Per la Independència, la República i el Socialisme

El PSM i la divisió del nacionalisme progressista

Foner | 08 Juny, 2006 18:40

PSM: coalició electoral o bloc d'esquerra nacionalista?

La divisió de l'esquerra nacionalista.

"Em sembla que ni 'renovadors' (Mateu Crespí) ni 'oficialistes' (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM". (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí i Mateu Morro, més de trenta anys de lluita contínua en defensa de l'alliberament nacional i social de la nostra terra.

Vist i comprovat el que s'ha esdevengut ran del darrer congrés del PSM, i per a desgràcia del nacionalisme d'esquerra, ja podem afirmar, i basta llegir els diaris o sentir les declaracions que fan els que han marxat, que el PSM està ben tocat. Almanco aquell PSM que sabia agombolar en les seves fileres diverses sensibilitats nacionalistes i d'esquerra. Potser mai com ara, quan l'esclafit és talment un brillant foc d'artifici, podrem valorar la feina feta per homes com Sebastià Serra, Mateu Morro, Jaume Montcades, Joan Perelló i Pere Sampol, que durant tants d'anys tengueren la visió política de saber acumular forces i mai de dividir-ne. L'amic Sebastià Serra m'explicava fa uns dies que ells, en aquell passat que cada vegada sembla més lluminós, lluitaven per a entrar a les institucions, si era possible, però mai no haurien abandonat els principis per a poder trepitjar moqueta o tenir cotxe oficial. El primer era el servi al país, la lluita en defensa de la nostra cultura i dels interessos de les classes populars mallorquines; després venia la lluita per a provar de fer política des de les institucions. De cadiretes sempre en va oferir el PSOE i mai no s'escoltaren aquests cants de sirena. Mentre sentia Sebastià Serra pensava com han mudat els temps i quina diferència més abissal hi ha entre els polítics d'aquest recent passat i els d'ara mateix.

Em deman com és que els dirigents de fa quinze, vint anys tenien clar que no eren en política solament per a fruir dels privilegis que atorga el règim als seus fidels servidors sinó, i això era el que de veritat importava, per a romandre sempre a l'avantguarda de la defensa dels interessos culturals, socials i nacionals de la nostra terra.

El declivi final del PSM... ¿no podria ser a conseqüència d'haver oblidat aquests postulats fundacionals, la pràctica quotidiana de tants d'anys de lluita contra la dreta i per la nostra cultura i territori? Les derrotes electorals d'aquests darrers temps... ¿no podrien ser conseqüència precisament d'haver mudat la forma d'actuar i d'estar en política, d'haver prioritzat la cadireta a la lluita per la reconstrucció nacional, la república i el socialisme?

Comprovant el penós i trist espectacle de fragmentació actual no podem deixar de pensar com, finalment, els poders fàctics de les Illes, tant els econòmics com els polítics i tots aquells partits i organitzacions als quals el PSM dificultava la penetració electoral, i parl concretament del PSOE, UM, la mateixa Esquerra Unida, a partir d'ara poden, dormir satisfets. O potser no si el PSM, unit a ERC i els sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, sap trobar una fórmula nova i creativa per a la supervivència de les idees de justícia social, nacionalisme, república i socialisme que sempre havia defensat.

Lluny de les presses electorals que han dinamitat des de dins el nacionalisme progressista, molts dels que de fa anys lluitam activament en defensa de la creació d'un autèntic bloc d'esquerra nacionalista des de la base, pensam que potser ens trobam davant la darrera oportunitat de regenerar la vida política illenca. Però la creació des de la base d'una nova força política d'esquerra no té res a veure, com hem escrit una mica més amunt, amb aquesta desesperació per servar sous i cadiretes. El problema autèntic, la supervivència de les idees d'esquerra nacionalista dins la nostra societat, va molt més enllà de les cadiretes. Es tracta de cohesionar la societat civil per a resistir les envestides de la dreta per a, posteriorment, agafar força i poder vèncer aquesta mateixa dreta depredadora que ens malgoverna i fa malbé els nostres minvats recursos naturals. Una política d'esquerra es concreta en la pràctica quotidiana de lluita contínua, en un programa de defensa dels interessos dels treballadors i de les classes populars, mai en la pura i simple demagògia d'aquells que solament són en política per a fruir dels privilegis que comporta la gestió del règim.

Per quins motius l'excel·lent idea que sempre hem defensat de creació d'aquest bloc d'esquerra nacionalista ha canviat per a esdevenir una simple repetició de "Progressistes"? A qui li interessa la confusió?

Estudiant a fons els passats resultats electorals i la tendència al vot que evidencien les darreres enquestes, els analistes polítics arriben a la conclusió que una simple coalició electoral PSM-EU-ERC tan sols salvarà els mobles. De cinc diputats que tenen ara PSM i EU, es passaria a tenir-ne tan sols tres, i això si es pot aconseguir la incorporació d'ERC a la coalició. Una coalició que, com hem dit, té poc a veure amb la creació d'un bloc nacionalista d'esquerra com a nova eina per al futur. Com han afirmat destacats analistes com Pep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades o Llorenç Capellà, la "suma" de la coalició podria restar, com s'ha demostrat en totes les eleccions del passat.

Com a intel·lectuals que sempre hem donat suport al PSM i a la unitat, ni que sigui electoral, de l'esquerra oficial -en el seu moment vaig signar el manifest de suport a "Progressistes"- ens demanam si s'ho pagava dinamitar l'herència de trenta anys de feina nacionalista solament per a salvar els mobles, com escrivia l'històrica dirigent de l'antifeixisme illenc, el militant de la CGT Llorenç Buades.

Em sembla que ni "renovadors" (Mateu Crespí) ni "oficialistes" (Gabriel Barceló) han sabut estar a l'alçada de l'actual circumstància històrica. Bastir el PSM, fer créixer el partit, preservar-lo dels depredadors, ha estat una obra titànica, una obra de generacions. Per desgràcia, les dimissions en cadena de dirigents i membres del PSM ens fan copsar que, després del congrés, aquesta obra de generacions surt amb ferides males de guarir. Mateu Morro, Sebastià Serra, Pere Sampol i molts d'altres dirigents històrics del nacionalisme d'esquerres saberen en el seu moment ser unitaris, com ho demostraren els anys d'existència del Pacte de Progrés, alhora que sabien mantenir i enfortir la unitat del nacionalisme d'esquerres lluny de guerres fratricides que només beneficien el PP, el PSOE i els voltors que són a l'aguait per a provar de sobreviure institucionalment quatre anys més sobre les despulles del PSM.

Que oficialistes i renovadors no hagin sabut trobar fórmules de compromís, el necessari consens que unifica i enforteix una organització, ens fa témer per la futura supervivència del nacionalisme d'esquerra a Mallorca. Aquesta és la nostra preocupació en aquests moments tan difícils i complicats per al PSM, uns moments que han estat esperant tots aquells que fa trenta anys que esperen la seva mort o neutralització política: la dreta, determinats poders fàctics i empresarials i la socialdemocràcia espanyola.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-VI-06)