Per la Independència, la República i el Socialisme

Un fracàs col·lectiu a punt de consumar-se?

"Cal actuar en les properes hores o dies amb gran responsabilitat i sentit de la història i amb una cosa que la nostra classe política ha perdut: el sentit d’estat vers Catalunya".

A la redacció de Tribuna Catalana ens estan arribant multitud de confidències i informacions sobre el final del govern tripartit. És evident que, de produir-se, seria el fracàs col·lectiu de tota una generació política que ha estat incapaç de projectar, explicar i realitzar el Pacte del Tinell, un acord que va suscitar una il.lusió generalitzada en els sectors nacionals i progressistes del país i, alhora, una profunda i dura decepció en l’oposició. No hem d’oblidar que CiU, amb la seva oposició salvatge, també ha ajudat al fracàs col.lectiu que representaria la fractura d’aquest govern i la possibilitat d’eleccions anticipades.

Tots ens vam il.lusionar el 30 de setembre, però va durar poc: el partidisme, la manca d’un negociació de tots per imposar uns mínims acceptables ens va portar al 'campi qui pugui', a pactes inconfessables, a un Estatut més net que una patena. El que podria haver significat un pas endavant per a Catalunya no ha fet sinó avançar el fracàs de tots.

No val ni és acceptable acusar a uns o als altres. Malgrat tot, hi entrarem, i amb profunditat, en properes edicions. Avui, recomanem l’article de Raimon Carrasco que porta per títol "Aquesta legislatura només va durar un mes". Si és cert, i no meres especulacions, que en les properes hores es pot fer fora del govern a tots els representants d’Esquerra Republicana –d’una forma pactada o no- això ens obliga a tots a assolir la responsabilitat d’evitar el desgovern del país. Portem més de dos anys de sotracs, però també, cal reconèixer-ho, de feina ben feta i expectatives millors. Ara, perdrem uns mesos, i aquest és un luxe que es pot permetre la classe política però no els ciutadans, que necessiten que les seves institucions funcionin. Serà el repte del govern provisional socialista fins a les properes eleccions, evitant fer sang, caceres de bruixes innecessàries i altres maniobres que són també, en part, responsables de la situació a què hem arribat. S’ha fet una política de tripartit i no de govern de Catalunya.

El president Maragall, al qual respectem, ha de pensar en la història abans de consumar la jugada. Té un equip potent: Castells, Nadal, Valls, Carnes, etc. Alguns d’ells, acabats d’arribats. Hi ha en joc la possibilitat, que s’està esvaint, d’una gran alternativa a CiU catalanista i d’esquerres, però no només això. Algunes il·lusions ja s‘han fet malbé. Cal actuar en les properes hores o dies amb gran responsabilitat i sentit de la història i amb una cosa que la nostra classe política ha perdut: el sentit d’estat vers Catalunya.

Col·lectiu Joan Crexell · 18.30h · 10/05/2006

Tribuna Catalana

El PSM i la victòria d'Izquierda Unida.

"Tots recordam com els quaranta mil vots de 'Progressistes' serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a 'Progressistes' ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs". (Miquel López Crespí)

Analitzant els darrers problemes del PSM, tots els publicistes de les Illes proven d'endevinar quin dels partits que són a l'aguait del que pugui esdevenir-se serà el més beneficiat amb aquest inesperat retorn de la confrontació. La majoria coincideix a afirmar que el debat actual no ha contribuït a consolidar el nacionalisme d'esquerra. El professor Jaume Lladó parlava recentment de "la disbauxa del PSM", afirmant que el debat en relació a la hipotètica dissolució de tots els partits petits en un bloc nacionalista d'esquerra s'hauria d'haver deixat per a després de les eleccions del 2007. Com Jaume Lladó són molts els publicistes que, sense estar en desacord amb aquesta dissolució dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE, troben que no hi ha temps material per a concretar una operació tan important. Altres analistes, molt més cruels i sense gens ni mica de pietat, parlen obertament del "camí verd del PSM", comparant la situació actual d'enfrontament intern amb el que s'esdevengué amb els Verds que, per causa d'aquests mateixos enfrontaments, acabaren engolits per Izquierda Unida i sense cap perspectiva de futur. En definitiva, el debat en referència al bloc nacionalista d'esquerra i la dissolució de totes les organitzacions implicades en l'operació mesos abans de començar la campanya electoral sembla que ha complicat encara més la situació del PSM. A través dels seus portaveus, els poders fàctics de les Illes, els poders econòmics, polítics i mediàtics, analitzen públicament i sense cap mena de vergonya a quin partit beneficiaran els vots que perdi el nacionalisme d'esquerra. L'opinió majoritària, si hem de valorar el que diuen determinats publicistes, és que serà el PSOE qui més surti beneficiat per la dispersió del vot nacionalista. Altres afirmen que UM i ERC poden recollir alguns sectors minoritaris del vot que fins ara era fidel al PSM.

La meva opinió és una mica diferent de la general. Pens que tota aquesta disbauxa de què parlava el professor Jaume Lladó, a part de consolidar el "camí verd" del PSM el que fa és enfortir al màxim Izquierda Unida. Amb aquesta inesperada crisi del PSM, EU torna a respirar satisfeta pensant que el bloc proposat per Gabriel Barceló és un equivalent de la fracassada coalició "Progressistes" que tan bons resultats representà per al grup de Llamazares. Tots recordam com els quaranta mil vots de "Progressistes" serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a "Progressistes" ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs. Tampoc no ens agrada gens que, de forma interessada i manipuladora, com és costum en l'excarrillisme illenc, els dirigents d'Izquierda Unida pretenguin confondre la gent identificant la proposta a llarg termini de creació d´una nova força política illenca a l'estil del Bloc Nacionalista Gallec amb la pura i simple repetició electoralista de "Progressistes".

Malgrat que no ho diguin els altres publicistes, Izquierda Unida és, indubtablement, qui més pot sortir guanyant amb aquest clima de confrontació i confusió dins el PSM.

Izquierda Unida juga fort en l'actual crisi del PSM i, per aquesta experiència de saber aprofitar i sobreviure amb les despulles dels altres, sap a la perfecció que, guanyi qui guanyi a finals del mes de maig, solament ells en seran els beneficiats electorlament. I en sortiran guanyant perquè la disbauxa del PSM els afavoreix a les totes. Si guanyàs Biel Barceló poden fer creure que el bloc proposat és una repetició de "Progressistes". Aquí tots són beneficis, i Grosske podria respirar tranquil amb la seguretat que ningú podrà discutir el seu protagonisme municipal en el moment de discutir qui anirà de cap de llista a l'Ajuntament de Ciutat. I si guanya Mateu Crespí, malgrat que no es consolidàs cap tipus de coalició per a les autonòmiques, Izquierda Unida, aprofitant el clima creat, ja hauria concretat munió de candidatures a pobles on mai no hauria somniat de poder presentar-se. "El camí verd del PSM" consolida totes les possibilitats electorals dels seguidors de Llamazares a les Illes, ja que multiplica la seva presència electoral sigui quin sigui el sector que surti guanyador en la crisi interna del PSM. De la disbauxa del PSM sorgirà, com després de fagocitació dels Verds de Margalida Rosselló, una Izquierda Unida que consolidarà i potser augmentarà la seva representació en el Parlament i, de rebot, consolidarà el paper i el nombre de regidors d'Izquierda Unida a l'Ajuntament de Ciutat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-V-06)

La unitat sense bases programàtiques no és la solució per a l'esquerra.

www.ixent.org (L'esquerra antifeixista i anticapitalista de les Illes)

MÉS ENLLÀ DEL NOM, ÉS NECESSARI UN BLOC PROGRESSISTA DE VERITAT.

"Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica". (Llorenç Buades- CGT)

Per Llorenç Buades, militant de la CGT.

Les presses són males conselleres. La necessitat de llevar-se el PP del govern i dels ajuntaments condueix a fer propostes poc pensades. He vist el manifest d'alguns independents que demanen amb urgència la formació d'un bloc progressista o en tot cas d'una coalició electoral. En el document hi veig molt poc de programàtic.

La destrucció ambiental no és només responsabilitat del PP. El PSOE hi té bastant a veure, i també UM, que va formar part del govern del Pacte de Progrés.

Algunes forces sindicals com ara UGT i USO ja han mostrat el llautó a Eivissa en el cas de la lluita contra l'autovia. Si el que es proposa és que governi el PSOE en comptes de fer-ho el PP, hauriem de saber si ho farà amb UM, i de quina manera. Si el bloc progressista ha de participar del govern o avalar la seva política hauria de ser en condicions que no es reflexen al document. Si l'exemple és La Unione del dretà Prodi, que no m'hi apuntin. L' esquerra ha de fer d'esquerra, i no liberalisme, com es proposa amb La Unione.

Respecte de la llengua, les polítiques del Pacte es destinaren més als lletraferits i als que ja en saben que a la gent del carrer, que a la gent assalariada.

Si s'ha de parlar dels serveis públics, convendria veure quines forces s'han oposat realment al model neoliberal europeu que s'expressà en el Tractat de Maastricht, o en el projecte Constitucional Europeu. De les sindicals cap, llevat de la CGT. De les polítiques vaig veure més la negativa en altres raons (lingüístiques o nacionals) que en aquestes de caràcter social. Seria útil saber quines propostes es fan per al desenvolupament del sector públic i de l'economia social, i si un govern del PSIB, o del PSIB amb UM les sostendrien.

En relació a la precarietat laboral, allò que em consta és que algunes forces polítiques i sindicals volen vendre una reforma laboral que minva les condicions de l'acomiadament injustificat com el camí contra la precarietat.

Precisament allò que fa la reforma laboral és donar naturalesa de contracte fixe a la precarietat i fer-la extensiva al conjunt de la població assalariada. Les garanties de seguretat en el treball només poden venir de l 'increment en la penalització de les baixes no justificades. Els altres camins ja són prou coneguts. Els contractes precaris s'han arrelat a partir d'un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l' esquerra política que fa feina per la dreta econòmica.

Si s'ha de bastir un bloc ha de ser per a canviar de política i no només de polítics.

Ciutat, 5 de maig de 2006.

CGT REBUTJA LA REFORMA LABORAL 2006.

Govern, Empresaris, CC.OO i UGT consoliden el model flexible i precari de relacions laborals: subvenció dels contractes i menys quotes empresarials”.

"La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté el “il·legalisme massiu” institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar quantes trampes desitgin per mitjà de contractes i subcontrates. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractats en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials". (CGT-Balears)

Avui es té prevista la firma de la nova Reforma Laboral, que des del Govern, empresaris i sindicats signants s’està “venent” a als treballadors i a l’opinió pública com la fórmula màgica de l’estabilitat en l’ocupació laboral. Des de CGT de les Illes Balears, i atenent als continguts reals d’aquest nou pacte, no podem fer sinó una valoració negativa. Aquesta Reforma, com les anteriors, resulta molt negativa per als treballadors i treballadores, perquè lluny de consolidar els drets laborals, pel contrari no reduirà la precarietat i abaratirà l’acomiadament.

Des de 1997, data de l'última Reforma Laboral pactada entre els mateixos actors, en la qual es crea el contracte de foment d'ocupació amb una disminució de drets en origen (33 dies d'indemnització), fins a aquesta nova reforma pactada en el 2006, el mercat de treball s'ha mostrat com una eina de flexibilització i desregulació de drets laborals.

A partir de les diferents reformes laborals de 1980, 1994, 1997 i 2001, i fins a l'actualitat, milions de persones es veuen atrapades en el macabre sistema de relacions laborals: les empreses externalitzen les seves activitats, es desprenen de treballadors/es directes per mecanismes com acomiadaments individuals, Expedients de Regulació d’Ocupació i prejubilacions, i aquests mateixos treballadors, o el seu relleu per milions de joves, tornen i ingressen al mercat de treball, amb contractes d'obra o servei o per circumstàncies de la producció, i jurídicament depenent de contractes i/o subcontractes.

La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté el “il·legalisme massiu” institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar quantes trampes desitgin per mitjà de contractes i subcontrates. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractats en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials.

La mesura de convertir en fixos quan es duen més de dos contractes temporals en un mateix lloc de treball i en una mateixa empresa, durant 24 mesos en un període de 30, no suposa cap fre real a la temporalitat perquè, a més de la seva incidència parcial, els empresaris seguiran disposant d'un acomiadament que és lliure i únicament haurà de pagar un preu ínfim.

S'avança en el model de subvencionar la contractació als empresaris, tant en les cotitzacions a l'atur (0,25 ara i fins a 0,50 per al 2008) i en les cotitzacions al FOGASA (0,2). S'estableix un període de subvencions a la conversió de contractes temporals en indefinits de foment de l'ocupació per a aquelles conversions fins al 31 de desembre de 2006, sense que la presumpta afirmació que no haurà altre període subvencionat no pugui canviar en futures reformes laborals. A més, es permetrà aquesta conversió fins a l'any 2008, convertint-los en indefinits de foment de l'ocupació, sembla que sense subvenció, encara que amb la possibilitat d'acudir a la indemnització de 33 dies.

S'amplien algunes prestacions per atur i es milloren algunes quanties del FOGASA com mínima contraprestació que permeti defensar aquesta reforma als sindicats que han renunciat a la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores, i a una lluita real contra la subcontractació i la temporalitat en l'ocupació. Però això, ni resol el problema de la precarietat ni es pot comparar amb la mesura central de la Reforma: l’abaratiment dels acomiadaments per als futurs contractes. En resum, aquesta nova Reforma laboral:

Abarata l’acomiadament.

Dóna, encara més, enormes recursos de doblers públics a la patronal.

No redueix la precarietat laboral ni canvia el model productiu d’explotació laboral.

Ha estat una negociació feta a les fosques i amb decisions antidemocràtiques.

En definitiva, i un altra vegada, suposa una reforma totalment desequilibrat a favor de la patronal i contra els treballadors/res.

Palma, 9 de maig de 2006.

SECRETARIAT PERMANENT DE CGT-BALEARS.

Carod repta el PSC i ICV-EA a marxar del govern si no s’hi senten còmodes amb ERC.

