Per la Independència, la República i el Socialisme

Memòria històrica: els carrillistes contra la República

Foner | 23 Març, 2006 16:38

Carrillo: un gran enemic de l'esquerra revolucionària d'ençà els anys de la guerra civil quan el PCE participà en l'assassinat d'Andreu Nin i de centenars de militants poumistes i anarquistes en els Fets de Maig de 1937.

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.

I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.

Desembre de 1976. L'autor d'aquest article, Miquel López Crespí, s'acomiada de la seva mare moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca). En aquella època els franquistes reciclats enlairaven Santiago Carrillo i el PCE, tots aquells que acceptaven la monarquia, el capitalisme i la "sagrada unidad de España". El autèntics comunistes eren portats a la presó, jutjats i torturats pels mateixos, la dreta espanyola, que enlairaven Santiago Carrillo i els seus.

Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.

El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.

No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista independentista L'Estel (1-I-06)

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-V-04)