Per la Independència, la República i el Socialisme

L'estatutet de la dreta i els botiflers

Foner | 23 Maig, 2006 22:48

Diguem “no” a l’estatut humiliant que ens volen imposar!

Declaració de Revolta Global.

A Euskadi com a Catalunya, el poble té el dret de decidir

1- L’anunci de l’alto el foc permanent d’ETA gairebé ha coincidit amb la fi dels treballs de la Comissió parlamentària encarregada de “polir” el text del Nou Estatut de Catalunya – deixant-lo, segons la fórmula consagrada, “net com una patena”. Volguda o no, aquesta coincidència en el temps té un efecte contradictori. D’una banda, sembla conferir a Zapatero una aura “d’estadista”, fent-lo aparèixer com l’audaç promotor d’un procés de pau a Euskadi i, alhora, com el president de govern espanyol que ha sabut donar sortida a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, amb el pas dels dies – i malgrat els esforços dels mitjans de comunicació per projectar aquesta imatge -, un altre sentiment anirà imposant-se entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: el sentiment d’haver estat, senzillament, estafats I és que una de les conseqüències més positives del fet que callin les armes al País Basc, serà sens dubte la desdramatització del debat sobre l’autodeterminació nacional. Car, per moltes precaucions verbals que es prenguin des dels estats majors dels partits, sembla evident que, si s’enceta una negociació política, aquest procés haurà d’acabar donant la paraula al poble i remetent-se, tard o d’hora, al seu dret de decidir. Aquesta perspectiva engrescadora, perfilant-se en una comunitat autònoma que, fins i tot a hores d’ara, ja està molt més avançada que Catalunya en matèria d’autogovern i finançament, aboca una llum crua, reveladora i inapel·lable, sobre la misèria del nou Estatut que alguns voldrien fer-nos acceptar “per sempre” – o, si més no, durant trenta anys més - com a marc de les relacions del nostre país amb un inamovible Estat monàrquic espanyol.

2- Ni la gent més ingènua pot sostreure’s a aquesta realitat: l’Estatut que Madrid ens retorna, constitueix una veritable decepció pel que fa a les aspiracions de la ciutadania de Catalunya. Si la Proposta del Parlament ja era ben curta en el terreny democràtic - en renunciar a l’autodeterminació i acceptar l’actual ordre constitucional – com en matèria econòmica i social – en moure’s sota els paràmetres de la societat liberal o bé en malmetre, per raons de consens amb la dreta nacionalista, el caràcter laic de l’ensenyament -, el text exhaustivament “expurgat” per la Comissió suposa un retrocés notable i profundament humiliant en relació al document adoptat el 30 de setembre pel 90 % de la cambra catalana No només es nega a Catalunya el reconeixement jurídic com a nació, sinó que ha calgut esborrar qualsevol esment del dret de decidir del seu poble... fins i tot en la redacció d’un preàmbul sense cap força normativa. Per càrrega històrica, després d’una transició tutelada per l’exèrcit franquista, com pel mateix context polític de virulenta agitació de la dreta espanyola d’aquests últims mesos, el terme de “nacionalitat” en què es pretén dissoldre la realitat de Catalunya apareix tenyit amb els colors ombrívols d’una opressió política prou coneguda. i més no per això, a l’albor del segle XXI, aquest no podria ser un Estatut acceptable per a Catalunya.

3- Però és que, seguint el fil d’aquesta negació de la democràcia política, el text no suposa de cap manera el “salt en l’autogovern” que ens volen vendre. No hi haurà sobirania fiscal ni, per tant, transparència sobre els recursos recaptats. Mancaran, doncs, els mitjans efectius per decidir polítiques distributives progressistes, per atendre les noves i creixents necessitats socials, o per establir autèntiques solidaritats. El model de finançament autonòmic seguiria sent el mateix que ha dut Catalunya a un dèficit fiscal creixent. El propi Conseller d’Hisenda, Antoni Castells, ho reconeixia fa pocs dies: és impossible xifrar la suposada millora que, en l’àmbit dels ingressos de la Generalitat, representaria l’increment previst en la participació de determinats impostos, com l’IVA o l’IRPF – mentre que d’altres recursos cabdals, com ara l’impost sobre societats, quedarien exclusivament en mans de l’Estat. Impossibilitat de càlcul manifesta, atès que encara queden per definir els complexos mecanismes d’anivellament entre les diferents comunitats autònomes. La tan esbombada “bilateralitat” entre la Generalitat i el govern central es redueix a funcions consultives. L’Estat conserva, de fet, l’última paraula en tot.

4- Com podríem parlar d’un “salt en l’autogovern” quan hem assistit a un vergonyós estira i arronsa a propòsit del traspàs de la gestió d’infrastructures bàsiques com ports i aeroports... i quan, finalment, no ha estat possible d’obtenir la del Prat? Quantes coses han anat caient de la Proposta estatutària del 30 de setembre ençà! Què se n’ha fet del dret de convocar consultes populars? I de la reforma de les lleis orgàniques? Què queda realment del capítol de drets i deures, vaixell insígnia de les aportacions d’ICV-EUiA, a còpia de retallades i de “petites” esmenes, destinades totes elles a tapar les escletxes de progrés que s’entreobrien? Així doncs, les dones tindrien dret a disposar del seu propi cos... però remetent-se a les disposicions de la legislació espanyola vigent – que, convé recordar-ho, segueix considerant l’avortament com un delicte, llevat de determinades circumstàncies. De la mateixa manera, hem passat del dret a una mort digna al “dret de viure amb dignitat el procés de la seva mort” – val a dir, al refús de legislar sobre l’eutanàsia. Fins i tot pel que fa al coneixement de la llengua per part dels jutges ha calgut buscar fórmules sinuoses, ressò dels privilegis seculars de la magistratura espanyola, que se’n remetent a la seva valoració “específica i singular” de les aptituds dels aspirants a obtenir una plaça a Catalunya. Pel que fa a la immigració, sense recursos financers ni estris jurídics d’integració, què significaria el traspàs parcial de competències sinó la gestió compartida de la injustícia feta a un col·lectiu de milers i milers d’homes i dones, privat de drets o condemnat a una vida clandestina? Cal seguir amb la llista de greuges? Decididament, per arribar a un resultat així no valia la pena endegar un procés de reforma estatutària... En qualsevol cas, tot plegat només mereix una resposta per part de la ciutadania i, en primer lloc, de les classes treballadores i populars de Catalunya:el rebuig més clar i contundent.

5- Ara sentirem, però, tota mena d’explicacions. Des de l’esquerra, que s’ha avingut a tantes renúncies en nom d’un pretès “realisme”, ja comencen a sermonejar-nos, percebent el desencís i la indignació de la ciutadania, amb la idea que rebutjar l’Estatut representaria “fer el joc de la dreta”, “votar amb el PP”, etc. En realitat, aquest és l’Estatut que han anat modelant les campanyes i pressions de la dreta. Abans que, per conveniència partidista, la direcció madrilenya no cridés a l’ordre en Josep Piqué, aquest ja havia manifestat la concordança de l’acord Mas-Zapatero amb els postulats del mateix PP a l’inici del procés. Tampoc s’enganyaven els barons del PSOE, els Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves i Cia., en proclamar que els espanyolistes havien vençut. Hi ha un cert repartiment de papers entre la dreta hereva del franquisme i la burocràcia “socialista” d’aquesta “Espanya de les autonomies”: l’agressivitat del PP fa que l’anomenat “Estatut de la Moncloa” acabi semblant la cigarreta que, en un gest conciliant, el policia bo ofereix al detingut sotmès al tercer grau. Però, cal atenir-se a la realitat. 6- Aquest ha estat el resultat, previsible, de l’anomenada “via catalana”: un camí de negociació institucional que ha girat l’esquena a la mobilització ciutadana. I quan, finalment, el passat 18 de febrer, aquesta ciutadania ha sortit al carrer reclamant el seu dret de decidirels promotors de l’Estatut i, singularment, les forces d’esquerres, hi eren vergonyosament absents. Llevat, és cert, d’Esquerra Republicana que, tot i les seves incongruències anteriors, s’ha resistit davant el pacte PSOE-CiU. Sobre aquesta formació s’ha desfermat una indignant campanya de pressions i xantatges per arrencar-li un “sí” i emmordassar així els sentiments de la població. Que ningú es deixi enganyar pel discurs oficial sobre els valors d’esquerres. L’acord Mas-Zapatero ha segellat la sort del tripartit. El PSOE s’orienta cap a la configuració de noves majories, més adequades a les polítiques liberals que, en matèria fiscal, de reforma del mercat del treball o de construcció europea, té a la seva agenda. Són les mateixes polítiques sobre la base de les quals s’ha establert, a Alemanya, la “gran coalició” entre l’SPD i la democràcia cristiana. I són les polítiques que, implementades per un govern de la dreta clàssica, han suscitat l’actual revolta del jovent i del moviment obrer de França.

- Justament, aquesta formidable mobilització és filla del “no” a la Constitució neoliberal europea del 29 de maig de l’any passat. Aleshores també, els qui rebutjàvem l’Europa de les multinacionals i els Estats, vàrem ser acusats de fer costat a Le Pen. Aquell “no” era – qui gosa discutir-ho avui? – progressista, social, democràtic... Com serà profundament catalanista i d’esquerres el rebuig del poble de Catalunya a un Estatut de rebaixes que pretén contenir els seus anhels i necessitats d’avenç. Aquest Estatut és un parany. Euskadi mostra el camí que, aquí, només hem començat a temptejar: el de la mobilització ciutadana i la pressió social per assolir el dret de decidir. Aquesta mobilització cal construir-la des dels moviments ciutadans, des de l’acció del jovent... i també desenvolupant corrents d’opinió favorables a l’autodeterminació dins dels sindicats i partits d’esquerres. És urgent constituir un ampli front del rebuig que uneixi totes les forces disposades a palesar un cop més la voluntat que es va manifestar el 18 de Febrer pels carrers de Barcelona. Des d’un agrupament de lluita tan modest com és “Revolta Global” hi volem contribuir decididament.

8- Car, mirant cap a París, escoltant el clam de Bilbao... i recordant la resposta popular del 18 F, diem: és possible vèncer. És possible tirar enrera aquest Estatut trampós i obrir un procés polític que tingui com a horitzó l’autodeterminació de Catalunya. La discussió sobre el vot en el proper referèndum és oberta entre els col·lectius i moviments que refusen l’Estatut. Nosaltres pensem que fóra una equivocació promoure un vot nul, que només seguiria una minoria militant. (A mal dades, els advocats del “sí” s’estimarien més que el moviment pel dret de decidir s’embranqués en una via de tan dubtosa eficàcia). Però, justament, no es tracta de protestar contra l’estafa que representa aquest Estatut, sinó de tirar-lo efectivament enrera. I això, ara com ara, només és possible des d’un “No” que, esdevenint de masses, serà

DIGUEM “NO” A L’ESTATUT DE LA MONCLOA!

UN “NO” CONTUNDENT, CATALANISTA I D’ESQUERRES!

Web Revolta Global (19-V-06)