Per la Independència, la República i el Socialisme

El congrés del PSM i la divisió. Documents interns: Sóller

Foner | 20 Juny, 2006 21:22

LA DISJUNTIVA DEL MILITANT DEL PSM.

Per Joan M. Arbona i Mas ex-batle de Sóller pel PSM-Entesa Nacionalista

"Ara del que es tracta és de decidir quelcom molt més important i dur: és respondre-se a la pregunta de si aquest “és el meu partit o no ho és?”. La disjuntiva s’em fa, per una part molt difícil i complicada d’esbrinar i, per altra part, mirant retrospectivament, observant els meus 19 anys de militància al partit, em pareix increïble haver-me-la de plantejar". (Joan M. Arbona, exbatle de Sóller pel PSM)

El PSM està en un moment molt delicat. D’això no hi ha cap dubte. En aquests moments hi ha gent que pensa que el partit ja està irremisiblement trencat, o encara més, irremisiblement perdut. Certament, endressar la situació no pareix tasca gens fàcil, i així ho pensa la gent de cada costat; uns, des de la decepció de la derrota, al sentir-se rebutjats per unes sigles que havien defensat aferrissadament durant molts d’anys, els altres des de l’amargor d’una victòria que ha deixat sang i vísceres pel seu camí triomfal traçat sobre un empredat fet amb bolles de sabó fluix. I no és gens fàcil perquè ara, per als militants, ja no es tracta de decidir si ens anam cap una banda o cap a l’altre en el partit. No és el cas. Ara del que es tracta és de decidir quelcom molt més important i dur: és respondre-se a la pregunta de si aquest “és el meu partit o no ho és?”. La disjuntiva s’em fa, per una part molt difícil i complicada d’esbrinar i, per altra part, mirant retrospectivament, observant els meus 19 anys de militància al partit, em pareix increïble haver-me-la de plantejar.

El congrés de Manacor

Quan fa 2 anys, el congrés de Manacor, es tancà amb una direcció del partit de consens, em pensava que, com sempre s’havia fet fins abans, el seny s’havia imposat. Ens caracteritzavem, fins a l’hora, per això, per la nostra capacitat de posar la defensa dels nostres ideals, la defensa de la nostra terra, per endavant a qualsevol tipus de protagonisme o benefici personal sempre des d’una posició de fermesa fruit de profundes reflexions. Tot plegat ens feia anar en un front comú i que marcava indefectiblement les decisions que haviem de prendre: des de les cúpules del partit, marcant fites polítiques, fins a les institucionals on intentàvem, moltes vegades a contracorrent de la majoria de ciutadans, fer pedagogia de defensa d’alló en què creiem.

Altres partits també havien tengut disputes internes que es resolien, de cara a la galeria, amb direccions de consens, integradores, malgrat que les discrepàncies internes foren estat molt profundes. En varen saber, de vendre el producte. Fins i tot aconseguien que la situació es giràs en positiu. Acabaven convencent a la gent que la mateixa crisi reforçava el partit i que la renovació era positiva i millorava les opcions pels esdeveniments electorals que seguien. Jo, fins fa una setmana, pensava que era això mateix el que passava en el PSM. Estava convençut que erem un partit que havia crescut. Que com en altres partits, es resoldria la disputa interna amb una proposta consensuada i es vendria, fós la què fos la composició dels òrgans de direcció del partit, com una renovació per tal d’afrontar el proper envit electoral amb un nou aire. Una nova imatge, que li calia, de totes totes, per encarar una obertura del PSM a una societat canviant, una societat mallorquina que res té a veure amb la que hi havia fa 30 anys quan es fundà el partit, ni fa 20 quan vaig començar a interessar-me pel projecte del PSM com a opció per la nostra terra i la nostra gent. El fet d’haver triat un candidat en unes eleccions primàries em donava, per una part, unes garanties democràtiques del quina era la cara electoral que volia la gent del partit. Per altre costat era una garantia per a les eleccions, perquè com més gran fos la base que votàs el candidat més garanties tendriem que es trasmetés la seva idoneïtat al votant.

