Per la Independència, la República i el Socialisme

Una federació d'ERC reclama sortir del govern i fer eleccions.

L'executiva de l'Alt Pirineu es queixa d'un "menyspreu continuat" del PSC Acorda defensar el no a l'Estatut.

La federació pirinenca és el primer òrgan d'ERC que es pronuncia pel vot negatiu al projecte estatutari, en comptes del vot nul o el vot en blanc que estudia la direcció nacional, recollint un corrent d'opinió estès entre les bases del partit independentista.

Per Lluís Bou (Diari Avui)

A les files republicanes s'està instal·lant un sentiment d'indignació envers el PSC que comença a tenir traducció política. L'executiva d'ERC de la federació de l'Alt Pirineu, una de les 13 en què està organitzada la formació a Catalunya, va acordar ahir en una reunió d'urgència demanar públicament sortir del govern i la convocatòria d'eleccions anticipades, mentre apel·lava la resta del partit a posicionar-se sobre la qüestió i el referèndum de l'Estatut.

Els arguments dels republicans pirinencs per donar per trencat el tripartit són contundents. Segons ells, el PSC està sotmetent a un "menyspreu continuat" el partit de Josep-Lluís Carod-Rovira en les repetides crisis que s'estan produint a l'executiu català. "Davant d'això considerem que només es poden convocar eleccions anticipades, ja que el manteniment d'ERC al govern només ens sotmet a un desgast continuat i no ens permet tirar endavant Catalunya", afegeix la federació pirinenca en un comunicat.

Eradicar el nacionalisme

Les paraules són gruixudes i revelen un recel frontal. Segons els republicans, la seva formació està sent sotmesa a una persecució des de diversos òrgans de poder de l'Estat espanyol "amb l'objectiu final d'eradicar la ideologia nacionalista a Catalunya.

El president de la federació pirinenca d'ERC, Jaume Bertran, portarà aquest posicionament rotund a la reunió que l'executiva nacional del partit té previst celebrar dijous, on també plantejarà votar no a l'Estatut en el referèndum. En medis d'ERC es considera de gran transcendència aquesta reunió.

La federació pirinenca és el primer òrgan d'ERC que es pronuncia pel vot negatiu al projecte estatutari, en comptes del vot nul o el vot en blanc que estudia la direcció nacional, recollint un corrent d'opinió estès entre les bases del partit independentista.

Bertran va desvincular ahir aquests posicionaments del cessament de Joan Carretero com a conseller de Governació, tot i que el dirigent d'ERC pertany a la federació pirinenca del partit. Segons Bertran, no haurien volgut adoptar aquesta posició, però la situació política ha arribat a un punt "en què ho ha fet del tot necessari".

Diari Avui

(23-IV-06)

La lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica.

"El preu de la legalització de l'esquerra oficial era precisament aquest abandonament de la lluita republicana. D'aquesta manera es consolidava l'amnèsia històrica en tot quan feina referència a la lluita del poble contra el feixisme i el capitalisme. S'acceptava la unitat de l'estat i era aprovada l'economia de mercat (la qual cosa volia dir que un futur govern socialista no podria decretar mesures anticapitalistes en favor de les classes populars)". (Miquel López Crespí)

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per la República i l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Felanitx, abril de 2002. Després de l'emotiu parlament dels presoners republicans intervinguérem en l'acte per la República el diputat del PSM Cecili Buele i qui signa aquest article. Ambdós diguérem unes paraules recordant els vergonyosos pactes de la transició entre franquistes reciclats i forces reformistes per tal de silenciar la lluita republicana i la memòria dels nostres morts, ajudant així a la maniobra de reinstauració de la monarquia borbònica.

Vaig dir, davant les persones que ens escoltaven amb emoció continguda que, en temps de la transició, mentre el reformisme (i especialment les direccions del PCE i del PSOE) enlairava la bandera monàrquica en tots els seus locals i abandonaven el combat per una República democràtica, deien, cínics (alhora que criminalitzaven qualsevol persona o partit decididament republicà) "que era per evitar una nova guerra civil".

És evident la mentida i la tergiversació de la realitat d'aquestes forces que tant ajudaren -i ajuden!- a la consolidació de la monarquia. Una excusa de mal pagador per fer creure a la gent que la lluita decidida per la democràcia republicana podia portar a la guerra.

"El que no deien els principals responsables d'haver enterrat el combat per la República" -vaig continuar dient en l'acte de Felanitx-, "era que ja s'havien pactat els punts principals de la reinstauració borbònica amb les forces del franquisme reciclat"

"El que no deien els principals responsables d'haver enterrat el combat per la República" -vaig continuar dient en l'acte de Felanitx-, "era que ja s'havien pactat els punts principals de la reinstauració borbònica amb les forces del franquisme reciclat (sector Suárez, Torcuato Fernández Miranda, etc). El preu de la legalització de l'esquerra oficial era precisament aquest abandonament de la lluita republicana. D'aquesta manera es consolidava l'amnèsia històrica en tot quan feina referència a la lluita del poble contra el feixisme i el capitalisme. S'acceptava la unitat de l'estat i era aprovada l'economia de mercat (la qual cosa volia dir que un futur govern socialista no podria decretar mesures anticapitalistes en favor de les classes populars).

Ciutat de Mallorca, any 1977. Cartells pintats per l'escriptor Miquel López Crespí. Aleshores els dirigents carrillistes (PCE) i del PSOE havien abandonat la lluita republicana i enlairat la bandera de la monarquia. La direcció carrillista acusava els republicans de "fer el joc al feixisme" tots aquells que lluitàvem per la República i el socialisme. Els serveis d'"ordre" del PCE estripaven les banderes de la República i, fins i tot l'any 1994, antics dirigents excarrillistes com Pep Vílchez o Antoni M. Thomàs criminalitzaven l'esquerra revolucionària de les Illes publicant pamflets plens de mentides, calumnies i tergiversacions en la premsa mallorquina.

'La mentida de dir que no es lluitava per la República per a 'salvaguardar la pau i evitar una guerra' només feia evident l'essència del pacte de l'esquerra oficial amb el franquisme reciclat. El fons de la qüestió no era avançar envers l'aprofundiment democràtic que la República podia significar. El que es tractava era de reinstaurar la monàrquia (a l'estil de la reinstauració de finals del segle XIX). I aquest va ser el Pacte entre la dreta més intel·ligent i els sectors de l''oposició' que no podien esperar mes l'usdefruit de sous i poltrones institucionals".

En acabar l'emotiu acte organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República eren moltes les persones que deien que la lluita per la República no pot esdevenir mai una opció nostàlgica, de simple recordatori moral de la dissort dels nostres morts (els republicans afusellats pel feixisme). Es tracta d'anar concretant una autèntica plataforma d'actuació política amb punts concrets de compromís actiu. Només així es podrà anar democratitzant la nostra vida política. Dins aquesta línia de compromís republicà actiu el Col·lectiu Felanitx per la República exposà públicament a les forces polítiques presents en el sopar una tasca concreta: aconseguir esborrar els noms feixistes dels carrers de la vila i substituir-los per noms de represaliats per la dictadura o per noms tradicionals mallorquins.

Felanitx i les nostres Illes amb actes reivindicatius i de futur com aquest comencen a recuperar la seva memòria història feta malbé pels partits del consens amb el feixisme en temps de la transició.

"La veritat i la memòria són germanes de la llibertat" (Col·lectiu Felanitx per la República)

L'èxit de la convocatòria republicana i antifeixista de Felanitx ha estat evident. El "Col·lectiu Felanitx per la República" va expressar el seu agraïment al poble de Felanitx i les diverses organitzacions d'esquerres presents amb un comunicat que sortí en la publicació Felanitx. El comunicat deia: "En el moment d'escriure aquestes retxes encara ens dura l'emoció i l'alegria que ens produí la resposta ciutadana en els actes que organitzàrem dissabte passat per commemorar el 71è aniversari de la proclamació de la República. No sabem com agrair-vos la vostra participació. A la Casa de Cultura, en la presentació del llibre, no hi cabíem; en el concert hi havia una gentada, i en el sopar per la República ens vam aplegar cent vuitanta persones.

'Tenim tant per agrair a tanta gent que haurem de resumir molt. D'entrada hem de dir que el llibre Felanitx 1931-1939. República, guerra i repressió no hauria vist la llum si moltes dotzenes de persones no hi haguessin contribuït; els veritables autors de l'obra són els que han posat els seus records, papers i arxius a disposició de n'Aina i en Joan. Volem agrair també el suport continuat de la Regidora de Cultura de l'Ajuntament, i en concret, la confiança que Jaume Binimelis, primer, i Miquela Vidal després, han dipositat en els responsables del llibre.

