esquerra. Zapatero els ha fet el salt amb voluntat de liquidar-los políticament, perquè és això el que sens dubte ha pactat amb Mas. Ara estan amb el tema de si el Govern tripartit català ha de seguir o no i si han de fer eleccions. I jo no sé si Maragall es tornarà a presentar, no ho crec. Maragall és una molèstia avui per a Madrid. I Mas i Maragall són incompatibles...”

I encara ha estat més contundent quan s’ha referit al que ell considera una política interessada de CiU: “Cal demanar qui ha estat el frívol aquí. L'important no sols és el que deia l'acord previ a tot el procés, que s'ha desvirtuat completament, sinó el contingut retallat de l'actual text. És clar sembla que a CiU això se li'n refot, de tota manera no és el seu Estatut. CiU pensa només en el poder, no en l'Estatut, que si porta alguna cosa, millor, però no és allò que compta per a ells. El que conquereix Mas amb aquesta operació és recuperar la Generalitat. Mas pensa que si a les properes eleccions treu la majoria de vots, que presidirà la Generalitat. Aquest és el tracte amb Zapatero, no l'Estatut de Catalunya. I Duran possiblement desitja ser ministre a Madrid. Aquest és el joc dels interessos polítics.”

L’ex dirigent del PNB ha volgut deixar clar que ell votaria no a aquest Estatut i critica a aquells que ataquen a ERC per defensar el No perquè també ho fa el PP: “Alguns han apuntat allò de coincidir en el "no" amb el PP; i jo crec que allò és una bajanada que no es mereix ni una resposta. El "no" pot ser per mil raons, i no té res a veure amb el del PP. No n'han de fer cas. Jo si fos d'ERC, votaria amb un "no" rotund”. Pel que fa al procés de pau a Euskadi, Arzalluz es mostra crític amb el govern espanyol ja que considera que aquest no està fent prou passos per tirar endavant el procés a la vegada als altres que en facin sense esperar res a canvi:Però també es pot dir que ells estan fent passos importants i, en canvi, l'Estat no ha deixat de torturar i "deixa fer" els jutges, que tampoc no tenen gaire crèdit aquí. Mentre que els presos continuen a la quinta forca quan el que marca la llei és que han d'estar el més a prop possible de la seva terra perquè es puguin regenerar etc. Per tant, no sé fins a quin punt a l'esquerra abertzale, des del seu punt de vista, li convingui estar parada com si això fos una mena de rendició. A més necessita legalitzar-se aviat si vol presentar-se a les eleccions.”. Així, Arzalluz considera que un no es pot refiar dels socialistes i que la seva paraula i els seus acords sovint no porten enlloc...”El que és segur és que ells miren bé pels seus interessos. Jo, si haig de ser sincer, del PSOE no me'n fio gens. No tenen un sentit de mantenir els acords, de tenir paraula. Per al PNB aquestes coses són importants. Nosaltres també tindrem qui menteixi de tant en tant, no dic que no, però per a nosaltres la paraula és molt important. Ens dol faltar a la paraula. Jo sempre dic dels acords amb el PSOE que tenen la caducitat del iogur, amb la diferència que el pot de iogur porta escrita la data i ells no. Les coses caduquen quan ja no els interessa un acord”.

Finalment i referint-se als dos processos, Arzalluz ha afirmat que el problema es que ens trobem davant de nacionalistes espanyols que prometen molt , però que a l’hora de la veritat no estan disposats a cedir terreny a les nacionalitats històriques que lluiten per ser reconegudes ...”Els socialistes també són nacionalistes espanyols, per bé que ho neguin. Per a ells, l'única nació que compta és l'espanyola, per molt que ho dissimulin. Jo els conec molt bé com en el seu dia vaig conèixer Felipe González i Alfonso Guerra. Sé com pensen. S'ha vist en les brutals declaracions de Guerra dient que ha "raspallat" Ibarretxe i el seu Estatut, com també ho ha fet amb l'Estatut català a la seva Comissió Constitucional. Com es pot respectar algú que parla així? Els socialistes tampoc no han acceptat l'Estatut català com van dir que farien.

Euskadi · 22/05/2006 (Web Presència)

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga.

"A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor". (Miquel López Crespí)

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La derrota dels treballadors l'any 1939, la supressió dels migrats estatuts d'autonomia que havia concedit la República Espanyola, consagraven, per molts d'anys, el domini sangnant de la burgesia monopolista de l'Estat.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot erarojo i separatista".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)

PSM, la decisió a deshora.

L'alto el foc que pareix que s'imposa en el PSM afecta únicament a l'elecció de l'Executiva en el congrés de finals de maig. No, emperò, a la decisió fonamental a prendre que serà com van a les eleccions: si accepten la creació del famós bloc impossible, i per tant únicament fan el que podrien: repetir Progressistes, o bé si hi van tots sols.

El motiu pel qual és impossible fer el bloc, tal com l'han anunciat, és de temps. Ja s'argumentà en un altre article. Dissoldre partits en una nova formació no és res que se faci ni en un any ni en dos. Ni basta que la direcció d'un partit vulgui. Primer cada part ha de convèncer els militants respectius, cosa gens fàcil. Per exemple, el dirigents d'EU, allà per devers finals de 2003 i principis de 2004 explicaven que justament això era el que volien. Que el seu partit, Els Verds, el PSM i ERC acabassin dissolent-se en una futura nova formació autòctona i esquerrana. Entre el que deien i el que finalment ha estat, doncs res a veure. Llavors, si els militants volen, s'ha de crear tota la nova estructura orgànica, que no és fàcil ni ràpid. Per tant, per a les pròximes eleccions, si un cas, l'únic que cal fer és repetir Progressistes, tot i que segurament no li donarien aquest nom. Tanmateix no deixaria de ser el que seria, una coalició. Però que només fos això no implicaria que fos quelcom sense importància. Perquè després d'haver fet l'aliança a les generals de 2004 i ara aquesta per a les autonòmiques de 2007, vendrien immediatament llavors les generals de 2008 a les quals seria impossible no repetir, amb la qual cosa, a la pràctica, els partits que en fessin part l'any vinent estarien abocats a mantenir l'estructura d'aliança per al futur amb molt difícil, o impossible, retorn endarrera. Per tant, la decisió és molt important. Perquè llavors sí que a partir de la coalició no quedaria més remei que començar el lent transitar fins a la creació de la nova formació, el bloc o com se digués. Sempre que els altres partits hagin acceptat. I en el dubte sobre què dirien i farien els altres hi ha la raó de perquè el PSM vol prendre una decisió a deshora, que en política és la pitjor de les opcions.

Prendre una decisió d'aquesta magnitud sota la tensió preelectoral en la qual viu el PSM, tant per mor de les disputes internes com per les negres expectatives a les urnes, no és gaire lògic. Ho hagués estat prendre-la en el seu moment, en el congrés de finals de 2004. I començar a actuar en conseqüència, hagués estat una o l'altra la decisió presa. Però forçar ara el debat i votació implica un perill afegit doble. Intern, perquè res no s'aclarirà: si se fa la coalició, la resistència seguirà igual; si no, la direcció de Jaume Sansó i Mateu Crespí estarà sota l'amenaça constant que un mal resultat a les urnes, per poc que fos per sota del de 2003, seria el seu final. Això, si és que Crespí no dimiteix si surt l'aliança. I si s'optàs per posposar el debat, una vegada que s'ha fet públic -basta veure les cartes de lectors i articles d'opinió als diaris- el mal ja està fet perquè se decebria a tothom. A pesar que la coalició i el bloc havia de ser el futur lògic per al PSM, cal demanar-se si hores d'ara aquest futur ja no és passat. Vull dir que en política suscitar debats d'aquest calibre que impliquen una decisió que de cap manera se conjugar amb l'altra, només se poden intentar abastar quan és l'hora. Fer-ho a deshora és pitjor medicina que la malaltia. La decisió queda aleshores reduïda a una rectificació permanent que no és de savis sinó de tot el contrari, perquè fa perdre terreny propi.

Per exemple, en aquest cas el PSM podria prendre la decisió de voler la coalició, però els altres voldrien? ERC voldria? No seria tant com convidar-la a anunciar que no farà part de l'aliança i que assumeix ser «l'únic» i «vertader» nacionalisme que queda a Balears? I això, per no entrar en què com quedaria el PSM si digués que sí a la coalició sota unes condicions que EU no pogués acceptar, de forma que al final hagués dit que sí a un bloc format per si mateix i que estàs liderat per una direcció que no el volia... En canvi, si s'hagués pres la decisió el 2004, fos quina fos, hores d'ara el projecte, tot sol o en bloc, estaria prou madur i faria mesos, molts, que se treballaria en una direcció que ara manca. I en una situació que, millor o pitjor, segur que no seria tan dolenta com ara, que faltant un any per a la cita electoral encara ha de prendre tal decisió, a deshora.

Miquel Payeras. Periodista.

Diari de Balears (10-V-06)

Gabriel de la S. T. Sampol, Lluís Alpera, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Miquel Bauçà, Bartomeu Fiol, Damià Huguet, Damià Pons, Pere Rosselló Bover, Margalida Pons, Jean Serra, Miquel Àngel Riera, Andreu Vidal, Biel Mesquida, Ponç Pons, Joan F. López Casasnovas, Sebastià Alzamora, Jaume Pomar, Jaume Santandreu...

Exponto, la principal revista cultural de Romania ha traduït nombroses obres de l'escriptor Miquel López Crespí.

L'escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Aquests darrers anys Miquel López Crespí ha estat traduït al romanès, al francès, a l'anglès, al castellà i al suec. Concretament el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004 li ha estat concedit per una traducció al castellà de la seva obra catalana Signes.

Cal destacar també que durant l'any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la col·lecció de poetes catalans "Veu de poeta". Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l'escriptor de sa Pobla.
La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l'autor pobler. La traducció a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.

Coberta del disc compacte número de 9 de "Veu de Poeta" editat pel Consell de Mallorca i la Fundació ACA.

Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Mique López Crespí Perifèries 1: "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
'Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: 'Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. [...] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'".

En el llibre La poesia a les Balears al final del mil·leni - La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d'Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d'altres.

En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d'autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l'anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d'Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.

La traducció al castellà del poemari Signes obtingué el Premi Internacional de Poesia Ciudad de Cáceres 2004.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l'estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa "Camilo José Cela") i en molts d'altres indrets de l'estat. "Los espejos de la memoria", traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l'Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l'actualitat.

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l'estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L'any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol" pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la col·lecció "Gabriel Ferrater"; el 2003 era guardonat amb el "Ciutat de Xàtiva" per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l'Editorial Bromera del País Valencià. També l'any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

Amb les traduccions a l'espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol ("Veu de poeta"); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l'anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l'Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans. (Redacció)

1 Perifèries (Alacant, Editorial Aguaclara, 2001)
2 Cercle clos (Maó, Institut Menorquí d'Estudis, 2002)
3 Temps moderns - homenatge al cinema (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003)
4 Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003)

Publicat en la revista L'Estel (15-III-04)

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart

.


Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar. També participaren en la presentació Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i l'escriptor nacionalista d'esquerra Ferran Lupescu.

Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca. (1)

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig ( L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha col·laborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novel·la, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intel×lectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novel×la, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intel·lectuals contemporanis.

Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intel·lectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novel×listes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.

(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.

La unitat sense bases programàtiques no és la solució per a l'esquerra.

MÉS ENLLÀ DEL NOM, ÉS NECESSARI UN BLOC PROGRESSISTA DE VERITAT.

"Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica". (Llorenç Buades- CGT)

Per Llorenç Buades, militant de la CGT.

Les presses són males conselleres. La necessitat de llevar-se el PP del govern i dels ajuntaments condueix a fer propostes poc pensades. He vist el manifest d'alguns independents que demanen amb urgència la formació d'un bloc progressista o en tot cas d'una coalició electoral. En el document hi veig molt poc de programàtic.

La destrucció ambiental no és només responsabilitat del PP. El PSOE hi té bastant a veure, i també UM, que va formar part del govern del Pacte de Progrés.

