Per la Independència, la República i el Socialisme

El PSOE (PSC) liquida el govern d'esquerres a Catalunya

Foner | 12 Maig, 2006 21:55

Maragall expulsa del govern als consellers de ERC i anuncia eleccions anticipades per a finals d'any

La resposta definitiva de Esquerra Republicana de Catalunya al Estatut de Mas i Zapatero, el No, és en principi una demostració de coherència. Com veurem mes endavant, no és així perquè sigui un costum i una virtut de l'aparell i l'adreça de ERC. Però el que si és cert, és que aquesta resposta s'ha convertit en una anomalia dintre d'una política institucional acostumada al líquid i el gasós, a variar de discurs, valors i principis, segons el clima, els interessos i l'adreça del vent.

Tres apunts sobre No de ERC

1. Una posició sòlida en una política líquida i gasosa

Segurament la dirigencia de Esquerra, a part de ser conseqüent entre aquests i els fets, té altres elements de judici que li fan suposar que a mitjà termini sortiran guanyant. La veritat en qualsevol cas, és que si en el seu moment no van ser els únics que van afirmar que en el límit de la «nació catalana» i en el sistema de finançament estava l'innegociable, han estat els únics en complir-lo en última instància.

Encara que estan per veure els efectes generals d'aquesta decisió, és indubtable que el pes polític adquirit per ERC després de la mateixa, és molt major que sí hagués entrat al joc fenici del consens pel consens mateix. I en aquest sentit, enfront de la ingenuïtat pragmàtica a la qual juga avui l'adreça d'IU –per posar un exemple- veurem com una posició sòlida pot donar mes i millors fruits que una postura moldeable i oportunista.

2 . Raó utilitària, raó simbòlica i raó pràctica

El debat intern de ERC al llarg de les últimes setmanes entorn del vot en el referèndum, ha girat sobre tres variables. La raó utilitaría que cridava a utilitzar el vot nul, paperetes amb el lema «Som uneixi @néixer<3>», que permetrien evitar un no rotund i la ruptura total amb la resta del Govern, i a la mateixa vegada mantenir la crítica enfront de les retallades imposades per la negociació entre el president espanyol i el lider de CIU, i posteriorment en la Comissió Constitucional de les Corts.

Alhora, el «Som uneixi @néixer<3>» responia a una raó simbòlica de cert valor per què permetria diferenciar-se del No nacionalista espanyol del PP, evitant a més futurs usos demagògics tant de CIU com de PSC i ICV, actuals aliats i pot ser que futurs i aferrissats adversaris.

Però la realitat és que qualsevol de les dues raons anteriors, ho deixaria tot en el terreny del previsible. El camí del referèndum quedaria buidat per al PSC-PSOE i CIU, i ningú li assegura als de Carod-Rovira i Puigcercós, que reforçats per una victòria esplaiada del Sí, Maragall i Zapatero no decidissin variar d'aliats. La raó pràctica imposa un No clar i nítid, amb una companyia incòmoda com la del PP però que no es presta a cap confusió. En aquest moment qualsevol resposta diferent al No, valdria solament per a ratificar el guió prestablecido, i no tindria absolutament cap efecte de calat sobre el mapa i el futur polític català.

Seria interessant al parlar de política, no confondre la raó utilitària amb la raó pràctica. La primera entraria dintre d'un mer càlcul cortoplacista i interessat, la segona és la qual valora les conseqüències mes o menys profundes que tinguin els fets i les decisions sobre la realitat.

3 . El No, ve del carrer

Aquesta postura de ERC no s'ha produït dintre d'una bombolla, ni és el fruit de la clarividència política dels seus equip dirigent. Hi ha en la societat catalana dues tradicions, que amb les seves contradiccions i les seves diferències, s'entrellacen entre si i conformen un teixit social i polític inaudit en la resta de l'estat, potser solament comparable a l'existent a Euskal Herria. Dues excepcions de les quals, per cert, té molt que aprendre el esquematismo d'esquerres i sobretot els seus components antinacionalistas de la resta de l'estat.

D'una banda una xarxa de moviments socials que va des del moviment veïnal a l'ecologista o les okupaciones, i que, a part dels seus debats, enfrontaments, tradicions i diferents opcions tàctiques i estratègiques, guarda en les seves maneres de funcionar una cultura d'autonomia i resistència, molt menys permeable a la manipulació i l'utilitarisme partidista, i que manté a més una profunda consciència sobre el conflicte històric entre l'estat espanyol i Catalunya.

D'altra banda, una esquerra independentista extraparlamentaría però amb presència en tota la geografia catalana i certa capacitat de mobilització i convocatòria, i la influència de la qual en ERC no és menyspreable ja que ha estat i serà l'escola de formació i militancía de molts dels quadres actuals i futurs del partit.

D'aquestes dues tradicions, d'un teixit social i polític fort amb diferents objectius i àmbits d'actuació, amb uns mínims en comú, amb una alta dosi d'autonomia política i amb una capacitat de mobilització mes allà de les campanyes mediàtiques, han sorgit dos moviments paral·lels que han reunit sensibilitats diferents: la «Campanya Unitària per l'Autodeterminació» i l'altra «Som uneixi @néixer<3>. Tenim dret a decidir». D'aquí ha sorgit un No polític i social amplio, que de diferents maneres ha fregat i perforat les ribes de ERC, i que ha mogut i forçat la balança desplaçant les opcions posibilistas.

En el relativament poc temps que duu ERC circulant per les canonades del poder institucional ha demostrat poques o cap virtut pròpia i sí molts dels defectes que tenen tots aquells amb els quals comparteix despatxos, escons i passadissos. Si alguna cosa ha fet que s'hagin convertit avui en una nota discordante, no ha estat la fermesa dels seus principis –encara que els tinguin- sinó un procés de mobilització, que alhora que ha estat un element de pressió sobre la decisió presa, és ara el matalàs que la protegeix.

inSurGente (Antón Corpas)

Web Insurgente