El consell nacional dels republicans aprova per unanimitat que la formació voti «no» en el referèndum de l’Estatut

El president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va reptar ahir el PSC i ICV-EA a «marxar» del govern si s’hi senten incòmodes amb Esquerra. El «no» dels republicans en el referèndum de l’Estatut ja és definitiu, després que el consell nacional de la formació, reunit a Barberà del Vallès, ho va aprovar per unanimitat. Aquest era l’únic vot que els socis de govern li havien demanat que descartés per a la consulta, en benefici de la continuïtat del tripartit. El president dels republicans va negar que hi hagués «cap compromís per escrit» per evitar el «no»,i va deixar clar que Esquerra, per voluntat pròpia, no deixarà l’executiu. Carod-Rovira va demanar «respecte» per la seva posició, i va garantir que ells en tindran durant la campanya, que serà «constructiva i positiva».

«Aquest govern som nosaltres», va defensar Josep-Lluís Carod-Rovira després del consell nacional en què va quedar ratificat oficialment el «no» d’ERC en el referèndum de l’Estatut. Ja quan divendres el va anunciar l’executiva dels republicans, tant el PSC com ICV-EA es van indignar i van alertar que la decisió d’Esquerra posa en perill la continuïtat del tripartit després del referèndum. Socialistes i ecosocialistes coincideixen que cal que el tripartit es mantingui fins al 18 de juny, però a hores d’ara ja no donen per fet que s’allargui més enllà. «Si algú està incòmode en el govern de la Generalitat, que se’n vagi, perquè el que no farem és canviar els nostres criteris per estar a l’executiu», va advertir-los el president d’ERC, que va deixar clar que la formació no el deixarà per voluntat pròpia. Va dir que «és molt diferent estar en el govern que a l’oposició», perquè des de l’executiu «pots canviar les condicions de vida de la gent». Des d’Esquerra saben que el tràmit del referèndum serà complicat per al tripartit, i també ho sap el president de la Generalitat. Fonts dels republicans van assegurar que, en el dinar que van fer divendres, Pasqual Maragall va proposar a Carod-Rovira que Esquerra sortís de l’executiu ara i que governaria amb el suport puntual de CiU, i que es tornaria a recompondre el tripartit un cop passada la consulta. El líder de la federació, Artur Mas, ja ha garantit a Maragall el suport de la federació fins al 18 de juny si expulsa Esquerra del govern. Les mateixes fonts van deixar clar que el president d’Esquerra va rebutjar taxativament aquesta possibilitat. La fórmula demostraria la voluntat del president de la Generalitat que l’executiu esgoti la legislatura, i també deixaria entreveure que Maragall no vol governar amb cap altre pacte de govern que no sigui el tripartit. Els republicans són conscients que la continuïtat de l’executiu dependrà en bona mesura de la campanya que es faci per a la consulta. Carod-Rovira ja va avançar al President que la d’ERC serà «constructiva i positiva», i que destacarà el fet que «Catalunya necessita més i millors instruments que l’Estatut». El líder dels republicans va proposar que els membres del govern que facin campanya es limitin a tres: el President, Joan Saura i Josep Bargalló, i que la resta de consellers «continuïn la feina». Des d’ERC volen evitar la imatge de consellers d’un mateix executiu tirant-se els plats pel cap en els actes de partit.

RESPECTE A ERC Carod-Rovira va demanar «respecte» per la decisió que han pres els republicans, i va exigir a la resta de formacions «prou pressions i xantatge perquè ERC variï la posició». En aquest sentit, va negar el que havia mantingut el portaveu del PSC, Miquel Iceta, que hi havai un acord amb els socialistes de no votar en contra de l’Estatut. «Mai ha existit cap compromís per escrit». Carod-Rovira va apuntar que, en converses privades, sí que havien assegurat que només tindrien arguments per descartar el «no» si els socialistes espanyols es movien per millorar l’acord Mas-Zapatero: «El PSOE no ha fet ni un pas més, no hi ha hagut ni un sol gest per millorar el text d’acord amb l’aprovat pel Parlament.» Pel president d’ERC, els atacs dels seus socis demostren que «qui està en fals no és Esquerra, sinó aquells que han hagut d’acceptar un pacte que no han fet ells». El president d’ERC també va contestar a les afirmacions d’Artur Mas en el sentit que els republicans demanarien el «sí» en el referèndum per mantenir-se en el govern: «ERC diu que no, encara que en ocasions això pugui suposar perdre els càrrecs; no tothom pot dir el mateix.»

ABSTENCIÓ AL SENAT

Com a mostra que no tenen cap mena d’intenció d’entorpir el procés estatutari, els senadors republicans s’abstindran en la votació en el ple del Senat. Segons el president dels republicans, si hi votessin en contra, per l’aritmètica de la cambra alta, es podria allargar la tramitació de l’Estatut, cosa que faria ajornar la consulta fins després de les vacances. Carod-Rovira va demanar als partidaris del «sí» que «valorin aquest gest», i també la seva voluntat de «desmarcar-se completament» del PP, malgrat que els populars també demanaran el «no» en el referèndum. Aquesta coincidència –que inicialment havia estat un argument d’ERC per decantar-se pel vot nul– preocupa relativament poc els republicans, que ara creuen que l’independentisme capitalitzarà tot el rebuig al text.

El PSC està molt molest amb la decisió final d’ERC. El seu portaveu, Miquel Iceta, ja va dir divendres que donaven tot el suport al president de la Generalitat si pren «qualsevol decisió», entre les quals hi ha la possibilitat que faci fora els republicans de l’executiu o convocar eleccions anticipades, sempre després del referèndum. Els socialistes han convocat una executiva extraordinària per dilluns en què analitzaran la situació oberta pel «no» d’ERC en el referèndum. Ahir, el primer secretari del PSC, José Montilla, va ser més suau. Va assegurar que l’anunci d’Esquerra de votar «no», no fa pensar que hi hagi d’haver un avançament electoral. Montilla va apostar per centrar-se «no en els problemes d’un dels socis de la coalició, no en les seves contradiccions i la seva immaduresa, sinó a explicar al poble de Catalunya el contingut de l’Estatut». Va admetre, però, que la decisió dels republicans provoca «dificultats» al govern tripartit.

ANNA SERRANO. Barberà del Vallès

Vilaweb-El Punt

Comunicat de la CGT.

“Govern, Empresaris, CC.OO i UGT consoliden el model flexible i precari de relacions laborals: subvenció dels contractes i menys quotes empresarials" .

REFORMA LABORAL 2006.

"La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté la il·legalitat massiva institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar els contractes que desitgin per mitjà de contractes i subcontractes. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix que s'ha fet fins ara i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractades en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials". (CGT)

Des de 1997, data de l'última Reforma Laboral pactada entre els mateixos actors, en la qual es crea el contracte de foment d'ocupació amb una disminució de drets en origen (33 dies d'indemnització), fins a aquesta nova reforma pactada en el 2006, el mercat de treball s'ha mostrat com una eina de flexibilització i de retrocés en els drets laborals. A partir de les diferents reformes laborals de 1980, 1994, 1997 i 2002, i fins a l'actualitat, milions de persones es veuen abocades a un macabre sistema de relacions laborals: les empreses externalitzen les seves activitats, es desprenen de treballadors i treballadores directes per mecanismes com acomiadaments individuals i expedients de regulació. Aquests mateixos treballadors, o el seu relleu per milions de joves, tornen i ingressen al mercat de treball, amb contractes d'obra o servei o per circumstàncies de la producció i jurídicament depenents de contractes i/o subcontractes.