Algunes forces sindicals com ara UGT i USO ja han mostrat el llautó a Eivissa en el cas de la lluita contra l'autovia. Si el que es proposa és que governi el PSOE en comptes de fer-ho el PP, hauriem de saber si ho farà amb UM, i de quina manera. Si el bloc progressista ha de participar del govern o avalar la seva política hauria de ser en condicions que no es reflexen al document. Si l'exemple és La Unione del dretà Prodi, que no m'hi apuntin. L' esquerra ha de fer d'esquerra, i no liberalisme, com es proposa amb La Unione.

Respecte de la llengua, les polítiques del Pacte es destinaren més als lletraferits i als que ja en saben que a la gent del carrer, que a la gent assalariada.

Si s'ha de parlar dels serveis públics, convendria veure quines forces s'han oposat realment al model neoliberal europeu que s'expressà en el Tractat de Maastricht, o en el projecte Constitucional Europeu. De les sindicals cap, llevat de la CGT. De les polítiques vaig veure més la negativa en altres raons (lingüístiques o nacionals) que en aquestes de caràcter social. Seria útil saber quines propostes es fan per al desenvolupament del sector públic i de l'economia social, i si un govern del PSIB, o del PSIB amb UM les sostendrien.

En relació a la precarietat laboral, allò que em consta és que algunes forces polítiques i sindicals volen vendre una reforma laboral que minva les condicions de l'acomiadament injustificat com el camí contra la precarietat.

Precisament allò que fa la reforma laboral és donar naturalesa de contracte fixe a la precarietat i fer-la extensiva al conjunt de la població assalariada. Les garanties de seguretat en el treball només poden venir de l 'increment en la penalització de les baixes no justificades. Els altres camins ja són prou coneguts. Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica.

Si s'ha de bastir un bloc ha de ser per a canviar de política i no només de polítics.

Web Ixent

Ciutat, 5 de maig de 2006.

PSOE, seu a la mateixa cadira que PP i UM.

"Però amb el segon cinturó no es queda així la cosa. Més endavant s’ampliarà el segon cinturó fins a Palmanova. I posteriorment li tocarà el tercer cinturó, que passaria pel centre d’oci Festival Park i arribaria fins a les portes de Bunyola ( i carreteres de Sóller i Valldemossa). De fet, ja fa temps que s’han produït compres especulatives, tant a prop del segon cinturó com del tercer cinturó".

Fa anys que PP i UM són al darrera de la construcció del segon cinturó. El PSOE, que defensa aquest cinturó, sempre ho ha fet amb ambigüitat, més o manco, com volen fer ara en les seves relacions amb els grans grups hotelers de les Illes, per posar un exemple.

Què és el segon cinturó? És la construcció d’una via d’alta capacitat i velocitat des del Coll d’En Rabassa fins a la Universitat passant pel centre comercial Alcampo. L’impacte damunt la zona metropolitana de Palma afectaria de diferents formes. Entre el Coll d’En Rabassa i Alcampo suposaria construir dos nous carrils fins tenir 4. Si agafa la forma d’autopista seria una via amb capacitat de 6 carrils més un carril o dos de servei. Entre l’Alcampo i la Universitat seria una nova via en construcció, és a dir, més terreny rural dedicat a obres i, com no, a una posterior urbanització.

És el tram entre l’Alcampo i la Universitat l’objecte de negociació entre UM i PSOE. Els socialistes només aprovarien el segon cinturó si en aquest tram només es fa una carretera de dos carrils i no pas una autopista. A qui volen enganyar? Que aquesta nova carretera que diu el PSOE sigui en un futur una via de 4 o 6 carrils està més que clar. Ja ha passat amb altres vies de construcció recent com la del Coll d’En Rabassa amb l’Alcampo. Volen el segon cinturó però els fa por la pressió social de Son Sardina i altres zones de la zona metropolitana.

Els grans centres d'oci i comercials, curiosament sempre a uns metres d'una autopista, generadors de trànsit, debilitadors del comerç dels pobles i grans beneficiaris per al seus negocis, i tot, amb els doblers públics.

Xerren de construir més vies ràpides, no però, de millorar el transport públic i de fer més segures les carreteres secundaries.

Sempre posen la seguretat en les carretes com l’excusa per fer autopistes (encara que siguin maquillades amb desdoblaments: carretera de Manacor, carretera a la UIB, a sa Pobla,...), però el transport alternatiu per reduir la motorització de Mallorca no veu suport ni del PP, ni d’UM ni del PSOE, i les carreteres secundaries ja sabem tots com es troben. La construcció de vies d’alta capacitat se’n duu el pressupost i el deute financer de la Comunitat.

Però amb el segon cinturó no es queda així la cosa. Més endavant s’ampliarà el segon cinturó fins a Palmanova. I posteriorment li tocarà el tercer cinturó, que passaria pel centre d’oci Festival Park i arribaria fins a les portes de Bunyola ( i carreteres de Sóller i Valldemossa). De fet, ja fa temps que s’han produït compres especulatives, tant a prop del segon cinturó com del tercer cinturó.

Totes aquestes vies són necessàries per certes personalitats de Mallorca que volen omplir i omplen la zona metropolitana de Palma de nous polígons de serveis, urbanitzacions i hospitals damunt terrenys rurals, i volen convertir els pobles de Mallorca en pobles dormitoris. Què queda lliure entre Ciutat i Son Ferriol? Els nous polígons de serveis projectats i les noves promocions immobiliàries del Pla de Na Tesa i Son Ferriol faran que siguin, si no podem dir que ja ho són, noves barriades de Palma.

Per una altra banda, defensar el Parc de les Vies com ho fa el PSOE és incompatible amb defensar el segon cinturó de Palma. Davant la creixent metropolització de Palma, la pressió motoritzada cap o des de Ciutat també creixerà, i els 4 carrils que defensa el PP on ara són les vies del tren per millorar l’accés al centre de Ciutat es quedaran insuficients. Davant la forta pressió popular contraria a la proposta del PP que no vol el Parc de les Vies, ells s’aprofiten i posen els interessos electorals, encara que sigui amb incoherència.

Segon Cinturó = negoci, especialment per a uns quants

Manel | 17 Maig, 2006 20:06

El bloc d'en Manel

Els silencis de Margalida Rosselló. (i II)

"¿Per què Margalida Rosselló no explica el fracàs de la seva experiència electoral, la inutilitat, quant a enfortir el moviment verd, del seu pas per la conselleria i pel Parlament? ¿Per què i quines raons té per a servar aquest perllongat silenci davant tot el que s'ha esdevengut? ¿Per quins motius contínua donant suport actiu en aquells que han fet malbé la seva organització i han liquidat quinze anys de feina independent i tot un projecte de futur? ¿Per quina causa contínua donant suport als enterradors del seu projecte, aquells que han cremat i enviat a casa seva una generació d'honrats lluitadors i lluitadores ecologistes? ¿Què hi guanya callant? ¿Quina és l'explicació que pot donar de no haver marxat encara al Grup Mixt per provar de recuperar, des de la independència, el que pugui restar de l'ecologisme illenc tan damnat per aquests anys de destrucció continuada?". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

En altres articles hem parlat dels silencis de Margalida Rosselló, de com mai no ha analitzat el fracàs de l'aliança amb Izquierda Unida ni tampoc ha parlat de la desintegració del grup a la qual ella havia dedicat quinze anys de la seva vida. Són uns silencis massa sospitosos. Co m amics que sempre li hem donar un suport actiu voldríam que Margalida Rosselló analitzàs públicament el significat polític de la pèrdua constant de militants verds quan aquests anaven comprovant com l'aliança per aconseguir unes cadiretes enfonsava quinze anys de treball ecologista independent. La diputada verda també hauria d'analitzar els motius de la demonització constant de Joan Buades, la història de l'expulsió del diputat verd del Consell d'Eivissa i Formentera, les infiltracions d'afins d'Izquierda Unida en els Verds per tal de vampiritzar i corcar el grup des de dins... Res de tot això, cap explicació adient a la societat mallorquina podem trobar en el bloc personal que la diputada té a Balearweb ("La teva veu Verda en el Parlament"). Talment com si a l'autora del bloc li haguessin fet una terrible lobotomia, hom només hi pot trobar informacions interessants, evidentment, sobre donar un impuls a les energies netes, sobre la necessitat de bastir clavegueram a les zones urbanes que no en tenen, declaracions sobre la necessitat que les Illes Balears siguin declarades zones lliures d'energia nuclear... tot molt correcte i positiu, però que no informa gens del que s'ha esdevengut aquests darrers anys en el moviment verd de les Illes i manco encara no diu quin pot ser el futur de l'ecologisme illenc una vegada comprovat el fracàs de la coalició i la destrucció del projecte independent de Margalida Rosselló, un projecte que ha estat torpedinant fins a l'enfonsament per part d'aquells mateixos amb els quals la diputada es retrata cada dia.

En acabar de llegir el bloc "La teva veu Verda al Parlament", en constatar el seus silencis, ens vénen al cap moltes preguntes sense resposta encara, i també arribam a copsar els motius reals de la desfeta dels Verds. ¿Com és possible, ens demanam, que des d'aquesta evident debilitat ideològica, Margalida Rosselló i Jordi López s'atrevissin a embarcar-se en una aventura que, indubtablement, havia d'acabar amb el grup ecologista? ¿Per quins motius no escoltaren Àngels Fermosselle o Miquel Àngel Lladó, que ja advertien del que podia esdevenir-se? ¿Per què Margalida Rosselló no explica el fracàs de la seva experiència electoral, la inutilitat, quant a enfortir el moviment verd, del seu pas per la conselleria i pel Parlament? ¿Per què i quines raons té per a servar aquest perllongat silenci davant tot el que s'ha esdevengut? ¿Per quins motius contínua donant suport actiu en aquells que han fet malbé la seva organització i han liquidat quinze anys de feina independent i tot un projecte de futur? ¿Per quina causa contínua donant suport als enterradors del seu projecte, aquells que han cremat i enviat a casa seva una generació d'honrats lluitadors i lluitadores ecologistes? ¿Què hi guanya callant? ¿Quina és l'explicació que pot donar de no haver marxat encara al Grup Mixt per provar de recuperar, des de la independència, el que pugui restar de l'ecologisme illenc tan damnat per aquests anys de destrucció continuada?

Ja fa prop d'un any que, per encorarjar-la, en un article titulat "Els Verds al Grup Mixt", escrivíem: "Margalida Rosselló caurà en els paranys parats pels seus contraris? Pensam que no. Margalida Rosselló pot portar endavant les idees que ha defensat sempre i el projecte verd independent des del Grup Mixt, per exemple. I segurament amb més efectivitat del que hom podria imaginar. Des del Grup Mixt la diputada pot ser el portaveu eficient de les nombroses plataformes antiautovies, grups ecologistes de les Illes, tot l'ampli moviment que és actualment en marxa contra les maniobres especulatives i depredadores de la dreta mallorquina. I a part de ser el portaveu d'aquest ampli moviment social pot iniciar de nou la reconstrucció de l'espai verd de les Illes".

Som molts els que volem un reforçament de les organitzacions conservacionistes i ecologistes de les Illes i ens plauria veure Margalida Rosselló rompre el seu sospitós silenci donant les explicacions polítiques que els seus amics i votants es mereixen. Els articles en defensa del ferreret, exigint més transport públic, una millor gestió dels residus o demanant més drets per als ciclistes ciutadans són prou interessants i els aplaudim. Ara bé, els podria fer igual de bé qualsevol jove de quinze anys preocupada o preocupat per la política depredadora de la dreta que ens malgoverna. Però a una exconsellera de Medi Ambient del Govern de les Illes, a una diputada del Parlament de les Illes Balears, li demanam una mica més que a una estudiant d'institut. I el que demanam són explicacions polítiques del que ha passat amb els Verds, una anàlisi pública de la desfeta que tothom ha vist i, i també, una valoració de les perspectives de futur de l'ecologisme a les Illes. Tot el que no ha fet Margalida Rosselló en tots aquests anys d'estar a les institucions.

Volem afirmar novament que som molts els que pensam que Margalida Rosselló, malgrat aquestes evidents contradiccions, no pot marxar així, per les bones, deixant abandonat el projecte verd i facilitant la tasca als seus enterradors. Potser seria el més còmode, no ho dubtam, però que l'abandonament sigui el més fàcil no vol dir que sigui el que necessita el poble de les Illes en aquesta difícil conjuntura. Ara més que mai és necessari l'esforç de tota aquella gent que sabem sempre ha lluitat en primera línia per Mallorca i pels interessos de les mallorquines i mallorquins.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (2-V-06)

PP i PSOE permeten a Madrid el segon cinturó de Palma i l'autovia d'Eivissa .

Rebutgen al Congrés una proposta d'ERC per la retirada de les obres polèmiques.

Curiosament, les carreteres uniren ahir al Congrés els grups del PSOE i el PP. Ambdós partits rebutjaren una proposició no de llei (PNL) presentada per ERC que garantia la retirada dels projectes viaris que estan suscitant més polèmica, com són el segon cinturó de Palma, l'autovia entre Eivissa i Sant Antoni o la via que uneix la capital pitiüsa i l'aeroport.

La iniciativa dels republicans, defensada en la Comissió de Foment i Habitatge de la Cambra baixa per Josep Andreu, instava els executius central i autonòmic a modificar el conveni viari que està sobre la taula per descartar la construcció de «vies de gran capacitat», en al·lusió al segon cinturó.

Tanmateix, la PNL pretenia que el conveni estigués condicionat a la paralització les esmentades obres d'Eivissa.

En el darrer punt de la proposició, es comminava les administracions a millorar la xarxa ferroviària de Mallorca amb les partides en principi dedicades a grans projectes de carreteres. La PNL va obtenir 33 vots en contra -entre els quals els del PP i PSOE-, 3 a favor i 3 abstencions.

Una vegada finalitzada la comissió, ERC va remetre un comunicat de premsa a través del qual acusava els socialistes de «donar cobertura als projectes de destrucció del territori» del Govern Matas.

En aquest sentit, el president d'Esquerra a les Illes, Joan Lladó, lamentà que el PSOE «defugeixi responsabilitats i permeti la construcció del segon cinturó de Palma». En opinió d'ERC, l'actitud dels socialistes en aquesta votació torna a demostrar la seva «ambigüitat», com ja feren «amb la dotació policíaca que destinaren a reprimir les protestes contra les autopistes d'Eivissa».

La diputada del PSOE per Balears, Isabel Oliver, justificà el rebuig de la PNL afirmant que «està fora de la realitat» i que «ara els consells estan negociant nous convenis viaris amb Foment amb criteris de sostenibilitat».

R.GALLEGO. Palma.

Diari de Balears(17-V-06)

Diari de Balears:"Muñoz torna a atacar Barceló per impulsar el Bloc i amenaça de plegar 'si això no s'atura'".

El líder del PSM a Cort remet una carta als militants.

El candidat del PSM a la batlia de Palma, Pere Muñoz, torna a la càrrega. Fa unes setmanes, el regidor nacionalista criticà durament Gabriel Barceló quan aquest anuncià que es presentaria a la secretaria general del partit amb una proposta electoral basada en un bloc progressista.

Després de disculpar-se, i quan semblava que les destrals s'havien enterrat temporalment, Muñoz tornà ahir a atacar el seu company de partit i a tots els afiliats que defensen públicament l'esmentat bloc nacionalista i d'esquerres.

Mitjançant una carta dirigida als militants de Palma, el candidat lamenta que «mentre Crespí -el cap de llista autonòmic- i jo feim rodes de premsa i intentam sortir fent campanya, uns altres continuen sortint amb el tema del bloc...», en al·lusió a l'acte que protagonitzaren Barceló i una sèrie de militants històrics el passat dilluns.

Muñoz lamenta aquesta coincidència d'actes públics i assegura que sense aquesta «contraprogramació» les iniciatives que presenta amb Crespí «sortirien millor» als mitjans de comunicació. Tanmateix, el líder nacionalista a l'Ajuntament de Palma recorda que les polítiques d'aliances preelectorals s'han de decidir al pròxim Congrés del PSM. A la carta, Muñoz arriba a amenaçar a «tirar la tovallola «si això no s'atura».

L'escrit finalitza demanant als militants que facin costat a les sigles i als candidats que s'han d'elegir democràticament. Cal recordar que, de cara el Congrés, Muñoz ha expressat explícitament el seu suport a Jaume Sansó, l'altre aspirant a secretari general.

R.GALLEGO. Palma.

Diari de Balears (10-VI-06)

Els silencis de Margalida Rosselló. (I)

"No solament no hem trobat cap article explicatiu de la crisi terminal dels Verds sinó, i no sabem si és encara pitjor, anant al bloc personal que la diputada té a Balearweb i que es pot trobar si cercam "La teva veu Verda en el Parlament", tampoc no trobarem cap mena d'explicació sobre el fracàs de la coalició amb Izquierda Unida, la destrucció del moviment Verd de les Illes, les campanyes rebentistes contra Joan Buades i ella mateixa per part dels seus "aliats"... ¿De veritat sabien Margalida Rosselló i Jordi López amb qui s'ajuntaven quan signaren la coalició amb els antics dirigents del PCE? Tot fa pensar que no sabien el què feien o que desconeixien la història recent de l'excarrillisme i afins. La debilitat política dels Verds quan concretaren l'aliança electoral, aquest desconeixement de la història del moviment obrer i popular, de les traïdes de la transició, de les manipulacions d'aquest personal s'haurien d'haver tengut en compte". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

Margalida Rosselló i els Verds no es podran queixar mai del suport que els hem donat públicament, tant en el temps del seu pas per les institucions, quan l'actual diputada verda era consellera de Medi Ambient del Govern de les Illes, com ara mateix, quan ha estat demonitzada pels seus companys de coalició. Potser el motiu d'aquest suport continuat s'hauria d'anar a cercar en aquell component quasi innat de la meva formació d'estar sempre al costat dels dèbils i dels perseguits. Les campanyes d'extermini contra Joan Buades, Margalida Rosselló i Jordi López, contra l'existència d'un moviment verd independent a les Illes, eren quelcom tan mancat d'ètica, palesaven tant de cinisme i brutor per part d'aquells que pressionaven el moviment ecologista, que era obligat defensar els coherents i els perseguits.

Margalida Rosselló és una activista en defensa de la terra i dels nostres minvats recursos naturals d´un tarannà combatiu i una resistència ben provades. La qual cosa no vol dir que sàpiga actuar en un món polític ple d'oportunistes, menfotistes i taurons sense moral ni principis. El resultat de la seva activitat política així ho ha demostrat. Ella mateixa hauria de reflexionar sobre aquests resultats concrets, ja que sap que, per desgràcia, els anys que porta a les institucions com a consellera de Medi Ambient, en el seu moment, o com a diputada en el Parlament, només han servit per a enfonsar el moviment verd de les Illes. És evident que Margalida Rosselló no és l´única culpable, ni molt manco!, de la desaparició d'aquell projecte verd que tantes esperances va donar a la gent. Les campanyes de vampirització de l'espai verd per part de l'Izquierda Unida, una aliança electoral amb l'excarrillisme illenc feta des de la debilitat política i organitzativa dels verds, han contribuït igualment a liquidar aquell esperançador projecte independent que, en el seu moment, i en continuat creixement, arribà a aconseguir, sense diners i sense l'ajut de la banca, prop de deu mil vots. Un naixent moviment verd que representava la voluntat de munió de gent tipa de la politiqueria barata dels partits del règim, tots aquells que d'ençà la transició avui diuen una cosa i demà una de diferent per continuar omplint la butxaca cada mes. I era precisament aquesta independència, aquesta nova forma de fer política, que atemoria aquells partits que són en la política únicament per a gaudir dels bons sous que el règim atorga els seus servidors, moqueta i cotxe oficial. Els Verds de les Illes naixien com a una esperança diferent, com a moviment allunyat de tota la brutor que havíem vist en aquest darrer quart de segle de servilisme a la monarquia i a la dreta depredadora. Per a ser un simple partit de "gestió" dels interessos del capital ja n'hi havia molts. Els Verds eren l'esperança oberta a un món nou. Una esperança que ben aviat s'encarregaren d'ensorrar els oportunistes de sempre.

La debilitat política de Margalida Rosselló i dels Verds, que no han estat capaços de resistir la campanya de vampirització d'Izquierda Unida feta a través de Miquel Àngel Llauger, s'evidencia, per exemple, en la incapacitat de la diputada per a explicar als seus militants, electors i societat en general la crisi patida per la seva organització. Nosaltres, que sempre hem fet feina per a consolidar el moviment ecologista de les Illes i que tenim un interès especial a donar suport als grups que són en política per principis i no solament per xuclar de les mamelles del poder, no hem trobat per part ni banda cap article que expliqui el que s'hi ha esdevengut en aquests darrers anys.

¿Com és possible, ens demanam, que una diputada tan activa i que sempre és a l'avantguarda de les reivindicacions concretes de la nostra terra sigui tan dèbil políticament? Hem consultat les hemeroteques i per part ni banda, exceptuant alguna declaració conjuntural, no hem trobat aquella explicació que el militant, el votant verd de les Illes necessitaria tenir a l'abast per a poder valorar, amb coneixement de causa, els motius exactes de la crisi final dels verds.

No solament no hem trobat cap article explicatiu de la crisi terminal dels Verds sinó, i no sabem si és encara pitjor, anant al bloc personal que la diputada té a Balearweb i que es pot trobar si cercam "La teva veu Verda en el Parlament", tampoc no trobarem cap mena d'explicació sobre el fracàs de la coalició amb Izquierda Unida, la destrucció del moviment Verd de les Illes, les campanyes rebentistes contra Joan Buades i ella mateixa per part dels seus "aliats"... ¿De veritat sabien Margalida Rosselló i Jordi López amb qui s'ajuntaven quan signaren la coalició amb els antics dirigents del PCE? Tot fa pensar que no sabien el què feien o que desconeixien la història recent de l'excarrillisme i afins. La debilitat política dels Verds quan concretaren l'aliança electoral, aquest desconeixement de la història del moviment obrer i popular, de les traïdes de la transició, de les manipulacions d'aquest personal s'haurien d'haver tengut en compte.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-Iv-06)

Maragall expulsa del govern als consellers de ERC i anuncia eleccions anticipades per a finals d'any

La resposta definitiva de Esquerra Republicana de Catalunya al Estatut de Mas i Zapatero, el No, és en principi una demostració de coherència. Com veurem mes endavant, no és així perquè sigui un costum i una virtut de l'aparell i l'adreça de ERC. Però el que si és cert, és que aquesta resposta s'ha convertit en una anomalia dintre d'una política institucional acostumada al líquid i el gasós, a variar de discurs, valors i principis, segons el clima, els interessos i l'adreça del vent.

Tres apunts sobre No de ERC

1. Una posició sòlida en una política líquida i gasosa

Segurament la dirigencia de Esquerra, a part de ser conseqüent entre aquests i els fets, té altres elements de judici que li fan suposar que a mitjà termini sortiran guanyant. La veritat en qualsevol cas, és que si en el seu moment no van ser els únics que van afirmar que en el límit de la «nació catalana» i en el sistema de finançament estava l'innegociable, han estat els únics en complir-lo en última instància.

Encara que estan per veure els efectes generals d'aquesta decisió, és indubtable que el pes polític adquirit per ERC després de la mateixa, és molt major que sí hagués entrat al joc fenici del consens pel consens mateix. I en aquest sentit, enfront de la ingenuïtat pragmàtica a la qual juga avui l'adreça d'IU –per posar un exemple- veurem com una posició sòlida pot donar mes i millors fruits que una postura moldeable i oportunista.

2 . Raó utilitària, raó simbòlica i raó pràctica

El debat intern de ERC al llarg de les últimes setmanes entorn del vot en el referèndum, ha girat sobre tres variables. La raó utilitaría que cridava a utilitzar el vot nul, paperetes amb el lema «Som uneixi @néixer<3>», que permetrien evitar un no rotund i la ruptura total amb la resta del Govern, i a la mateixa vegada mantenir la crítica enfront de les retallades imposades per la negociació entre el president espanyol i el lider de CIU, i posteriorment en la Comissió Constitucional de les Corts.

Alhora, el «Som uneixi @néixer<3>» responia a una raó simbòlica de cert valor per què permetria diferenciar-se del No nacionalista espanyol del PP, evitant a més futurs usos demagògics tant de CIU com de PSC i ICV, actuals aliats i pot ser que futurs i aferrissats adversaris.

Però la realitat és que qualsevol de les dues raons anteriors, ho deixaria tot en el terreny del previsible. El camí del referèndum quedaria buidat per al PSC-PSOE i CIU, i ningú li assegura als de Carod-Rovira i Puigcercós, que reforçats per una victòria esplaiada del Sí, Maragall i Zapatero no decidissin variar d'aliats. La raó pràctica imposa un No clar i nítid, amb una companyia incòmoda com la del PP però que no es presta a cap confusió. En aquest moment qualsevol resposta diferent al No, valdria solament per a ratificar el guió prestablecido, i no tindria absolutament cap efecte de calat sobre el mapa i el futur polític català.

Seria interessant al parlar de política, no confondre la raó utilitària amb la raó pràctica. La primera entraria dintre d'un mer càlcul cortoplacista i interessat, la segona és la qual valora les conseqüències mes o menys profundes que tinguin els fets i les decisions sobre la realitat.

3 . El No, ve del carrer

Aquesta postura de ERC no s'ha produït dintre d'una bombolla, ni és el fruit de la clarividència política dels seus equip dirigent. Hi ha en la societat catalana dues tradicions, que amb les seves contradiccions i les seves diferències, s'entrellacen entre si i conformen un teixit social i polític inaudit en la resta de l'estat, potser solament comparable a l'existent a Euskal Herria. Dues excepcions de les quals, per cert, té molt que aprendre el esquematismo d'esquerres i sobretot els seus components antinacionalistas de la resta de l'estat.

D'una banda una xarxa de moviments socials que va des del moviment veïnal a l'ecologista o les okupaciones, i que, a part dels seus debats, enfrontaments, tradicions i diferents opcions tàctiques i estratègiques, guarda en les seves maneres de funcionar una cultura d'autonomia i resistència, molt menys permeable a la manipulació i l'utilitarisme partidista, i que manté a més una profunda consciència sobre el conflicte històric entre l'estat espanyol i Catalunya.

D'altra banda, una esquerra independentista extraparlamentaría però amb presència en tota la geografia catalana i certa capacitat de mobilització i convocatòria, i la influència de la qual en ERC no és menyspreable ja que ha estat i serà l'escola de formació i militancía de molts dels quadres actuals i futurs del partit.

D'aquestes dues tradicions, d'un teixit social i polític fort amb diferents objectius i àmbits d'actuació, amb uns mínims en comú, amb una alta dosi d'autonomia política i amb una capacitat de mobilització mes allà de les campanyes mediàtiques, han sorgit dos moviments paral·lels que han reunit sensibilitats diferents: la «Campanya Unitària per l'Autodeterminació» i l'altra «Som uneixi @néixer<3>. Tenim dret a decidir». D'aquí ha sorgit un No polític i social amplio, que de diferents maneres ha fregat i perforat les ribes de ERC, i que ha mogut i forçat la balança desplaçant les opcions posibilistas.

En el relativament poc temps que duu ERC circulant per les canonades del poder institucional ha demostrat poques o cap virtut pròpia i sí molts dels defectes que tenen tots aquells amb els quals comparteix despatxos, escons i passadissos. Si alguna cosa ha fet que s'hagin convertit avui en una nota discordante, no ha estat la fermesa dels seus principis –encara que els tinguin- sinó un procés de mobilització, que alhora que ha estat un element de pressió sobre la decisió presa, és ara el matalàs que la protegeix.

inSurGente (Antón Corpas)

Web Insurgente

Artur Mas, ha celebrat la decisió de Pasqual Maragall d'expulsar Esquerra del govern.

CiU marca distàncies amb el PSC de cara a les eleccions .

Mas proposa, en canvi, actes conjunts amb els socialistes per demanar el sí en el referèndum Artur Mas, ha celebrat la decisió de Pasqual Maragall d'expulsar Esquerra del govern; en aquest sentit, el president de CiU ha dit avui al matí que la decisió del president de la Generalitat permetrà de desvincular el referèndum sobre el nou estatut de les eleccions, és a dir, que el 18 de juny no es convertirà en un plebiscit sobre el tripartit. Mas responsabilitza exclusivament Maragall i Esquerra de la desfeta del tripartit, mentre que els republicans apunten el pacte Mas-Zapatero i la submissió a Madrid com a culpables d'aquesta última crisi.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Mas també ha dit que ahir va oferir a Maragall la possibilitat que CiU participés en actes per a demanar el sí a l'estatut conjuntament amb el PSC i amb Zapatero. Segons Mas, doncs, la decisió que va prendre ahir Maragall permetrà 'descontaminar' aquest referèndum.

Maragall mira de reinventar el govern

Ara, si Pasqual Maragall va cessar ahir els sis consellers d'Esquerra, des d'avui ha de mirar de reconstruir el seu govern per fer-lo durar fins a les eleccions de la tardor. Aquests dies més de dos-cents alts càrrecs de govern en mans de republicans deixaran el lloc. A sobre, ICV ja ha fet saber al president que no volia assumir més responsabilitats de govern. Maragall cerca ara la manera de formar un nou govern, sia atribuint dos departaments a alguns consellers, sia confiant-los a alts càrrecs de les actuals conselleries socialistes. CiU ha anunciat que, des del parlament, mantindria l'estabilitat de l'executiu fins al referèndum o a les eleccions, tota vegada que es limiti a gestionar els afers corrents i no emprengui nous projectes. Ara sembla que les eleccions es faran el mes de novembre. Ahir, durant la compareixença parlamentària, el president Maragall va admetre que, fa dues setmanes, quan va canviar el govern, no preveia que es pogués arribar en aquesta situació de ruptura, però la va justificar dient que, si Esquerra votava no al referèndum, no la podia mantenir al govern. Per Esquerra, en canvi, l'expulsió és deguda a la submissió del PSC a Madrid.

Vilaweb (12-V-06)

Buele es perfila com el candidat d'Esquerra a Palma per al 2007 .

El president del partit a Ciutat, Alexandre Seguí, també manté opcions.

Cecili Buele i Miquel López Crespí: més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

El conegut polític nacionalista Cecili Buele es perfila com a candidat d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Palma en les eleccions municipals de maig de 2007. Abans que els militants hagin pres una decisió definitiva, l'actual president del partit a Ciutat, Alexandre Seguí, també conserva opcions per convertir-se en el proper cap de cartell.

Buele (Palma, 1944) ja fou regidor a Palma pel PSM entre els anys 1995-1999, també fou diputat per aquest partit des de 1999 fins el 2003 i conseller de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca. Després de les eleccions de 2003 s'afilià a Esquerra, formació en la qual milita actualment.

El fet que tengui un grau de coneixement considerable entre els electors i la seva dilatada experiència en la política són elements que juguen al seu favor i que podrien acabar decantant Esquerra. A més, sectors del partit han demanat que sigui ell el cap de llista. L'altra opció, la d'Alexandre Seguí, oferiria una imatge de renovació però no garantiria l'estirada de Buele. En tot cas, sigui quin sigui el candidat, Buele ocuparia un lloc capdavanter a la llista, perquè el partit no vol desaprofitar el seu cartell. Entre les dones que podrien fer part de la candidatura estan Margalida Pujals, Elena Inglada i Esperança Mateu, que ara integren l'executiva de Palma.

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2793+3+161055

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ARTICLE DE SUPORT A CECILI BUELE ESCRIT PER L'ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ EL DIA 27-XII-2001 I PUBLICAT EN EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES

CECILI BUELE

Potser sigui ara, quan els amics del PSM comencen a preparar seriosament les eleccions del 2003, el moment oportú de parlar de Cecil Buele i de la gent que fa feina dins del Parlament o dins d'un partit d'una manera desinteressada, per conviccions, per un imperatiu ètic i moral, per un provat afany de lluita i combat contra la injustícia. I, no cal dubtar-ho, aquest és el cas de Cecili Buele Ramis.

La dimissió de Sebastià Serra l'únic que ha fet ha estat situar el PSM davant la realitat: s'apropa el moment d'elegir els homes i dones que, ben aviat, hauran de fer feina per anar consolidant el projecte del nacionalisme d'esquerres a Mallorca. La "batalla" per a consolidar aquest espai polític es preveu llarga i aferrissada. I és per això mateix que convé preparar els candidats amb prou temps.

Amb el "col·lega Buele fa anys mantenim una bona amistat. El vaig conèixer el 1979 just quan engegava, juntament amb altres companys, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Una feinada immensa en defensa dels pobles de Nicaragua, El Salvador... tots els països sotmesos a brutals intervencions, (directes o indirectes) per part del poderós imperi del Nord: els USA. En Cecili Buele pertany a aquella generació de sacerdots mallorquins alletats pel Concili Vaticà II, la Teologia de l'Alliberament i l'antifeixisme i anticapitalisme militants. Cecili Buele és -qui gosaria dubtar-ho?- un aferrissat home de combat en la línia d'un Jaume Santandreu, un Mateu Ramis o un Jaume Obrador (per dir només uns noms). Va néixer a Ciutat, dia 4 de desembre de 1944. Realitzà estudis d'Humanitats, Filosofia i Teologia (Seminari Diocesà de Mallorca -cursos 55-68); Ciències de l'Educació (Escola Superior "Marcelino Champagnat" de Lima -Perú- cursos 74-78); Filologia Catalana (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca -curs 79-80); Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Nacional d'Educació a Distància -curs 89-90). Home inquiet va realitzar tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, sobretot en moviments juvenils i particularment en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Durant quatre anys cooperà al Burundi (Àfrica Central) i al Perú.

Pens que ha estat aquest contacte directe amb els problemes del Tercer Món (la fam, les guerres, la superexplotació d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina per part de les potències imperialistes) el que més ha marcat el tarannà del nostre amic. El diputat del PSM no és a política per a fruir de càrrecs, per a xuclar de la mamella del poder com tants d'altres que coneixem. No, ni molt manco! En Buele és un d'aquests personatges completament arrelat a la realitat del seu poble que malda dia a dia per ajudar a modificar el que és injust, tot el no li agrada. El diputat del PSM Buele té molts d'enemics però aquesta evidència no l'atemoreix gens ni mica. Ans al contrari: la ràbia que li tenen els oportunistes li serveixen per ser més radical, més combatiu, més crític amb tot el que li sembla fals, buit, mancat de sentit.

El possible candidat del PSM a la batlia de Ciutat prové de la lluita ciutadana. Res de despatxos oficials, burocràcies sindicals o de partit, nòmines que "moderen" sospitosament tant de revolucionari de mentida del passat. El diputat que ens ocupa ha exercit nombrosos oficis, les més diverses ocupacions. Peó d'Icona, va ser contractat temporalment com a treballador de la neteja de boscos i garrigues. Més endavant regentà un establiment comercial a Ciutat, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Més tard, durant els cursos 1978-80, exercí com a professor titular de català per a l'alumnat de BUP i COU a col×legis de Palma.

Lluitador a les totes per aconseguir un món més just i solidari, participa de forma molt activa en el moviment veïnal. Com a membre d'associacions veïnals de Ciutat, les va representar al Consell d'Administració de l'Empresa Funerària Municipal, a la Comissió Assessora d'Acció Social de l'Ajuntament i a la Comissió d'Assessorament i Seguiment de l'Institut Balears de la Vivenda del Govern Balear.