'Pel que fa a l'exposició 'Presos mallorquins del 1936', no l'hauríem poguda fer sense l'ajut d'Antoni Vicens Massot, president del Centre Cultural, que s'ha carregat, amb l'ajuda d'en Nofre Llinàs, tota la feina. D'altra banda, els músics d'Al Mayurqa, han actuat sense cobrar, perquè sí, per la República. Per un altre costat, no hauríem pogut organitzar el sopar sense la generositat i la col·laboració del restaurant Son Colom, de les llibreries Ramon Llull i Quart Creixent, dels bars Can Moix, Can Lliro, es Pinzell, sa Fonda i es Cassino, i de les ferreteries Santueri i Artigues. Gràcies a tots. Gràcies, també i sobretot, a la gent que ens ha fet costat acudint als actes, transmetent records i ajudant-nos a identificar els presos que retratà Joan Pla l'any 1936; el vostre suport no té preu. Gràcies, especialment, als presos i als familiars de presos que van tenir el valor de parlar, havent sopat, en l'acte d'homenatge als presoners republicans; el seu testimoni és un revulsiu que sacseja consciències i mou voluntats.

'La veritat i la memòria són germanes de la llibertat. Fins aviat. Col×lectiu Felanitx per la República".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 200-202)

La lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica.

14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la premsa de les Illes ha informat, de forma destacada, dels actes republicans que s'han organitzat en diversos pobles. Diari de Balears publicava dia 15-IV-02 cròniques de Santa Maria del Camí i de Manacor. La publicació felanitxera Felanitx també s'ha fet ressò de l'important acte antifeixista i republicà organitzat pel "Col·lectiu Felanitx per la República". En el Diari de Balears, signat per Caterina Veny i sota el titular "Crit unànime per la República a l'acte d'homenatge pels morts a Son Coletes: centenars de persones dipositaren un clavell a la fossa comuna dels afusellats del 36" podíem llegir: "Un crit unànime va ressonar ahir entre les centenars de tombes del cementeri de Son Coletes a Manacor: un crit per a la República i un plor per a tots els republicans que morien afusellats en mans dels seus propis germans, però del bàndol franquista. Un passat negre que no deixà indiferents la multitud de persones que ahir migdia s'aplegaren davant la fossa comuna dels 900 republicans assassinats en el cementeri de Son Coletes durant la Guerra Civil. L'acte emotiu, que se celebra des de fa 19 anys, va servir per reafirmar la memòria col·lectiva envers totes aquelles persones que moriren per la llibertat, però també fou un clam de solidaritat contra l'opressió que pateixen alguns pobles en l'actualitat.

'Un any més, l'acte de Son Coletes no ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de Manacor i en aquest sentit, foren molts els que criticaren 'l'oblit institucional'. Tanmateix, molts polítics d'esquera hi foren presents".

Santa Maria del Camí (2001): alguns dels participants en l'homenatge als republicans assassinats pels falangistes a Santa Maria del Camí en temps de la guerra civil. Hi eren presents (entre moltes altres persones): Jaume Santandreu, Carlos Zayas, Miquel López Crespí, Gori Negre, Rosa Vich i Francesc Mengod.

A Santa Maria de Camí va ser el grup "Ales" qui s'encarregà -com ja fa molts d'anys- de l'organització. Sota un titular que deia "Santa Maria recorda les víctimes afusellades pel règim franquista" C. Moreno deia: "Una cinquantena de persones es reuniren al cementeri del poble per recordar els santamariers Miquel Cabot, Josep Santandreu, Joan Tramulles, Bartomeu Canyelles i Antoni Oliver. També es recordà la figura de Joan Alemany que fou batle de Búger durant la República i fou torturat i assassinat a Santa Maria".

A Felanitx va ser el "Col·lectiu Felanitx per la República" qui organitzà un important acte d'afirmació republicana i antifeixista. Després de casi un quart de segle de desmobilització popular a conseqüència dels pactes de la transició amb el franquisme reciclat (pactes de PCE, PSOE, CIU i PNB abandonant la lluita per la República, el socialisme i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat centralista espanyol) el poble comença a recuperar la seva memòria històrica i demana responsabilitats polítiques als partits que s'oferiren al poder pel plat de llenties d'una poltrona institucional i un bon sou a final de mes.

Com hem explicat una mica més amunt, a les Illes (i altres indrets de la nostra nació i de l'Estat) augmenten els actes republicans.

Un dels actes més emotius que s'han fet aquest catorze d'abril ha estat el que tengué lloc a Felanitx organitzat pel Col·lectiu Felanitx per la República. Els actes republicans s'iniciaren en la tarda del 13 d'abril en la Casa de Cultura amb la presentació del llibre i el CD d'Aina Adrover i Joan Cabot editat per "Res Pública Edicions" Felanitx 1931-1939: guerra i repressió.

L'escriptor Joan Pla parlà de l'important obra artística del seu pare, el professor republicà de l'Institut de Felanitx Joan Pla i Balbastre, represaliat pel feixisme. L'any 1936, en el camp de concentració de Son Catlar (Campos) Joan Pla i Balbastre va dibuixar de forma magistral alguns presos del temps de la guerra fent així una aportació cabdal a l'art mallorquí. La Casa de Cultura de Felanitx oferia una extensa mostra d'aquests històrics retrats del nostre insigne artista.

Posteriorment i en el restaurant Son Colom actuà el combatiu grup musical Al Mayurqa A les 21.30 h.

Com diu la popular publicació Felanitx en un article titulat "Diada republicana a Felanitx": "El Sopar per la República", a Son Colom, comptà amb l'assistència de 180 persones. L'acte d'Homenatge als presoners republicans, iniciat en la sobretaula, començà amb la interpretació de l'himne de Riego a càrrec del gaiter Ignasi Alonso, i amb la lectura d'un tect (llegit per Aina Adrover) sobre els centres de reclusió franquistes, viscuts des de l'experiència personal dels presos felanitxers. Tot seguit intervingué Joan Cabot, que demanà als regidors de l'Ajuntament de Felanitx que treballin per assignar els noms de Pere Antoni Reus i Joanot Colom a diverses vies de Felanitx; que la ronda del creuer "Balears", a Porto Colom, passi a anomenar-se ronda de les Illes Balears; que acullin la proposta de batiar la futura escoleta de Felanitx amb el nom de Pere Oliver Domenge; que dediquin alguns carrers del futur polígon industrial de la ciutat a indrets dels països de parla catalana, i que una plaça o rotonda central d'aquest nou espai rebi el nom de 'Països Catalans'; i, finalment, que el nom de la plaça d'Espanya sigui sunstituït pel de plaça de les Palmeres".

Un dels moments més emotius de la nit consistí en la intervenció de diversos presos antifeixistes i de familiars de represaliats per la dictadura franquista. Els combatents de la lluita per la llibertat i contra el feixisme recordaren els sofriments del nostre poble en mans dels botxins de la dreta.

Com diu l'article del Felanitx: "Seguidament varen intervenir els presoners republicans Gabriel Riera i Llorenç Noguera; Llorenç Massuti, fill del regidor pres Pere Massuti; Joan Mir, familiar del regidor felanitxer, també pres, Joan Obrador; Cecil Buele, diputat del PSM al Parlament Balear, i Josep Valero, membre de la direcció balear d'Esquerra Unida, adreçaren unes paraules als presents. L'exbatle de Felanitx, Miquel Riera, també adreçà unes paraules als assistents i agraí la tasca que du a terme el 'Col·lectiu Felanitx per la República'. Finalment, l'escriptor Miquel López Crespí parlà i acabà la seva intervenció amb la lectura d'un poema".

En aquest acte d'afirmació republicana poguérem veure nombrosos càrrecs i militants de diverses organitzacions d'esquerres. Com ja hem dit hi havia el diputat Cecili Buele i la seva companya Bel Rosselló. Però també hi eren presents la regidora de cultura de Felanitx Miquela Vidal, Magdalena Nebot, Antoni Llompart i membres de les agrupacions de Campos, Felanitx, Palma i Porreres. També hi havia militants i dirigents d'Esquerra Unida, PSOE i ERC. Josep Serra d'ERC, l'escriptor Albert Herranz, el conegut militant independentista Macia Manera, el director de la revista nacionalista L'Estel Mateu Joan Florit...

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) Pàgs. 198-200)

"El projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura". (Miquel López Crespí)

Ningú no podrà negar -per això hi ha les hemeroteques-, que molts dels prop de set-cents articles que he publicat aquests darrers anys tant a Diari de Balears com, més recentment, en El Mundo-El Día de Baleares han estat escrits en una línia de clar suport crític al nacionalisme d'esquerres, PSM i ERC especialment, i, en el seu moment, d'ajut al Pacte de Progrés, malgrat totes les contradiccions i mancances que demostrà en el seu moment l'esquerra nominal d'aquesta terra. Els advertiments i suports sempre han anat en la línia d'enfortir el nacionalisme, l'esquerra i l'ecologisme de les Illes, amenaçats en tot moment per aquelles forces que només són en la política per a viure del romanço, l'engany i la mentida. I, també per això mateix, sempre hem advertit de les maniobres destructives, les campanyes rebentistes, els plans dels poders econòmics i mediàtics per a ensorrar els trenta anys d'història del nacionalisme d'esquerres illenc. Malauradament moltes de les nostres advertències s'han fet realitat. Els grups de pressió i especulatius, els servils a les ordres d'obscurs interessos polítics, ja s'han llevat la careta i parlen obertament de la possible desaparició del PSM. Per a ningú no és cap secret que els més beneficiats de l'operació serien UM, el PSOE i Izquierda Unida. Aquesta darrera ja va aconseguir un bon bocí del pastís quan, mitjançant la coalició "Progressistes", aconseguí que l'espanyolíssim Llamazares formàs grup parlamentari propi per a posteriorment votar contra els drets nacionals d'Euskadi. Tot un èxit per a un personal que d'ençà la transició no ha fet més que refermar els pactes establerts per Santiago Carrillo amb el franquisme reciclat.