Confrontacions personals

Però vet-aquí que tot alló en què creia, tot allò pel què he lluitat durant 20 anys se’n va a norris en quinze dies. Què ha passat? Per què hem arribat a n’aquesta situació? La resposta malgrat parèixer complexa, malgrat l’evidència que les variables en joc són múltiples, per a mí és molt simple. Les confrontacions ideològiques es poden reestructurar, les confrontacions programàtiques es poden consensuar, les confrontacions personals no tenen remei. I això és el que sincerament crec que ha passat. Una simple i odiosa confrontació personal entre gent de la cúpula del partit. Confrontació personal que ha duit a n’aquesta situació de carreró sense sortida, o si més no, tan estreta, que pareix inverossímil sortir-ne. El demés són vuit i nous i cartes que no lliguen. Perque si no, com es pot explicar que aquells que defensaven aferrissadament l’essència del partit, la puresa de les sigles, que en un Consell de Direcció Política juntament amb el 80% dels vots aprovaren la presentació a les properes eleccions com a PSM, no com a Bloc, ara, en tres mesos han canviat d’opinió i la defensen tan aferrissadament com si ho haguessin fet tota la vida. Jo com a militant de base, que he apostat per la renovació del partit, no ho entenc sino és des de l’explicació de la dèria personal. El “com que me l’has feta la te tornaré” ha pogut més que 30 anys de seny i de bagatge. És inconcebible.

La disjuntiva dels militants

I els militants, davant aquesta situació ens hem de quedar aturats? Ens hem de resignar a perdre el que tant ens ha costat. Crec que no podem permetre que 30 anys de feina es dilueixin miserablement en quinze dies. Perquè ara, molts dels que creiem en el projecte politic del PSM ens trobam en la disjuntiva que enunciava al començament: és aquest el partit en el que jo crec o el m’han canviat? Si és això darrer cal fer-se la pregunta següent: cal seguir-hi? Molts ja han pres la decisió de partir. Molts altres estam en la disjuntiva. Però el que és ben segur és que tots tenim dubtes. Realment, si cada un per separat, compartim o no les decisions preses pel partit sols ho sabem nosaltres mateixos. Però tots necessitam saber que pensen els demés. El partit el formen les persones que des de la base des de les nostres ciutats i pobles treballam. No el formen els dirigents encara que hagin estat elegits democràticament en el congrés. Realment la majoria de militants hi estam d’acord en l’aprovació del’esmena del Bloc? Si és així ho assumiria i obraria en conseqüència. Però no n’estic gens convençut que sigui així. Per una simple raó: el debat no ha sorgit de la manera natural, o sigui, a partir d’una proposta de discusió que ben bé pot sorgir de la cúpula o de les mateixes agrupacions que així ho consideren. A partir d’aquí són les opinions dels militants i les resolucions de les agrupacions les que determinen el canvi de direcció del partit, aixó garanteix una resolució coherent i fins i tot assumible per tothom perquè s’haurà pres després de sospesar els pros i contres. Fins i tot jo podria defensar un bloc si m’haguessin convençut que això era el millor pel pais i pel partit. Però no m’han deixat que nigú em convencés. Una esmena duita a una ponència política d’un congrés que contradiu tota l’orientació política duita fins al moment no em pareix la manera més clara i democràtica de fer les coses. No he pogut opinar amb totes les informacions prèvies en la ma, en el sí de la meva agrupació No han pogut opinar els meus companys d’agrupació, fins i tot no ho han pogut fer els que en principi veien amb bons ulls una possible entesa per ajuntar esforços i sumar vots en detriment de l’enemic més gros que té la nostra terra que és el partit popular.

Hi ha remei?

Davant tal situació, seguesc demanant, els militants, ens hem de rentar les mans i donar el vaixell per enfonsat? Caldria que cadascú, tant si creia en el bloc com si no, es fes la pregunta i realment decidís si és aquesta la situació que volia pel seu partit. Encara existeixen les eines democràtiques per endressar situacions. Encara que representin canvis traumàtics. Les agrupacions podem fer sentir la nostre veu pels procediments que els estatuts determinen. Fins i tot un congrés extaordinari ha de ser convocat si ho demanen més de la tercera part de les agrupacions (a partir de 15 concretament). Però tot aquest “paripé” té sentit si realment hi ha una majoria de militants disconformes amb la situació actual.

Per acabar vull encoratjar a tots aquells que estan en la mateixa disjuntiva que jo a que en el si de la seva agrupació copsin opinions i les comuniquin obertament als demés militants, en concret a les altres agrupacions. Sense filtres, diguent el que realment pensen. Si una majoria de militants creu que l’opció presa és bona i em pogués convencer, encara em podria plantejar defensar-la. Repetesc que el que m’ha decepcionat realment són les formes dels que han fet aquest cop de ma, no tant el fons de lo acordat, encara que per mi és discutible. I si no fós així, que una majoria creu que l’opció no és la que hauria de prendre el partit, què estam fent contradient-nos a nosaltres mateixos. Molts necessitam intercanviar-nos respostes i opinions per aclarir quin és el pensament real dels que formam el partit.

General | Següent | Anterior | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb