Per la Independència, la República i el Socialisme

Josep-Lluís Carod-Rovira: coherència i dignitat

Foner | 03 Febrer, 2006 18:10

L'Estatut, una eina que neix rovellada.

"Catalunya necessita un referent de confiança, algú que circuli amb la vista posada en el futur i no tan sols en les pròximes eleccions. Hi ha uns valors que es diuen coherència i dignitat, que, per nosaltres, encara són fonamentals". (Josep-Lluís Carod-Rovira)

La història interminable.

Per Josep-Lluís Carod-Rovira.

En el trànsit del franquisme a la democràcia, a l'Estat espanyol, hi havia tan sols dos conflictes polítics nacionalitaris: Catalunya i el País Basc, amb Navarra. A distància, Galícia, el País Valencià i les Illes Balears. I res més. Aleshores, tot l'edifici institucional que estava a punt de construir-se tan sols comptava amb aquestes realitats diferenciades. I si es va optar per generalitzar el sistema autonòmic va ser, justament, per diluir la singularitat nacional d'aquests territoris. Amb l'extensió de la fórmula de comunitats autònomes a la totalitat de províncies espanyoles es pensava que el procés general seria irreversible i que no hi hauria lloc per a excepcions de cap mena.

Però el País Basc ja va néixer amb unes singularitats que convertien aquell territori en l'única autonomia de debò digna d'aquest nom. La Constitució espanyola recollí el reconeixement dels seus drets històrics i la porta oberta a la reintegració nacional amb la incorporació de Navarra. I, en el seu Estatut, el model de finançament basat en el concert econòmic va ser la pedra de toc d'un autogovern que li ha permès aplicar les polítiques més avançades en cohesió social, equilibri territorial, modernització del país i suport a les empreses. Malgrat ETA, però amb concert econòmic, Euskadi ha estat a l'altura i ha ofert als seus ciutadans un nivell de benestar que no es troba enlloc més de la Península. Sense el concert, però, difícilment el País Basc hauria pogut suportar el desgast permanent del terrorisme i la violència ambiental.

En aquella bugada inicial Catalunya ja va perdre el primer llençol gran, amb totes les conseqüències negatives que això ha comportat en el nostre nivell de benestar. En certa manera, pot dir-se que, ja aleshores, vam haver de fer el primer sacrifici. I aquells que van negociar en nom de Catalunya no van obtenir el mateix instrument de finançament que sí que van assolir els bascos. No són pocs els que pensen, tot i que no gosen dir-ho en públic, que si Euskal Herria ja va alçar el vol amb tanta claredat per sobre de nosaltres va ser, precisament, perquè ells comptaven amb una altra força, no exclusivament política. Nosaltres tan sols teníem els vots per posar sobre una taula de negociació. Allà hi havia alguna cosa més que les urnes. Fer les coses per la via només política, tanmateix, no va ser premiat.

I es va optar per evitar el nostre reconeixement com a nació, terme reservat en exclusiva per a Espanya, mentre s'acceptava el de nacionalitat. Avui, allò que havia de ser característic ha estat objecte de generalització, ja que la meitat de les comunitats també se'n diuen. Quan es posaven les fronteres constitucionals tots els pilars de l'antic règim van fer servir els seus atributs de poder, la seva capacitat de pressió, tota la seva influència. Comandaments militars, cúpula judicial, burocràcia ministerial, jerarquia catòlica, mitjans de comunicació, món de les finances... L'acceptació de les limitacions d'aquelles regles de joc ha pesat com una veritable llosa sobre generacions de catalans.

Ara, 28 anys després, tornem a repetir la jugada i topem amb els mateixos problemes. S'acaba de pactar un nou Estatut, allunyat del que va aprovar el nostre Parlament i, sobretot, molt distanciat del que són les nostres necessitats. Gairebé tres dècades després de l'error del primer Estatut, tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Per una banda, la manca d'ambició i fermesa nacionals per part de dirigents polítics que s'acontenten amb ben poc i a qui és fàcil de prendre la mida ben aviat. De l'altra, els mateixos poders fàctics que van pressionar Catalunya per limitar-la ara hi tornen. I malgrat que aquesta sigui la millor conjuntura per fer un pas endavant significatiu, a l'hora de la veritat, res. Les dues grans assignatures pendents continuen sense superar-se. Ni en finançament ens hem posat al nivell que el País Basc ja va assolir el 1979, ni hem aconseguit el nostre reconeixement com a nació. La solució adoptada torna a condemnar unes altres generacions a veure's frenades en les seves aspiracions col·lectives.

No s'ha tingut el coratge de defensar allò que realment ens convé, si no volem continuar perdent posicions en nivell de benestar, modernització i competitivitat. El desgast ocasionat per dos anys de discussió estatutària no pot reproduir-se els pròxims anys. N'hauran de passar uns quants abans no hi tornem. I, aleshores, per no haver-ho resolt bé ara, quan es demostri que els recursos tornen a ser insuficients i en demanem més, ens tornarem a trobar amb el tòpic anticatalà de sempre, amb la imatge antipàtica d'un poble que sempre reclama diners, que sempre es queixa, que no en té mai prou i que apareix com a insolidari.

A ERC no enganyarem ningú. Aquest Estatut és una eina que ja neix rovellada i que no resol els problemes quotidians de qualitat de vida de la gent, sobretot de la gent de rendes més baixes. Els altres partits ja han dit que sí i no tenen cap marge de maniobra per negociar. Nosaltres farem servir la força de què disposem per intentar millorar-lo. És el que volem. Però si ens és negat, no li podrem donar suport, malgrat pressions i amenaces. Catalunya necessita un referent de confiança, algú que circuli amb la vista posada en el futur i no tan sols en les pròximes eleccions. Hi ha uns valors que es diuen coherència i dignitat, que, per nosaltres, encara són fonamentals.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Dimecres, 01 de de febrer de 2006