La nova Reforma pactada en el 2006 no dóna cap resposta real als contractes d'obra i servei i manté la il·legalitat massiva institucional i empresarial. Els empresaris podran realitzar els contractes que desitgin per mitjà de contractes i subcontractes. Es manté l'actual model de subcontractació, consagrant el mateix que s'ha fet fins ara i renunciant a intervenir sobre una realitat que manté a una gran part dels i les treballadores subcontractades en la temporalitat, amb pitjors condicions laborals i amb menors drets socials.

La mesura de convertir en fixos als que duen més de dos contractes temporals en un mateix lloc de treball i en una mateixa empresa, durant 24 mesos en un període de 30, no suposa cap fre real a la temporalitat perquè, a més de la seva incidència parcial, els empresaris seguiran disposant d'un acomiadament que és lliure i nomes hauran de pagar un preu ínfim. S'avança en la subvenció de la contractació als empresaris, tant en les cotitzacions a l'atur (0,25 ara i fins a 0,50 per al 2008) i en les cotitzacions al FOGASA (0,2).

S'estableix un període de subvencions a la conversió de contractes temporals en indefinits de foment de l'ocupació per a aquelles conversions fins al 31 de desembre de 2006, sense que la presumpta afirmació que no hi haurà altre període subvencionat no pugui canviar en futures reformes laborals. A més, es permetrà aquesta conversió fins a l'any 2008, convertint-los en indefinits de foment de l'ocupació, sembla que sense subvenció, encara que amb la possibilitat d'adaptar-se a la indemnització de 33 dies.

S'amplien algunes prestacions per atur i es milloren algunes quanties del FOGASA com una mínima contraprestació que permeti defensar aquesta reforma als sindicats que han renunciat a la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores i a una lluita real contra la subcontractació i la temporalitat en l'ocupació.

Quedem a l'espera del text definitiu del pacte, que sembla que se signarà el dia 9 de Maig de 2006, per a posteriorment ser aprovat pel govern mitjançant la figura del decret-llei.

Davant aquesta situació, des de CGT fem una crida a continuar en la fermesa de la mobilització, la lluita contra la precarietat i un rotund No a la Reforma Laboral, que es materialitzarà, entre altres accions, en la Manifestació que convoca CGT el 10 de juny a Madrid.

MANIFESTACIÓ CONTRA LA REFORMA LABORAL, LA DIRECTIVA BOLKESTEIN, PEL REPARTIMENT DE LA RIQUESA I ELS DRETS SOCIALS.

10 DE JUNY DE 2006 , MADRID

Esquerra opta pel 'no' al referèndum a l'Estatut per expressar el suport al text del 30 de setembre

L'Executiva Nacional ha aprovat aquest matí una resolució en què opta pel vot negatiu com a manera de centralitzar el rebuig al text que se sotmetrà a referèndum, tot i que reconeix la resta de formes crítiques.

El president d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, considera que aquest 'no' "és un sí a una Catalunya millor i al text aprovat el 30 de setembre al Parlament. La resolució, que s'ha aprovat per unanimitat després que dimarts les assemblees territorials es decantessin de forma majoritària pel 'no', es debatrà i votarà demà dissabte al Consell Nacional.

El president d'Esquerra considera que les assemblees territorials van deixar clara la unitat d'acció dins el partit i la clara oposició al text final per considerar-lo rebaixat respecte el del 30 de setembre. Carod-Rovira ha afegit que Catalunya ha deixat perdre una nova oportunitat de millorar i ha apuntat “que és la primera vegada a la història des de les bases de Manresa que el catalanisme cívic no dóna suport a l'Estatut”.

Carod-Rovira ha garantit que els consellers d'Esquerra ”no enganyaran a la gent” i ha afirmat que durant la campanya seguiran fent la seva feina “que és governar” i “explicaran què diu l'estatut en relació al de 1979 i també amb el del 30 de setembre”.

Finalment, Carod-Rovira ha reiterat que la tardança a l'hora de manifestar públicament l'opció d'Esquerra es deu a que “no volíem desaprofitar el marge de maniobra per millorar el text al Congrés o al Senat.

ERC

Divendres, 05 de maig de 2006

PER QUÈ UN BLOC?

(Bloc personal de Pere Muñoz)

"Potser valdria més la pena invertir el temps que gastam muntant paradetes i filosofant sobre el Bloc fent campanya, muntant paradetes sobre el PSM, pensant com podem fer llistes de suport, sumant entitats i col·lectius, adherint plataformes al nostre projecte polític, etc. Estic segut que si ho provam durant un mes ja notarem el resultat. El fet està clar, hi havia més gent a la paradeta que alguns membres del PSM varen muntar davant Sant Miquel o a la roda de premsa de disssabte passat donant suport al Bloc que a la marxa cap a La Real organitzada pel PSM. Això no és normal". (Pere Muñoz)

He estat uns dies out i he vist com als blocs de Grosske, Llauger @ co. es parla del Bloc.

A més, he vist com els meus companys del PSM també en parlen i surten al carrer per defensar-ho. De fet, sembla que l'únic partit realment interessant en el Bloc som nosaltres. Els altres partits fan campanya! Com a mínim som els que ho hem demostrat més. Potser som també els que creim més poc amb les nostres forces. No és el meu cas. Si tots els esforços que estam dedicat a parlar del p. Bloc els dedicàssim a fer campanya i carrer tot aniria molt millor!

A més, dins el PSM la idea de Bloc no està molt elaborada, la qual cosa indica que més val deixar el tema per després de les eleccions. Jo mateix durant els darrers 10 dies he sentit:

. Hem de fer un Bloc com el BNG! Però a Galicia IU no està dins el BNG, simplement perquè a IU no li interessa perdre presència a tot "el territori espanyol".

Hem de fer un Bloc a l'esquerra del PSOE. Hem de crear un nou ens polític i han de desaparèixer els existents! (La idea original era de Pere Sampol) Però se'n temeren que el EU i ERC no desapareixerien mai perquè tenen els seus referents continentals.

3. Hem de fer una coalició que camini cap a un Bloc! Ahhhhh, ara ens començam a entendre, però què passa als municipis on ni EU, ni ERC no tenen presència?

. Direm que volem Bloc i que els altres diguin que no. Així quedarem bé! Lleig, lleig, no està bé proposar una cosa perquè et diguin que no i quedar bé.

Supós que aquesta mateixa setmana sentirem més combinacions. És normal, és una idea difícil i que s'està elaborant. Per això precisament val la pena parlar-ne amb calma quan no tenguem unes eleccions just aquí!!!

A mi em sembla que hi ha gent molt nerviosa pel futur i s'aferren a qualsevol cosa que pugui significar una novetat. Fa anys que sentim parlar de la unió de forces d'esquerra, però ara des del PSM s'amplifica el debat, i a major amplificació més transmissió de que totsols no farem res.

Potser valdria més la pena invertir el temps que gastam muntant paradetes i filosofant sobre el Bloc fent campanya, muntant paradetes sobre el PSM, pensant com podem fer llistes de suport, sumant entitats i col·lectius, adherint plataformes al nostre projecte polític, etc. Estic segut que si ho provam durant un mes ja notarem el resultat. El fet està clar, hi havia més gent a la paradeta que alguns membres del PSM varen muntar davant Sant Miquel o a la roda de premsa de disssabte passat donant suport al Bloc que a la marxa cap a La Real organitzada pel PSM. Això no és normal.

Ens pot servir de referent que el va passar a Catalunya.

Més de 20 anys de govern de CIU.

ERC. Va tenir una gran crisi quan se'n va anar el seu líder, Àngel Colom. Ningú no va plantejar juntar-se amb Iniciativa. Varen crear noves línies de recuperació dins els seu propi partit. Ara governen.

PSC. Crisi important. Crearen Ciutadans pel Canvi, un revulsiu dins el propi partit que sumava externs. Ara governen.

Iniciativa. Crisi existencial com IU. Crearen un suport que es concretà amb un nom llarguíssimmmmmmmmmmm. Ara governen.

Potser jo sigui beneit i no vegi les coses, però no seria més normal que intentàssim crear vincles estables amb l'altre partit nacionalista de les Illes Balears, ERC. De fet, molts dels que ara proposen Bloc eren manifests anti acords amb ERC. Benvingut sigui el canvi.

Tothom veu que l'alternativa al PP-UM és un govern de progrés al Parlament i a Palma, per tant haurà unió postelectoral d'esquerres. La qüestió és decidir si hem de privar als electors de poder votar exclusivament un partit nítidament nacionalista i d'esquerres com el PSM.

Pere Muñoz (PSM)

02 Mai, 2006

Jaume Carbonero: els errors del Pacte de Progrés.

"Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta". (Miquel López Crespí)

Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-IV-06)

La crisi de l’esquerra nominal.

"De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble". (Miquel López Crespí)

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...

Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, “només” obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el “normal”, sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.

Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita “ajudants”? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels “minoritaris”, els extraparlamentaris del proper futur.

Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.

De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.

El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els “petits”. El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (20-VI-04)

Les assemblees d’ERC es decanten massivament per votar «no» a l’Estatut.

La direcció farà una executiva extraordinària dissabte, abans del consell nacional, en què podria variar la posició inicial.

"Les bases no estan d’acord amb la decisió de la direcció i es van decantar pel no en 11 de les 12 reunions, com divendres ja ho van fer les joventuts d’ERC. Ho van fer en les de Barcelona, Baix Llobregat, Maresme, Vallès Occidental i Oriental, Girona, Camp de Tarragona, Alt Pirineu, Catalunya Central, Lleida i Penedès. La militància va fer servir arguments similars en totes les reunions, segons van explicar fonts d’ERC. Va apostar per mostrar clarament el rebuig a un Estatut «retallat» que veuen insuficient per a les necessitats de Catalunya."

Les bases d’ERC es van decantar ahir majoritàriament per votar no en el referèndum de l’Estatut del 18 de juny. La militància es va pronunciar clarament per aquesta opció en 11 de les 12 assemblees territorials d’Esquerra i va qüestionar així la resolució aprovada per l’executiva del partit, que aposta «preferentment» pel vot nul tot i que legitima el blanc i el no. Les bases van demanar que s’opti per aquest últim perquè consideren que és el que expressa millor el rebuig al text. Van treure importància al fet de coincidir amb el PP en la consulta. El vot d’ERC es decidirà dissabte en el consell nacional que farà la formació a Barberà del Vallès. L’executiva es reunirà abans, i ahir no es descartava que variés la seva posició preferent pel vot nul.

Els dirigents d’ERC entraven en les 12 assemblees amb la voluntat d’explicar la resolució aprovada dijous per l’executiva però també, en paraules de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, per «escoltar allò que ens digui la militància». El missatge va ser claríssim. Les bases no estan d’acord amb la decisió de la direcció i es van decantar pel no en 11 de les 12 reunions, com divendres ja ho van fer les joventuts d’ERC. Ho van fer en les de Barcelona, Baix Llobregat, Maresme, Vallès Occidental i Oriental, Girona, Camp de Tarragona, Alt Pirineu, Catalunya Central, Lleida i Penedès. La militància va fer servir arguments similars en totes les reunions, segons van explicar fonts d’ERC. Va apostar per mostrar clarament el rebuig a un Estatut «retallat» que veuen insuficient per a les necessitats de Catalunya i van coincidir que la millora manera d’expressar-ho és amb un vot no en comptes del nul, que consideren poc entenedor. Les bases van treure importància a l’argument de la direcció que el no el patrimonialitza el PP. Van assegurar que els populars són poc representatius a Catalunya i que, per tant, els republicans podran capitalitzar-lo. En algunes de les reunions, van arribar a dir que si defensar el no suposa sortir del govern, que es trenqui el tripartit, i es vagi a eleccions anticipades. La primera de les federacions que va apuntar aquesta possibilitat va ser la de l’Alt Pirineu, que fa uns dies ja va posicionar-se pel no. Ahir unànimement va subscriure aquest plantejament.

A Barcelona, la gran majoria dels que van prendre la paraula es van expressar partidaris del no com a vot exclusiu d’ERC. Fonts de la reunió van assegurar que això hauria agafat «per sorpresa» Carod-Rovira, que assistia a la trobada de l’Orfeó de Gràcia. A Tarragona, la major part de les intervencions, dues terceres parts segons un dels assistents, també es van decantar pel no. En algunes, es va retreure a la direcció del partit que hagués optat «preferentment pel vot nul polític» abans de consultar la militància i van considerar que el procés hauria d’haver estat invers: primer veure què pensaven les bases i, després, prendre una determinació. Al Maresme també hi va haver suport majoritari del no. De fet, bona part de les agrupacions locals ja s’havien decantat per aquesta posició abans de l’assemblea d’ahir. Des del Maresme, es mostraven convençuts que la direcció dels republicans haurà d’introduir modificacions en la resolució aprovada per l’executiva si vol que es ratifiqui en el consell nacional. Al Vallès Occidental, les bases van demanar als consellers nacionals que dissabte hi assistiran que demanin que el vot preferent sigui el no en comptes del nul. Baix Llobregat, Vallès Oriental, Girona, Catalunya Central, Lleida i Penedès també es van manifestar majoritàriament pel no, segons fonts del partit. L’única assemblea en què la militància es va dividir entre el no i el nul va ser la de les Terres de l’Ebre.

EL VOT DEFINITIU, DISSABTE

El vot definitiu d’ERC en el referèndum es decideix dissabte en el consell nacional que la formació farà a Barberà del Vallès, on, a diferència de les assemblees, que eren informatives, els representants territorials sí que voten. Carod-Rovira ja va anunciar en la reunió de Barcelona que, abans del consell, hi haurà una executiva extraordinària en què, fonts d’ERC, van confirmar que és més que probable que s’opti per modificar la resolució inicial i es canalitzi la demanda de les bases de votar no, tot i que no van concretar la forma. Puigcercós, després de l’assemblea de Banyoles, assegurava que havien pres bona nota de les demandes de la militància. Al matí, Joan Ridao ja havia deixat la porta oberta que del consell en surti «una nova resolució amb un nou acord definitiu».

(Aquesta informació ha estat elaborada per Emili Agulló, Òscar Meseguer, Salvador Garcia Arbós i Anna Serrano.)

EL PUNT. Barcelona

Vilaweb

Defensa de Margalida Rosselló i els Verds.

Per Antoni Ramis Caldentey, Coordinador Arc46, Grup de Comunicació.

- "Miquel Àngel Llauger i el seu equip, per a mi, té la mateixa consideració que puguin tenir els menys apreciats polítics del PP, atesa la seva forma (maneres) de desplaçar i maltractar a la seva ex cap i predecesora Margalida Rosselló. Mai hagués pensat que persones d'opcions verdes o socials poguessin tenir comportaments tan indignes, quan, per a mi, l'actitud ecològica, social i de respecte per l'ètica, llengües, cultura, educació i, sobre tot, per a les persones (i contra totes les agressions i violències), és el principal valor que fa que voti aquestes opcions (ara mateix, el Partit més ètic del nostre entorn, per a mi, és ERC)". (Antoni Ramis Caldentey)

Margalida Rosselló, diputada d'EU-Verds.

Estimat Miquel:

Te fas una serie de preguntes respecte del què i per què de l'actitud política de Margalida Rosselló a qui has defensat sempre com, molt bé, tu dius.

Jo tenc les meves propies respostes a moltes d'aquestes preguntes, no obstant això qui té totes les seves respostes a totes aquestes preguntes és la meva amiga la propia Margalida Rosselló i estic segur de que te les contestarà totes si li fas l'entrevista corresponent.

Per la meva part:

- Fa uns 19 anys que sempre he votat verd. El proper any 2007 no ho faré per que no puc votar a partits o a coalicions dirigits/des per persones amb comportaments antiètics o inmorals (no soc com els votants del PP que perdonen aquests comportaments quan corresponen als "seus"; quan els "meus" tenen aquests comportaments deixesn de ser dels "meus"). Tampoc m'agrada l'actitud de "pilota" i submissió, de l'antic al·liat de Margalida Rosselló, al seu botxí. [...]

- Miquel Angel Llauger i els seu equip, per a mi, té la mateixa consideració que puguin tenir els menys apreciats polítics del PP, atesa la seva forma (maneres) de desplaçar i maltractar a la seva ex cap i predecesora Margalida Rosselló. Mai hagués pensat que persones d'opcions verdes o socials poguessin tenir comportaments tan indignes, quan, per a mi, l'actitud ecològica, social i de respecte per l'ètica, llengües, cultura, educació i, sobre tot, per a les persones (i contra totes les agressions i violències), és el principal valor que fa que voti aquestes opcions (ara mateix, el Partit més ètic del nostre entorn, per a mi, és ERC).

- És cert que el pas de Margalida Rosselló al Grup Mixt hagués suposat una estratègia política impresionant, per quant EU-Els Verds haguessin perdut grup polític propi en el Parlament i Consell, així com que el grup Mixt (actualment equivalent a Grup d'UM) ja no seria exclussiu d'UM amb la qual cosa UM hagués perdut grup en exclussivitat. Però, com ho explicarien els membres de la nova "Alternativa" (me sembla tan poc alternativa com poc popular és el PP) als mitjans de comunicació (Miquel Angel Llauger té "barra lliure" per a dir el que vulgui en el grup Serra) i els membres d'UM i del PP (aquests, possiblement l'alabarien molt, pel mal fet a UM, amb la qual cosa perjudicarien la reputació i credibilitat de Margalida Rosselló). Conseqüentment és molt explicable la lleialtat de Margalida Rosselló a les sigles, electors i "marca" amb la que va accedir a l'acta actual de Diputada, tot i l'actitud vergonyosa i que no mereix cap respecte (per part de la Diputada Verda) del seu successor al despatx del Partit i el seu grup. És molt encomiable (i d'una lleiltat extraordinària) el fet de que tota la seva acció com a diputada verda la faci capitalitzable per als seus botxins i les sigles que ja no signifiquen el que significaven. Tot i que, no obstant tot això, pens que, si tot segueix així, sumant totes les influencies de la Diputada Verda, amb la dels seus successors, no seran suficients per a poder tenir representació parlamentària ni municipal, ni amb coalició o absorbits.

Salutacions cordials

Antoni Ramis Caldentey

Ciutat de Mallorca (1-V-06)

El PSM afirma que l’Estatut pactat per PP, PSOE i UM suposa un renúncia prèvia a temes importants per a les Illes Balears .

Palma · 28/04/2006

El PSM considera que la proposta d’Estatut pactada per PP, PSOE i UM suposa una renuncia prèvia a temes molt importants per a les Illes Balears. En aquest sentit, Gabriel Vicens, secretari general del PSM, i Mateu Crespí, candidat del PSM al Govern de les Illes Balears, han lamentat que es vulgui desaprofitar una oportunitat històrica per aconseguir el reconeixement que les Illes Balears es mereixen. Els nacionalistes considera incomprensible que la proposta d’Estatut signada per PP, PSOE i UM renunciï al reconeixement de la realitat nacional de les Illes Balears. El PSM afirma que resulta insuficient la consideració de les Illes Balears com a “nacionalitat històrica”, més si es té en compte que en aquest mateix procés altres comunitats com Catalunya, Andalusia, Galícia o Euskadi estan apel·lant a la seva condició de “nació” o de “realitat nacional”. El PSM també lamenta que l’Estatut no mencioni enlloc les relacions i vincles destacats amb la resta del Països Catalans i que s’hagi perdut l’oportunitat d’igualar, en drets i deures, el coneixement i l’ús de la llengua catalana amb la castellana. Segons els nacionalistes, és inadmissible que la llengua catalana quedi com a secundària o “suboficial”. Des del PSM la proposta d’Estatut no hauria d’haver renunciat d’entrada a esmentar la doble condició de la llengua catalana com a llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. A més, els nacionalistes consideren “molt perillós” obrir de manera irresponsable el tema de les modalitats dialectals. Finalment, el PSM creu que s’han fet moltes altres renúncies en qüestions que són d’una importància cabdal per a les Illes Balears, com són el tema del finançament (que quedarà una altra vegada en mans de la discrecionalitat de l’Estat), el desglossament de les competències o altres temes de rellevància simbòlica, com l’ús de les banderes i símbols històrics propis de les Illes Balears.

Tribuna Mallorca

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Guillem Frontera, Ramon Socias, Miquel López Crespí i Miquel Ferrà Martorell.

"Diari de Balears ha de ser el diari que aglutini totes aquelles forces, institucions i sectors culturals i populars que senten l'essència d'aquest país des dels factors comuns que defineixen la democràcia actual: la configuració d'un país amb un sentiment autonòmic cada vegada més exigent, el respecte als drets humans i nacionals dins de la nostra comunitat i la lluita per la conservació del nostre patrimoni històric, natural i cultural lluny de qualsevol concepció elitista aliena al sentiment popular". (Miquel López Crespí)

Presentació de Diari de Balears Sóller. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Ramon Socias, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera.

Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb el país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa. Ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà servar la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a col·laborador habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació. Aquesta és la realitat i el repte de Diari de Balears.

Alguns dels primers col·laboradors de Diari de Balears: Pere Fullana, Miquel López Crespí, Nadal Batle, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando...

En un diari que cerca l'enfortiment de la societat civil, tenen un paper primordial les notícies de caire local i de la part forana

Facem ara un incís. Parlem, per exemple, sobre la problemàtica del tractament dels temes; un dels reptes més seriosos del que vol esser aquest diari. Tant la informació internacional com l'estatal requereixen un esperit de selecció en el camí d'anar destriant tot el que pugui interessar especialment al lector de les illes i li doni, alhora, una visió global del que s'esdevé més enllà de les nostres fronteres marítimes. Al mateix temps, en un diari que cerca l'enfortiment de la societat civil, tenen un paper primordial les notícies de caire local i de la part forana. Aquests espais tenen ja, per sistema, una orientació especialitzada, de manera que cap municipi es troba absent entre les nostres pàgines. És clar que un diari no limita la seva tasca al tractament pur i simple de la notícia, sinó que sabem que sempre s'han de tenir en compte d'una manera primordial els aspectes de formació i entreteniment del lector en la perspectiva d'anar consolidant una ferma consciència nacional. En el camp de l'oci, de l'esplai i de la didàctica, Diari de Balears fa un autèntic esforç reconegut per tothom. No menys important és el tractament de la informació esportiva, de la qual el diari ofereix cada dia un amplísim ventall informatiu.

Diari de Balears no pot esser un mitjà de comunicació d'una sola ideologia o d'un sol partit; ni tan sols d'una plataforma de partits, per molt àmplia que sigui

En resum: si publicar cada dia un diari en la nostra llengua és contribuir cada vint-i-quatre hores a la reafirmació de la nostra identitat com a poble, Diari de Balears no pot esser un mitjà de comunicació d'una sola ideologia o d'un sol partit; ni tan sols d'una plataforma de partits, per molt àmplia que sigui! Tampoc és tasca exclusiva d'una empresa privada, que en aquest cas serveix com a instrument providencial, però no com a opció tancada o aïllada en si mateixa. Diari de Balears ha de ser el diari que aglutini totes aquelles forces, institucions i sectors culturals i populars que senten l'essència d'aquest país des dels factors comuns que defineixen la democràcia actual: la configuració d'un país amb un sentiment autonòmic cada vegada més exigent, el respecte als drets humans i nacionals dins de la nostra comunitat i la lluita per la conservació del nostre patrimoni històric, natural i cultural lluny de qualsevol concepció elitista aliena al sentiment popular. Les dificultats del projecte són moltes, no ens hem d'enganar. En aquest any i mesos de la sortida al carrer de DdB hem hagut d'assistir a tot un seguit de pretextos certament vergonyosos, des d'aquell que diu que no llegeix un diari en català perquè no l'ensenyaren a fer-ho fins aquell altre que diu que li fa peresa llegir en la nostra llengua. A part d'això hem pogut constatar l'existència d'interessos bords destinats a sabotejar la nostra iniciativa. I aquí podríem incloure inconfessables gelosies i recels, il·limitades enveges, esbojarrades ànsies de protagonisme que alguns imaginen que el nostre diari podria minvar, fantasmagòriques iniciatives culturals que volen competir amb la solidesa d'un diari com és Diari de Balears. [...]

En l'agraïment de tots els que treballam en el que fou gran projecte i que avui ja és destacable realitat, gosaria dir al nostre director Miquel Serra Magraner que la seva feina ha estat i és eficaç i certament notable. La seva experiència periodística, amb el coneixement de les més avançades tècniques, és tota una garantia de qualitat i estricta professionalitat.

Per acabar, un prec que ha de prevaler per damunt de totes aquestes paraules: no deixeu que

DdB, empresa de tots, pugui desaparèixer algun dia. La hipotètica desaparició del diari significaria també -que no ho dubti ningú- l'acta de defunció de la consciència cultural i històrica del nostre poble. I això, cap dels aquí presents aquesta nit no ho consentirem.

Moltes gràcies per la vostra assistència.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (15-VI-98). Pàg. 5.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial' .

(Solidaritat del bloc de Miquel López Crespí "Per una Esquerra Alternativa" amb Eivissa i amb Fanny Tur, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d'Eivissa i Formentera).

Per Fanny Tur Riera, exconsellera de Cultura i Medi Ambient del Consell d’Eivissa i Formentera.

"Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig? (...)" (Fanny Tur)

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

'L'autopista d'Eivissa: una amenaça territorial'

Què es pot dir que no s’hagi dit ja sobre la vergonya del que ens volen fer amb el nostre territori? Què es pot dir d’una persona, el senyor Abel Matutes, que no té cap remordiment quan veu que molts eivissencs i eivissenques han de sortir de casa seua (Ca na Palleva, Can Malalt i tants d’altres) perquè la nova autovia es desvia per no passar per les seues empreses o perquè pretén que entre tots paguem uns vials de servei dins les seues propietats quan els hauria de fer ell o bé perquè li fan un accés, pagat també amb els nostres sous, per a arribar a un hotel rural de la seva propietat i per aquest motiu han d’expropiar la finca des Puig?

Pilar Costa i Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda de la defensa de la cultura catalana. Fotografia de l'any 2001 corresponent al dia de la presentació a Eivissa del poemari de Miquel López Crespí Rituals.

Què es pot dir d’un president del Consell que ho permet, abaixa el cap com un covard i calla? Què es pot dir d’una consellera de vies i obres, la senyora Maria Estela Matutes, que en comptes de defensar l’interès general, com és la seua obligació, actua com a representant de les empreses familiars dins el Consell Insular? Què es pot dir davant tanta indignitat?

Quin sentit té una gran autovia que dividirà l’illa en dos amb un mur de vergonya i formigó? Quin futur ens espera si hem de pagar en 25 anys una hipoteca de 500 milions d’euros per només 22 quilòmetres?

Mai uns projectes havien afectat, en tots els sentits, tanta gent. Mai la traició dels governants cap al seu poble i cap a qui els va votar fa només tres anys havia estat tan clamorosa. El que passa a Eivissa suposarà un abans i un després. Res no serà igual a partir d’ara.

Què podem fer quan, per la via de la paraula i el debat polític, no s’ha aconseguit res? La resposta és resistir d’una manera pacífica pero ferma, i denunciar les irregularitats, cada vegada que sigui necessari, davant els jutjats. Potser ens deixem moltes coses pel camí, pero ho fem convençuts que aquesta no és una batalla només dels més de 500 expropiats. És la lluita de tot el poble d’Eivissa i fins i tot de Formentera. Ens expropien a tots i a totes.

Des de fa més de dos mesos, cada matinada, una colla de gent anem a fer guàrdia a Ca na Palleva, a Can Malalt, a Can Puig a Sant Antoni, allí on faci falta. Ens llevam hores de son, del nostre temps lliure, de les nostres vacances… i ho seguirem fent fins quan sigui necessari i fins les darreres conseqüències. I ens hauran d’escoltar. No tindràn més remei. Els prepotents, els corruptes, els que es pensen que això de tallar el bacallà és per sempre, hauran de rectificar. Quan escric això ja som 25 els detinguts i molts més els denunciats. Mentrestant, els autèntics infractors de la llei, els lladres que roben la terra, els arbres, les cases de la gent i el futur d’aquesta illa segueixen als seus despatxos, malalts d’avarícia. Però alguna cosa canvia a Eivissa.

Web Eivissa.0

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

El Primer de Maig en els setanta.

Participants en el II Congrés de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) a mitjans dels anys setanta reunits a Bilbo. La delegació de les Illes era formada per Antoni Mir, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Josep Capó, Mateu Ramis, Bartomeu Febrer, Carles Maldonado, Antònia Pons, Francesc Mengod i Pere Trias, entre d'altres.

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

Militants de l'OEC i de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) reunits en la cuina d'un hotel de s'Arenal (Mallorca) a mitajns dels anys setanta preparen el Primer de Maig. En el centre de la fotografia: Aina Gomila, membre de la direcció del front obrer de l'OEC.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

"Els quaranta mil vots de 'Progressistes' serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a 'Progressistes' ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs". (Miquel López Crespí)

PSM-IU: la victòria d'Izquierda Unida

Analitzant els darrers problemes del PSM, tots els publicistes de les Illes proven d'endevinar quin dels partits que són a l'aguait del que pugui esdevenir-se serà el més beneficiat amb aquest inesperat retorn de la confrontació. La majoria coincideix a afirmar que el debat actual no ha contribuït a consolidar el nacionalisme d'esquerra. El professor Jaume Lladó parlava recentment de "la disbauxa del PSM", afirmant que el debat en relació a la hipotètica dissolució de tots els partits petits en un bloc nacionalista d'esquerra s'hauria d'haver deixat per a després de les eleccions del 2007.

Com Jaume Lladó són molts els publicistes que, sense estar en desacord amb aquesta dissolució dels partits situats en teoria a l'esquerra del PSOE, troben que no hi ha temps material per a concretar una operació tan important. Altres analistes, molt més cruels i sense gens ni mica de pietat, parlen obertament del "camí verd del PSM", comparant la situació actual d'enfrontament intern amb el que s'esdevengué amb els Verds que, per causa d'aquests mateixos enfrontaments, acabaren engolits per Izquierda Unida i sense cap perspectiva de futur.

En definitiva, el debat en referència al bloc nacionalista d'esquerra i la dissolució de totes les organitzacions implicades en l'operació mesos abans de començar la campanya electoral sembla que ha complicat encara més la situació del PSM. A través dels seus portaveus, els poders fàctics de les Illes, els poders econòmics, polítics i mediàtics, analitzen públicament i sense cap mena de vergonya a quin partit beneficiaran els vots que perdi el nacionalisme d'esquerra.

L'opinió majoritària, si hem de valorar el que diuen determinats publicistes, és que serà el PSOE qui més surti beneficiat per la dispersió del vot nacionalista. Altres afirmen que UM i ERC poden recollir alguns sectors minoritaris del vot que fins ara era fidel al PSM. Tot sembla molt correcte, i a primera vista pareix que aquests analistes poden tenir raó si la crisi encetada aquestes setmanes a l'interior del nacionalisme progressista s'amplia i esdevé encara més agra i caïmita, per emprar la definició feta per l'històric Pere Sampol, que fa uns dies anunciava la seva retirada de la vida política illenca.

La meva opinió és una mica diferent de la general. Pens que tota aquesta disbauxa de què parlava el professor Jaume Lladó, a part de consolidar el "camí verd" del PSM, com afirma Miquel Payeras, el que fa és enfortir al màxim Izquierda Unida. Amb aquesta inesperada crisi del PSM, EU torna a respirar satisfeta pensant que el bloc proposat per Gabriel Barceló és un equivalent de la fracassada coalició "Progressistes" que tan bons resultats representà per al grup de Llamazares.

Tots recordam com els quaranta mil vots de "Progressistes" serviren, entre moltes altres coses, per aconseguir que Izquierda Unida formàs grup parlamentari amb tot el que això significà de guanys econòmics i, per a més inri per als nacionalistes de les Illes, una vegada aconseguits aquests guanys, el grup de Llamazares votà amb el PP i el PSOE contra els drets nacionals del poble basc. Tots aquells que donàrem suport a "Progressistes" ens sentírem avergonyits i decebuts per haver donat suport a una gent contrària al nacionalisme progressista dels bascs. Tampoc no ens agrada gens que, de forma interessada i manipuladora, com és costum en l'excarrillisme illenc, els dirigents d'Izquierda Unida pretenguin confondre la gent identificant la proposta a llarg termini de creació d´una nova força política illenca a l'estil del Bloc Nacionalista Gallec amb la pura i simple repetició electoralista de "Progressistes". En definitiva, i al marge de la voluntat de Gabriel Barceló, la proposta de creació a llarg termini d'un bloc, d´una nova plataforma política nacionalista i d'esquerra, ha ajudat a reviscolar les esperances electorals d'Izquierda Unida.

Jo encara no he vist per part ni banda cap declaració dels dirigents d'Izquierda Unida quant a l'acceptació de rompre les seves relacions amb Madrid per a unificar-se i formar aquest bloc nacionalista. El que veig i constat cada dia és com els dirigents d'Izquierda Unida atien la confusió de forma interessada per a fer creure que el bloc de Biel Barceló és una simple repetició de "Progressistes" mentre, aprofitant la confusió, van concretant la seva presència electoral en indrets on mai no havien pogut piular. Malgrat que no ho diguin els altres publicistes, Izquierda Unida és, indubtablement, qui més pot sortir guanyant amb aquest clima de confrontació i confusió dins el PSM. Els exdirigents carrillistes (PCE) tenen una llarga experiència en aquest sentit. Izquierda Unida juga fort en l'actual crisi del PSM i, per aquesta experiència de saber aprofitar i sobreviure amb les despulles dels altres, sap a la perfecció que, guanyi qui guanyi a finals del mes de maig, solament ells en seran els beneficiats electoralment.

I en sortiran guanyant perquè la disbauxa del PSM els afavoreix a les totes. Si guanyàs Biel Barceló poden fer creure que el bloc proposat és una repetició de "Progressistes". Aquí tots són beneficis, i Grosske podria respirar tranquil amb la seguretat que ningú podrà discutir el seu protagonisme municipal en el moment de discutir qui anirà de cap de llista a l'Ajuntament de Ciutat. I si guanya Mateu Crespí, malgrat que no es consolidàs cap tipus de coalició per a les autonòmiques, Izquierda Unida, aprofitant el clima creat, ja hauria concretat munió de candidatures a pobles on mai no hauria somniat de poder presentar-se. "El camí verd del PSM" consolida totes les possibilitats electorals dels seguidors de Llamazares a les Illes, ja que multiplica la seva presència electoral sigui quin sigui el sector que surti guanyador en la crisi interna del PSM.

De la disbauxa del PSM sorgirà, com després de fagocitació dels Verds de Margalida Rosselló, una Izquierda Unida que consolidarà i potser augmentarà la seva representació en el Parlament i, de rebot, consolidarà el paper i el nombre de regidors d'Izquierda Unida a l'Ajuntament de Ciutat. Miquel Rosselló, Manolo Cámara i Eberhard Grosske obtenen una victòria imprevista sense haver de fer gaire feina. Ha estat el PSM, retornant a la confrontació interna, qui ha obert la porta a aquells que sobreviuran damunt les seves despulles.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (25-IV-06)

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Manifestació a Inca (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. Els militants de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes sempre lluitaren en primera línia en defensa dels drests nacionals i socials del nostre poble. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

L'escriptor Miquel López Crespí en el centre de la fotografia, fent costat a un grup de militants de l'OEC en el Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí havia estat detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim l'any 1962 i posteriors. En fer-se aquesta fotografia, Miquel López Crespí ja portava més de quinze anys de lluita activa contra la dictadura franquista.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30