Molts dels votants i simpatitzants del PSM saben, per pròpia experiència, que la línia de supervivència del nacionalisme d'esquerres no passa per un enfeudament a Maria Antònia Munar, a la socialdemocràcia espanyola o a Izquierda Unida, sigui quin sigui l'invent que els Cámara, Grosske i Rosselló es treguin del capell. Ara mateix, just en el moment que escric aquestes retxes, un nombrós grup de militants i simpatitzants del PSM estan signant un manifest públic per a lliurar al Consell de Direcció Política del PSM demanant seny i que no es tiri per la borda l'esforç fet pel nacionalisme d'esquerra en aquestes darreres dècades. Aquest nombrós grup de militants s'adona a la perfecció, talment com nosaltres ja havíem advertit any rere any, dels poderosos interessos que mouen les cordes dels qui volen acabar amb el seu partit. Tothom amb dos dits de seny sap ben bé que el projecte que ordeixen els grups de pressió econòmics de les Illes, des del PP fins a la socialdemocràcia passant per UM, és acabar amb la història de lluita contínua dels homes i dones, dels col·lectius que han constituït la columna vertebral de la resistència dels mallorquins a la depredació del nostre territori i la nostra cultura.

Els signants del manifest de defensa del nacionalisme d'esquerres, i més concretament del PSM, afirmen que són moltes les forces polítiques que pensen sobreviure damunt les despulles del PSM. La nostra preocupació, diuen, "és conseqüència de veure com perilla que l'espai socioelectoral que fins ara ha ocupat el nacionalisme d'esquerres del PSM es repartesqui entre EU-Els Verds, el sector 'nacionalista' del PSOE i Esquerra Republicana de Catalunya. Això, dit amb el respecte que ens mereixen aquestes formacions polítiques, amb cada una de les quals ens uneixen determinades sensibilitats i afinitats socials i programàtiques. Però cap d'aquestes sensibilitats i afinitats és capaç d'abraçar l'espai sociològic i electoral que fins ara ha reunit el PSM ni les seves possibilitats d'eixamplar la base social".

Pens que els grups de pressió, les organitzacions polítiques, els grans poders mediàtics al servei dels interessos especulatius de la dreta que ja canten victòria, s'equivoquen molt. Tot aquest personal que ja compta els vots i els diputats de més que traurà xuclant un espai nacionalista que ha de desaparèixer no coneixen prou bé el tarannà militant de la base social del PSM. En temps de la transició, i ho record a la perfecció perquè qui signa aquest article llavors formava part de la direcció del partit, les campanyes rebentistes conjuntes del franquisme reciclat amb PSOE i PCE no aconseguiren rompre la columna vertebral del nacionalisme d'esquerres. Si no ho aconseguiren aleshores quan el PSM era una formació que just acabava de néixer... com ho podrien aconseguir ara amb els centenars de quadres i provats militants de què disposa? Els homes i dones del PSM no ignoren que en aquests moments es juga molt més que la desaparició o consolidació d'un partit polític.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (8-VII-05)

El futur de la diputada verda.

"Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat". (Miquel López Crespí)

Margalida Rosselló.

Llorenç Buades, l'històric dirigent de la LCR que actualment milita en la CGT, és qui més bé ha sabut analitzar la crisi terminal dels Verds d'ençà que decidiren anar plegats amb Izquierda Unida. Experiment que, com tothom ja sap, s'ha menjat tot el patrimoni d'aquest grup ecologista en ser vampiritzat, en una hàbil maniobra, per les restes del l'excarrillisme illenc que no sabien com continuar aferrats a la poltrona institucional. Llorenç Buades, en un article titulat "Els Verds de les Illes i el seu futur", escrivia: "L'error dels Verds és haver participat d'un govern en una conselleria clau per als temes que havien d'abordar-se en la legislatura, davant uns enemics molt poderosos, sense prou suport al govern de progrés, i amb una implantació social massa feble i poc activa (basta veure la participació a les conferències o congressos) per a fer front al repte que tenien".

I era precisament aquesta debilitat interna la que els feia uns socis molt adients per als "experimentats" Manolo Cámara i companyia. Basta veure les declaracions de Nofre Bisbal, que quan abandonà la coalició EU-Verds parlava dels enganys a què va ser sotmès. Però no sé per què s'haurien de sorprendre els Verds del grup de Margalida Rosselló. Tots els dirigents històrics que han anat abandonant aquesta organització, parl dels amics Jordi López, del mateix Nofre Bisbal o de la mateixa Margalida Rosselló, quan es queixen de les manipulacions i campanyes de destrucció ordides pels seus companys de coalició haurien d'haver sabut la tèrbola història de maniobres contra l'esquerra alternativa de les Illes portada a terme per alguns dirigents carrillistes. N'he parlat en el llibre No era això. Memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc.

Hi ha un munt de proves de tot el que feren i ordiren contra els esquerrans antisistema dels anys de la transició i posteriors. La vampirització d'espais aliens, la criminalització dels corrents polítics marxistes revolucionaris, la persecució dels sindicalistes de tendències que no fossin properes a la línia carrillista, tot plegat i molt més ha estat la nefasta pràctica política i sindical dels fills de Santiago Carrillo a les Illes. Els Verds, Nofre Bisbal, Joan Buades, Jordi López o Margalida Rosselló.... no sabien tota aquesta llarga pràctica històrica de provat dogmatisme i sectarisme dels seus socis de coalició?

Ara ja no hi ha res a fer. Els Verds, com hem escrit més d'una vegada, només significaren una etapa més per a aconseguir la supervivència institucional del grup de dirigents carrillistes que tant de mal feren a les idees republicanes i socialistes en temps de la Transició. Els Verds de Jordi López i Margalida Rosselló pecaren d'incauts, acompliren el seu paper d'instruments útils per a servar el protagonisme d'aquells que, precisament, amb les seves maniobres han aconseguit vampiritzar l'espai verd i xuclar els prop de deu mil vots a l'alça que el grup ecologista tengué abans de ser neutralitzat.

La història que segueix ja és prou coneguda. Amb la victòria per un vot de diferència dels partidaris de Miquel Àngel Llauger, partidari aquest darrer de la unitat amb Izquierda Unida, el procés d'anihilament dels Verds ha esdevengut imparable amb abandonaments quasi massius de dirigents i militants que no volien seguir el camí de desintegració de més quinze anys de feina en defensa de la nostra terra i els nostres minvats recursos naturals. A hores d'ara l'aïllament de Margalida Rosselló s'ha fet més total. Sense el suport dels seus, que ja fa temps que han abandonat el grup, demonitzada pels seus propis aliats fins al punt que en alguna ocasió l'han amenaçada amb avisar la policia en cas de voler recuperar alguns dels seus documents particulars que són encara a la seu del partit, molta gent es demana i ens demanam... què hi fa Margalida Rosselló fent costat en aquells que han acabat amb els Verds i de forma contínua l'han criminalitzada? Té cap sentit aquesta resistència saguntina vora aquells que la utilitzen i alhora neutralitzen?

El temps s'ha acabat per a Margalida Rosselló, i ella ho ha de saber a la perfecció perquè ho viu cada dia damunt la seva carn. Ha de ser ben conscient que ja se li ha acabat el poc marge de maniobra que podia tenir quan encara tenia el suport dels seus. Que reflexioni i pensi que ara ja no hi són els seus fent-li costat. Només hi resten els "altres", els que l'han desprestigiada, els que han ordit les campanyes rebentistes en contra seva. Què pot fer per Mallorca continuant sotmesa a la disciplina d'aquells que, es pot dir ben obertament, són els seus contraris? Sabem que el cost personal que la diputada verda paga cada dia per a mantenir aquesta ficció d'unitat és prou fort i amb possibles repercussions en la salut d'aquesta ecologista i lluitadora valenta. Margalida Rosselló no hi fa res fent costat aquells que han acabat amb un projecte ecologista independent per a les Illes. Com ja vàrem escriure fa uns mesos, aquesta situació només pot tenir un final, un final que tothom comenta d'ençà fa mesos. Si Margalida Rosselló vol continuar defensant un projecte ecologista independent no li que queda més remei que defensar-ho des del Grup Mixt, des d'una autèntica independència organitzativa i política. Des d'aquesta posició Margalida Rosselló podria esdevenir un eficient portaveu de tot el moviment conservacionista que lluita contra la política depredadora de la dreta illenca i, a poc a poc, iniciar la reconstrucció del moviment que els seus socis de coalició han destruït d'una manera tan poc assenyada.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-IV-06)

El PSM i el bloc nacionalista d'esquerra.

Miquel Àngel M. Ballester i Miquel López Crespí: debat públic.

"O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011". (Miquel López Crespí)

Miquel Àngel M. Ballester ha escrit un assenyat article en el qual afirma que "els partits polítics no són propietat dels seus militants. Es deuen a la societat a la qual serveixen. Si més no, als sectors socials que representen". Les opinions de l'amic Miquel Àngel són prou assenyades en el moment actual quan, en apropar-se les autonòmiques del 2007, les cúpules dirigents dels partits ja fan les llistes analitzant qui entrarà a les institucions i qui segurament haurà de quedar sense cadireta ni privilegis. Per a desgràcia de la societat civil de les Illes, el que hauria de ser un debat constructiu per a anar bastint els fonaments de les Illes futures que volem esdevé, en mans dels polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, un simple instrument per a repartir-se les hipotètiques nòmines institucionals. I d'aquesta manera no anam enlloc. Ans al contrari; si les ciutadanes i ciutadans i continuen constatant aquest lamentable espectacle el bipartidisme PP-PSOE es desenvoluparà al màxim.

O els polítics que feren fracassar el Pacte de Progrés dimiteixen, fan una sana autocrítica dels seus errors i s'inicia el camí envers una nova manera de fer política, amb cares noves i instruments de nou encuny, dinàmics, creatius, en relació directa als sectors socials que volen desfer-se de la dreta especulativa que ens malgoverna, o, ho hem escrit per activa i per passiva, el futur Parlament de les Illes pot ser format només per diputats del PP i del PSOE. I si aquesta situació no s'esdevé l'any 2007 no hi ha cap dubte que podria fer-se una absoluta realitat l'any 2011.

Miquel Àngel M. Ballester ho havia advertit en un article que portava per títol "Sobreviure o renèixer?". Ara, just fa uns dies ha tornat a fer la mateixa reflexió en un altre treball titulat "L'aposta del 2007". El dirigent del PSM creu que no som en moment de simple oportunisme electoralista. El més fàcil, seguint les indicacions i el discurs de les elits burocràtiques atemorides per la por de perdre la nòmina institucional, seria repetir a tota velocitat un acord electoral per la cúpula garantint a qui pertoqui l'hipotètic escó a cada dirigent d'aquells que signarien l'acord electoral. És evident que hi ha nervis a flor de pell davant la possibilitat de restar extraparlamentaris. Hom evidencia cada vegada amb més precisió que l'electorat, per a fer front al PP, s'estima més votar l'autèntica socialdemocràcia, és a dir el PSOE, que no alguns dels productes descafeïnats que pretenen estar a la seva esquerra. La gent no és simple, i quan veu tan poques diferències entre els productes electorals sap escollir aquells que, imaginen, poden oferir garanties d'aturar la prepotència dels hereus d'Aznar i companyia.

El bipartidisme es va consolidant dia a dia perquè en els partits teòricament a l'esquerra del PSOE no hi ha un projecte prou engrescador, un projecte que vagi més enllà del que la mateixa socialdemocràcia espanyola proposa. En la línia que apunta el dirigent del PSM, potser ha arribat el moment que tots aquells que feren fracassar el Pacte de Progrés pel seu infantilisme, per la seva incapacitat de preservar el que va ser una conquesta històrica de les classes populars illenques, es facin fonedissos i deixin pas a les noves propostes que la nostra societat necessita. Crec, com molta altra gent de l'esquerra alternativa, que ha arribat el moment adient per a provar de salvar el que resta del teixit de la societat civil de les Illes. Malgrat els errors constants dels mals gestors que enfonsaren l'experiència progressista, la societat civil de les Illes ha ressuscitat i, donant proves d'una vitalitat exemplar, torna ser enmig del carrer, com en temps de les grans mobilitzacions dels anys noranta, exigint un canvi de rumb substancial en la política illenca. S'està congriant una nova societat, una nova manera de copsar el fet polític que ja no té res a veure amb un recent passat. Una nova societat que necessita de nous referents, d'un nou tipus d'organització que entengui el que s'esdevé davant els seus ulls i sàpiga trobar resposta als reptes del segle XXI.

L'aposta aquests moments ja no és solament electoral. El "bloc nacionalista d'esquerres" que proposa Gabriel Barceló no té res a veure amb repeticions d'operacions dubtoses enfocades a mantenir polítics fracassats al capdamunt de les cúpules dels actuals partits en declivi. Caldria ser conscients d'aquests problemes i no confondre mai l'objectiu final de bastir estratègicament aquesta nova organització, un bloc nacionalista d'esquerra, amb la repetició de "Progressistes". El problema en aquests moments no consisteix a salvar les cadiretes d'aquells que han fet malbé la feina que els encomanàrem l'any 1999, quan, amb els nostres vots els situàrem en la gestió del poder polític perquè actuassin d'una manera diferent de com ho havia fet històricament la dreta. No es tracta, repetesc, de salvar aquests quatre polítics professionals que són a punt d'anar a un merescut atur. Del que es tracta, com demana la gent del carrer, és de "salvar Mallorca", "salvar les Illes".

L'article que comentam deixa ben aclarida la qüestió quan afirma: "És l'hora de prendre decisions, d'arriscar posicions i jugar fort, de renunciar al patriotisme de partit en benefici del país, d'apostar per una operació ambiciosa de regeneració democràtica que doni resposta a les ànsies d'un nombre incomptable de mallorquines i mallorquins que aspiren a un canvi polític real i profund. Perquè el que està en joc no és la continuïtat d´unes sigles, sinó la supervivència d´un país".

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (18-IV-06)

Visca la República !

Per Pep Juárez, Secretari general de CGT-BALEARS

"En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc." (Pep Juárez, Secretari general de CGT-Balears)

Avui fa tres quarts de segle, els carrers i les places de gairebé totes les ciutats i pobles del país eren l’escenari d’una fita única en la nostra història: un règim monàrquic corrupte, còmplice durant els seus darrers anys de la dictadura de Primo de Ribera, era derrocat per de la pressió popular, reflectida en el resultat electoral de les eleccions municipals de l’anterior dia 12. El 14 d’abril de 1931, la legalitat republicana, moguda pels nous vents de llibertat, va venir farcida d’alegria, i d’esperances personals i col·lectives.

La commemoració d’aquest 75 aniversari, com totes les commemoracions, no deixa de tenir un cert caràcter convencional, és cert. Però també té la virtut de tornar a primera línia d’actualitat una part del debat polític d’arrels molt profundes, que apunta directament a desemmascarar les mentides i injustícies de l’actual règim econòmic i polític. Per tant, el debat sobre la República, lluny d’estar (com pretenen els amics del sistema) ancorat en l’arqueologia, es torna viu, d’estricta actualitat, i d’un potencial transformador molt més fort del que voldrien les panxes agraïdes.

Sens dubte, som hereus del nostre passat. L’ombra de la desfeta de l’any 1939 encara es perllonga al segle XXI. D’aquesta herència, que anul·la voluntats i tanca les boques, són testimonis les desenes de milers de cossos de persones innocents, assassinades per la repressió feixista, que encara esperen, en fossars anònims, a que la societat tingui coratge de reivindicar i honorar la seva memòria. També tenim, per si algú no ho recorda, el rei “atado y bien atado”, que va nomenar Franco, en una democràcia limitada a les llibertats formals, però tutelada i orientada cap als interessos de les classes privilegiades, majoritàriament d’ascendència secular, i amb renovades pràctiques d’explotació i exclusió social.

Per tant, és impossible separar el debat sobre la forma de govern, de la lluita per una societat justa i solidària. La institució monàrquica és, per definició, l’antítesi de la democràcia, sense oblidar el seu caràcter parasitari, caduc, masclista i molt cara de mantenir. Una institució gens transparent, amb els seus membres per damunt de qualsevol control fiscal, judicial o polític, dedicats íntegrament a satisfer una permanent necessitat d’autopromoció, que alimenti el miratge de la seva utilitat. Fa cent cinquanta anys es deia allò de “la monarquia és el règim de la bancocràcia”. Desprès de tot aquest temps, resulta aclaparadora l’actualitat d’aquell enunciat.

En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”. Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà. Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar. No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc.

De manera saludable, però, altres sectors alternatius promouen un debat social i transversal, en multitud d’actes de tot tipus, al voltant de l’aniversari de la II República, i més enllà. Aquesta esquerra, nova i plural, reivindica els espais de justícia social encetats ara fa 75 anys, alhora que lluita pel redreçament de l’honor i la memòria de les víctimes de la repressió, amb la recerca de la veritat, i projecta la seva voluntat cap a l’aprofundiment de la democràcia, cap a la definitiva supressió de la monarquia, cap a la llibertat republicana.

Ciutat de Mallorca (14 d’abril de 2006)

L'esperit del 14 d'abril.

Per Llorenç Capellà, escriptor.

"Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses". (Llorenç Capellà)

Miquel López Crespí i Llorenç Capellà: més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita republicana del nostre poble i al capdavant sempre de l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

El PSOE pretén que la declaració de l'any 2006 com a any de la memòria, no sols suposi un homenatge a la República, sinó també a la constitució de 1978. De manera que ja tenim la seu plena d'ous. Els socialistes miren de trobar-nos un buit adient on aparcar el cotxe. El cotxe és la República. I nosaltres, els republicans, conduïm a massa velocitat, amb imprudència. M'explico. La commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, ha tingut un ressò inusual. La opinió pública és com una bola de neu que tan aviat com algú la fa rodolar, rodola i rodola, i tot rodolant va creixent. Ara mateix desconeixem els motius concrets que fan créixer el nombre de partidaris de la República. Fins i tot desconec si aquest increment del republicanisme serà fruit d'una moda o pot quallar, qualque dia, en una alternativa seriosa al sistema monàrquic. Allò que és indiscutible és que l'any passat celebraven el 14 d'abril quatre rates i el sereno, i enguany, la celebració, suscita interès en tot el teixit social. I commou els joves, sobretot. Això ha causat neguit entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts siguin al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per a tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma-, i a capgirar, subtilment, el significat de les coses. Em referiré únicament al segon aspecte. La diputada socialista Aina Rado insisteix a recomanar-nos que hem de separar República de Guerra Civil, la qual cosa és impossible. La Guerra Civil és una conseqüència directa de la República, i l'èpica que se'n deriva, d'aquella, té a veure amb les utopies que havia posat en circulació el republicanisme. En poso un exemple. La constitució republicana afirma, a l'article primer, que «España es una República democrática de trabajadores de todas clases, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia». Ja sabem que tal afirmació no és altra cosa més que un brindis al sol, però benvinguts siguin els polítics d'esquerres que alimenten utopies. Que tal afirmació tergiversava la realitat d'un Estat en el qual un terç de la població era formada per clergues i rendistes? Possiblement sí. Tanmateix, la paraula escrita en un document constitucional és una declaració de principis d'un valor simbòlic inqüestionable, cosa que saben els socialistes, d'altra manera no haurien tingut tant i tant d'interès de llevar el terme nació del nou estatut català. Bé, tornem al plantejament de Rado. La República, segons la diputada socialista, no va poder desenvolupar unes mesures de caire progressista -vot de la dona, ensenyament públic i laic, reforma militar i agrícola, llei de divorci i dret a l'avortament- que han estat recuperades a partir del marc constitucional de 1978. Entesa així, la República s'hauria d'estudiar com un canvi temporal del sistema polític habitual, el monàrquic. Seguint el plantejament d'Aina Rado arribem a la conclusió que la constitució de 1978, legitima la República de 1931. Cas d'acceptar aquest supòsit, hem de pensar que el somni s'ha fet realitat i que no cal alimentar més aspiracions republicanes? Això ens ve a dir, amb força subtilesa, Aina Rado. Tot ens fa pensar, per tant, que els socialistes ens cerquen un buit a un costat del camí, en el qual puguem aparcar el cotxe. El cotxe és la República, ja ho he dit. Insisteixo: la conclusió d'aquest plantejament és que la República no és una aspiració, perquè la modernització de l'Estat ja és un fet. Sols ens queda establir analogies per a cloure el llarg periple de la llibertat: Zapatero és Azaña i, la monarquia, una república coronada.

Diari de Balears (16-IV-06)

Gran èxit de l'acte en homenatge a la República.

"Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes (ens referim especialment als dirigents carrillistes). Molts d'ells, repetesc, eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat que sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Jaume Serra Cardell, socialista i republicà pobler assassinat pel feixisme l'any 1937.

L'acte de sa Pobla en honor a la República ha estat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell, organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà a sa Pobla, ha aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República i als republicans assassinats pel feixisme és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà i antiborbònic que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es van enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan van magra de vots i de suport, compareixen a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre. Quin servei no feren tots aquests servils al rei i al capitalisme espanyols!

En aquest gran homenatge pobler a la República hi han participat activament en l'organització de l'acte i en la preparació del cicle de conferències "Temps de República", la presidenta de l'Associació, Catalina Cristina Socias, el tresorer Jaume Serra i el secretari, Llorenç Crespí. Com hem escrit una mica més amunt, després de les traïdes de la transició, després dels pactes de PSOE i PCE amb el franquisme reciclat per fer oblidar la lluita republicana i la nostra memòria històrica, és encoratjador veure i comprovar com els joves mallorquins han trobat el camí envers la República. Camí republicà fet malbé en temps de la restauració borbònica per molts dels dirigents de l'esquerra nominal i que ara, per a aconseguir alguns vots en les properes eleccions, s'apunten a la nostra lluita republicana.

Nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en als diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana.

Recordin igualment que nosaltres, els nacionalistes d'esquerra de les Illes, a part de defensar la memòria històrica de la Segona República espanyola pugnam per anar bastint la futura República Catalana, una República que, unificant les terres del País Valencià, les Illes, el Principat i la Catalunya Nord aspira a fer realitat el somni de Macià i de tants i tants patriotes catalans de tenir un estat propi, lliure de la dominació estrangera, principalment espanyola i francesa.

L'acte de sa Pobla organitzat per l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha estat emocionant perquè ens ha demostrat com la joventut mallorquina, amb la seva decidida combativitat republicana, pot començar a vèncer i fer mudar els resultats de la transició i dels pactes del franquisme reciclat amb la socialdemocràcia el carrillisme (PCE). En aquest emotiu acte republicà hi ha participat els poetes poblers Antoni Gost, Josep Vallespir, Alícia Alomar i Miquel López Crespí.

La plaça de la Concòrdia era plena de joves de totes les contrades del Pla. Abans de començar la lectura dels meus poemes dedicats a la República vaig creure convenient situar, malgrat fos breument, la importància de la Segona República Espanyola en els seu marc històric. Malgrat els problemes posteriors, la proclamació de la República significà una alenada d'aire nou per a les classes populars de l'estat espanyol. Després vaig parlar dels problemes que tengué per a la supervivència la democràcia espanyola dels anys trenta. La construcció de milers d'escoles, l'obtenció del vot per la dona, l'inici, tímid evidentment, de resolució del problema de les nacions oprimides de l'estat amb els primers estatuts d'autonomia, significaren avanços significatius. Però la República fou tímida en la resolució del problema agrari, desencisant a les masses de jornalers sense terra; fou tímida en la resolució del problema nacional, ja que els estatuts aprovats no anaven més enllà d'una descentralització administrativa i, finalment, i això va marcar totalment el futur de la República espanyola, va ser dèbil amb els militars colpistes que s'havien sublevat contra el règim republicà o que continuaven conspirant a favor del feixisme. Permetre i pagar!, que tots aquests futurs militars colpistes continuassin tenint comandament de tropa va ser un error que portà, indubtablement, al cop feixista del general Franco de l'any 1936.

Després, per a no allargar la meva intervenció a la plaça de la Concòrdia, vaig recordar el valent paper de la resistència poblera a la sublevació feixista del divuit de juliol de 1936. En homenatge als resistents poblers a la sublevació feixista vaig llegir alguns poemes de l'Antologia (1972-2002) dedicant alguns dels poemes a la República i als antifeixistes Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, assassinats en temps de la guerra civil.

Amb aquest emotiu acte republicà, amb tots els altres que l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha programat per aquest més abril, els joves de sa Pobla se situen, amb mèrit propi, a l'avantguarda de la lluita per servar la nostra memòria històrica lluny dels silencis decretats en temps de la transició pels franquistes reciclats i la pseudoesquerra que ara s'apropa, capbaixa i avergonyida per les seves traïdes a la lluita popular, a les nostres banderes republicanes i socialistes.

L'homenatge pobler fet aquest històric catorze d'abril a la República, la participació activa i militant de tots els joves que han intervengut en la seva preparació, el cicle d'activitats republicanes programades per aquest mes d'abril, els plans que estan en marxa per al proper futur, ens demostra novament que la memòria històrica dels pobles mai no mor malgrat les malifetes de venuts i oportunistes.

Un gran èxit, en definitiva, dels joves lluitadors republicans poblers i mallorquins que inicien el camí envers el futur lliure i socialista que somniaven Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, els republicans de sa Pobla assassinats pels escamots d'assassins del feixisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (14-IV-06)

Fa 75 anys Francesc Macià va proclamar la República Catalana.

El 14 d'abril de 1931, avui fa 75 anys, Francesc Macià va proclamar la República Catalana des de la Generalitat tal com explica aquest vídeo que utilitza imatges històriques. El primer a declarar la República fou Lluís Companys. Més tard Macià anava més enllà, declarant primer l'estat català i després de rebre pressions la República Catalana integrada a la Federació Ibèrica. Només va durar 3 dies, però va servir per recuperar la Generalitat.

Passats tres dies de la proclamació de la República Catalana, l'acord amb el nou govern republicà de Madrid establia subsitituïr-la per una Generalitat de Catalunya. Part dels historiadors opinen que Macià no va tenir prou recolzament popular per fer-se ferm en la seva posició. Tot va començar després de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que van donar la victòria als partits republicans a tot l'estat. Aquesta victòria acabaria amb el regnat del rei Alfons XIII i la reinstauració de la II República Espanyola. Macià va aprofitar el buit de poder entre un règim i l'altre per a fer la seva declaració. Tot i no aconseguir ni l'estat català ni la República Catalana, Macià va aconseguir durant les negociacions la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, que feia segles que estava anul·lada.

Els actes d'homenatge

En homenatge a la República, s'han preparat diversos actes. L'Amical de la República, per exemple, fa un homenatge a Francesc Macià avui al matí davant del monument al president de la Generalitat Republicana que hi ha a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'hi ha de fer una ofrena floral i diversos parlaments. A Mallorca, Miquel López Crespí, Lluís Maicas i Antoni Gost faran un recital poètic a la plaça de la Concòrdia de Sa Pobla en honor a la República a les quatre de la tarda. Però no només avui es faran activitats, el 13 de maig es farà una manifestació a València convocada per la Coordinadora del País Valencià per la República, que agrupa entitats i partits polítics; i a partir del dia 19 es podrà veure l'exposició 'República! Cartells i cartellisme (1931-1939)' al Museu d'Història de Catalunya, a Barcelona.

Vilaweb

"Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema 'Com el roure de les muntanyes'." (Miquel López Crespí)

Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)

Record com si fos ara mateix les idees que s'anaven congriant en la meva ment davant la presència inquietant de la Mort que s'anava emportant les persones que més he estimat. Dècades abans, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, ja havien desaparegut padrins i redepadrins; ara tocava el torn dels que m'eren més propers, pares i oncles, el món de la guerra i la postguerra, aquells que m'havien obert els ulls als misteris de la vida, de la història, de la cultura... Les persones, en definitiva, que amb el seu esforç quotidià n'havien ensenyat el que era bo i dolent per al nostre poble, l'escala de valors que interioritzava fins a les fondàries de l'esperit i em feia ser com som i no d'una altra manera.

El cant de la sibil·la és, doncs, un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Homes i dones amb una desbordada imaginació de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua. Una generació que va saber morir amb el puny clos davant els murs dels cementiris, a la voravia de tots els nostres pobles i ciutats quan els militars i falangistes s'alçaren contra la República el juliol del 36. Quin exemple de dignitat davant la mort! Quin exemple de dignitat en la dura postguerra mancada de llibertat! Quin exemple de dignitat quan havien de marxar de les seves Illes estimades quan el poder del clergat i el caciquisme els impedia guanyar-se el pa de cada dia! Són les generacions descrites en el poema "Com el roure de les muntanyes": "Era una generació forta com el roure / de les muntanyes, / els penyals altius que s'alcen, / com els gegants de les rondalles, / envoltant les valls amagades, / el sord repicar de les campanes. / Homes i dones insistents / en llur fantasmal presència, / torxes il·luminant el camí, / foragitant el mal, /gegants adormits en el rocam / que ens empresona, / fets paisatge, / silenciosos habitants d'aquests boscos / curulls de fades i dimonis, / retornant en cada primavera / des del mercuri dels espills".

Talment el poeta esdevengués un arqueòleg del temps esvanit. En el poema "Des del mercuri dels espills" aquesta intenció de viatjar per a retrobar es fa present, per no dir omnipresent. "Aquell viatge al passat / tenia un aspecte corprenedor". En efecte. L'autor d'El cant de la Sibil·la ens informa des dels primers poemes del llibre que ha emprès un viatge a la recerca de "les primeres carícies sense pecat". I per si el lector encara no s'ha adonat d'aquesta intenció, del propòsit d'emprendre el viatge cap a les fondàries del mercuri dels espills, ens ho recorda en afirmar: "Era l'eco dels nostres morts i llurs erosionades rialles / arribant d'antigues cambres en penombra.". I més avall, assegura amb ferrenya seguretat: "No hi ha res de més trist que contemplar / l'agonia de les persones que més estimes."

En el poema "Fotografia del dolor" el poeta ens dóna pistes del perquè aquesta insistència a voler, sempre inútilment, "anar a la recerca de les hores més insospitades". Una mica més avall l'autor ens informa dels motius d'aquesta recerca del que ha estat la nostra vida i, sense afirma-ho categòricament, però segur del que diu, escriu: "Potser és la vellesa que penetra, / lenta, / pervertint el perfil dels objectes... /". Vet aquí un indici del perquè la inundació de records que, a partir d'haver fet els cinquanta anys, inunda el cervell de l'escriptor. Indubtablement en alguns dels poemaris publicats d'ençà els anys vuitanta ja hi havia indicacions, poemes ben concrets que palesaven que el poeta era ben conscient de la relativitat de les coartades que ens mantenen units a la vida quotidiana: l'amor, la feina, la lluita per un món més just i solidari... Sovint el poeta havia vist trencar-se davant seu amors que semblaven de marbre cisellat, promeses que, asseguraven uns llavis ja esdevenguts cendra, el temps mai no podria esberlar. Però moltes promeses amoroses, munió de "ferms compromisos" amb les lluites solidàries dels anys de l'adolescència i joventut es tornaren un buf amb el pas dels anys. Feia temps, molts abans de la mort dels pares, que el poeta ja havia endevinat l'existència efímera de tantes de les il·lusions que ens serveixen, imaginam, per anar passant els dies. Les cicatrius gravades a foc a l'interior del cor, damunt la pròpia carn a ferro roent, indicaven tota la futilitat de les nostres imaginàries construccions sentimentals i polítiques. Seria el moment de fer-ne una recerca al llarg dels poemaris escrits durant aquests darrers trenta anys i busques de conreu de la poesia.

Rellegint el poemari m'adon com, de forma totalment inconscient, tornen, aquesta vegada de forma nova i omnipresent, la majoria dels fantasmes que han alletat els poemaris que he anat publicant en aquestes dècades. Evidentment, hi són presents els familiars morts "amb altiu esguard inextingible", es diu en el poema "Els indrets secrets de la infantesa", els jocs de quan érem infants, les "melodies d'un vell fonògraf perdut a les golfes", els sorolls i veus de les cases esbucades on habità el poeta en una llunyana època que recorda perduda i irretrobable. Em deman si El cant de la Sibil·la és un breu resum d'una íntima mitologia personal bastida lentament des de les fondàries de la trinxera on hem provat de resistir els atacs de la buidor postmoderna, la "irresistible presència de cínics i malfactors", com escrivim en el poema "S'atansa el pensament anys enllà". En el fons, si hom analitzàs la vintena de poemaris escrits en aquests trenta anys podríem trobar sempre amb les mateixes idees-clau, els "secrets" que forcen la maquinària interna del poeta a escriure, a creure en la paraula, en l'efecte catàrtic del sentiment i l'emoció en el cor de les persones. Una herència de l'idealisme del romanticisme? El poeta, en aquestes alçades de la seva vida, ja no nega cap de les influències que poden haver ajudat -impedit!- la seva tasca creativa. La destrucció del temps, de la pàtria, de l'amor, de les esperances en un canvi que ens portàs a un món més just i solidari són, segurament, els fonaments d'El cant de la Sibil·la i la majoria, per no dir de tots els poemaris escrits per qui signa aquestes retxes. Segurament els neoformalistes, els comissaris neoparanoucentistes que han quasi expulsat de la vida cultural Salvador Espriu, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Josep M. Llompart no estarien gens ni mica d'acord amb la nostra "poètica". Si han acusat i acusen els autors abans esmentats i tants d'altres de "desfasat resistencialisme" i els han situat de forma malintencionada i barroera al costat de no se sap quina mena de catecisme "realisto-socialista"... què no han dit i diran de la nostra poesia? Ben cert que ens preocuparia, i molt!, qualsevol mena de coincidència política i estètica amb ells.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (7-IV-06)

Un bloc nacionalista d'esquerra.

"La creació d'un nou espai de lluita, combat i mobilització ha estat un dels temes que més he defensat en la munió d'articles, centenars!, que he dedicat a l'enfortiment de les forces progressistes illenques. És evident que les burocràcies instal·lades en la gestió del règim mai no han escoltat les seves bases. Però aquesta vegada, propers ja a l'extraparlamentarisme més ferotge, sembla que són una mica més receptius a les iniciatives procedents de la societat civil i de l'esquerra alternativa". (Miquel López Crespí)

Amb la iniciativa de Gabriel Barceló de proposar la creació d'un bloc nacionalista i d'esquerra per a un futur no gaire llunyà, el PSM torna a encetar el debat de les coalicions i aliances quan imaginàvem que ja era una qüestió resolta. Benvingut sia el debat si aquest obre noves portes per a les forces nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Precisament aquesta qüestió, la hipotètica dissolució de tots els partits a l'esquerra del PSOE i la creació d'un nou espai de lluita, combat i mobilització ha estat un dels temes que més he defensat en la munió d'articles, centenars!, que he dedicat a l'enfortiment de les forces progressistes illenques. És evident que les burocràcies instal·lades en la gestió del règim mai no han escoltat les seves bases. Però aquesta vegada, propers ja a l'extraparlamentarisme més ferotge, sembla que són una mica més receptius a les iniciatives procedents de la societat civil i de l'esquerra alternativa.

La proposta de Gabriel Barceló ens sembla bé perquè està en la línia del que sempre hem defensat. Caldria, emperò, matisar un parell de coses. I la primera de les qüestions que hauríem de tenir ben aclarides és que el PSM, el nacionalisme d'esquerra mallorquí, ha de prendre definitivament una clara posició davant les properes eleccions, les de l'any 2007, que ja són aquí. En aquests moments, i per a molt de l'electorat del PSM, aquesta organització es mou entre tres propostes no ben explicades ni clarificades. Anem a pams. La proposta que semblava definitiva, aquella que es va aprovar en l'assemblea que elegí Mateu Crespí com a cap de llista per a les autonòmiques de l'any vivent; la proposta, també d'un cert sector de l'organització, de repetir l'experiència fracassada de "Progressistes"; i, la darrera, aquella amb la qual em sent personalment més identificat i que, entre d'altres, han defensat homes de la vàlua de Miquel Àngel M. Ballester i que ara ha actualitzat amb les seves declaracions Gabriel Barceló: la creació d'un bloc nacionalista i d'esquerra que naixeria després de la dissolució dels partits i organitzacions actuals, és a dir, del mateix PSM, Izquierda Unida, Els Verds i ERC. Evidentment aquesta darrera proposta no té un caire electoralista immediat. Més que res és apuntar la possibilitat d'iniciar una nova etapa política allunyada de tot el que hem viscut fins ara mateix. Aquest bloc nacionalista i d'esquerra hauria de néixer després d'enviar a casa seva tots aquells polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, tots aquells que han contribuït a desmobilitzar la societat civil mallorquina, enfangats en la pura i simple "gestionitis", entestats solament a defensar la nòmina, la moqueta i el cotxe oficial.

El PSM, com dèiem, ha de clarificar molt aviat quina és la seva postura definitiva: anar sols a les eleccions, repetir l'experiència fracassada de "Progressistes" o avançar en les resolucions del seu darrer Congrés, en la iniciativa de Gabriel Barceló, i fer les primeres passes per anar bastint aquest nou bloc nacionalista i d'esquerra que la nostra societat, els sectors progressistes més avançats, demana amb insistència. El que el PSM no pot fer és restar instal·lat en aquesta ambigüitat contínua que desorienta el propi electorat, amics i simpatitzants els quals no saben mai quina és la posició final del partit en la qüestió de les aliances electorals o en referència al futur del nacionalisme d'esquerra a Mallorca. Caldria tenir-ho ben present, ja que, en cas contrari, si persistís aquesta indefinició els més beneficiats seran aquelles organitzacions que esperen engreixar damunt les despulles del PSM.

No és gens estrany veure que qui primer ha reaccionat a les declaracions de Gabriel Barceló ha estat Eberhard Grosske, que a les poques hores de la proposta de bloc nacionalista ja donava uns "assenyats consells" als dirigents del PSM des del seu bloc personal. Quina mania, aquesta de voler donar lliçons als altres de no se sap quina mena de suficiència del tot improcedent. Recordem que Izquierda Unida, que en les passades eleccions europees va perdre prop del seixanta per cent del seu electoral i a les Illes, es troba situada en el 2,9% dels vots, resta a l'aguait dels moviments que pugui fer el PSM. Engolits els Verds, no li aniria gens malament continuar a les institucions vampiritzant els treballs de trenta anys del nacionalisme progressista. Recordem igualment que els quaranta mil vots de la coalició "Progressistes" serviren solament per a aconseguir que Llamazares formàs grup parlamentari propi, augmentàs les seves retribucions econòmiques per a posteriorment votar conjuntament amb el PP contra el Pla Ibarretxe i els drets nacionals del poble basc. Tot plegat, uns grans beneficis polítics i econòmics per a una organització espanyola propera a l'extraparlamentarisme i que sap que solament pot continuar en nòmina si aconsegueix bastir operacions tan tèrboles com les que han portat a la dissolució d'un moviment Verd independent per a les Illes.

No és estrany, doncs, que Grosske i tots els seus hagin reviscolar amb la proposta de Gabriel Barceló, que entenen com a una possible reconsideració de les resolucions adoptades en l'assemblea del PSM que elegí Mateu Crespí. Tot va bé si es pogués repetir la coalició "Progressistes" que tant ha significat per a mantenir Llamazares i els seus.

Ja no manca gaire per a les autonòmiques del 2007. És vital per al futur del PSM que aclaresqui de forma definitiva la qüestió de les aliances. Mantenir, com hem escrit més amunt, la indefinició quant als projectes estratègics i les aliances electorals no contribueix a la consolidació del nacionalisme d'esquerra.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (9-IV-06)

EL PSM DE MALLORCA A LA DERIVA.

Ja ho diu una dita castellana "la letra con la sangre entra", el PSM de Mallorca ha estat incapaç de veure en la desfeta dels Verds de Mallorca, vampiritzats per la IU (el PCE), una lliçó a aprendre de totes aquelles forces polítiques que s'apropen a l'esquerra postcomunista. La divisió en el sí del PSM Mallorquí s'està agreujant cada cop més i de cada vegada la manca d'unió del partit nacionalista n'incrementa les possibilitats de desfeta, tant anant sol com amb perilloses coalicions. El PSM de Menorca ja fa més d'una dècada que va apendre la lliçò (la letra con sangre entra) d'haver anat coaligat amb IU. Desgraciadament a Mallorca no en són capaços de tenir una visió política prou ample.

Un possible "bloc", totalment cojuntural, que només servirà per a la supervivència de l'esquerra poscomunista podrà, molt probablement, enfortir de vots nacionalistes/regionalistes UM. I tots sabem ben be de què van els d'UM. La dissolució del PSM de Mallorca en un bloc, millor dit en un potipoti d'interessos de supervivència política, a Mallorca deixàr orfes a un bon grapat d'electors mallorquins com també ho ha fet la dissolució, i pràctica desaparició, de Els Verds de Mallorca dintre d'IU.

Tot això no farà més que reforçar un PP, impossible de desgastar, i millorar les espectatives de supervivència d'UM, més que probable aliat tant del Partit Popular com del PSIB-PSOE. El PP, el PSOE i UM es freguen les mans devolar el cada cop més proper i molt més problable desparció de forces parlamentàries con són IU o el PSM, amb Els Verds ja ho han aconsegit.

Web ecologista "En quin món vivim!"

9-IV-06

Falsos republicans.

"Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de 'fer el joc al feixisme'. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes". (Miquel López Crespí)

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició (Edicions El Jonc), una història alternativa de la transició que s'ha convertit en una espècie de "bíblia" de les joves generacions de lluitadors antisistema dels Països Catalans.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!

Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Miquel López Crespí

De l’esquerra que tenim a l’esquerra que volem.

No és el mateix sumar per avançar que sumar per salvar els mobles.

El proper mes de maig, si les coses no canvien amb noves aportacions, el Congrés del PSM es trobarà, com es troba ara: sense aquell punt de consens que hauria de permetre definir una tàctica electoral assolida pel conjunt del partit i dels seus simpatitzants o almenys per una majoria important dels mateixos.

a proposta de Bloc Nacionalista i Progressista que fa Gabriel Barceló pot sonar bé o no, però tot dependrà de la proposta organitzativa que es faci. Un bloc no és una simple coalició electoral, és bastant més que això, i si una simple coalició electoral ara per ara té un rebuig de la meitat del seu partit, lògicament la proposta de bloc, pel seu caràcter menys conjuntural i més permanent, hauria de tenir en teoria,menys adeptes.

Un bloc nacionalista i progressista hauria de tenir al menys uns criteris mínims programàtics assolits pel conjunt de les organitzacions que el conformen. Aquestes organitzacions a la vegada haurien de gaudir de prou autonomia i mantenir els seus elements diferencials en la práctica. Els elements diferencials, podrien ser elements enriquidors, o també elements de conflicte. Només un marc orgànic profundament democràtic i una pràctica assembleària podrien incidir en positiu per al conjunt del bloc.

La pràctica ens diu que en molts casos, el consens entre els delegats de cada organització en la secretaria o consell d’un bloc plural, substitueix la democràcia i la participació des de la base. Articular la democràcia en un bloc amb organitzacions diferenciades no és cosa fàcil.

Si els acords són difícils d’establir en una coalició electoral amb un repte per al 2007, molt més complicat és bastir un bloc cap a una nova formació diferenciada. Quan durant tres anys no s’han donat les passes en aquest sentit, la sensació que es té és que la proposta es fa més aviat amb la idea de salvar els mobles davant una situació electoral molt complicada.

La construcció d’un bloc hauria de fer-se en un context no condicionat per les imminents eleccions. En aquest sentit, la proposta, que podria ser bona, sembla haver arribat massa tard, i les presses només es podrien resoldre mitjançat la posada en marxa de processos assemblearis en conjunt que segurament no són desitjats per cap secretariat o executiva partidària. Amb tot això sembla que l’objectiu real de la proposta és mantenir un espai electoral entre organitzacions molt tocades, per diferents motius. Però seria oportú recordar que quan dos cauen difícilment es poden ajudar amb els seus propis recursos, i que les unions generades artificialment des de les executives partidàries conclouen moltes vegades en fracassos, perquè establir uns mecanismes de debat, d’acció i de convivència en comú quan es parteix d’experiències molt diferenciades no és gens fàcil

Allò que tenen en comú les esquerres que van bastir el projecte “Progressistes” és una activitat unitària de resistència—a vegades i no sempre--, però cap de les seves propostes va en la pràctica més enllà de la gestió liberal de l’economia i de la societat.

L’experiència de govern “progressista” no va ser una experiència de consens, sinó de repartiment de conselleries, on cada organització tenia el seu espai propi de gestió. Va ser més aviat una repartidora de zones d’influència que altra cosa.

No hi havia, i tampoc existeix ara, una proposta de govern en comú, però allò que si es manifesta és la voluntat d’accedir al govern sigui com sigui. La finalitat de l’accés al govern ja no és l’aplicació d’un programa, sino el canvi de gestors en benefici d’una nova nomenclatura que mai no es pot retrobar amb el seu electorat natural per un fet molt simple: ni governa amb ell ni per a ell.

Allò que uneix la suposada esquerra del PSOE és la voluntat d’accedir a les institucions en unes circumstàncies poc propícies. Són poc propícies perquè han fet molt poc o res per gaudir d’una situació electoral més favorable al llarg de gairebé tres anys. No han generat l’esquerra social necessària per fer-ho. Al contrari, aquests tres anys de suposada oposició s’han caracteritzat per les poques iniciatives mobilitzadores del camp social d’esquerra situat al marge, més enllà, o molt distanciat dels partits d’esquerra.

La lluita per la llengua es comença a refer ara amb la nova directiva d’una OCB que ha viscut en crisi. Les lluites per la sobirania nacional –la manifestació del darrer 31-D és evident-- han obtingut més participació per part d’ERC o dels Maulets que per part del PSM, i cap participació per part d’EU-EV.

La lluita sindical ha desaparegut del mapa i només la CGT es manté activa contra una reforma laboral o la directiva Bolkenstein que és oblidada pels partits de l’esquerra i pels sindicats majoriataris. Així que, en parlar de resistència, cal matitzar, perquè poques resistències s’han vist al llarg de tres anys, i les cares de les mobilitzacions socials no són precisament les dels diputats i diputades i regidors i regidores.

Què pot oferir al món del treball una coalició o un bloc progressista que no en diu cinc cèntims de la reforma laboral de Zapatero ?. Si no en diu res, és que en té ben poc d’esquerra de Zapatero. I si no té elements diferencials amb el PSOE, tot i que a les Illes sigui inexistent en la pràctica institucional i fora d’ella, la gent no té motius diferencials per a fer una opció electoral diferent del PSOE, que tendrà suport mediàtic, que no té desgast de govern més que per la dreta, i que es veurà afavorit pel desig de fer fora al PP.

El bipartidisme es veurà afavorit per l’absentisme de crítica amb el PSOE per part de la seva suposada esquerra a les Illes Balears. La gent treballadora es sentirà propera al PSOE malgrat la reforma laboral perquè no hi ha cap subjecte de l’esquerra institucional (inclosa la majoria sindical) que la critiqui o la invalidi. D’aquí que és necessari definir que, allò que es diu l’esquerra del PSOE i vol expressar-se en una coalició electoral o bloc com un element de resistència puntual i a vegades unitari, ho és només contra el PP.

L’activitat “unitària” en la resistència del camp “progressista” és limitada, i fins i tot en alguns temes com la lluita nacional, ha reculat respecte de fa alguns anys en formacions com Esquerra Unida. Els programes relatius al món del treball i les alternatives a l’economia neoliberal són inexistents en totes les formacions del camp progressista., i l’ecologisme es redueix moltes vegades a un mediambientalisme de caire conservador que més que connectar amb el món dels treballadors, el combat.

Sembla en conseqüència que les formulacions d’unitat es fonamenten més en la necessitat de mantenir posicions o cadiretes institucionals que de bastir un projecte amb credibilitat política alternativa. Seria desitjable el contrari

Allò que s’hauria de bastir és un projecte polític unitari inequívocament anticapitalista i adreçat a la gent treballadora. Aquesta és l’única manera de poder transformar una societat on ja no hi ha alternativa per a una socialdemocràcia que caigué com projecte polític amb el mur de Berlin, i on la tercera via de Blair ha demostrar el que és, dreta pura i dura.

Llorenç Buades

www.ixent.org

Actes republicans organitzats per l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla (Mallorca).

Conferència "República i transició" a càrrec de Miquel López Crespí (escriptor i historiador).

Temps de República.

Dijous, 20 d'abril a les 20.30 h. a l'Espai Jove de Sa Congreació, Carrer Rosari, 25 (sa Pobla, Mallorca).

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major de l'excarrillisme (PCE) i simpatitzants, en un furibund pamflet contra l'autor d'aquesta nota, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Signaven el pamflet ple de calumnies, mentides i tergiversacions els senyors Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. Posteriorment s'hi afegí Pep Vílchez, màxim responsable de la nefasta política carrillista antirepublicana a les Illes en temps de la transició.

Defensa de la nostra memòria històrica. Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Tot això és tan evident que fa un temps un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel×lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pel×lícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel×lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició, (i durant molts d'anys després!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel×lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. La lluita per servar la nostra memòria, per explicar a les joves generacions i al poble en general les traïdes de la transició, esdevé avui arma essencial del combat en la lluita per la República, la Independència i el Socialisme.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (5-IV-06)

Per la República.

Però qui era la dirigent comunista [Aurora Picornell] assassinada pels feixistes mallorquins? En Llorenç Capellà n'ha fet un interessant i documentat resum en el seu imprescindible Diccionari vermelll (vegeu pàgs. 131-133). Escriu Llorenç Capellà: "Aurora Picornell i Femenies. Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina... Pertany, Aurora, a una família greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les tortures...". Llorenç Capellà conclou la seva sentida semblança narrant els darrers moments d'aquesta heroïna de les classes populars mallorquines: "El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna un parell de pintetes de colors. 'Ahir degueren matar dones a La Creu'. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. 'Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora'".

Ciutat de Mallorca, El Molinar (15-III-1987): acte d'homenatge a Aurora Picornell. En la fotografia podem veure, d'esquerra a dreta: Guillem Ramis, Maria Plaza, Francesca Bosch, Bartomeu Sancho, Antoni Serra, Linde, Miquel López Crespí i Lila Thomàs.

L´acte d'homenatge (15-III-1987), el descobriment de la placa amb el nom d'Aurora Picornell en un carrer de la barriada del Molinar, va ser un èxit. Les desenes de reunions al local de l'Ateneu, en el carrer Lluís Martí de Ciutat o a casa de n'Assumpta Massanet i en Rafel Morales, havien donat el seu fruït. Una munió immensa de gent -molts d'ells vells lluitadors republicans dels anys trenta i del temps del combat antifeixista- es reuniren davant l'Església del Molinar on s´havien de pronunciar els discursos aquell dia. La banda de música de Montuïri tocà l´himne republicà, Els Segadors i La Internacional nombroses vegades. En Llompart no va poder ser-hi, però envià un comunicat d'adhesió. Hi parlàrem n´Antoni Serra, en Miquel Ferrà i Martorell i jo mateix (també digué unes paraules d´adhesió Lila Thomàs). Francesc Seguí, en el reportatge de l´acte publicat a Última Hora (16-III-87), deia: "Miquel Ferrà [Martorell] se refirió en su alocución al papel de la homenajeada en defensa de la mujer, así como efectuó un paralelismo de Aurora Picornell con la de otros luchadores de la clase obrera, tanto durante la segunda república como en los siglos anteriores, desde una perspectiva histórica a la que el escritor ha dedicado muchos años de su trabajo profesional".

A mitjans dels anys vuitanta l'Ateneu Popular Aurora Picornell, del qual Miquel López Crespí era el vice-president, portà endavant nombrosas activitats en defensa de la República, el marxisme i l'autodeterminació. D'esquerra a dreta: Bartomeu Sancho (PASOC), Josep Valero (PCPE-PCB), Mateu Morro (PSM), Miquel López Crespí, Marià Pere (PCC) i Txomin Zuloaga (HB)

.

El meu parlament se centrà a recordar la necessitat que teníem, per servar la memòria col·lectiva del nostre poble, que els historiadors joves es dedicassin a estudiar aspectes desconeguts del nostre passat més recent (especialment tot el que feia referència a la guerra civil i a la lluita antifeixista). Aquest parlament (recollit en el llibret Aurora Picornell: la lluita mai no mor) va ser editat per Nostra Paraula l'any 1987. Na Francesca Bosch em dedicà el primer número que sortí de les màquines d'imprimir del carrer de Lluís Martí i, rient, em va fer aquesta dedicatòria -érem en plena lluita contra els reformistes enemics de la República i de l'autodeterminació del nostre poble- que deia: "Si no fos per tu aquest fulletó pareixeria es 'full parroquial' que mos diuen es refos [reformistes]... Però entre es dos hem fet un 'full revolucionari", idó! Francisca Bosch".

Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col×laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col·aboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel·lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 264-267.

Una epopeia mallorquina contemporània: Estiu de foc (Edicions Columna).

La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front.

Gabriel Janer Manila.

"Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)

Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novel·lesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novel·la exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la il·lusió de la llibertat.

Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

El llibre ens planteja, bellament novel·lades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.

Per Gabriel Janer Manila.

Publicat en El Día del Mundo (21-IX-98)

República i novel·la històrica.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb